Tarragona te una llarga tradició d’arquebisbes constructors i urbanistes. Ho fa que, històricament, la mitra tarragonina havia estat el principal nucli de poder de la ciutat i del territori. I aquest protagonisme, en ocasions, impulsaria la realització de grans obres

Per Marc Pons

El barri consolidat (1991). Font Blog Tarragona Antiga

L’arquebisbe Guillem de Torroja (1171-1174) va iniciar la construcció de la Catedral. L’arquebisbe Roderic Tello (1288-1308) va promoure la construcció d’una nova muralla que discorria per l’actual Rambla Vella. L’arquebisbe Joan d’Aragó (1327-1334) va ultimar els darrers -i més destacats- detalls de la seu catedralícia.
L’arquebisbe Cervantes (1568-1575) va ordenar la construcció de la Universitat de Tarragona, clausurada un segle i mig després (1714) pel primer Borbó hispànic. L’arquebisbe Santiyan (1779-1783) no tan sols va impulsar les obres per dotar la ciutat d’aigua sinó que va imaginar i va posar la primera pedra de la Tarragona moderna. Se l’anomena l’arquebisbe urbanista. I l’arquebisbe Món (1804-1816) va llençar la primera pedra a l’aigua del que seria el futur port modern de Tarragona, contribuint decisivament a fer realitat el projecte de l’enginyer militar Ruiz de Apodaca.

Pont i Gol a Bellpuig. Font Diputació de Lleida

Torroja, Tello, Aragó, Cervantes, Santiyan i Món; son destacats exponents d’una llarga nòmina d’arquebisbes-constructors, que d’una manera o altra van deixar el testimoni de la seva presència a Tarragona a través d’obres civils molt significatives. Però el més destacat, per l’impacte de la seva obra, seria l’arquebisbe Josep Pont i Gol (1970-1983); promotor del barri de Sant Pere i Sant Pau, constructor compromès amb la realització d’un projecte arquitectònic i urbanístic modern, social i humà; que canviaria per sempre la fesomia de la muntanya de Sant Pere Sescelades, i l’skyline de Tarragona.
Sant Pere i Sant Pau, que acabaria sent el barri més poblat de la ciutat, va néixer per a cobrir una forta demanda social d’habitatge. Tarragona, en plena revolució econòmica i demogràfica, es transformava a passos de gegant. I mossèn Josep, com es feia anomenar Pont i Gol, va saber llegir i interpretar aquell repte. L’arquebisbe Pont i Gol recolliria el testimoni d’un projecte del seu antecessor (l’arquebisbe Arriba y Castro), li donaria un impuls formidable, i hi posaria la seva personal empremta per fer-lo realitat. L’arquebisbe Pont i Gol -mossèn Josep- és el pare de Sant Pere i Sant Pau.

QUI ERA MOSSÈN JOSEP?

 

Pont i Gol (el nen de l’esquerra) amb la seva família. Font Homenatge al Dr. Pont i Gol. Rafel Saladrigues. Ajuntament de Bellpuig. Foto Arxiu Pont-Albiol

Josep Pont i Gol va néixer el 9 d’abril de 1907 a Bellpuig (Urgell), en una família de petits propietaris agraris -coneguts com “cal Targa”- molt vinculada al teixit associatiu local. Segons l’historiador Rafel Saladrigues (autor d’un interessantíssim monogràfic que relata la trajectòria vital de l’arquebisbe Pont i Gol) el pare de mossèn Josep, Anton Pont, era el “capità Manaies” dels armats que desfilaven a les festes religioses de Bellpuig. I Josep, va ser “l’àngel”: el timbaler que marcava el pas de la cohort romana. Ho va ser durant tota la seva infantesa, fins que el va substituir el seu germà petit Jaume.
Josep tenia una gran capacitat intel·lectual, i la seva família el va orientar cap a la carrera eclesiàstica. El 1919, amb dotze anys, ingressava al Seminari de Solsona, seu diocesana del seu poble nadiu. El 1926, amb vint-i-un anys, anava a Roma, a la Universitat Gregoriana. El 1931, amb vint-i-sis anys, es graduava com a doctor en Teologia i batxiller en Dret Canònic. Aquell mateix any seria nomenat vicari parroquial de Palau d’Anglesola (Pla d’Urgell) -dos quilòmetres al nord de Mollerussa-. Allà hi passaria els anys de la República i la convulsa etapa revolucionària i bèl·lica de la Guerra Civil (1936-1939).

Ordenació episcopal: Bellpuig, 30 de novembre de 1951, pel Bisbe de Solsona V. Enrique Tarancón. Font Homenatge al Dr. Pont i Gol. Rafel Saladrigues. Ajuntament de Bellpuig. Foto Arxiu Pont-Albiol

Conclòs el conflicte bèl·lic (1939) retorna a la seu solsonina i, en aquell punt, iniciaria un fulgurant ascens. El 1939 és nomenat professor i superior del seminari; el 1947, director del secretariat de Catequesi i Missions; el 1948, canonge del bisbat; el 1949, secretari de cambra i govern de la diòcesi; i el 1951, és promogut a bisbe de Sogorb (País Valencià). Seria, precisament, Enrique i Tarancon (bisbe de Solsona, natural de Borriana -diòcesi de Sogorb-) el que més contribuiria a aquest nomenament. Enrique i Tarancón, i Pont i Gol; en un futur immediat, serien decisius en el procés oberturista cap a un règim democràtic.
Quan Pont i Gol va arribar a Tarragona, ja havia participat activament en el Concili Vaticà II. Aquest detall és molt important, perquè explica la tasca pastoral de mossèn Josep a Tarragona. El Concili Vaticà II va impulsar l’adaptació de l’Església a les necessitats i mètodes dels nous temps. Va rescatar la institució, ancorada en un passat arnat que l’havia allunyada de la societat, i la va transportar a la modernitat. Per a mirar -i per a liderar, si convenia- els grans reptes socials: ideologies, participació, desigualtats…

QUÈ VA FER MOSSÈN JOSEP A TARRAGONA?

 

Construcció del barri (1971). Font Blog Tarragona Antiga

L’any 1968 (dos anys abans de l’arribada de Pont i Gol), l’alcalde Vilar i l’arquebisbe Arriba y Castro, havien projectat un polígon urbanístic a la muntanya de Sant Pere, que tenia el propòsit de ressituar les famílies obligades a viure en barraques a la zona oest de la ciutat. Però aquell projecte no passava d’aquí. Ni equipaments, ni serveis, ni teixit associatiu destinat a cohesionar socialment els nous veïns de la muntanya… el nous veïns de Tarragona -en definitiva- que tanta desconfiança generaven entre aquelles oligarquies locals (propietàries i funcionarials) estretament relacionades amb el règim franquista.

EL SEU ANTECESSOR, ARRIBA Y CASTRO, DURANT LA SEVA LLARGA I FOSCA ETAPA (1949-1970), HAVIA CONVERTIT LA SEVA TASCA PASTORAL EN UNA PERSONAL CROADA DE BLANQUEIG DE LA REBEL·LIÓ MILITAR DE 1936

 

Entrada a Tarragona, el 24 de gener de 1971. Font Homenatge al Dr. Pont i Gol. Rafel Saladrigues. Ajuntament de Bellpuig. Foto Vallve, arxiu Pont-Albiol

Tarragona era una ciutat en plena transformació. I aquest era el gran repte que hauria d’afrontar Pont i Gol. Des de 1950 -i en tan sols 20 anys- havia duplicat població; passant de 40.000 a 80.000 habitants. Però aquell fenomen s’havia intensificat, especialment, en el darrer quart d’aquell període (1965-1970). El fort corrent immigratori procedent del sud peninsular no va trobar resposta en forma d’habitatges i equipaments disponibles. Els governs municipals franquistes de Tarragona mai van saber o mai van voler (o les dues coses juntes) afrontar aquell fenomen.
Pont i Gol va ser nomenat arquebisbe de Tarragona el 1970. Des del primer moment va generar una veritable alenada d’aire fresc. El seu antecessor, l’arquebisbe Arriba y Castro, durant la llarga i fosca etapa del seu govern diocesà (1949-1970), havia convertit la seva tasca pastoral en una personal croada de blanqueig de la rebel·lió militar de 1936 i de proselitisme de la ideologia nacionalista i bel·licista del règim franquista. En canvi, una de les primeres gestions que portaria a terme Pont i Gol, seria la repatriació de les despulles de l’arquebisbe Vidal i Barraquer, símbol del pacifisme i del catalanisme.
Pont i Gol va agafar el bou per les banyes. I va convertir el projecte de la muntanya de Sant Pere en el barri de Sant Pere i de Sant Pau. Amb una visió social i humanista: un barri que, lluny de les “arnes” que havien projectat Vilar i Arriba y Castro, havia de ser un lloc digne, un lloc per a desenvolupar-s’hi social i humanament. I això per convicció pròpia; i perquè els postulats del Concili Vaticà II, eren el nervi de la seva gestió. Es pot ben dir que Sant Pere i Sant Pau, tal i com el coneixem actualment, és fill de l’arquebisbe Pont i Gol i fillol del Concili Vaticà II.