Dissabte de Carnaval. Els carrers de Tarragona estan plens de gent disfressada que participa en la Rua de l’Artesania en colles o de forma individual i volen gaudir d’aquest vespre especial vestits de qualsevol cosa que els faci gràcia. Tanmateix, al Teatre Tarragona avui hi ha funció: hi actua en Quim Masferrer amb el seu espectacle “Bona gent”. A veure què ens explica

Per Roser Pros-Roca. Fotos de Pierre Grubius

Quim, feia molt que no venies a Tarragona, què ens portes? Un espectacle que es diu “Bona gent” i és un homenatge al públic. Em venia molt de gust fer protagonista al públic, perquè sense públic no hi ha teatre, com sense lectors no hi ha revistes. De fet, sense públic no hi ha música, ni pintura, ni cinema ni res i per tant, em volia fer un espectacle-homenatge i traslladar el protagonisme de l’escenari a la platea i que els protagonistes siguin la gent, partint de la història que tothom té una entrevista. No sé què passarà avui aquí a Tarragona, perquè els protagonistes encara han d’entrar…

Això vol dir que l’espectacle “Bona gent” és molt improvisat? Molt no, del tot!. Hi ha uns 25 minuts que estan guionats i que sempre faig més o menys igual, en els que explico perquè vull fer aquest espectacle, però per la resta, jo no sé què passarà, ni amb qui parlaré, què m’explicaran, què compartiran… Aquest és un dels aspectes més gratificants: el verb compartir, i “Bona gent” és això.

No és molt arriscat un tipus d’espectacle així? Poses adverbis quan no toca: no és molt arriscat, és arriscadíssim; no és improvisat, és improvisadíssim, perquè el públic cada cop és diferent. Parteixo de la idea que tothom té coses interessants i que a la resta ens poden agradar. A mi m’agrada saber com es va conèixer una parella, amb qui han vingut al teatre i perquè han vingut?… És arriscat? És clar que sí, però és que la vida és arriscada. El teatre, les arts escèniques donen moltes possibilitats. És veritat que hi ha uns cànons estàndards, el públic s’asseu a les fosques per veure i escoltar a algú que està il·luminat explicant una història, d’acord, però, perquè no podem fer que l’escenari sigui tot el Teatre Tarragona? Bé, ja portem 150 funcions d’aquest espectacle…

“VOLIA TRASLLADAR EL PROTAGONISME DE L’ESCENARI A LA PLATEA I QUE ELS PROTAGONISTES SIGUIN LA GENT, PARTINT DE LA HISTÒRIA QUE TOTHOM TÉ UNA ENTREVISTA”

Et trobo molt valent, Quim, perquè en el teu espectacle pot passar qualsevol cosa, fins i tot que no surti bé i el propi públic marxi decebut. Hi haurà dies que sortirà molt bé i altres que no en sortirà tant, però tot serà natural. Avui estic constipat, per exemple, i què he de fer, amagar-me’n? No, segurament sortiré dient que estic constipat. Es tracta de que el que passi a cada funció sigui veritat. En aquesta feina ens repengem en la mentida però, perquè no podem parlar de veritat? Perquè no podem conèixer la gent de veritat i la veritat de la gent? El públic són persones i les històries que expliquen són de veritat, i és aquí on hi ha coses molt interessants.

Ja veig. És com portar “El Foraster” a un escenari més gran, tot i que em fa l’efecte que el programa de televisió està guionat. A “El Foraster”, entre el poti-poti del que s’ha gravat es fa una tria i hi ha un marge per guionar i editar. Al teatre no. Hi ha dies que són molt més divertits, més emotius, més entretinguts que altres, però la vida és així. A Mataró, enmig de l’espectacle, un noi va demanar per casar-se a la seva parella allí mateix a la fila 1. Una altra història: en aquest espectacle una noia va trobar feina. Em va explicar que estava passant un moment personal complicat perquè se li acabava l’atur, que era educadora social i casualment, entre el públic hi havia el director d’un centre cívic que va dir que estava buscant un perfil com el de la noia i ens han fet saber que està treballant. Clar, això ha passat en una obra de teatre, llavors no sé si és teatre el que faig, però sigui el que sigui, m’encanta.

“DES QUE FAIG ‘EL FORASTER’ LA MEVA AGENDA D’AMICS NO PARA DE CRÉIXER I AIXÒ EM FA CONTENT”

Tu et trobes millor en aquest tipus d’espectacles més que no pas aprenent-te un text d’una obra de teatre a l’estil convencional, perquè no et veig interpretant un text tràgic. “Temps”, que era la funció anterior a la d’ara, va fer més de 200 funcions a Barcelona i era un espectacle de guió en el que jo encarnava un personatge que, just abans de començar l’actuació, li diuen que li queda una hora i mitja de vida. Llavors, què passa a la darrera hora i mitja de vida? Hi havia moments molt dramàtics. Ara hem canviat totalment de registre. Em venia molt de gust fer aquesta bogeria del “Bona Gent”.

Ets molt afortunat perquè fas el que vols. Sí. Sóc un privilegiat. Em podria queixar molt, però només de pensar que jo he inventat aquesta història, que avui les entrades estan exhaurides, que hi haurà gent que vindrà de lluny, avui dissabte de carnaval, és un autèntic privilegi. A mi si em diguessin, demana un desig que es complís, demanaria que tothom es pugui guanyar la vida amb el que li agrada. Que bé que aniria el món!. Jo considero que és un privilegi dedicar-me a aquesta feina perquè m’encanta conèixer gent. Des que faig “El Foraster” la meva agenda d’amics no para de créixer i això em fa content perquè quan comparteixes històries, aprens, i què és la vida sinó aprendre?

Un instant de l’entrevista entre la nostra periodista i en Quim Masferrer

Tens por que el públic t’encaselli en el paper que estàs fent ara? Però que és dolent que t’encasellin? Em sembla que no i per tant no haig pas de tenir cap por en aquest aspecte. T’imagines que d’aquí a 20 anys em diguessin: “Mira, el foraster, que feia 27% de share a la tele, un programa amb tantes temporades…” Si d’aquí a 20 anys el públic diu això, doncs que m’encasellin. Per a mi seria un honor que em recordessin com aquell que anava als pobles petits i els feia notícia sense que hagués passat cap desgràcia, perquè els pobles petits són notícia quan els passa algun cataclisme. En canvi, a “El Foraster”, un poble de menys de 1.000 habitants és notícia només ensenyant el seu dia a dia; per tant, el públic és sobirà i si em volen encasellar, que ho facin.

Seguiràs fent-lo “El Foraster? Sí, comencem a gravar-lo a finals del mes de març i és la vuitena temporada, això vol dir que s’emetrà passat l’estiu. Encara ens falta resseguir 8 comarques, però n’hi ha que són complicades pel format del programa. Hi ha un equip de localització que tria els municipis i intentem trobar l’equilibri perquè el públic pugui gaudir de la neu del Pirineu i també de la costa, de l’Ebre i de l’Empordà i Catalunya és un país petit però goita, tenim de tot.

“PER A MI SERIA UN HONOR QUE EM RECORDESSIN COM AQUELL QUE ANAVA ALS POBLES PETITS I ELS FEIA NOTÍCIA SENSE QUE HAGUÉS PASSAT CAP DESGRÀCIA”

Sempre acabes el programa dient: gent de tal poble, sou molt bona gent. Tota la gent és bona? Hi ha de tot però a mi personalment m’agrada fer apologia de la bona gent. En general som bons i hi ha moltes persones disposades a ajudar sense rebre res a canvi, capaces de compartir i que et regalen aquella història que t’emociona. Això no té preu. Els TN obren amb notícies de gent perversa: delinqüents, assassins, ja sé que aquests són notícia, però que no vagi en detriment del valor de bondat que tenim l’espècie humana i per això m’agrada dir “sou molt bona gent” i d’aquesta bona gent fer-ne bandera.

Quim, ets feliç? Sí. Bé, podríem discutir sobre què és la felicitat, però jo crec que és estar bé amb els teus, gaudir de la gent que estimes i poder-te guanyar la vida amb una feina que t’agrada… si això és la felicitat, sí, sóc feliç.

Al final de la darrera edició de La Marató de TV3 se’t va veure tan feliç amb aquell marcador estratosfèric... Sí. La marató és de les experiències més fortes que he tingut. A la marató jo feia de presentador, però arriba un moment que només ets una persona que viu emocions i que rep l’escalf del país. Recordo que al final del guió posava: Quim 3’ i que digui el que vulgui. No em vaig preparar res perquè si ho hauria fet abans de les 17 hores de directe i abans de conèixer gent i per tant, vaig deixar-ho en blanc perquè volia que l’acumulat de tot el dia fes que sortissin coses i em va sortir dir que “és el dia més meravellós de la meva vida” i ho vaig dir de veritat. Quin país més brutal que tenim!, que 7,5 milions de persones som capaços de recollir 10 milions d’euros per a la investigació. Això és extraordinari i més el format d’aquest any, que anàvem amb l’autocar pel territori, la rebuda de la gent a Reus, a Tàrrega, a tot arreu, que no me la feien a mi sinó al projecte, als testimonis, als músics, ho feien per les malalties minoritàries, va ser un dia apassionant.

Quim, si et dono un full en blanc i et dic que dibuixis el teu món, què hi veuríem en aquest dibuix? Dibuixaria una casa, segurament influenciat per la meva filla de quatre anys i mig, perquè ara estem en el període de les cases, els gats, els camins, les xemeneies amb fum i els arbres. Mira, m’ha passat una cosa molt curiosa i és que dibuixo amb la meva filla i faig dibuixos com els d’ella. Aquesta casa és el pas del temps, el fer-se gran, la llar. És un dibuix molt senzill, una casa bàsica, perquè és el punt en el que estic: com a pare, perquè tinc una edat, per les ganes de tornar a casa, a aquesta xemeneia i aquest arbre. M’hi sento molt còmode perquè sé que sóc a casa.

LA PART MÉS HUMANA DE L’ACTOR

Fa ben poc ens n’hem assabentat que ha mort un dels personatges que ha generat el foraster. i no és que fos molt vell. En Ramon, de l’Albi (Les Garrigues), un veí amb disminució psíquica que col·leccionava ampolletes buides de perfum, va ser sotmès a una operació cardíaca a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Allà, sense saber-ho, es va infectar de covid-19 i va morir al cap d’uns quants dies a casa seva. Quim Masferrer no va tenir cap problema per a mostrar la seva vessant més humana i dedicar-li aquesta emotiva piulada.

Més info a El Nacional