ALGUNA COSA MÉS QUE UNA EXPRESSIÓ

Marc Pons

Reus (1801). Una de les imatges més antigues que es conserven de Reus. Font Blog Projecte Tarragona 1800

Reus, estiu de 1713. En la fase final de la Guerra de Successió hispànica (1705-1714) les tropes borbòniques comandades pel marqués de Lede ocupaven el Camp de Tarragona. Als efectes devastadors d’una llarga guerra, s’hi van sumar els d’una duríssima repressió que convertirien la ciutat, pràcticament, en un mas robat. Lede va escriure que si algunos miqueletes (combatents civils austriacistes) u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse (…) se les pasará a todos a cuchillo, [y] se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendrá se execute así para escarmiento de los otros.
Reus que, com la pràctica totalitat de Catalunya, havia estat austriacista, trigaria quatre dècades a recuperar el seu aparell econòmic, i dues més a rellançar la inèrcia de creixement anterior a la guerra. I quan, finalment, ho aconseguiria, es convertiria -per primera vegada en la seva història- en la segona plaça demogràfica i econòmica del país. Només superada per Barcelona. L’any 1787 (tres quarts de segle després de la finalització del conflicte) havia multiplicat per set la seva població i era una potència fabril i exportadora: els seus alcohols es consumien arreu d’Europa i d’Amèrica. “Reus, París, Londres” es també la cita que explica una història de superació.

REUS S’HAVIA CONVERTIT EN EL CENTRE DE CONCENTRACIÓ I TRANSFORMACIÓ DEL VI EN AIGUARDENT

El camí que va conduir Reus a esdevenir la segona plaça de Catalunya no va ser fàcil. Una de les primeres mesures que va dictar Berwick el primer capità general borbònic a Catalunya, va ser imposar al Principat una tributació de guerra per a pal·liar la despesa que Felip V, el primer Borbó hispànic, havia esmerçat en aquella carnisseria. Una mesura que, sumada a la repressió, impediria la ràpida recuperació econòmica. Durant les quatre llargues dècades de postguerra, Catalunya va ser una societat fracturada entre una minoria borbònica que, a l’empara de la corrupció del règim, vivia amb les mans plenes; i una immensa majoria austriacista que pagava la derrota amb la misèria.

Escut que reproduïa la capçalera del ‘Diario de Reus’ el 1844

A partir de 1760 les coses començarien a canviar. Felip V ja havia mort i la cultura borbònica de venjança contra els catalans s’havia atenuat. A tot això es sumava l’aparició d’una nova classe dirigent -els anomenats il·lustrats- que molt lentament substituïa les velles relíquies de la guerra, generalment aristòcrates terratinents que havien justificat el seu poder amb el llinatge i amb la sang aliena que havien vessat en el conflicte. Aquests il·lustrats, entre els quals destacarien Aranda, Jovellanos, Squillace, Campomanes o Floridablanca; impulsarien mesures de modernització de l’agricultura (no sense l’oposició de les oligarquies terratinents) que revolucionarien la producció industrial.
Abans de la Guerra de Successió hispànica (1705-1714), Reus ja havia apuntat una economia industrial. Des del 1630 -tres quarts de segle abans de l’esclat de la guerra-; al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Conca de Barberà, a la Segarra i al Gran Penedès, s’havia iniciat una important substitució dels conreus cerealístics (blat, principalment), pels ceps. El vi que, fins llavors, havia estat un producte destinat al consum domèstic i als mercats locals; havia passat a ser un dels principals elements del comerç d’exportació català. I Reus s’havia convertit en el centre de concentració i transformació del vi en aiguardent.

Amsterdam (1801). Font Wikimedia

Durant el període 1630-1714, fins i tot en plena Guerra dels Segadors (1640-1652), els productors i comerciants de Reus van emplaçar representants a Londres, a Amsterdam, i a París. Els aiguardents destil·lats a Reus, es consumien, fins a les colònies europees d’Amèrica. Els fabricants exportadors de Reus disposaven d’uns canals comercials molt actius amb les colònies angleses (Virginia, Carolina) i neerlandeses (Nova Amsterdam, actualment Nova York). Però, en canvi, paradoxalment, no tenien presència a les colònies hispàniques, a causa del monopoli castellà de Sevilla, que impedia els catalans comerciar lliurement amb l’imperi hispànic d’ultramar.
La prohibició castellana, que afectava no tan sols els alcohols de Reus sinó també el tèxtil de Barcelona o les armes d’Olot i de Ripoll (per posar alguns exemples) seria una de les causes que explicaria la rebel·lió catalana de la Guerra de Successió i el posicionament austriacista de Reus i de la immensa majoria del Principat. Passada les llargues i duríssimes guerra (1705-1714) i post-guerra (1714-1760); i amb l’eclosió dels il·lustrats i l’abolició del monopoli castellà del comerç americà s’iniciaria una nova etapa de recuperació i creixement: l’any 1778, el rei Carles III (el de la porta d’Alcalà i el dels antics bitllets de 5.000 “peles”), promulgava el “Reglamento de Libre Comercio”.

LA CITA “REUS, PARÍS, LONDRES” HAURIA POGUT SER, PERFECTAMENT “REUS, BUENOS AIRES, NOVA ORLEANS” O “REUS, CUBA, PUERTO RICO”

 

Nova York (1830). Font Wikimedia

El “Reglamento” de Carles III no va arribar de cop. El 1765, el 1768, i el 1770 s’havien donat algunes passes que, des dels ports de Barcelona i de Tortosa, permetien embarcar alcohols de Reus cap a l’Amèrica hispànica, un parell o tres de cops a l’any. Seria després del “Reglamento” que els fabricants de Reus es llançarien decididament a l’exportació. Els mercats històrics (Països Baixos i Anglaterra) s’havien perdut després de la guerra (1714). Els Borbons (els hispànics i els francesos) estaven enemistats amb tota Europa, per no dir amb tot el món; i havien tallat i prohibit tots els canals comercials amb l’exterior; excepció feta, naturalment, dels seus dominis i de les seves colònies.
I els fabricants de Reus van veure, en el “Reglamento”, la possibilitat -si be no de la recuperació immediata dels mercats històrics-; de l’obertura de nous canals comercials amb les colònies hispàniques. Es l’inici d’una llarga època marcada per la destacadíssima presència d’aiguardents reusencs a Buenos Aires, a Montevideo, a l’Havana, a San Juan de Puerto Rico… i a Nova Orleans!!! Naturalment aquesta presència no es limitava a la simple col·locació del producte. Els fabricants de Reus tenien agents comercials, també de Reus, emplaçats als principals punts de destinació. Són els reusencs de Montserrat (a Buenos Aires) o de Bourbon Street (a Nova Orleans), per posar dos exemples.

Londres (1830). Font Blog Two Nerdy History Girls

La cita “Reus, París, Londres” hauria pogut ser, perfectament “Reus, Buenos Aires, Nova Orleans”, “Reus, Cuba, Puerto Rico”, o la suma de les dues. O fins i tot una llarga cita que abracés totes les ciutats, colònies i països del continent americà que importaven i consumien aiguardent de Reus. Però en canvi, la cita fa referència a tres ciutats europees: “Reus, París, Londres”. I el que ho explica està relacionat amb una segona fase de creixement industrial i comercial. Les revolucions americana -la de la independència dels Estats Units (1775-1783)- i francesa -la deposició dels Borbons de Versalles i la proclamació de la República (1789-1799)- canviarien el món per sempre.
A finals de la centúria del 1700, els fabricants de Reus ja havien iniciat la conquesta dels mercats europeus. Més ben dit, la reconquesta. I a les exportacions als mercats americans, es sumaven les exportacions als mercats europeus. I a les cases de comerç reusenques de Buenos Aires, de Montevideo, de l’Havana, de San Juan de Puerto Rico i de Nova Orleans se sumaven les de Nova York, de Gènova, d’Amsterdam, de Göteborg, de Dubrovnik, de Copenhaguen, de Palerm, de Roma, de Lisboa, de Nàpols i de Kiel. Tres quarts d’Europa, per no dir la totalitat del continent. Però sobretot, amb una especial presència als mercats de París i de Londres, els més potents del continent.

LA PUIXANÇA DEL SECTOR DELS ALCOHOLS CULMINARIA LA SUBSTITUCIÓ DELS CONREUS CEREALÍSTICS PER LA VINYA

 

Celler de volta del segle XIX. Foto Marc Pascual

La puixança del sector dels alcohols culminaria la substitució dels conreus cerealístics per la vinya, iniciada un segle i mig abans, que acabaria convertida, del tot, en allò que el gran historiador d’aquesta etapa Pierre Vilar (1906-2003) anomenaria “plantes industrials”, referides als productes agraris destinats, quasi exclusivament, a la producció fabril. El paisatge, no tan sols de Reus, es modificaria progressivament, seguint l’estela iniciada el 1630, i a les acaballes de la centúria del 1700, la vinya ocupava més de 60% dels terrenys conreables a Reus, a Riudecanyes i a Riudecols; més de 50% a l’Aleixar, a Cambrils i a Riudoms; i cap al 40% a Vilaplana i a Vinyols i els Arcs.
Els viatgers de l’època (els equivalents als actuals corresponsals de prem-sa), ho il·lustraven reveladorament. El valencià Antoni Ponz, l’any 1785 escrivia que a Reus i comarca De tal modo se ha variado el cultivo que sólo el que hace el papel es el de las viñas, habiéndose reducido a poco el de los trigos, y aceyte. I el reusenc Celdoni Vilà, l’any 1787 referit al mateix territori escrivia que Tienen mucha variedad de Huertos y Jardines, ya por las abundantes Casas de Campo que la circuyen son de mucho primor, y por su sobre saliente cosecha de vino, que sus Vecinos cogen y encuban todos los años de ochenta mil Cargas de vino, a saber dela villa y Territorio, con otras demàs Partidas.

REUS, DURANT TOT EL SEGLE XIX, VA SER EL PRIMER CENTRE DE COTITZACIÓ EUROPEU DE L’AIGUARDENT. ELS ALTRES DOS, QUE FORMAVEN LA “TRIADA CAPITOLINA DE L’AIGUARDENT” EREN PARÍS I LONDRES

 

París (1801). Font Col·leccions dels Museus de Paris

I les fàbriques. L’any … 1685 !!! (un segle abans dels relats de Ponz i de Vilà), consta l’existència d’una fàbrica de destil·lació d’alcohols a Reus. Joseph Shallet (cònsol anglès a Barcelona), el seu germà Arthur i Gilbert Heathecat, tots tres procedents de Londres, van crear una fàbrica de destil·lació d’alcohols a Reus, amb l’inestimable col·laboració del, també londinenc, Mitford Crowe, exportador arrelat a Barcelona, i que vint anys més tard seria el representant de la reina Anna Stuart, en les negociacions i signatura del Tractat de Gènova (1705), entre Catalunya i Anglaterra, en la Guerra de Successió, que formalment posicionava els catalans en el bàndol austriacista Es tanca el triangle.
No va ser l’avellana, com s’ha explicat erròniament en moltes ocasions. Reus, durant tot el segle XIX, va ser el primer centre de cotització europeu de l’aiguardent. Els altres dos, que formaven la terna protagonista, o si es vol, la “triada capitolina de l’aiguardent” eren París i Londres, les grans capitals demogràfiques, polítiques, culturals i econòmiques del continent. L’any 1850, Reus, amb 30.000 habitants i segona ciutat del Principat (Barcelona en tenia 235.000 i Tarragona 18.000), s’equiparava -pel que fa a l’aiguardent- a París (1.053.000 habitants) i amb Londres (1.661.000 habitants) i capitals econòmiques, polítiques i culturals de les dues primeres potències del planeta.

Hotel de París, al Raval de Jesús, Reus