Una passejada per la història dels mercats de Tarragona, Reus i Lleida.

Per Marc Pons

Tarragona, 14 de maig de 1842. L’alcalde Marià Ballaresca inaugurava el Mercado de Abastos, la primera iniciativa -a la ciutat i a la “província”- de concentració estable de comerços d’alimentació en un espai comú El “mercat de la carn i del peix” -com seria conegut popularment- naixia als baixos d’un edifici situat a la cantonada de la plaça del Fòrum i del carrer de Sant Llorenç, i mesuraria una superfície de poc més de 100 metres quadrats. La seva ubicació no seria fruit de la casualitat. La plaça del Fòrum ja era un espai comercial consolidat: acollia diàriament el mercat de la verdura.

EL PRIMERS MERCATS

 

Aspecte interior del Mercat Central de Tarragona a principis del segle XX

D’aquesta forma, Tarragona, que era la capital de la recent creada província (1833), però que encara es recuperava de les ferides de l’assalt napoleònic de 1811 (amb poc més de 10.000 habitants era la quarta ciutat del territori en població; darrera Reus, Tortosa i Valls); donava el tret de sortida a un nou model de concentració comercial que apuntava amb força. El petit “mercat de la carn i del peix” seria un dels pioners a Catalunya, i obriria portes tan sols sis anys després que ho fes el degà del país: el mercat de la Boqueria (Barcelona, 1836).
A la capital del país, el fort creixement demogràfic i la conquesta de nous terrenys urbanitzables (ensorrament de les muralles i dibuix del traçat de l’Eixample), impulsaria la creació de nous mercats destinats a abastir els nous barris. Al de la Boqueria (1836), el de Santa Caterina (1847) i el del Born (1876); els va seguir el de Sant Antoni, el primer a extramurs. Amb una superfície de 5.214 m2, duplicava l’espai del seus antecessors, i amb una enginyosa estructura metàl·lica -fabricada a la Maquinista Terrestre i Marítima- desafiava totes les lleis físiques possibles. Una veritable obra d’enginyeria.

 

Espai que ocupaven les antigues Peixateries Velles, a Reus

I a Reus, tan sols deu anys després de l’obertura del “mercat de la carn i del peix” de Tarragona, s’impulsaria una iniciativa que, si be no tenia les dimensions del de Sant Antoni, esbossava la figura d’un mercat estable. El 1852, després d’una profunda reforma urbanística al Raval de Sant Pere (que va tenir com a moment estel·lar l’aparició de 300 esquelets al fossar de la Prioral); l’alcalde Eduard de Toda inaugurava el Mercat de les Peixateries Velles; un espai organitzat i parcialment cobert amb una enginyosa estructura metàl·lica, que en la reforma de 1914 adquiriria una curiosa forma parabòlica.

 

EL MERCAT DE TORTOSA

A les comarques del sud de Catalunya, Tarragona havia donat el tret de sortida. I Reus l’havia seguit. Però, en canvi, seria la ciutat de Tortosa la qui emprendria el primer projecte d’envergadura. A finals del segle XIX, la capital del Baix Ebre -amb 25.000 habitants- era la segona àrea demogràfica de la “província” i la tercera del país (darrera Barcelona i Reus). L’1 de setembre de 1887 l’alcalde Francesc Pedrola Borràs, inaugurava el Mercat Municipal que amb 2.688 metres quadrats de superfície i una alçada de 22 metres, es convertia en el primer “gran” mercat de la “província”.

Mercat de Tortosa des de la Plaça de Barcelona. Font Blog Tortosa Antiga

El Mercat de Tortosa és un receptacle d’història. Al seu interior acull un dels dos comerços centenaris de la ciutat: la Pesca Salada Manolo, fundada l’any 1906 pel bacallaner Manolo Loras. La seva besnéta Carme Loras, -actual propietària i quarta generació del negoci-, afirma que el besavi Manolo “va ensenyar la professió a molts aprenents; però també els va ensenyar a llegir, a escriure i a comptar”. I explica que després de la Guerra Civil, la parada era una “bústia oculta” que s’utilitzava com un mitjà de comunicació entre la gent refugiada a les muntanyes i els seus familiars a la ciutat.

LA PARADA ERA UNA “BÚSTIA OCULTA” QUE S’UTILITZAVA COM UN MITJÀ DE COMUNICACIÓ ENTRE LA GENT REFUGIADA A LES MUNTANYES I ELS SEUS FAMILIARS A LA CIUTAT

 

El Mercat de Tortosa, es, també un espai viu. Després de cent trenta dos anys d’existència i dues reformes integrals (1948 i 1996), es el principal centre de comerç alimentari de la comarca del Baix Ebre. A les tradicionals carnisseries, cansaladeries, peixateries, verduleries, fruiteries, bacallaneries, ous i freixures; s’hi ha sumat el resultat dels canvis d’hàbits de consum, i de les noves demandes. Destaca el Bar Esther, situat a l’entrada per la plaça Barcelona, que a la seva reconeguda oferta, hi suma la curiosa anècdota que els cambrers branden sorollosament una esquella cada cop que un client deixa una propina.

 

EL MERCAT DE TARRAGONA

Mercat Central de Tarragona i ruines del Forum Romà (1928). Font Blog Tarragona Antiga

Van haver de passar tres quarts de segle fins que Tarragona va donar el salt cap a un mercat de grans dimensions. Era el 19 de desembre de 1915, quan l’alcalde Josep Prats i Prats, tallava la cinta i obria al públic les portes del Mercat Central de Tarragona. El projecte havia estat impulsat per l’alcalde Pere Cobos i Roa (1911), un emprenedor industrial que es va inspirar en els mercats de Barcelona i en el de Tortosa; i l’obra de construcció va durar quatre anys (menys de la meitat del temps que s’ha emprat en la darrera reforma). L’Ajuntament li va dedicar un petit carrer, davant de l’entrada est.

 

EL NOU MERCAT DE TARRAGONA SE SITUAVA EN UN EXTREM DEL FÒRUM, EL GRAN ESPAI COMERCIAL DE LA TÀRRACO ROMANA

El Mercat Central de Tarragona també es història viva. Quan va ser edificat; la plaça Corsini, el carrer Colom, el carrer Lleida i el carrer Soler; eren -encara- terres de conreu a un cop de pedra de la Rambla i dels “Despullats”. La ubicació del nou mercat; situat -llavors- en un extrem de la ciutat, va generar no poques crítiques. La premsa de l’època està plena d’articles que “suggerien” altres emplaçaments. Però la determinació de Cobos no tan sols faria realitat el seu projecte (tot i que ell no l’arribaria a veure completat), sinó que al seu entorn s’impulsaria el segon eixample de la ciutat.

Cobos no estava tan equivocat com pretenien. Es pot ben dir que l’actual Mercat Central de Tarragona recull l’herència del vell Fòrum romà situat entre els carrers Lleida i Cervantes. Quan es va inaugurar el Mercat Central, el fòrum (el gran espai comercial de la Tàrraco romana) feia dotze segles que havia perdut la seva funció. Però, casualitat o no, el nou mercat es situaria sobre un extrem d’aquell vell testimoni. També es una anècdota destacada, el fet de que el primer partit de futbol de la història de la ciutat (1904), es disputaria sobre un terreny de joc efímer situat davant de l’entrada de Corsini.

 

EL MERCAT DE REUS

 

Teatre Circ. Reus. Solar sobre el qual s’edificaria el Mercat. Centre Municipal de la Imatge de Reus

Reus, primera plaça econòmica i demogràfica de la “província” a principis del segle XX, seria, en canvi, la darrera -de les tres grans ciutats del territori- a construir un gran mercat. Se’n parlava des de l’època del general Prim (1860-1870), però no va ser fins el 1934, en temps de l’alcalde Josep Borràs i Messeguer que es va posar fil a l’agulla. No obstant això, la repressió del govern espanyol després dels Fets del Sis d’Octubre (1934) -l’empresonament del govern de la Generalitat, i el cessament de tots els alcaldes catalanistes del país-; i l’esclat de la Guerra Civil (1936) paralitzarien les obres inicials.

L’any 1949 seria, paradoxalment, un alcalde franquista -el carlí Pere Miralles Casals- qui recolliria l’herència de l’alcalde Borràs -llavors a l’exili-, i conclouria l’obra. Havien passat catorze anys, un judici i condemna contra el govern de Catalunya, una mortífera guerra civil, i una brutal postguerra dominada per les tres “emes”: misèria, malalties i mort. La diada de Sant Pere obria les portes el Mercat Municipal de Reus, un edifici de 4.458 metres quadrats i 127 parades, construït sobre els terrenys de l’antic Teatre del Círcol, que es convertia en el més gran de les comarques del sud de Catalunya.

 

Mercat de Reus (1950). Font Centre Municipal de la Imatge de Reus

Aviat la superfície i l’oferta es demostrarien insuficients per a cobrir la demanda d’una ciutat que creixia a marxes forçades. Entre 1949 i 1975, Reus havia passat de 35.000 a 70.000 habitants; i tot i que a nivell de padró municipal havia perdut la primacia territorial el seu terme municipal encara acollia el nucli compacte més poblat de la “província”. El 1975 va ser creat el segon mercat: el del Carrilet (també un vell projecte de l’alcalde republicà Borràs), sobre els terrenys de l’antiga estació del carrilet de Salou; i Reus es convertia en l’única ciutat de la “província” que tindria -i que té- dos mercats estables.

 

EL MERCAT DE LLEIDA

Tot i que és fora dels límits de la “província”, el Mercat de Lleida ha tingut, històricament, una intensa vinculació amb els de Reus i de Tarragona, relacionada amb la fruita i la verdura. El Mercat de Sant Lluís -situat a l’avinguda de Blondel- va ser inaugurat l’any 1883, durant el govern municipal del paer en cap Antoni Agelet i Romeu; i va estar en funcionament fins el 1960, que va ser enderrocat per a construir-hi l’estació d’autobusos. Després de l’enderroc, Lleida ja no tindria mai més un mercat central minorista però, en canvi, la Paeria impulsaria una xarxa de mercats de barri que funcionen a ple rendiment.

EL MERCAT DE SANT LLUÍS TE UNA HISTÒRIA TRÀGICA QUE VA QUEDAR PER SEMPRE GRAVADA EN LA MEMÒRIA COL·LECTIVA: EL 2 DE NOVEMBRE DE 1937

 

Víctimes del bombardeig franquista sobre el Liceu i el Mercat de Lleida (1937). Font Arxiu Nacional de Catalunya

Clausura a banda, el Mercat de Sant Lluís te una història tràgica que va quedar per sempre gravada en la memòria col·lectiva: el 2 de novembre de 1937, en plena Guerra Civil espanyola, l’aviació del règim feixista de Mussolini -aliada del bàndol rebel franquista- bombardejava Lleida. Eren les 15’40 hores de la tarda, quan una esquadrilla d’avions Savoia-Marchetti, llençava quasi un centenar de bombes (de cent, quinze i deu quilos) sobre la trama urbana de la ciutat; abastant, principalment, el Pont Vell .,l’avinguda de Blondel i els carrers Sant Antoni i Major.
De resultes d’aquell bombardeig van morir més de tres-centes persones. Quaranta vuit nens i sis professors, al Liceu Escolar, a tocar del Mercat de Sant Lluís. I dues-centes cinquanta persones més -entre paradistes i clients- (molts d’ells nens i nenes molt petits), al Mercat de Sant Lluís. El poeta local Xandri el titellaire (1938) diria: “La rialla dels infants degué quedar soterrada per sempre sota les runes i els àngels dels infants també degueren caure-hi morts amb les ales de plata esmicolades” Els mercats de les nostres vides… i dels nostres morts.