L’ANDORRA GALAICO-PORTUGUESA QUE NO VA PODER SER

Per Marc Pons

Mapa del Couto Misto. Font Concelho de Baltar

Lisboa, 29 de setembre de 1864. Fa 155 anys. Els representants dels governs portuguès i espanyol signaven un acord que delimitava les fronteres entre els dos estats. El “Tratado de Lindes” -que pretenia liquidar el conflicte secular de sobirania sobre una sèrie de pobles fronterers– posava fi a la independència del Couto Misto; un petit país de 27 quilometres quadrats (deu vegades la superfície actual del Principat de Mónaco o vint-i-cinc de la del Vaticà), format per tres pobles (Santiago, Meaus i Rubiás), que remuntava la seva existència a set segles d’història (1143, primera independència de Portugal). La desaparició de la “República” del Couto Misto (absorbida pel regne d’Espanya) representaria, també, la ruïna del seu sistema econòmic (el comerç transfronterer); i condemnaria la seva població a l’emigració forçosa: moltes famílies dels 1.000 habitants del territori van fer cap a Nova York i van triomfar en el món dels negocis.

COM ES VA CREAR EL COUTO MISTO?

L’any 1143 el comte Alfons de Borgonya, que tenia el domini sobre el terç nord de l’actual Portugal (la resta estava -encara- sota dominació àrab), trencava els lligams polítics amb el regne de Lleó (que abastava la totalitat del quadrant nord-occidental de la península ibèrica). D’aquesta forma es produïa la primera independència de Portugal; i, de retruc, el naixement del Couto Misto. En el traçat del dibuix de la nova frontera (entre Galícia -que continuaria vinculada a Lleó- i el nou domini independent de Portugal); el Couto Misto, va quedar situat en els llimbs de l’oblit per una qüestió de solapament de jurisdiccions. Segons la majoria dels historiadors, sobre aquell petit territori coincidien els límits de les diòcesis d’Ourense (Galicia) i de Chaves (Portugal); i els dels dominis de les oligarquies gallegues (que donaven suport al rei lleonès), i els de les portugueses (que s’havien alineat amb la proclama independentista del comte Alfons).

EL COUTO MISTO, VA QUEDAR SITUAT EN ELS LLIMBS DE L’OBLIT PER UNA QÜESTIÓ DE SOLAPAMENT DE JURISDICCIONS

EL COUTO MISTO:  ELS TESTICLES DE LAROUCO

Meaus de Salas. Font Wikiloc

Segons la tradició, és a dir la llegenda que ha transcendit el pas del segles, el topònim Couto no te cap relació amb el castellà “coto” (vedat), sinó que seria una alteració (o una evolució) del nom Larouco, el déu celta que -a través de la pluja- inseminava la terra i la disposava per a una collita excel·lent. Aquesta curiosa tradició està fonamentada en l’origen cèltic de Galicia i en la pràctica de la seva religió ancestral que, de forma semi-clandestina; ha conviscut amb el cristianisme oficial fins a l’actualitat. En gallec, Couto significa “lloc protegit”. En canvi, Misto, el topònim que acompanya la referència als testicles del deu Larouco, no te cap relació amb una hipotètica bisexualitat del mite; sinó que vol il·lustrar clarament la naturalesa política i jurídica d’aquella petita “república”: a mig camí entre els dominis diocesans i aristocràtics gallecs i portuguesos; i -posteriorment- a mig camí entre els regnes de Portugal i d’Espanya.

EL COUTO MISTO: UNA DE LES DEMOCRÀCIES MÉS ANTIGUES D’EUROPA

L'arca de les tres clausDurant els set segles de la seva existència, el Couto Misto va ser allò més semblant a una democràcia representativa moderna. Segons les fonts documentals, aquella petita “república” era governada per una personalitat que era elegida pel representant de cada un dels tres pobles, que a l’ensems eren elegits pels “caps de casa” de cadascuna de les famílies del territori. Dit d’una forma més entenedora; els “caps de casa” de cada freguesia (parròquia) votaven el representant del poble (que es convertia en elector i en candidat), i aquests tres dirimien qui ostentaria la màxima dignitat: la de jutge, una vella figura d’origen romà que reunia el poder polític i judicial; i que, en altres indrets també va existir (el cas del Paers de Lleida o els Giudici de Sardenya). Les actes de la “república” del Couto Misto es guardaven en una arca de tres panys (una clau per cada poble), detall que recorda el cas de l’armari del Consell de les Valls d’Andorra.

DURANT ELS SET SEGLES DE LA SEVA EXISTÈNCIA, EL COUTO MISTO VA SER ALLÒ MÉS SEMBLANT A UNA DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA MODERNA

LA BANDERA DEL COUTO MISTO: ELS COLORS CELTES

La bandera històrica del Couto Misto estava formada per dos meitats blanca i blava en vertical: els colors del món celta, i els colors de la bandera històrica -i actual- de Galicia. I això indica, clarament, que la seva població clavava les seves arrels en la cultura cèltica que, cap a l’any 1.000 abans de la nostra era (fa 3.000 anys), va articular les primeres societats als actuals territoris de Galicia, Astúries, Lleó i terç nord de Portugal; és a dir sobre l’espai on, a inicis de l’Edat Mitjana (cap a la centúria del 700), sorgiria el regne de Lleó. Per tant, la seva independència no va estar impulsada per una qüestió d’identitat, sinó d’oportunitat. I els seus habitants, abandonats -i per tant, desprotegits- pels poders (i això, en aquella època, volia dir quedar a mans del bandolerisme organitzat o d’un poder militar), van saber fer de la necessitat virtut. La bandera representava l’existència d’un poder propi capaç de defensar els seus habitants de les amenaces externes.

LA POLICIA I LA PRESÓ DEL COUTO MISTO

 

Monument a Delfim Modesto Brandão, penúltim Xuiz del Couto Misto. Santiago

Els Homos d’Acordo (Homes d’Acord), es a dir els tres representants locals que -cada tres anys- eren elegits i, tot seguit, elegien el Xuíz (Jutge) d’aquella petita “república”, descansaven la funció d’ordre públic sobre una tercera figura d’aquell entramat: el Vigairo (Vicari), que era l’equivalent al cap de la policia. Aquest càrrec, era per elecció i nomenament dels Homos d’Acordo, i tenia una durada més curta: en alguna èpoques se’ls rellevava mensualment. El Vigairo era el responsable de detenir els malfactors que delinquien, tant els naturals del Couto com els estrangers. Ara bé, la qüestió penitenciària ja era figues d’un altra paner: la manca d’una masmorra permanent, si més no d’una presó per a recloure delinqüents perillosos, feia que descansessin aquesta funció als senyors feudals veïns (els comtes gallecs de Monterrei i els ducs portuguesos de Bragança); a canvi d’una petita contribució per aquest “servei”.

A QUÈ ES DEDICAVEN ELS HABITANTS DEL COUTO MISTO?

Això no vol dir, en cap cas, que les relacions entre els bandolerismes gallec i portuguès i els habitants del Couto Misto fossin tenses. Si més no, passats els primers compassos de formació i consolidació d’aquella petita “república”. Les fonts documentals confirmen que seria més aviat al contrari. Segons el comte de Floridablanca, ministre del rei Carles III (el de la porta d’Alcalà, “ahí está”), a finals de la centúria del 1.700, els habitants del Couto Misto eren “independientes de las dos coronas -referit a la portuguesa i a l’espanyola- son feroces asesinos, contrabandistas, y receptores y auxiliadores de todo malfactor que se refugia en ellos”. I en la mateixa època, Francisco de Almada y Mendonça, governador de la província portuguesa de Braga (que limitava al sud amb la petita “república”) deia que “a independència que se ten arrogado, cultivan e venden tabaco” (s’han arrogat de la seva independència i conreen i venen tabac).

INDEPENDIENTES DE LAS DOS CORONAS SON FEROCES ASESINOS, CONTRABANDISTAS, Y RECEPTORES Y AUXILIADORES DE TODO MALFACTOR QUE SE REFUGIA EN ELLOS

QUINS PRIVILEGIS TENIEN ELS HABITANTS DEL COUTO MISTO?

 

Església de Rubiás. Font Wikimedia Commons

La independència del Couto Misto -si més no, de facto- està fora de qualsevol dubte. El poderós ministre Floridablanca ho certifica i ho lamenta. Per tant, el Couto Misto, tot i que no tenia representació diplomàtica a l’exterior era, de facto, un territori del tot independent; i els seus habitants gaudien dels privilegis d’aquella independència. Com per exemple, l’exempció d’impostos i de servei militar; o la llibertat per a portar armes. Però els privilegis més importants -i els més decisius- eren els de conrear i vendre tabac (sense la necessitat de demanar permís a ningú ni l’obligació de pagar impostos); i el dret d’asil, què consagrava la immunitat policial i judicial dels habitants del Couto Misto en relació a la justícia estrangera. Les policies portuguesa i espanyola només podien entrar al territori del Couto Misto a detenir un dels seus habitants si es donava els casos d’un crim de sang, un crim sexual, o un crim contra la religió.

QUINES ALTRES ACTIVITATS TENIEN ELS HABITANTS DEL COUTO MISTO?

El ‘Caminho privilexiado’ que travessava el Couto Misto

A més del conreu i de la venda del tabac, els habitants del Couto Misto havien convertit el camí que travessava d’est a oest el territori (el Caminho Privilexiado) en un formiguer de contrabandistes i compradors. En el decurs d’aquell camí s’hi venia i s’hi comprava sucre, sabó, medicaments i calçats; que els habitants del Couto Misto importaven “discretament” d’una banda i de l’altra de la frontera en funció de la demanda i del preu a una banda i a l’altra; i que, naturalment, rendien un excel·lents beneficis al conjunt d’aquella petita societat. I, també, es dedicaven, com una activitat complementaria -com el que fan els paradisos fiscals actuals- a aixoplugar perseguits per les justícies portuguesa i espanyola. Aquests personatges, en una versió realista del joc infantil del “fet i amagar” (el “pilla-pilla” castellà), trobaven refugi i acolliment al Couto; però “l’excursió” no els sortia de franc.

COM ÉS, ARA, EL COUTO MISTO?

Detall del mapa del ‘Julgado de Montalegre’, 1836. Fidencio Bourman (Couto Misto)

A Lisboa, amb la signatura d’aquell tractat, es va posar fi a un sistema tradicional que, durant segles, havia convertit una terra pobra en una petita meca comercial. La ruïna va impulsar bona part dels seus habitants cap a l’emigració, i alguns van fer cap a Nova York, s’hi van establir i van crear negocis florents. En l’actualitat, el territori d’aquella antiga “república” no arriba als 500 habitants (menys de la meitat que el dia en que va entrar en vigor el Tractat de Lisboa); la immensa majoria persones d’edat molt avançada. Però, en contrapartida, aquell territori ens ha llegat una cultura extraordinària i uns paisatges (urbans i naturals) amb un elevat grau de conservació, que la converteixen en un actiu patrimonial de turisme cultural amb un gran potencial. Es relativament allunyada dels grans centres turístics gallecs i portuguesos, però cada cop és més present a les guies de viatges alternatius: el Couto Misto, “l’Andorra gallega” que no va poder ser.

EN L’ACTUALITAT, EL TERRITORI D’AQUELLA ANTIGA “REPÚBLICA” NO ARRIBA ALS 500 HABITANTS

QUÈ CAL VISITAR?
• Els tres pobles del Couto Misto: Santiago, Meaus i Rubiás.
• El Caminho Privilexiado: la ruta dels contrabandistes.
• Els Megalits de la Val de Salas.
Chaves (Portugal): ciutat monumental, a 55 quilómetres del Couto Misto.
Braga (Portugal): ciutat monumental, a 100 quilómetres del Couto Misto.