ELS REUSENCS QUE VAN EMIGRAR A NOVA ORLEANS, BRESSOL DEL JAZZ

Nova Orleans (Louisiana-Estats Units), 20 de gener de 1782. El governador hispànic de la colònia de Florida, que comprenia els territoris del sud dels actuals Estats Units, Bernardo de Gálvez, delegava les seves funcions en el coronel reusenc Esteve Rodriguez i Miró, llavors l’oficial de més rang després del mateix governador

Per Marc Pons

El coronel reusenc Esteve Rodriguez Miró. Font Viquipedia

Gálvez marxava al mar de les Antilles a combatre les forces navals britàniques, que avançaven imparables: havien conquerit L’Havana i diversos ports estratègics del Carib hispànic. Galvez ja no tornaria mai més. Després de les seves campanyes antillanes (1782-1785) seria elevat al càrrec de virrei de Nova Espanya (actual Mèxic), i Rodríguez Miró, que fins llavors havia governat en funcions, es convertia en el governador efectiu. Era el 19 d’agost de 1785, i durant cinc anys i mig, fins el 30 de desembre de 1790 seria governador titular.
Rodriguez Miró no va ser tan sols el governador més popular de la història de la dominació hispànica de la colònia, sinó que també, com a bon reusenc, seria el més emprenedor. Durant el seu mandat Nova Orleans, la capital, va passar de ser un poble adormit de 3.000 habitants a una ambiciosa ciutat de 10.000 residents (les tres quartes parts del volum poblacional de Reus). I en aquest punt es on entren en joc els reusencs que, durant el període 1782-1790, es van establir a Nova Orleans. Comerciants i agricultors que, cridats per l’efecte Rodriguez Miró, van plantar botiga o van fer prosperar una plantació. Segons les dades de l’historiador Miquel Llauradó, el col·lectiu de colons que van arribar a Nova Orleans des de Reus i des del seu entorn comarcal, estaria situat a l’entorn de les 1.000 persones (el 20% de l’emigració que va rebre la ciutat).

EL COL·LECTIU DE COLONS QUE VAN ARRIBAR A NOVA ORLEANS DES DE REUS I DES DEL SEU ENTORN COMARCAL, ESTARIA SITUAT A L’ENTORN DE LES 1.000 PERSONES

 

L’Antiga Casa Juncadella convertida en l’ Old Absinthia House

Els reusencs que es van establir a la ciutat es van dedicar, principalment, al comerç: exportació de matèria primera de la colònia (bàsicament cotó destinat a les industries de filats de Barcelona) i importació d’alcohols (essencialment aiguardents fabricats a les destil·leries de Reus). Una de les cases comercials més importants, i que millor va resistir el pas del temps, va ser el comerç d’importació de comestibles catalans Juncadella i Font, creada pels comerciants Francesc Juncadella i Pere Font. Va ser fundada el 23 de març de 1806, setze anys després que Rodriguez Miró abandonés Nova Orleans. Però els seus fundadors no van fer més que seguir la inèrcia del canal d’intercanvi comercial, llavors ja consolidat, entre Catalunya i la Louisiana. Nova Orleans ja era nord-americana, però els catalans hi continuaven fent negocis.

UNA DE LES CASES COMERCIALS MÉS IMPORTANTS, I QUE MILLOR VA RESISTIR EL PAS DEL TEMPS, VA SER EL COMERÇ D’IMPORTACIÓ DE COMESTIBLES CATALANS JUNCADELLA I FONT

 

Mapa nederlandès de la meitat nord del continent americà (1792). La Louisiana està integrada en el territori colonial de la Florida. Font Bibliothèque Nationale de France

Juncadella i Font eren, respectivament, de Mataró i de Vilanova i la Geltrú. Ho certifica la documentació de l’Arxiu General d’Indies. Però tenien una intensa relació amb Reus. Cal no oblidar que les elits comercials d’aquestes tres ciutats, llavors -amb Barcelona- les més mercantilitzades del país, tenien una relació molt estreta que anava més enllà dels negocis i que sovint culminava amb enllaços matrimonials. Cap a l’any 1820 la botiga es va convertir en una cafeteria que passaria a ser gestionada pels germans Aleix, nebots de la, llavors, vídua d’en Font, i que tots els indicis apunten que eren de Reus. Els Aleix van canviar el nom del negoci, que es passaria a dir The Aleix’s Coffee House. I el 1870 el barceloní Gaetà Ferrer el convertiria en el mític Old Absinthe House; un dels establiments històrics de Bourbon street -al vieux quartier o French Quarter- el barri vell de la ciutat.
Tornem als primers reusencs. Per a entendre el que va impulsar aquells pioners de Reus a emigrar a la desembocadura del Mississipí, cal obrir el camp de visió més enllà de l’efecte Rodriguez Miró. L’any 1782, quan Rodriguez Miró va ser nomenat governador interí, Reus, amb quinze mil habitants, ja era la segona ciutat del Principat. Només Barcelona, amb prop de cent mil, la superava. Però el país, en general, estava immers en una forta crisi econòmica, que acabaria desembocant en l’enèsima fallida del regne d’Espanya. Va ser llavors quan es va obrir una via d’emigració cap al delta del Mississipí. Botiguers o pagesos que havien reunit un petit capital, i que es llençaven a l’aventura americana. Alguns van passar, prèviament, per l’Havana -la capital de l’illa de Cuba- i d’altres van arrelar al continent americà directament.
 
Interior de l’Old Absinthe House (1906), fundada el 1870 per Gaietà Ferrer

L’any 1800, deu anys després que Rodriguez i Miró hagués estat rellevat del seu càrrec, França va recuperar el control sobre la Louisina que havia perdut el 1763. La nova administració colonial francesa, no va fer més que oficialitzar -de nou- la tradició francesa. La Louisiana era, bàsicament, un territori francòfon; fins i tot durant el domini hispànic (1763-1800). Però això no va aturar la relació entre Reus i Nova Orleans. Els reusencs que havien plantat botiga al vieux quartier (el barri històric) ja havien consolidat la inversió, i els alcohols de Reus eren els preferits de les classes esclavistes de Nova Orleans. I els pagesos que havien sembrat cotó s’havien convertit en proveïdors fixes de la industria tèxtil de Reus i de Barcelona. El canvi d’administració colonial no va afectar, en absolut, els negocis reusencs a Nova Orleans.

GAIETÀ FERRER, UN BARCELONÍ, CREARIA L’OLD ABSINTHE HOUSE, QUE SERIA UN DELS BRESSOLS DEL JAZZ

 
Com tampoc els va afectar el nou canvi d’administració colonial que es va produir tres anys desprès. El 18 de desembre de 1803, Napoleó Bonaparte es venia la Louisiana als llavors recent creats, Estats Units. La venda de colònies; amb les seves ciutats, els seus pobles, els seus quarters militars, els seus colons, els seus esclaus i les seves plantacions; era una pràctica habitual a l’època i era un instrument per a fer calaix. Napoleó, que estava preparant la guerra a Europa, se’n va anar a Amèrica a fer bossa. En tan sols vint anys els reusencs de Nova Orleans, sense moure’s de casa (de l’americana) van passar de ser súbdits del rei espanyol, a ciutadans dels Estats Units, passant fugaçment per la categoria d’enfants de la patrie francesa. La famosa cita “Reus, París, Londres” s’hauria pogut, perfectament ampliar a “l’Havana i Nova Orleans”.
El francès i el català dels carrers, de les places, de les botigues i dels magatzems de Nova Orleans seria substituït progressivament per l’anglès. Les oligarquies (com sol passar sempre) serien les primeres a donar el pas, o el salt, segons com es miri. El francès quedaria reduït a un dialecte crioll que, difícilment, hauria estat intel·ligible a París. Actualment encara hi ha petits grups rurals que el parlen. I el català, per la seva escassa massa de parlants, ho faria en pocs anys. Pot ser deu o vint. Però la relació comercial no va acabar de desaparèixer mai. L’any 1870, quasi un segle després del govern de Rodriguez i Miró, els descendents dels Aleix, angloparlants, li van cedir el negoci a Gaietà Ferrer, un barceloní que era el barman més prestigiós de l’Havana. Crearia el Old Absinthe House, que seria un dels bressols del jazz.

Mapa anglès de Nova Orleans i del seu entorn (1752). Font Bibliothèque Nationale de France