JOAN PERE AMORÓS I ELISABET MASIP

“SOM LA «RESISTÈNCIA» A L’ABANDONAMENT DE LA VIDA RURAL”

Una jove parella amb dos fills que viuen a La Bisbal de Falset, un petit poble de 217 habitants (117 homes i 100 dones), situat a l’extrem nord-occidental del Priorat, al peu del Parc Natural del Montsant

Per Marc Pons amb fotos de Carles Pons

Per les paisatgístiques -però incòmodes- carreteres de la zona, són a mitja hora de Falset, la capital comarcal, i de les dues Móres (la Nova i la d’Ebre), centre comercial i hospitalari de referència. I a una hora de Reus i de Lleida, les ciutats més properes al territori. La Bisbal de Falset té una escola rural que imparteix ensenyament a nens i nenes de 6 a 14 anys. Però la Paula i en Dídac (els fills de la parella), cada dia que passa es fan grans. I en Joan Pere (pagès) i l’Elisabet (tècnica agrícola de la Generalitat) imaginen el futur amb la particular mirada d’uns “resistents” a l’abandonament de la vida rural.
Joan Pere… pagès per vocació o per obligació? Per vocació. Els pagesos diem que la pagesia és més que una professió. És un sistema de vida que només és possible en el món rural. Jo vaig néixer i em vaig criar a La Bisbal de Falset. I quan vaig arribar a l’edat de triar una professió, vaig decidir continuar formant part d’aquest sistema de vida. Sóc pagès per elecció pròpia i personal. No va ser una elecció forçada.
Elisabet, pagesia i món rural són dos conceptes associats? Bàsicament, sí. Tot i la presència d’altres activitats, la pagesia ha estat, històricament, el sector econòmic dominant; i per tant és el nervi cultural de la societat rural. No obstant això, es pot dir que el pagès no es tan sols l’agricultor. Jo sóc tècnica agrícola del departament d’Agricultura, a Falset; i sóc vocal tècnica de la D.O. Siurana. No sóc, físicament, al peu de la terra; però formo part del sistema de vida del món pagès.
Joan Pere, la tradició familiar influeix a l’hora de prendre la decisió de ser pagès? Sí que és cert que, tradicionalment, l’ofici de pagès s’ha transmès de pares a fills. Sobretot en la figura de l’hereu, el continuador de l’activitat que perpetuava el nom de la casa. Era un procés d’aprenentatge que podia durar anys, com qualsevol altre ofici. Es deia que un home guanyava la categoria d’adult quan “podia menar el tros”, que vol dir que havia adquirit els coneixements necessaris per a dirigir una explotació agrícola.
…és el teu cas? No ben bé. El meu pare no tenia una activitat relacionada amb la terra. En canvi, el meu avi, sí. Era “mitger”, arrendatari de la terra que treballava. I si bé és cert que a casa em van oferir altres possibilitats professionals, quan jo vaig prendre la decisió de ser pagès no tan sols no s’hi van oposar, sinó que el meu pare em va recolzar, va deixar la seva feina i vam tirar endavant els tres. Jo vaig aprendre a menar el tros amb l’avi i el pare.

“VAIG APRENDRE A MENAR EL TROS AMB L’AVI I EL PARE”

 
Elisabet, en el teu cas la tradició familiar va tenir alguna influència? No, tampoc. Jo soc nascuda i criada a Barcelona. A la dreta de l’Eixample, prop de la Sagrada Família. Els meus avis eren pagesos; però els meus pares, no. El meu pare és fill de l’èxode rural, i ja és nascut a Barcelona, i no ha tingut mai cap relació professional amb la pagesia. En canvi, jo vaig cursar una carrera universitària directament relacionada amb l’activitat agrària i amb el món rural.
…i com una noia de Barcelona, llicenciada universitària, arriba a un poble de 200 habitants? Els meus avis paterns eren de La Bisbal de Falset. Les meves vacances de la infantesa van ser, sempre, aquí. I jo sóc el resultat d’un fenòmen molt curiós que consisteix en la conservació de les arrels a través del retorn temporal però periòdic. Segurament aquesta connexió amb el món rural va tenir una influència a l’hora de triar els estudis i la professió. Fins i tot és possible que, com en Joan Pere, hi hagi un component cultural genètic.

“NOSALTRES DECIDIM VIURE EN UN MEDI RADICALMENT RURAL AMB TOTES LES SEVES COSES, LES QUE ENS REPORTEN UN BENEFICI I LES QUE ENS EXIGEIXEN UN SACRIFICI”

 
Joan Pere… és cert allò que diuen que la vida de poble, de tan tranquil·la, és avorrida? Depèn del que cadascú entengui per avorrida. I les coses que li demani a la vida. Per a nosaltres el concepte tranquil·litat no és, en absolut, sinònim d’avorriment. Nosaltres decidim viure en un medi radicalment rural amb totes les seves coses, les que ens reporten un benefici i les que ens exigeixen un sacrifici. I al mateix temps no renunciem a les coses que ens pot oferir el medi urbà.
…quins beneficis té, especialment, la vida en un entorn radicalment rural? Molts. La seguretat, per exemple. Els nostres fills juguen tranquil·lament, amb els altres nens i nenes del poble, pels carrers, les places i pels voltants de La Bisbal. Encara juguen a “fer cabanes” a les balmes dels camins a tocar del poble. Com ho fèiem nosaltres, els nostres pares o els nostres avis, de petits. Això és molt enriquidor per a ells. Té una influència molt positiva en el seu procés de creixement físic i emocional.
Elisabet… quines són les coses que exigeixen un sacrifici? La necessitat de cobrir distàncies. Et poso uns quants exemples. El supermercat més proper el tenim a Móra la Nova, a trenta quilòmetres. L’Institut de referència és a Falset, també a trenta quilòmetres, però el més proper el tenim a Flix, a vint-i-cinc. El taller de vehicles més proper el tenim a Ascó, a vint-i-dos. I la benzinera més propera la tenim a Vinebre, a vint. Són coses imprescindibles que, a nosaltres, ens requereix cobrir distàncies.
…això que m’expliques ha de representar una despesa familiar impressionant! El temps que invertim en cobrir aquestes distàncies no em molesta especialment. A Barcelona o, fins i tot en ciutats d’una mida mitjana com Reus o com Lleida, el temps que inverteixes en desplaçaments, també és molt considerable. Però, en canvi, sí que és cert que les distàncies que hem de cobrir ens obliguen a organitzar-nos molt bé i a tenir sempre un vehicle disponible. Seria impossible viure aquí sense tenir cotxe.
Joan Pere… els nens es fan grans. Es com el títol d’aquella sèrie de televisió americana dels anys vuitanta que es deia “Els problemes creixen”? No ben bé. La Paula, que ja fa els estudis de secundària, va cada dia a Falset. I tres cops a la setmana a una escola de música de Reus. Estudia violí. I en Dídac, que fins ara a estudiat al poble, el curs vinent anirà al mateix institut que la Paula. I enguany entrena tres cops a la setmana al futbol base del Santes Creus, a Reus. Adaptem la nostra vida familiar a aquestes noves situacions. Com ho faria qualsevol altra família, rural o urbana.
Elisabet, hi haurà un dia que la canalla pugui voler estudiar una carrera universitària. Penseu que, passada aquesta etapa, retornaran al medi rural? Nosaltres pensem que sí. No sabem del tot segur el que estudiaran… o si estudiaran. Però pensem que, amb independència de la professió que triïn, ells retornaran. La connexió que, des que van néixer, han establert amb el medi rural, diguem-ne amb el sistema de vida o amb la cultura rural, és molt potent. I no oblidem que, la revolució tecnològica que permet desenvolupar moltes activitats professionals des de casa, facilita el retorn.
Joan Pere, parlem de la terra… quin és el conreu que explotes? A La Bisbal, des de fa uns vint anys, s’han substituït els ceps per l’olivera, que ja existia, i des de fa un parell d’anys, els presseguers, per oliveres i ametllers que s’han convertit en els conreus pràcticament únics. Hi va fer molt la construcció del pantà de Margalef, l’any 1992, que ens assegura una collita òptima i de qualitat. A casa tenim olivera arbequina, tant arbres centenaris com arbres joves que han substituït els anteriors conreus.
Elisabet… això vol dir que l’olivera és el conreu més rendible? Això vol dir, principalment, que ens hem adaptat a les noves realitats econòmiques. El mercat demanda un producte agrari de qualitat. El que sigui, però de qualitat. Vam apostar per l’olivera perquè és un tipus ideal de conreu per a La Bisbal, tant per les característiques físiques de la terra com per la climatologia de la zona. I ens vam especialitzar, per a fer front als nous reptes que ens plantejaven els mercats.

“D’UN ARBRE ADULT SURTEN DE 20 A 25 QUILOS D’OLIVES, QUE REPRESENTEN APROXIMADAMENT UNS 5 LITRES D’OLI”

 
Joan Pere, quina és l’extensió de conreu d’olivera i la producció d’oli mínimes per tal que una explotació agrària familiar sigui rendible? Un mínim de 20 a 25 hectàrees. En el llenguatge urbà de 200.000 a 250.000 metres quadrats. Això vol dir, aproximadament, un mínim de 3.000 a 3.500 arbres. D’un arbre adult surten de 20 a 25 quilos d’olives, que representen aproximadament uns 5 litres d’oli. I això vol dir, finalment, que per fer rendible una explotació agrària familiar necessites produir un mínim aproximat de 15.000 a 19.000 litres d’oli a l’any.
Elisabet, “l’oli del primer raig” es un fals mite? Sí que ho és. Avancen la collita quinze dies, quan l’oliva encara no és madura del tot, però no filtren el suc per a que surti un oli més amarg i picant, que te més polifenols i, per tant, que ha de ser, teòricament, més saludable i durador. Però la realitat es que aquell oli conté una sèrie d’impureses, que no s’han eliminat amb el filtratge, que, fruit de les reaccions químiques, li fan perdre ràpidament gust, textura, olor i color.
Joan Pere, quin és l’oli que produïu a casa? Verge extra. Com tot l’oli que es fa a La Bisbal. És un suc d’oliva que no té cap mena de defecte i que compleix rigorosament el protocol de fabricació. Això vol dir que collim l’oliva a partir del 2 de novembre; i que portem la collita diàriament al molí. L’oliva s’ha de premsar en un termini màxim de vint-i-quatre hores des que l’has collida. Si no ho fas així, l’oli agafa un punt de ranci… i altres defectes, i ja no ,es verge extra.
…on veneu la vostra producció d’oli? Portem la nostra collita al trull de la cooperativa de La Bisbal. Com la immensa majoria dels pagesos del poble. Una part s’embotella amb l’etiqueta de la D.O. Siurana, i es ven al detall a la mateixa cooperativa o a l’Agrobotiga. Però la major part de la producció, la cooperativa la ven a dojo a empreses privades que l’embotellen i la comercialitzen amb el seu nom.

“MENTRE QUE EN L’EMPRESA PRIVADA LES DECISIONS LES PRENEN UN GRUP MOLT REDUÏT DE PERSONES, EN EL MÓN COOPERATIVISTA ES NECESSÀRIA L’APROVACIÓ DE LA MAJORIA DELS SOCIS”

 
…creus que és el destí adequat pel vostre oli? Jo penso que sí. És més, hem tingut ocasió de vendre directament l’oli a les empreses comercialitzadores, que ens l’haguessin pagat abans i millor que la cooperativa. És temptador, però no ho hem fet mai per que tenim -i mantenim- una ideologia de compromís amb la cooperativa, és a dir amb la comunitat.
Elisabet, quina es la teva opinió? Jo fins i tot, vaig un pèl més lluny. Crec que els cooperativistes de La Bisbal hauríem de potenciar més la marca pròpia; i embotellar i etiquetar el nostre producte per a donar-li una identitat. Fer-ho amb la major part de la nostra producció. Amb la cobertura de la D.O. Té qualitat més que suficient com per a guanyar un nínxol de mercat propi. Després ja ens espavilaríem per a situar-la a peu de botiga.
…i perquè, creus tu, que no es fa? És molt complicat. Un projecte d’aquesta envergadura requereix un consens amplíssim. I en el medi rural, paradoxalment, aquestes coses plantegen més dificultats que en el medi urbà. Mentre que en l’empresa privada les decisions les prenen un grup molt reduït de persones, en el món cooperativista és necessària l’aprovació de la majoria dels socis, que pot representar haver de consensuar un projecte entre dotzenes de persones.
…parlem d’una jerarquia horitzontal que requereix molta negociació? Parlem d’un dibuix molt característic del món rural. El rendiment del treball del pagès ha estat, històricament molt condicionat per factors externs i incontrolables, com puguin ser els interessos canviants dels intermediaris o els capricis de la meteorologia. I això ha desenvolupat una cultura econòmica conservadora i resistent als canvis, que s’ha forjat i consolidat en el decurs dels segles.
… prescindir de la figura de l’intermediari pot ser un bon argument per tombar aquestes reticències. És que a més, hi ha un altre element d’aquest dibuix que no contribueix a eliminar aquestes dificultats. En les petites comunitats rurals l’anonimat no existeix: la teva història personal i familiar, i la dels teus avantpassats tenen un pes crític. Les relacions de veïnatge, fruit d’aquestes històries, poden ser molt cordials o molt fredes, i això es visualitza quan es debat l’empresa de projectes que requereixen unitat i confiança.
Joan Pere, per acabar, si fossis conseller d’Agricultura, quina seria la primera mesura que dictaries? Donar suport, però no tan sols econòmic, a les explotacions agràries familiars. I promoure la cultura de l’oli. Pel que deia abans l’Elisabet de l’oli del primer raig. Els pagesos no som tan sols els jardiners dels territori, que eviten incendis forestals i que generen activitat turística. Som productors d’aliments. I som els que resistim el procés de concentració demogràfica del territori, que tants problemes mediambientals li representen al país.
Elisabet, també per acabar, si fossis consellera d’Agricultura, quina seria la primera mesura que dictaries? A més del que ha dit en Joan Pere, jo insistiria a millorar la connectivitat del món rural amb els centres comarcals. No tan sols cal millorar les carreteres; sinó que és prioritari invertir en la xarxa de mobilitat. Ens cal una xarxa de transport públic que, per exemple, permeti a la gent gran del poble anar a la residència de dia d’Ascó; als supermercats de Móra la Nova o de Falset; o a l’Hospital de Móra d’Ebre.