Lluny de la imatge idealitzada que en tenim, la verema és un procés frenètic que requereix esforç, coordinació i experiència; un mecanisme on cap peça no pot fallar

Per Marc Pascual. Fotos Pierre Grubius

Ens hi posem a trenc d’alba. Un bigarrat grup de veremadors, pintoresc i multiracial, fan l’última cigarreta al peu de les furgonetes que els han dut des de Tortosa abans de posar-se a la feina. Hi ha nervis: avui han de veremar la finca més gran del celler Igneus, Comellars, un gran amfiteatre que s’estén a les dues bandes de la carretera que mena a Poboleda, a mig quilòmetre del poble. Comellars és una vinya arquetípica del Priorat: terra de llicorella, costeruda, articulada en estretes terrasses i d’una bellesa feréstega… tots els ingredients per a esbrinar com s’ho fan en aquesta comarca per treure rendiment al cultiu de la vinya en unes condicions tan adverses. No podíem haver escollit un dia ni una vinya més apropiats per a fer aquest reportatge.

UN PAISATGE CLÀSSIC DEL PRIORAT VINÍCOLA: RELLEU ATURONAT, VINYES, AMETLLERS, OLIVERES, BOSQUETS, POBLETS DE PESSEBRE… I PICKUPS I VEREMADORS PER TOT ARREU!

 

Hi ha tensió: al celler porten més de mig any esperant aquest moment; avui és d’aquells dies on s’ho juguen tot. El grup de veremadores i veremadors va prenent posicions a les ordres dels enòlegs i el propietari que els va transmetent el seu capatàs. Ben aviat l’activitat a la vinya es torna frenètica. Vist de lluny, el grup són com formiguetes que van collint metòdicament el raïm i dipositant-lo en caixes. Comencen pel Syrah, un raïm que dona aroma i caràcter als vins però que s’utilitza amb moderació (la base dels millors Priorats segueix sent la garnatxa i la carinyena). A Igneus, el celler amb el que hem anat a veremar, els agrada processar per separat els lots de raïm; i processar-los tot seguit de collir-los, que és quan mantenen més la seva frescor i les característiques organolèptiques. Els Syrah ben aviat és tot collit: en separen les caixes i segueixen la amb la Garnatxa. Quan tinguin el remolc ple, els enòlegs i el cellerer faran cap al celler per començar a processar el Syrah (tot plegat divuit caixes).

Quan els veremadors omplen una caixa la deixen el costat dels ceps, quan ja hi unes quantes tires de ceps collides passen a recollir les caixes amb un tractor d’eruga. L’orografia d’aquesta finca limita molt la mecanització i aquest és l’únic sistema que han trobat per a salvar els forts pendents dels camins i penetrar en les angostes terrasses. Veure com fan anar l’eruga pel tros, amb tanta desimboltura, produeix certa angoixa… amb un tractor convencional el drama estaria servit. Pujar a la carena, on acaba la finca, és un espectacle pels sentits: allà hi ha un mirador a la Serra del Montsant on es contempla la Serra Major i, als seus peus, el poble de la Morera. De l’altra banda es veu gairebé tota la finca, la carretera de les Vilelles i el poble de Poboleda, un paisatge clàssic del priorat vinícola: relleu aturonat, vinyes, ametllers, oliveres, bosquets, poblets de pessebre… i pickups i veremadors per tot arreu!

 

CAP AL CELLER
Quan el remolc és ple de caixes ens dirigim cap al celler per a processar el Syrah. Hi anem amb el cellerer, en Cesc Oliva, i amb els dos enòlegs, la sortint Yolanda Carazo i el seu relleu que ha començat fa poc més d’un mes, en Daniel Cuesta. El celler és a Gratallops, en un indret privilegiat just a sota de l’ermita de la Consolació. Allà també hi tenen finques, així com a prop d’Escaladei. Tot just arribar se separen les caixes de Syrah i, una a una, s’aboquen a la desrapadora. Aquest enginy serveix per a separar la rapa dels grans de raïm. Els grans avancen per una plataforma i, a mà, es van traient les restes de rapa que puguin quedar, els grans que no estiguin en prou bon estat, les panses, bocins de fulla… Enguany, em comenten, la collita està saníssima. La calorada dels mesos de juny i juliol malgrat que va rostir alguns raïms i va fer baixar la producció entre un 10 i un 15% ha estat, paradoxalment, la que ha fet que el raïm no tingui afectacions com el cuc, la cendrosa o la podridura. És la part bona de la sequera… Això a més d’aportar una matèria primera de qualitat excel·lent estalvia fer preseleccions a la vinya (la qual cosa alenteix la verema) i fa que el procés de triatge posterior al desrapament sigui àgil.

La Iolanda trepitjant el raïm a l’antiga, dins d’una bota de roure

Aquí tothom fa de tot. Tant els enòlegs com el cellerer fan tasques a la vinya, al celler, a l’hora de vendre… el que sol passar als cellers petits. Són un equip on tothom és i se sent necessari i això fa que tot funcioni. Els grans nets i polits cauen de la plataforma de triatge a unes caixes i en pic s’omplen van a una bota de roure oberta pel damunt. Normalment els lots són de molts més quilos i després de fer el desrapatge i la tria es posen en unes grans tines d’acer inoxidable per tal que fermentin. Antigament (i encara ho fan alguns cellers) la gent abocava el fruit de la verema als cups, uns compartiments d’obra que hi havia a les plantes baixes de les cases. En aquest cas en ser una quantitat tan limitada es fa a l’antiga: quan tot el raïm és a la bota la Yolanda s’arremanga els pantalons, es renta acuradament els peus i les cames, es posa dins la bota i comença a trepitjar el raïm: això es fa per obtenir prou líquid per a una bona fermentació. L’olor al celler és dolça, com de melmelada: el procés de vinificació està en marxa!

 

L’HORA FOSCANT
El sol ja s’ha post i aprofitem per xerrar una estona, encara resta una remolcada de caixes per a portar al celler. Aquests dies les jornades són maratonianes: es comença quan surt el sol i s’acaba quan es pot. La resta de l’any -comenten- encara que no ho sembli també hi ha força feina. I com que són pocs n’hi ha per a tothom. El Cesc, que a més d’encarregar-se del celler també porta les terres, ens explica que a la primavera se li acumula la feina: desbrossar, la poda en verd, ensofrar… i és que la vinya és un cultiu sofert però necessita les seves atencions. I la manca d’una d’aquestes pot hipotecar tota una collita.
Els pregunto quin és el secret d’un gran vi: la cura de la vinya, la localització, el processament o el cupatge? Malgrat que en el fons és una mica de cada cosa, les preferències se centren en la cura i la localització de la vinya (i és que les vinyes d’Igneus són totes en indrets envejables). Tots coincideixen en que la seva finca emblemàtica és La Salanca (a Escaladei) amb un perfil de llicorella (la roca pissarrosa que dona el seu caràcter mineral als vins del priorat) únic, conta en Daniel.

LA SEGONA ‘REVOLUCIÓ’ DEL VI AL PRIORAT ESTÀ SENT PROTAGONITZADA PER GENT DE FORA. I LA TERRA ESTÀ QUEDANT EN MANS D’AQUESTS ‘FORASTERS’

 

En Cesc, ell cellerer i la Iolanda i en Daniel (els enòlegs entrant i sortint) posen per al fotògraf a la vinya que Igneus té a tocar del celler, els Costers de l’Ermita

De fet, al Priorat es presenten totes les dificultats possibles, asseguren ,a l’hora de conrear la vinya: a nivell de costos, rendiments, esforç físic… per fer un control de maduració, una acció aparentment senzilla, una passejada pot suposar un matí de caminada. Hi ha llocs on les màquines no hi poden arribar. Però malgrat tot se segueix produint vi, al Priorat. Potser és degut a que, segons el Cesc, amb el vi del Priorat es reflecteix el territori en una copa. Un territori dur però agradable.

Igneus, a més, produeix de forma ecològica tots els seus vins: no fan servir herbicides, per tant han de llaurar i desbrossar més sovint. Els seus adobs sempre són orgànics (i com que les finques no tenen rec els han de fer servir assíduament). Tot plegat fa que la productivitat dels seus ceps no sigui per a tirar coets; ara, la qualitat del raïm justifica tots aquests sacrificis. Seguint aquesta filosofia els agrada processar tot allò que cullen el mateix dia, explica la Yolanda. La frescor i el sabor d’un fruit collit i menjat mai serà el mateix que quan aquest fruit ha passat per la nevera. En Cesc explica que a causa de l’estrès hídric i la configuració del sòl, el raïm que es produeix al Priorat té més percentatge de pell del que és habitual. I la pell del raïm és la que dona més aromes i estructura al vi a llarg termini.

El tractor d’eruga és una de les poques mecanitzacions que admeten les vinyes de coster

En la producció de vi -diu la Yolanda- també està afectant el canvi climàtic. Cada cop es fa vi en latituds més al nord. I la vinya, al contrari del que diuen, no s’adapta tan fàcilment. Per això es cull abans (anys enrere la verema començava ben entrat l’octubre). Una altra raó d’aquest avançament és que abans es cercava, sobretot, el grau del vi i ara es valoren més altres paràmetres com la frescor, els aromes…

La viabilitat dels petits cellers -comenten- és complicada. Hi ha grans cellers que estan comprant moltes finques (a preus cars). I en molts casos, les noves generacions que ja no volen dur les finques i es dediquen a vendre als grans, que paguen bé. La tendència de comprar el raïm directament al pagès va a la baixa; i això comporta que molts cellers grans portin gent de fora a treballar, que ni tan sols viuen a la comarca. Aquest fet no ajuda a fixar població en un territori en constant recessió demogràfica. La segona ‘revolució’ del vi al Priorat està sent protagonitzada per gent de fora. I la terra està quedant en mans d’aquests ‘forasters’. Quant a l’enoturisme es percep com un fet positiu, perquè crea marca, però per a petits cellers com Igneus és difícil de rendibilitzar. I l’enoturisme, com el turisme en general, crea llocs de treball precaris i malpagats.

Avui, finalment, no s’ha pogut acabar de collir tota la finca però no estan decebuts. Ni molt menys. Calculen que en trauran uns 4.000 kg que equivaldran a uns 2.500 litres de vi. La qualitat del raïm augura una bona anyada.

 

 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí