8 de maig de 1536. El navegant bretó Jacques Cartier, en el retorn del seu segon viatge exploratori al Quebec, prenia possessió de les illes de Saint Pierre i de Miquelon en nom del rei de França

Per Marc Pons

Després d’un hivern duríssim, encallats pel gel a l’estuari del riu Sant Llorenç i atacats per l’escorbut, posaven rumb a França, però a través d’un camí diferent al que havien utilitzar per a endinsar-se fins, pràcticament, el Grans Llacs que avui separen Canadà i els Estats Units.

SAINT PIERRE ET MIQUELON SÓN LA COL·LECTIVITAT D’ULTRAMAR (COLÒNIA) MÉS ANTIGA DE FRANÇA

En aquesta ocasió sortirien a mar obert pel canal des Basques (dels Bascos), al sud de l’illa de Terranova. Una empresa que havia durat catorze mesos, i que havia costat la vida a 25 dels 110 tripulants que havien iniciat el viatge. La Grand Hermine, la Petite Hermine i l’Emerillon arribarien a Saint-Malo (Bretanya-França) el 15 de juliol de 1536. Passats quasi cinc segles, Saint Pierre et Miquelon són la col·lectivitat d’ultramar (una pintoresca denominació que pretén ocultar el proscrit terme “colònia”) més antiga de França.

Advertisement

El nom del canal que va portar les tres naus franceses fins a Saint Pierre et Miquelon, no es una qüestió intranscendent. Revela que molt abans que Cartier, els pescadors bascos -sobretot els baleners- ja havien visitat aquelles costes. Les illes de Saint Pierre et Miquelon, son a un centenar de milles, a ponent, del que havia estat el gran banc de pesca de Terranova; i que, durant la centúria del 1400, va ser el gran calador de la potent flota pesquera d’altura basco-francesa.

Cartell de Saint Pierre et Miquelon (finals del segle XIX). Font Bibliothèque Nationale de France

No obstant això, quan Cartier i els seus homes van posar els peus a les illes, no hi havia cap vestigi de poblament; cosa que fa pensar que, en el millor dels casos, la presència basca s’hauria limitat a crear establiments efímers -ocupats exclusivament per població masculina- relacionats amb l’activitat pesquera. Saint Pierre et Miquelon passaria a formar part de la colònia francesa de la Nouvelle-France (la Nova França) fins que el Quebec (la part continental de la colònia) va ser cedida a la Gran Bretanya (1763).

El nom d’una de les illes,-Miquelon- es clarament d’origen basc: deriva de “Miquelatz”, que en la cosmogonia basca equival a l’Abel primigeni del paradís en dels textos antics judeo-cristians. Però això es una herència de la primera ocupació estable -a partir del segon viatge de Cartier-. Efectivament, la primera població estable -tant a l’illa de Saint Pierre com a la de Miquelon- va estar formada per un grup de famílies de pescadors procedents de la Bretanya, de la Normandia… i del País Basc francès!!!

Escut no oficial de Saint Pierre et Miquelon. Font Wikimedia Commons

Una altra de les curiositats de Saint-Pierre et Miquelon és la seva proximitat de les costes canadenques: són a, tan sols, 25 quilòmetres de la costa de Terranova. I els seus 6.800 habitants tenen l’hospital i la universitat més propers a 400 quilòmetres (a Saint John’s, la capital del ric estat canadenc de Terranova). En canvi, son a 5.000 quilòmetres de París. Però, el correu el reparteix la Poste Française, la policia es la Gendarmerie francesa, i els seus ciutadans voten els comicis municipals, generals i presidencials francesos.

 

Port de Saint Pierre (1922). Font Tourisme de Saint Pierre et Miquelon

Només era la llengua del poder. Un poder tan llunyà que, fins ben entrat el segle XX, era a quatre setmanes de distància. Però, tot i això, el van adquirir -a la seva manera- com a vehicle de comunicació entre les tres comunitats. I el resultat es ben curiós: el francès s’acabaria imposant -hi contribuirien molt els matrimonis mixtos, molt freqüents en una comunitat petita-, I el dialecte del francès que, actualment, es parla a Saint Pierre et Miquelon; està farcit d’expressions bretones, normandes i basques.

Tant es així, que es més proper al francès actual del País Basc, de la Normandia o de la Bretanya (adquirit a la força, que ja sabem com les gasta la pàtria de la liberté, l’egalité, i la fraternité amb les llengües no franceses de França); que no al francès de la regió veïna del Quebec. I no cal dir dels dialectes locals del francès a les illes del Carib. El francès de Saint Pierre et Miquelon és, també, una curiosa relíquia cultural: ha evolucionat a una tant lenta i diferenciada velocitat, que sembla el de D’Artagnan i els Tres Mosqueters.

EL FRANCÈS DE SAINT PIERRE ET MIQUELON ÉS, TAMBÉ, UNA  CURIOSA RELÍQUIA CULTURAL: SEMBLA EL DE D’ARTAGNAN I ELS TRES MOSQUETERS

 

Port de Saint Pierre en l’actualitat. Font Enciclopèdia Catalana

La traça dels edificis, tant els vells com els nous, transporta a la vella Bretanya, a la vella Normandia i fins i tot a la vella Irlanda, amb un pintoresc toc “far-west” que inspira les granges rurals del mig-oest americà; les de les grans planúries de Dakota, Nebraska o Kansas. I, com no podia ser d’un altra manera, el típic frontó basc es present a les dues úniques ciutats de l’arxipèlag: Saint Pierre (situada a l’illa del mateix nom) i Miquelon-Langlade (a l’illa Grand-Miquelon).

La totalitat del sòl (es a dir, del terra) és propietat de l’estat francès

I parlant d’edificis, Saint Pierre et Miquelon atresora una altra curiositat. La totalitat del sòl (es a dir, del terra) és propietat de l’estat francès; que la cedeix gratuïtament (és important destacar que ni la ven ni la regala), a qualsevol ciutadà que hi vulgui construir una casa o un negoci. Naturalment després de passar un lentíssim procés d’avaluació i d’aprovació. No oblidem que els francesos són els inventors de la burocràcia. De tal forma que, finalment, l’edifici és propietat privada però el terra que l’assenta és públic.

Recuperant el fil històric, resulta molt interessant el curiós transit econòmic que Saint Pierre et Miquelon va experimentar a principis del segle XX. La tradicional activitat pesquera, que havia estat el sector econòmic pràcticament únic des de l’època dels pioners (segle XVII), va passar sobtadament a un segon terme. De cop i volta, els assecadors van ser convertits en destil·leries, i l’estiba i desestiba del port va substituir les caixes de peix per les de whisky i les de rom.

ELS ASSECADORS VAN SER CONVERTITS EN DESTIL·LERIES, I L’ESTIBA I DESESTIBA DEL PORT VA SUBSTITUIR LES CAIXES DE PEIX PER LES DE WHISKY I LES DE ROM

Era l’any 1920 i el president dels Estats Units Thomas W.Wilson decretava la famosa Llei Seca, que prohibia la importació, la fabricació i la venda (i es pot dir que, pràcticament, el consum de begudes alcohòliques. Aquella llei, fabricada a satisfacció dels influents lobbys religiosos ultraconservadors nord-americans, amb el pretès propòsit de tallar l’increment de la delinqüència, paradoxalment, dispararia -i mai més ben dit- l’activitat de la màfia.

 

Al Capone, un dels principals padrins de la màfia italiana als Estats Units.
Font Wikimedia Commons

El govern canadenc ràpidament es va sumar a la iniciativa nord-americana i va secundar la prohibició. Però, la situació i la sobirania de Saint Pierre et Miquelon de seguida van merèixer l’atenció d’Al Capone i de Lucky Luciano. No s’ha pogut provar la llegenda que afirma que aquests dos mites de la màfia van estar ocults en alguna granja rural de l’arxipèlag; però els moviments del port des de 1922 -i els documents gràfics!!!- proven que aquelles illes van ser convertides en una gegantina destil·leria.

La fi de la Llei Seca (1933), decretada pel president nord-americà Franklin D. Roosvelt va coincidir amb l’ocàs del gran banc de pesca de Terranova. Els anys daurats durant els quals Saint Pierre et Miquelon havien estat una de les grans destil·leries clandestines i un dels grans caladors de pesca, en ambdós casos de Nord-Amèrica; passaven a la història. Els fars de neó, per dir-ho d’una manera metafòrica, es van apagar progressivament, com si una gèlida ventada del nord -tan habitual a la zona- els hagués fos per sempre.
I en aquell context de crisi i d’abandonament de la població -la dels tradicionals pescadors reconvertits a fabricants de whisky i la dels mafiosos de segona fila que controlaven el transport- Saint Pierre et Miquelon viuria un curiós episodi que la situaria, de nou, en l’epicentre de les mirades polítiques internacionals. Era l’any 1940, a l’inici de la II Guerra Mundial (1939-1945), i la metròpoli -la vella França- havia estat ocupada pels exèrcits del règim nazi alemany.

DE GAULLE, VA DESEMBARCAR AMB UN PETIT ESTOL, VA ORGANITZAR UN REFERÈNDUM, I VA PROCLAMAR QUE SAINT PIERRE ET MIQUELON ES CONVERTIA EN EL PRIMER TERRITORI DE LA FRANÇA LLIURE (1941)

 

General de Gaulle (1945). Font The National Archives of United Kingdom.

El govern de la França Lliure (els qui no van acceptar la humiliant claudicació del general Petain, ni la constitució del govern titella de Vichy) van fugir a les colònies, i des d’allí van començar una àrdua tasca que no finiria fins passats cinc anys, naturalment, amb l’ajut impagable de britànics i nord-americans. Però en aquella, aparentment idíl·lica aliança, no tot van ser flors i violes. I a Saint Pierre et Miquelon va anar de l’amplada d’una ungla que els aliats acabessin com el rosari de l’aurora abans d’acabar la guerra.

El governador francès de l’illa es va posar al servei de Petain (el traïdor); i el mític general De Gaulle, va desembarcar amb un petit estol, va organitzar un referèndum, i va proclamar que Saint Pierre et Miquelon es convertia en el primer territori democràticament lliure. De la França Lliure (1941). Aquell impetuositat patriotera i republicana tant a l’estil de l’incombustible De Gaulle va molestar especialment a Roosvelt, el president nord-americà, que tenia uns altres plans.

Efectivament, Washington i Ottawa sospitaven que el governador pro-nazi de les illes tenia una estació de radio que informava als submarins alemanys la situació dels vaixells nord-americans i canadencs que es dirigien a Europa. I que torpedinaven sistemàticament. El Pentàgon, tenia uns altres plans, que passaven per a convertir el governador pro-nazi en un espia doble. De Gaulle els va “xafar la guitarra”; i aquell incident tindria una profunda repercussió; que generaria un llarg i amarg “mal rotllo” al bàndol aliat.

La destral de guerra es va enterrar en benefici d’un objectiu de superior alçada: guanyar la guerra al nazisme. Però la crisi fabricada en aquelles petites illes perdudes al Canal dels Bascos; explicaria, entre altres coses, l’enemistat secular de Roosvelt, Truman i Einsenhower amb De Gaulle. Conclòs i guanyat el conflicte, ningú s’oblidaria de l’incident, i De Gaulle “el fumador” (consumia tres paquets de tabac al dia); convertiria en cendra l’adhesió francesa a la OTAN (1959). En plena guerra freda !!!

Rue des Miquelonnais. Saint Pierre. Font Oficina de Desenvolupament Econòmic i Turístic de Terranova

Des de llavors ha plogut i ha nevat molt. Saint Pierre et Miquelon es una terra freda i humida que ha patit els efectes nocius de l’economia especulativa -el nervi del sistema capitalista-: pobresa i despoblament. Però les noves generacions han projectat convertir les illes en una destinació turística. La seva història, la seva cultura i els seus paisatges ho valen.