Per Marc Pons

La Catedral de Tarragona i la Casa dels Canonges a l’esquerra. Font. Cartoteca de Catalunya

L’origen de La Canonja remunta a les dècades centrals de la centúria del 1100. Tot i que a les parets del castell de Masricart hi ha algunes làpides de l’època romana, no ha hi cap testimoni que confirmi que La Canonja és filla de la lloba capitolina. Si be es cert que s’especula amb la possibilitat que en l’època de plenitud de Tàrraco (durant els dos primers segles de la nostra era) al solar de l’actual poble de La Canonja podria haver estat ocupat per una d’aquelles grans finques de les oligarquies romanes; en cap cas, res apunta que hi podia haver una Canonja romana.
Això no ha de representar cap problema d’identitat. La immensa majoria dels pobles actuals de Catalunya, van ser fundats a l’Alta Edat Mitjana (entre els segles IX i XII). Sobretot els de la Catalunya Nova, que seria el territori que guanyarien els comtes de Barcelona quan -superat l’any 1000- ja s’havien convertit en un poder independent del regne de França. Reus, Vila-seca, Constantí, Salou, Vilafortuny, Cambrils, La Selva, La Pobla o el Morell -per citar alguns exemples propers- són pobles que van ser fundats a la mateixa època que La Canonja.
LA COMUNA DEL CAMP I LA CANONJA DE TARRAGONA
Però l’origen estricte de La Canonja està molt relacionat amb un conflicte permanent que durant segles van mantenir els pobles del Camp de Tarragona contra els poders feudals (en ocasions els comtes-reis catalano-aragonesos, i en d’altres els arquebisbes de Tarragona). Aquests pobles, que van arribar a ser 112, es van organitzar en una plataforma política i jurídica que seria anomenada Comuna del Camp i que, fins que el primer Borbó hispànic la va proscriure (1717), seria la institució que defensava les classes populars contra els abusos que cometien els grans senyors feudals del territori.
Aquest detall és molt important, perquè l’existència de la Comuna del Camp explica tant el naixement com el nom de La Canonja. I no precisament per una relació directa. Si no més aviat oposada. Les fonts documentals ens revelen que el primer nucli poblat va ser Masricard, una masia que derivaria en poble; i que, pràcticament, d’immediat s’enquadraria en la Comuna del Camp. També, les fonts documentals, revelen que els pagesos, tot i que vivien al voltant del mas, treballaven les finques més properes al mar: la terra, llavors de maresma, que actualment ocupa el Complex Educatiu de Tarragona.

LA CANONGIA DE TARRAGONA ERA LA FINCA D’ESBARJO QUE, MÉS TARD, ES CONVERTIRIA EN EL POBLE DE LA CANONJA

 

Fragament d’un mapa de Catalunya (1608). Font Cartoteca de Catalunya

En canvi, els canonges de Tarragona tenien una finca amb pagesos jornalers, situada al cim d’un petit tossal, cinc-cents metres al nord del castell de Masricard; sobre els solar que actualment ocupen els carrers al voltant de l’església parroquial de Sant Sebastià. Aquella comunitat, per raons òbvies, no es va enquadrar a la Comuna del Camp. Si més no, inicialment. Aquella explotació agrària, que feia les funcions de finca d’esbarjo dels canonges de la seu tarragonina, seria la que donaria nom al paratge; i que, amb el decurs dels segles, acabaria convertit en el nom del poble.
QUI EREN ELS CANONGES DE TARRAGONA?

Gravat que representa un canonge. Font Monestirs

Tarragona era seu arquebisbal des de l’any 417, poc després que l’emperador Constantí, l’any 313, legitimés la religió cristiana; que, poc després, acabaria convertida en la confessió oficial de l’imperi romà. Després vindrien els quatre segles d’abandonament de la ciutat (718-1116), coincidents amb la dominació àrab de bona part de la península ibèrica. Durant aquest període fosc, l’arquebisbat de Tarragona havia desaparegut; i els bisbes catalans (els de la Catalunya Vella) depenien de l’arxidiòcesi de Narbona. Fins l’any 1118, recent recuperada Tarragona i el seu territori, no seria restaurada l’antiga arxidiòcesi tarragonina.
El cap de l’arxidiòcesi era, naturalment, l’arquebisbe. Era també el senyor feudal del territori. I això vol dir que als afers espirituals propis de la seva professió, hi sumava els afers terrenals propis de la seva posició: acumulació de poder polític i econòmic. I, naturalment també, això l’obligava a mantenir un aparell de governació format per canonges, que seria la versió togada dels consellers o dels ministres que dirigien -i que dirigeixen- un govern secular. Per tant, els canonges de la seu tarragonina eren els “consellers” del govern de l’arquebisbe.
Els arquebisbes de Tarragona, com qualsevol altre arquebisbe del món, tenien la seva residència d’estiu: era el castell de Tamarit. I els canonges, també. Naturalment a la mesura de la seva posició: la canongia de Tarragona era la finca d’esbarjo que, més tard, es convertiria en el poble de La Canonja. Això no es cap disbarat: la Bisbal d’Empordà li deu el nom als bisbes de Girona (era la seva residència d’estiu). I la Bisbal del Priorat li deu el nom als bisbes de Tortosa (era una gran explotació agrària propietat de la diòcesi que acabaria convertida en una de les moltes residències dels bisbes tortosins).

Plànol de La Canonja (1908) poc després de la unificiació amb Masricart. Font Cartoteca de Catalunya

LA CANONJA DE REUS
Aclarit aquest punt, la questió que es planteja es: per què es va imposar el nom de La Canonja respecte al de Masricart?. La primera part de l’explicació ens diu que aquella petita població (que en el decurs de l’Edat Mitjana no va passar dels 100 habitants), va conèixer una etapa de prosperitat econòmica i de creixement demogràfic durant les centúries del 1600 i del 1700, coincident amb la introducció del conreu de la vinya i la exportació dels aiguardents de Reus. Si Tarragona era rera la fundació, Reus era rera la progressió. I això va ser així fins que el 1847 els dos nuclis es van trobar.
Ara be, La Canonja ja tenia més cases i més habitants que Masricart. I això era així per què durant els dos segles anteriors s’havia produït un petit desplaçament de població de Masricart cap a La Canonja. La causa era la ruïna dels conreus de maresma per dos motius: el primer per la inseguretat que, la línia de costa, havia patit durant la centúria del 1500, provocada pels atacs corsaris; i el segon per la pèrdua de protagonisme dels conreus de maresma (principalment, l’arròs); en benefici d’allò que els economistes anomenen “vegetals industrials”; es a dir el raïm, per exemple, que acaba convertit en aiguardent.