D’on provenen els diversos elements amb els que guarnim casa nostra per Nadal? A continuació us ho expliquem

Roser Pros-Roca

Amb l’arribada de Nadal les nostres cases canvien d’aspecte durant uns quants dies perquè veuen alterada la decoració habitual per adaptar-se als costums propis d’aquest moment. Així, es posa l’arbre de Nadal al menjador o en algun lloc principal de la casa, s’ornamenta amb plantes i herbes com vesc, galzeran, molsa, arbós i principalment amb flor de pasqua i es munta el pessebre. A banda, Nadal accepta com a bons tota mena de personatges que cada cop tenen més arrels entre nosaltres: ninots de neu, rens, el Pare Noel, tot és bo per celebrar ben de gust aquestes festes.

Ara bé, és ben segur que la nostra celebració del Nadal és una mixtura de diverses tradicions perquè d’entrada i per començar, fora d’algunes zones del Pirineu català, a la major part del territori no hi neva i per tant, el Nadal Blanc no deixa de ser una il·lusió que només en alguns punts de la nostra geografia es compleix, més ara, amb el canvi climàtic, que estem començant a tenir Nadals tropicals a ran de platja. Anem a pams. Mirem d’aclarir d’on provenen algunes de les tradicions nadalenques que ja hem adoptat com a nostres i que sovint tenen un origen ben llunyà.

 

L’ARBRE DE NADAL

Molts historiadors situen el naixement de l’arbre de Nadal a Alemanya. Concretament, el primer arbre de Nadal documentat és de l’any 1605.

Un autèntic arbre de Nadal és un avet. No un pi sinó un avet. El costum d’ornamentar amb plantes és molt antic i encara en els nostres dies segueix conservant un sentit màgic i fins a cert punt religiós. Les antigues civilitzacions europees i asiàtiques veneraven els arbres identificant-los amb la força de la Mare Terra i també amb arbres decorats homenatjaven al déu del sol i la fertilitat. Els seus ritus solien coincidir amb l’arribada de l’hivern i per tant, ben a prop del Nadal. Amb l’arribada de l’hivern els arbres es quedaven sense fulles i aleshores, la gent penjava teles de colors i pedres pintades a les seves branques, convençuts que d’aquesta manera les fulles tornarien a brostar arribat el moment i l’arbre donaria fruits en abundància. Aquest era el ritual a través del qual, aquests antics pobles volien garantir la vida de les plantes i de retruc dels animals i d’ells mateixos.

El primer arbre de Nadal documentat és de l’any 1605 a Alemanya

Al segle VIII l’Església catòlica va assimilar aquesta tradició i va prendre l’avet com a símbol perquè aquest tipus d’arbre té forma triangular, la mateixa que s’atribueix a la Santíssima Trinitat. Ja que hi eren, passaren a formar part de l’ornamentació dels avets tot tipus de llums que representen l’esperit interior i l’amor, les actuals boles de colors brillants eren pomes en un primer moment, recordant el pecat original i al cim de l’arbre hi posaren la representació de l’estrella de Betlem que també simbolitza la pau de la llar.

 

LA FLOR DE PASQUA

El seu nom és poinsettia i és el símbol del Nadal a casa. Potser perquè és vermella, potser perquè té forma d’estrella, potser perquè crea un ambient molt càlid allà on es mostra. Doncs bé, el cert és que la flor de pasqua no té res a veure amb l’hivern ni amb el Nadal. Prové de Mèxic i és la darrera incorporació de l’imaginari nadalenc a casa nostra i l’hem adoptat amb alegria tot i que és una planta amb una saba verinosa, perquè ens resulta preciosa a la vista. De fet, el dia 12 de desembre de 1991, Estats Units va declarar-lo com a “Dia Nacional de la Poinsettia” perquè el que fou ambaixador estadounidenc a Mèxic entre els anys 1825 i 1829, Joel Roberts Poinsett, tenia per costum regalar aquesta planta per Nadal, pràctica que es va anar estenent amb una certa facilitat precisament per l’aspecte magnífic de la planta, igual en la seva varietat vermella (la més popular i que fa més Nadal), com la groga, com la rosada.

La poinsettia prové de Mèxic i és la darrera incorporació de l’imaginari nadalenc a casa nostra

 

TOT VA COMENÇAR AMB UN DECRET D’EMPADRONAMENT

Cal tenir present que l’origen clàssic del Nadal és el famós decret que va soliviantar a tota Judea quan l’emperador August va ordenar un cens per tenir controlats els habitants dels seus dominis i d’aquesta manera, establir tributs i saber la disposició militar en la que es trobaven els pobles sotmesos a la seva llei. Fins a tres censos va ordenar Cèsar August mentre va durar el seu mandat i és molt fàcil pensar que en algun d’aquells recomptes de població, Josep i Maria, matrimoni i residents a Natzaret, província de Galilea,  es veiessin en l’obligació, sí o sí, de viatjar fins a Betlem, ja que la família de Josep sembla que estava emparentada amb la del rei David. Això li devia suposar a Josep i Maria un gran trasbals perquè, a més de ser un viatge llarg i carregós, per acabar-ho d’arrodonir ella estava a punt de parir. L’Evangeli de Sant Lluc (2, 1-5) ho explica molt clarament, tot i que molts historiadors actuals plantegen dubtes sobre l’autenticitat històrica del text bíblic. Consti com a dada que pel que sembla, aquell cens va indicar una població integrada per més de 4.200.000 ciutadans romans.

Aquest penós viatge just abans del naixement de Jesús és el que es representa en molts diorames: algun moment de descans en el transcurs del viatge, el moment de buscar posada i ser aquesta sistemàticament denegada per falta de recursos de la parella, etc. La imaginaria popular ha recreat aquestes escenes infinitat de vegades, sempre amb un sentit de pietat que no busca ni pretén concrecions històriques contrastables, sinó més aviat belles obres d’art recreant uns fets bíblics amb una certa llicència artística. La tradició és bella per sí mateixa i amb el relat evangèlic n’hi ha prou per recrear paisatges rocosos, balmes, camins costeruts, pobles amb tipisme i encant dins la seva modèstia. Afegir-hi a més, alguns detalls estrictament catalans, com un tió o un porró al damunt de la taula de la posada, és un detall de bon gust dels mestres pessebristes que el públic valorem amb estima.

 

El PESSEBRE

Ara bé, la peça autènticament important del cicle de Nadal és el pessebre. N’hi ha pràcticament a totes les cases perquè, més enllà de la creença religiosa, la tradició està tan arrelada que l’aspecte del culte sovint passa a un segon pla.

La representació del naixement de Crist es remunta a més de vuit segles. Consisteix en la recreació lliure del paisatge en el qual es van produir els fets que expliquen els evangelis: el naixement de Jesús en un pessebre, una balma, una cova o una establia, l’anunciació de l’àngel als pastors, l’ambient del poble i l’adoració de la gent, tot plegat amb les figures típiques dels protagonistes de l’escena: Josep, Maria i Jesús acabat de néixer, envoltat del bou, la mula, pastors de diverses mides que portaven els seus presents i també el caçador, la dona que renta, els prolífics ramats de xais, l’aigua del riu i l’estany en el que neden oques, les corts de porcs, els corrals de pollastres i gallines, els tancats en els que els pastors guardaven les ovelles… una prolífica representació d’oficis artesanals i tradicionals i muntanyes nevades encerclant-ho tot, amb una estrella de cua ben brillant just al damunt, assenyalant el punt exacte del naixement de Jesús.

El Pessebre té el seu origen en l’Edat Mitja i el seu primer artífex fou Sant Francesc d’Assís

El Pessebre té el seu origen en l’Edat Mitja i el seu primer artífex fou Sant Francesc d’Assís, religiós i fundador de l’ordre franciscana, qui a l’any 1223 va decidir reproduir la tradició cristiana en una cova propera a l’ermita de Greccio (Itàlia), amb el vistiplau del papa Honori III. Va començar a preparar l’escena uns 9 dies abans del 25 de desembre i va convocar a tot el poble per celebrar una missa en presència de la representació del naixement a l’establia. Explica la tradició que va succeir un miracle: quan Sant Francesc va prendre la imatge del Nen Jesús entre les seves mans, aquest va cobrar vida. Aquest miracle va córrer com la pólvora per tota Itàlia i és per això que van començar a posar-se pessebres a totes les cases. A partir del segle XV es va generalitzar el costum de fer el pessebre i el 1465 es va fundar a País la primera empresa que fabricava les figures del pessebre. Avui dia hi ha magnífics mestres pessebristes i fabricants de figures d’excel·lent qualitat, que són autèntiques obres d’art.