Oceà Pacífic (entre les illes de Tofoa i Kotoo); 28 d’abril de 1789. 05’00 hores de la matinada. Una part de la tripulació del vaixell britànic HMS Bounty s’amotinava

Per Marc Pons

Representació dels amotinats abandonant el capità i els seus lleials en una xalupa, obra de Robert Dodd. Font National Maritim Museum. Londres

El detonant d’aquell motí havia estat una duríssima discussió -el vespre anterior- entre el capità William Bligh i el primer oficial Cristian Fletcher. Segons el jutges militars britànics que, un any després, instruirien aquella causa, l’origen d’aquell conflicte havia estat una falsa acusació de robatori que el capità Bligh havia formulat contra l’oficial Fletcher i contra el conjunt de la tripulació (quaranta dos mariners). I les amenaces de llançar per la borda -a mar obert- els responsables d’aquell presumpte delicte.

EL MOTÍ

Fletcher i onze mariners fortament armats es van apoderar del pont de govern de la nau; i després d’un tens estira-i-arronsa; van botar una xalupa -de, tan sols, set metres i mig d’eslora- i hi van embarcar -per la força, naturalment- el capità Bligh i dotze mariners que, en aquell violent cop de força, s’havien mantingut al costat de la primera autoritat de la nau. Es pot ben dir que els van abandonar a la seva sort; per què Bligh i els seus dotze lleials van haver de solcar les aigües del Pacífic durant quaranta dies (aprovisionant-se en illes inhòspites i amenaçants); i, després de recórrer més de quatre mil quilòmetres en condicions extremes, van assolir les costes de Malàisia.

LES CARTES NAVALS ABANDONADES A LA CABINA DEL CAPITÀ BLIGH, ELS CONDUIRIEN A PITCAIRN

Mapa de situació de Pitcairn. Font Wkimedia France

A LA RECERCA D’UN REFUGI
No obstant això, la tripulació amotinada que s’havia apoderat del HSM Bounty estava dividida. Es van quedar a bord vint mariners -que superaven els tretze amotinats- que ni estaven a favor de Bligh, ni secundaven el cop de força; bàsicament perquè aquestes experiències es pagaven amb la forca. I aquesta curiosa composició acabaria imposant el destí d’aquella tripulació. Contra el que solia succeir, el HSM Bounty no es va convertir en una nau pirata, sinó que va virar rumb a una illa deshabitada; a la recerca d’un refugi discret i apartat de l’acció de la justícia britànica. Les cartes navals abandonades a la cabina del capità Bligh, els conduirien a Pitcairn

Mapa de Pitcairn (1774). Font Wikimedia Commons

ELS PIONERS DE PITCAIRN
Després de setmanes de ruta camí de Pitcairn, van desembarcar a Tahití (que, llavors, encara no era colònia de cap potència europea). Allà es van aprovisionar de queviures, i s’hi van quedar vint-i-quatre tripulants del, llavors, vaixell sense bandera Bounty. La resta -el nucli dur del motí, amb alguna destacada baixa- es va embarcar de nou. Aquell grup estava format per Cristian Fletcher, John Adams, Ned Young, Mattew Quintal, William McCoy, Isaac Martin, John Mills i John Williams: els pioners de Pitcairn. I van convèncer per a embarcar-se amb ells, un grup de tahitians format per sis homes, dotze dones, i una nena -Sally- que, posteriorment, adquiriria un gran protagonisme.

L’AMAGATALL PERFECTE

Costa de Pitcairn. Font Govern de Pitcairn

Finalment, el 15 de gener de 1790 -vuit mesos i mig després del motí- el Bounty tocava la costa de la despoblada illa de Pitcairn, que havia estat situada -per primer cop- al mapa, tan sols quinze anys abans (1774), per l’expedició del britànic James Cook. Pitcairn era -i és- una illa de perfil rectangular d’uns tres quilòmetres de llarg i uns dos d’ample, que devia el seu nom al vigia que l’havia albirat: el “terralavista” Robert Pitcairn, un mariner de tan sols quinze anys. Però aquella illa, de costes escarpades, de relleu muntanyós, de clima humit, de vegetació tropical, a mil quilòmetres de l’illa habitada més propera (Tahití); no tenia cap interès per Cook, més enllà de cartografiar-la i anomenar-la. En canvi per la gent del Bounty es convertia en l’amagatall perfecte.

AQUELLA ILLA, DE COSTES ESCARPADES, DE RELLEU MUNTANYÓS, DE CLIMA HUMIT, DE VEGETACIÓ TROPICAL, A MIL QUILÒMETRES DE L’ILLA HABITADA MÉS PROPERA PER LA GENT DEL BOUNTY ES CONVERTIA EN L’AMAGATALL PERFECTE

UNA SOCIETAT AUTOSUFICIENT… O NO

Mapa de Pitcairn (1840). Font BBC (British Broadcasting Corporation)

La gent de Fletcher i els tahitians van aconseguir desenvolupar unes petites plantacions agràries que, amb el que regalava la natura, tenien més o menys resolta la qüestió alimentària. Fins i tot, van aconseguir destil·lar una mena de rom elaborat amb plantes autòctones que, als antics mariners, els satisfeia el vell costum d’ingerir alcohol. Però el triangle no es a poder culminar per una simple qüestió numèrica: un compte simple i ràpid dibuixava una població de 15 homes i 12 dones (la Sally encara era petita). Si a tot això afegim que, recent desembarcats, van morir 2 dones en un accident; el desequilibri era, encara, més marcat: 15 per a 10. Un polvorí que acabaria esclatant en poc temps.

MCCOY -EL CREADOR DEL ROM DE PITCAIRN- MORIRIA EL 1794 A CAUSA D’UNA INTOXICACIÓ ETÍLICA

SOLTERS CONTRA CASATS

Habitants de Pitcairn. Font Govern de Pitcairn

Efectivament, els antics mariners del Bounty van fer ús de la seva pretesa condició d’homes procedents de la civilització -es a dir, es van auto concedir un estatuts jeràrquic superior-, per a assignar-se les seves respectives parelles. La decepció dels tahitians, al comprovar que les expectatives que els havien creat els britànics no passaven de la categoria de falses promeses; i l’esclavització dels més rebels, derivaria en un conflicte violent. Inicialment es van crear dos partits clarament enfrontats. I no eren el dels britànics contra els dels tahitians. Sinó entre emparellats i desaparellats. Un conflicte solters versus casats -de tètrica festa major- que es saldaria amb diversos morts.

DOTZE ASSASSINATS

Cementiri d’Adamstown. Sepultura de John Adams, un dels vuit pioners. Font Govern de Pitcairn

Entre 1790 i 1793 van ser assassinats sis tahitians i cinc britànics (Fletcher, Martin, Mills, Brown i Williams); quasi la meitat de la població inicial. Una tragèdia que lluny de rebaixar les tensions, les redirigiria cap a un nou escenari: les vídues buscaven venjança i, sorprenentment, la van projectar cap al grup dels supervivents anglesos (Adams, Young, Quintal i McCoy). Per a més inri, McCoy -el creador del rom de Pitcairn- moriria el 1794 a causa d’una intoxicació etílica. Tot seguit Quintal intentaria eliminar a Adams i a Young per a convertir-se en un rei polígam, i acabaria assassinat pels que havien de ser les seves víctimes. I, finalment, Young moriria d’un atac d’asma l’any 1800.

JOHN I SALLY ADAMS, PARES DE LA COMUNITAT

Hospital de Pitcairn. Font Govern de Pitcairn

Mort Young, John Adams va guanyar la categoria de darrer amotinat supervivent del Bounty i, paradoxalment, es convertiria en un dels dos personatges més important de la història de Pitcairn. Va formar una nombrosa família amb la jove Sally -la nena tahitiana que, el 1790, s’havia embarcat al Bounty-. Van crear una església-escola que va alfabetitzar i evangelitzar la comunitat. I van crear la primera estructura de govern de la història de l’illa que va dotar Pitcairn d’un codi legal. John i Sally són l’equivalent a la suma d’Adam i Eva, i George Washington a Pitcairn. I tots els actuals pitcairnesos són descendents, en major o menor grau de John i Sally. Genèticament i culturalment.

TOTS ELS ACTUALS PITCAIRNESOS SÓN DESCENDENTS, EN MAJOR O MENOR GRAU DE JOHN I SALLY

Esglèsia-Escola de Adamstown, l’únic poble de l’illa. Font Wikimedia Commons

EL PRIMERS CONTACTES AMB L’EXTERIOR
El 1810 (vint anys després del desembarcament del Bounty) va arribar a Pitcairn el primer vaixell occidental. Era el mercant de bandera nord-americana Topaz. El seu capità, Matthew Folguer i la seva tripulació van quedar impressionats. I poc després (1814) un vaixell militar britànic, el HSM Pandora -que feia anys que buscava els amotinats del Bounty- seguint les noticies del Topaz, desembarcava a Pitcairn. En aquella ocasió els britànics encara es van quedar més sorpresos i impressionats; i van declarar que, a la vista de l’obra de John i Sally, seria “una crueltat arrestar, jutjar i executar al darrer amotinat del Bounty”. John Adams va morir, tranquil·lament, a Pitcairn el 1829.

DE REPÚBLICA LLIURE A COLÒNIA BRITÀNICA.

Seu del Govern de Pitcairn. Font Govern de Pitcairn

No obstant això, els britànics prendrien possessió de l’illa en nom de la reina Victòria (1838), però a través d’un pacte: els pitcairnesos elegirien, anualment, el governador de l’illa entre els membres de la comunitat (com havien fet des de la mort de John Adams) i en aquells sufragis participarien tots els homes i dones majors d’edat (com havien fet, també, des de la mort del “father” Adams). D’aquesta forma, Pitcairn es convertia en el primer país del món que oficialitzava el sufragi femení. Mig segle abans que Nova Zelanda falsament considerada la pionera del vot femení. El primer governador britànic electe seria Thuesday October Cristian-Fletcher, fill del primer oficial del Bounty.

DE FLETCHER A L’ACTUALITAT

La única botiga de Pitcairn. Font Govern de Pitcairn

També d’aquesta forma, Pitcairn es convertia en la que, encara actualment, es la colònia britànica més allunyada de la metròpoli. 16.000 quilòmetres separen el despatx del governador del palau de Buckingham. No hi ha aeroport, i per arribar-hi ha ser necessàriament amb vaixell des de Tahití (quatre dies de viatge). Un allunyament i un aïllament que ha marcat la història recent de l’illa. Després del màxim demogràfic de 1930 (233 habitants) es va iniciar una important emigració cap a Nova Zelanda que, en l’actualitat, és tan influent com la població que resideix a Adamstown (la capital i únic nucli poblacional de l’illa; i que s’anomena així en record del “father” Adams).

PITCAIRN, PINTORESCA
Adamstown és la capital oficial més petita del món. Només 50 habitants dispersos. A Adamstown no hi ha cap carrer traçat. Les cases, la botiga, l’hospital, l’església-escola, la casa del govern o el cementiri estan connectats per camins. I el més similar a un vehicle son quatre curiosos tot terreny multi usos. Com les navalles suïsses, però amb quatre rodes. L’actual població es sosté amb l’explotació dels recursos agraris i marins. I amb les subvencions de l’estat britànic. Però les noves generacions han obert una nova via de creixement econòmic: el turisme alternatiu que, d’una forma molt modesta, comença a arribar. La història, els paisatges i la extrema singularitat de Pitcairn ho valen.

Informació per a visitar l’illa:
www.visitpitcairn.pn