Fototípia Thomas del moment de la varada de l’Ictíneo I al Moll Nou de Barcelona (1859). Font Museu Marítim de Barcelona

Port de Barcelona, dimarts 28 de juny de 1859. Fa 160 anys i escaig. El científic i inventor català Narcís Monturiol (Figueres, 1819 – Barcelona, 1885) botava el primer submarí de la història: l’Ictíneo

Per Marc Pons

Port de Barcelona (1850). Font Wikimedia Commons

L’Ictíneo, un prototipus, totalment de fàbrica catalana, de set metres i mig d’eslora, construït amb fusta i amb un disseny en forma de peix. Segons la premsa de l’època (Diario de Barcelona, La Corona, La Abeja, Diario de Palma); en aquell dimarts vigília de Sant Pere (patró dels pescadors i dels mariners); es va concentrar una gran quantitat de públic, expectant per la novetat que es presentava: un vaixell que es submergia i emergia, i explorava el -fins llavors- desconegut fons marí.

EL SUBMARÍ CATALÀ
La rèplica del Submarí Peral que s’exhibeix al passeig Marítim de Cartagena, presentat com el pioner en la seva categoria, representa moltes coses. Però, sobretot, representa una burla a la història. L’enginyer militar Isaac Peral no va botar el seu prototipus fins el 8 de setembre de 1888, … vint-i-vuit anys més tard que l’Ictíneo de Monturiol. I és, també, un monument a l’Espanya castissa i anticatalana. Si l’Ictíneo hagués estat inventat, per exemple, per un tal Monteoriolo, sense cap traça d’origen català; a ningú li hauria passat pel cap insistir que l’inventor del submarí era Peral. A ningú se li hauria acudit alguna cosa així com: “…los catalanes hacen cosas; pero submarinos; no”.

Retrat de Narcís Monturiol (circa 1850). Font Departament d’Universitats i Recerca. Generalitat de Catalunya

PER A QUE ERA L’ICTÍNEO?
Dit això, només cal puntualitzar -o rematar- que, fins i tot, Peral acabaria reconeixent a Monturiol com el pare de la criatura. Altre cop la premsa de l’època -en aquest, fins i tot la de Madrid- va plena de referències a aquesta confessió. Però acceptar la genialitat catalana sempre ha representat un problema per a Espanya. El català Monturiol havia projectar una nau destinada exclusivament a finalitats científiques i comercials, clarament contraposada al submarí de guerra que, posteriorment, dissenyaria Peral. Cal suposar que aquesta diferència de naturalesa (que desemmascara la dicotomia Catalunya-Espanya) també pesaria com una llosa entre els negacionistes de l’obra de Monturiol.

COM ERA L’ICTÍNEO?
L’Ictíneo de Monturiol era un buc format per dues clasques: l’exterior en forma de peix -el proverbial sentit de l’estètica dels catalans- i l’interior en forma el·líptica amb una capacitat de 7 m3. Aquest buc es submergia i emergia a través d’un sistema de bombes d’aire i densitat. S’il·luminava (la cambra interior i el far exterior) a través de tancs d’oxigen i d’hidrògen; que tenien, també, la missió de subministrar aire respirable a la tripulació. I es propulsava amb un senzill sistema de pedals. La tracció de l’Ictíneo, era humana; quatre homes -situats a la popa de la nau- pedalaven per a moure l’aleta plana de l’exterior que propulsava el submarí. Clar, senzill, i estètic… a la catalana.

Monturiol havia projectar una nau destinada exclusivament a finalitats científiques i comercials, clarament contraposada al submarí de guerra que, posteriorment, dissenyaria Peral

ELS ALTRES INVENTS DE MONTURIOL
Monturiol passaria a la història com l’inventor del submarí. Però aquesta no seria la seva única aportació a la humanitat. Monturiol, en canvi, es molt poc conegut pel seu projecte Icària. Era l’any 1846, i encara faltaven tretze anys per a botar l’Ictíneo. En aquell moment Monturiol estava molt preocupat per la situació de les classes treballadores. Barcelona ja havia iniciat la Revolució Industrial, i els obrers industrials i les seves famílies malvivien en un paisatge marcat per les “tres emes”: misèria, malalties i mort. L’amuntegament, la infraalimentació, la insalubritat, les pèssimes condicions de treball i l’analfabetisme; condemnaven les classes treballadores a una vida de desesperança.

Edificis degradats de l’antic barri d’Icària (1977). Font Arxiu Històric del Poble Nou

ICÀRIA
En aquell duríssim context, Monturiol va adquirir uns terrenys a Sant Martí de Provençals (que, actualment, és el barri barceloní del Poble Nou); i hi va crear una comunitat que practicaria el socialisme utòpic. Un reducte format per un grup de famílies que havia renunciat a la propietat, a la moneda i al comerç; que s’organitzaria com una cooperativa i que invertiria els beneficis del treball sobre la pròpia comunitat. A Icària, les cases, els tallers, la botiga, l’escola, el dispensari, la taverna o el cementiri, eren propietat de la comunitat. Aquella experiència utòpica reuniria, en la punta de la seva plenitud, més de cent famílies treballadores.

ICÀRIA, DE SOMNI A MALSON
El projecte Icària no va tenir l’èxit que Monturiol desitjava. Tot i que va merèixer l’atenció de Karl Marx i del seu gendre Friedrich Engels -els grans teòrics del socialisme-, la utopia igualitària del francès Étienne Cabet -que havia inspirat Monturiol amb la creació d’Ítaca- a Barcelona seria sistemàticament boicotejada pels lobbys de poder. La Ítaca catalana desapareixeria ideològicament el 1860, quan Cerdà, en el dibuix del seu projecte d’Eixample, va traçar un vial de cinquanta metres d’amplada que trinxava, literalment, la ciutat utòpica. Des de llavors, faria una carrera desbocada cap a la categoria de barri degradat; i acabaria desapareixent el 1992, devorat per la febre especulativa olímpica.

MONTURIOL VA PROJECTAR UN TRAMVIA-FUNICULAR QUE HAVIA DE SALVAR EL FORT DESNIVELL ENTRE LA RAMBLA VELLA I LA PLAÇA DELS INFANTS

D’ICÀRIA A TARRAGONA.

Plànol de Tarragona (1880). La línia vermella marca el traçat del projecte de tramvia funicular de Monturiol. Font Cartoteca de Catalunya

La relació entre Monturiol i Tarragona també es molt intensa i, a la vegada, molt desconeguda. El 1860, Monturiol va voler vèncer el que ha estat la marca d’identitat i el handicap seculars de la trama urbana de Tarragona: va projectar un tramvia-funicular que havia de salvar el fort desnivell entre la Rambla Vella i la Plaça dels Infants; Havia d’unir la Part Alta amb el port. Però Monturiol, que ja sabia com les gastaven els governs espanyols, sempre havia confiat els seus projectes a la inversió privada. A Tarragona no la va trobar, i el projecte -que hauria transportat la ciutat a la modernitat i que, actualment, seria un atractiu turístic- va morir en el calaix de la seva genialitat.