Per Marc Pons

Tarragona, 1939. Foto Joaquim Cabezas. Font Blog Tarragona Antiga

Tarragona, 23 de setembre de 1939. Feia vuit mesos i una setmana que s’havia produït la ocupació franquista de la ciutat. I poc més de cinc mesos que havia conclòs la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Tarragona, una petita ciutat de 36.000 habitants que havia perdut més de 1.000 veïns i més de 500 cases durant el conflicte, celebrava la primera festa major sota la dominació del règim franquista. La ciutat, coberta per una plomissa capa de violència i de repressió, es debatia en un paisatge dominat per les tres “emes”: misèria, malalties i mort. La Presó de Pilats era plena a rebentar: homes, dones i nens reclosos, en la majoria dels casos, exclusivament per la seva ideologia catalanista i republicana. I un camió: el de l’Oliva. Durant mesos l’únic soroll que va trencar aquell sòrdid silenci imposat, seria el dels afusellaments. La Festa Major de 1939 seria la més tètrica de la història centenària de Santa Tecla.
EL PROGRAMA DE FESTES
El programa de festes de Santa Tecla, del 1939, es una “joia” que dibuixa clarament l’escenari d’adoctrinament imposat pel nou règim. És, en el seu conjunt, una amenaçant sublimació de la ideologia nacional-catòlica del franquisme: la simbologia del règim (el yugo y las flechas) és present a tot arreu (cartells, programes de mà, anuncis a la premsa…). La vida i la mort havien estat segrestades pel règim franquista; i els carrers, les rambles i les places -l’escenari tradicional de la vida ciutadana- van ser convertits en l’aparador on, obligadament, s’hi havia d’exhibir el nuevo español que blasmava Millán Astray (el fundador de la legió): marcial, patriota, immaculat, compungit i emprenyat. La Festa Major de 1939, era la primera gran oportunitat del franquisme, per a presentar una ciutat “límpia de pecado”. Els dolents, reclosos a Pilats. O afusellats a l’Oliva.

LA PRESÓ DE PILATS ERA PLENA A REBENTAR: HOMES, DONES I NENS RECLOSOS

QUI ÉS QUI? L’ALCALDE POETA

Cartell de Santa Tecla (1939). Font Ajuntament de Tarragona

Els principals actors d’aquell escenari -l’aparell local del règim franquista- eren una curiosa reunió de bigotis tipus “frenada”, cabells profusament engominats i dicció patriòtica castellana (Si eres español, habla español, resaven els grafits del regim). Tots brazo en alto i prietas las filas. El més destacat era l’alcalde de la ciutat: el murcià José Macián Pérez (Pepito, pels amics -naturalment, del règim-) que, amb anterioritat, no havia tingut mai cap relació amb Tarragona. Macián, imposat manu militari pel règim franquista -i que, anys més tard com a governador de Biscaia, ordenaria enderrocar la seu del PNB- va resultar que, a més de ser un dels grans repressors del règim a Tarragona, tenia inclinació per la poesia. La seva producció poètica era d’una qualitat infumable, però el programa de festes presentava un recital de poesia de l’alcalde a Radio Tarragona, com un dels actes principals de Santa Tecla 1939. El ridícul per bandera.
QUI ES QUI? EL CANONGE IL·LUMINAT
Després de tres anys de guerra (1936-1939) i d’una mal anomenada revolució (agost 1936 – maig 1937), la seu diocesana tarragonina havia quedat com un mas robat. L’arquebisbe Vidal i Barraquer era a l’exili; en part per què havia estat perseguit per una xusma que no eren més que delinqüents disfressats de revolucionaris i en part, perquè s’havia negat a signar la carta dels bisbes que beneïa la rebel·lió franquista i blanquejava la Guerra Civil. En aquest escenari el canonge castellà José Artero, que fins llavors tampoc havia tingut cap relació amb Tarragona, es va erigir com “l’amo i senyor” de la diòcesi i en la primera missa després de la ocupació, va proclamar: Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra. Això, en circumstàncies normals, hauria provocat un cataclisme. Però en canvi, el Diario Español (24/09/1939) titula “Los festejos religiosos (…) se vieron enormemente concurridos de un público devoto y fiel”. La normalització del terror.

PERROS CATALANES, NO SOIS DIGNOS DEL SOL QUE OS ALUMBRA.  JOSÉ ARTERO, CANONGE

QUI ES QUI? EL GOVERNADOR GALL DINDI

Portada Diario Español. Font Blog Tarragona Antiga. Arxiu Rafael Vidal

Els jerifaltes del règim franquista no deixaven passar cap ocasió per a recordar -amenaçadorament- qui manava en aquella Espanya imposada amb bales i amb bombes. Si els fastos religiosos eren l’entrant d’un àpat de difícil digestió, l’exaltació patriotera es convertia en el plat fort. En aquest punt, el protagonista destacat era el governador civil, coronel Machado Méndez. El Diario Español relata que Finalizado el acto religioso (…) las Autoridades y Jerarquías se dirigieron al Palacio del Ayuntamiento (…) su entrada (…) fué particularmente emocionante (…) los gigantes, negritos y cabezudos estaban formados (…) Una banda de música (…) ha entonado el Himno Nacional que ha sido saludado y aplaudido por el público (…) las autoridades y Jerarquías se han asomado ai balcón principal, desde donde han saludado a la multitud que se apiñaba en la Plaza de José Antonio. Només hi faltaven els paracaigudistes d’en Ballesteros.

Tarragona, 1941. Campament de la OJE. Font Blog Tarragona Antiga. Arxiu Rafael Vidal

QUI ES QUI? EL JEFE “VEDETTE”
Si al matí havien posat gegants, nans, castellers i ball de bastons en formació militar –brazo en alto-, la cultura de revenja del franquisme assolia el punt culminant amb les exhibicions de la OJE, la Organización de Juventudes Españolas l’equivalent a les Hitlerjugend (joventuts hitlerianes) però amb repic de castanyoles. I en aquest punt el protagonisme requeia sobre el cap provincial del Movimento, José María Fontana Tarrats. També segons el Diario Español: A las cuatro se ha celebrado en el campo del Gimnástico una demostración de las O. J. tarraconenses. I del Nàstic a la processó. Els cadells (la OJE) i els paràsits (els Caballeros Cautivos) del règim s’exhibien novament en rigorosa formació militar obrint i tancant la processó: seguia la bandera de los Caballeros Cautivos, llevada por el camarada Sánchez Galán (…) Cerraba la procesión una sección de uno de los Batallones de Flechas Negras de nuestra ciudad.
EL PROGRAMA DE FESTES I LA MAQUINÀRIA REPRESSIVA
I mentre la ciutat era vestida (o transvestida) de pretesa festa major amb el propòsit, també, d’ocultar la veritable tragèdia que acuitava la societat (les tres “emes” d’aquella brutal postguerra: misèria, malalties i mort), la maquinària repressiva del règim franquista no reposava ni un moment. La mateixa edició del Diario Español publicava una nota de l’Auditoria de Guerra que relacionava el nom de vint-i-nou persones (quinze a Tarragona i catorze a Reus) sotmeses a processos judicials pel seu compromís personal amb la República. Aquella nota (o aquella inserció), naturalment pagada amb diner públic, es titulava: Consejos de Guerra para el dia 25 de Septiembre de 1939. Año de la Victoria; i estava maliciosament situada al costat de la informació esportiva: dels articles que feien referència al partit de futbol entre el Barça i el Nàstic, de les curses ciclistes i dels campionats de natació.
MISSES, DESFILADES I AFUSELLAMENTS
Un dels casos més tràgics i paradigmàtics d’aquell brutal repressió seria el de Lluís Solà i Padró, alcalde de Santa Coloma de Queralt, empresonat a Pilats i afusellat a l’Oliva. Solà no era en aquella llista publicada el 24 de setembre de 1939 perquè ja era, pràcticament, al corredor de la mort. Però la seva detenció, empresonament, judici i afusellament dibuixen amb una freda precisió i una inquietant tenebrositat, l’odi profund i la set de venjança que cobria l’Espanya de Franco. Solà va ser detingut, jutjat, condemnat i afusellat, per la seva militància a ERC, per la seva condició d’alcalde electe, i pel seu programa polític: la construcció d’unes escoles municipals -públiques i gratuïtes- i la creació d’una brigada municipal -que donava feina als aturats del poble-. Millán Astray, fundador de la legió espanyola i un dels capitostos de la rebel·lió militar de 1936, ja havia avistat: ¡Muera la cultura! Solà va ser afusellat el 20 d’octubre de 1939.

ELS TARRAGONINS I TARRAGONINES DE 1939 NO VAN PODER VEURE A CLAUDETTE COLBERT, PRENENT UN BANY DE LLET DE BURRA I MOSTRANT BONA PART DELS PITS

 

Claudette Colbert a El Signo de la Cruz (1932). Font Pinterest

“AMB UNA SABATA I UNA ESPARDENYA”
En aquelles festes de cartó-pedra no podia faltar una sessió adoctrinadora de cinema. El reinaugurat Gran Teatro Principal oferia la reestrena de El Signo de la Cruz, una superproducció nord-americana de la factoria Paramount, filmada l’any 1932 (set anys abans) i dirigida per Cecil B. de Mille. Aquella reestrena -que s’exhibia simultàniament arreu d’Espanya- havia estat oportunament censurada. De tal forma que els tarragonins i tarragonines de 1939 no van poder veure a Claudette Colbert, prenent un bany de llet de burra i mostrant bona part dels pits i de la “canalera” que eren perfectament visibles en la versió no manipulada. En canvi, sí que es va projectar amb claredat el missatge d’aquella història: la dels antics i clandestins cristians de Roma perseguits per l’emperador Neró, i el triomf final de la fe i la veritat. Una al·legoria als mártires de la Revolución de 1936 i una maniobra de blanqueig d’una guerra que havia causat centenars de milers de morts. La festa major més tètrica.