Per Roser Pros-Roca. Fotos Pierre Grubius

L’any 2008 l’aleshores president del govern José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE), va reconèixer amb la boqueta petita el que arreu del món era una realitat però que a Espanya era una negació sostinguda: el món estava patint una forta desacceleració econòmica o, dit de forma més plana, una senyora crisi. Es preveien anys de recessió i d’estretors malgrat les mesures que el govern espanyol va implementar de seguida, consistents en la contenció de les despeses de l’Administració en tots els sentits. Empresaris grans i petits, famílies i treballadors de tots els camps professionals van patir la recessió amb gran intensitat, els mitjans de comunicació n’anaven plens i als professionals de les ciències econòmiques se’ls va girar feina intentant fer prediccions sobre quin seria el rumb que havia de prendre l’economia en els anys que estaven per venir. Tanmateix, aviat el president espanyol va començar a parlar de “brots verds” en l’economia del país i anunciava un “creixement a ritme moderat” en el percentatge del PIB. Es procurava donar als actors econòmics una sèrie de bones notícies, magnificades pels mitjans de comunicació, sempre en positiu perquè l’ànim no decaigués. A les acaballes de l’any 2019, els experts tornen a parlar d’una propera recessió, potser perquè si finalment arriba, no ens enxampi a tots en albis.

L’economista Josep Maria Gay de Liébana ho explica per a VIU a Fons en els següents termes: Jo crec que estem més o menys igual que fa 10 anys enrere malgrat el canvi d’escenari econòmic. Espanya ha crescut només el 3% i la situació a Europa no és millor. Tot això es pot calibrar amb una senzilla pregunta a la gent: vostè com està ara respecte a fa deu anys enrere, millor o pitjor? La immensa majoria respondran pitjor, doncs ja està, no cal que apliquem grans teories econòmiques.

“JO CREC QUE ESTEM MÉS O MENYS IGUAL QUE FA 10 ANYS ENRERE MALGRAT EL CANVI D’ESCENARI ECONÒMIC”

Val, i doncs, què ha passat en aquests anys, professor? Fem una mica de repàs. Els anys 2013-2014 van ser molt complicats perquè la crisi de 2007-2008 va començar a Espanya amb efectes retardats; el 2015-2016 es va treure una mica el cap, el 2017 va ser un any bo perquè totes les economies que hi havia al 75% van créixer d’una manera sincronitzada; al 2018 ja no es va créixer amb aquella alegria i 2019 confirma els pitjors auguris tan nacionals com internacionals.

EL PUNT EN EL QUE ENS TROBEM ARA. UN ANÀLISI OBJECTIU

El professor Gay de Liébana fa passar aquest anàlisi pel que ell identifica com una sèrie de temes imperdibles: La guerra tecnològica oberta entre els Estats Units i la Xina és una qüestió molt important; el Brexit serà dinamita pura per a nosaltres i per a Europa i també les tensions geopolítiques d’Orient Mitjà. Segueix explicant el professor Gay de Liébana: Al marge d’això, cal posar molt diner per refer una economia que està molt frenada i jo, de moment, no sóc optimista amb el que veig, perquè hi ha uns problemes arrelats, uns tumors que és precís extirpar.

De quins tumors parlem, professor? Aquests tumors són, a nivell internacional, una guerra que busca l’equilibri bilateral entre Estats Units i Xina pel que fa al comerç exterior. Els xinesos i els japonesos van començar copiant i adquirint coneixement i confiança en el que copiaven mentre ho milloraven. Xina està destinant unes quantitats molt importants al seu desenvolupament tecnològic. Huawei és una de les empreses que ja tenen aquesta gran tecnologia, la mateixa que s’està introduint als Estats Units i a Corea del Sud. A Europa, l’any 2020 es constituirà una comissió de savis i experts per estudiar la implantació del 5G. Si el 2025 comencem a tenir tecnologia 5G, en aquell moment a Xina estaran al 10G, a Estats Units a 8G i nosaltres ens quedarem com els natius d’una tribu, cobrant de les fotografies que els visitants ens paguin.

El professor Gay de Liébana va desgranant les seves opinions i a mesura que ho va fent, la idea de que Europa i més encara Espanya, estan dins una caverna habitada per homes del paleolític tecnològic es fa més evident. El problema d’Espanya és que en comptes d’anar endavant o quedar-se quieta, va enrere d’una manera alarmant. Quan vaig veure l’alçada del debat ,vaig veure que aquest país s’enfonsa. I si Espanya va de capa caiguda, Catalunya no està en una situació millor. El nostre tumor és aquesta classe política que engreixa la indústria política, que va a la seva, que estan tranquils perquè cap d’ells ha perdut el lloc de treball, ni els ingressos, ni s’han hagut d’estrènyer mai el cinturó. Al debat no vaig veure a ningú que parlés del model econòmic d’Espanya. No es pot dir “vamos a hacer tecnología” i implantar la Tassa Google que ha provocat que la inversió que Google tenia previst fer a Madrid, amb unes previsions d’ocupació de 2.000 persones, se n’hagi anat a Lisboa.

“D’AQUÍ A UNS QUANTS DIES ES DONARÀ LA NOTÍCIA QUE EL MOBILE WORLD CONGRES SE’N VA A LISBOA”

I encara més, D’aquí a uns quants dies -explica el professor Gay de Liébana- es donarà la notícia que el Mobile World Congres se’n va a Lisboa. Per tant, hi haurà 125.000 persones que no vindran a Barcelona, no hi haurà reserves d’hotels, ni lloguers de cotxes, ni moviment econòmic i la ciutat perdrà prestigi. És un pas cap enrere enorme. Aquest és el problema que tenim a Espanya i a Catalunya: no hi ha politics que pensin cap endavant, que tinguin clar quin model d’economia s’ha d’aplicar. Ara la proposta és tan populista com “vamos a subir las pensiones”, però d’aquí a 5 anys algú haurà de dir “escolti, li hem de retallar el 30% de la seva pensió perquè no hi ha diners per pagar-la”. Clar quan veig tot això, personalment em preocupo una mica.”

Tanmateix i malgrat aquest panorama tan decebedor, el professor Gay de Liébana identifica alguna possible solució: Jo crec que la solució per avançar passa per la dissolució de partits polítics i un cop fet aquest moviment, li demanaria a l’Amancio Ortega (Inditex) i al Joan Roig (Mercadona) que fossin co-presidents del govern perquè ells saben gestionar, saben guanyar diners i saben com fer-ho perquè la gent que està amb ells visqui bé.
Les mesures poden resultar revolucionàries a primer cop de vista… Els polítics no fan cas. Estan tancats, tenen els seus gabinets d’influència i no coneixen els problemes reals de la gent. Jo no he vist cap proposta econòmica que sigui solvent.

I pel que fa al funcionament de l’Administració? Donat que el professor Gay de Liébana detecta problemes intensos en el funcionament polític, què es pot dir de l’Administració? No valoraré si sobren administracions, però cadascuna hauria de tenir l’estructura adequada. Jo entenc que hi hagi una comunitat autònoma, però, cal que hi hagi 300 i tants tios en una cambra i 150 més en una altra?. Jo crec que cal seny i cura en aquest sentit perquè tot plegat és una despesa impressionant. Llavors compte, perquè tenim ajuntaments, consells comarcals, disset règims legals a Espanya… Jo crec que això no serveix per afavorir un desenvolupament econòmic consistent.

LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

D’acord amb el plantejament que fa el professor Gay de Liébana, per tenir un programa econòmic, primer cal veure quin és el marc de referència: Jo crec que ara és el moment de recuperar la idea del ‘Plan de Desarrollo’. El ‘Plan de Desarrollo’ va sortir de Laureano López Rodó, de Fabián Estapé i va néixer a la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona. Amb el Plan de Desarrollo es va impulsar un model econòmic que es basava en tot tipus d’ajudes, incentius per a les empreses i va armar una indústria potent i pròspera que després de la mort de Franco va arribar a ser de més del 30% del PIB, quan avui és de l’11.2%. Nosaltres hem viscut un procés de desindustrialització immens. Ens hem abocat al sector dels serveis, el turisme, l’hosteleria, sector en el que el sou mitjà és d’uns 14.000 euros, quan a Espanya és de 17.000 euros. A Califòrnia, per exemple, el sou mitjà és de 120.000 euros, o sigui la diferència entre Califòrnia i Barcelona són 119.000 euros. Perquè aquesta diferència? Doncs perquè a Califòrnia la gent treballa per a tecnològiques con Apple o Facebook, que facturen 2.000.000 de dòlars per persona. Quan factura aquí una empresa? Entre 150.000-180.000 euros. Amb els ‘Planes de Desarrollo’ es va aconseguir una empenta molt important per a l’economia i la indústria espanyola. Després hi va haver un moment a l’any 1977, que Espanya anava a la deriva. Llavors es va arribar als Pactes de la Moncloa que van demanar deixar de banda interessos personals per sumar entre tots: Carles Ferrer Salat, Marcelino Camacho, Nicolás Redondo, Manuel Fraga, Adolfo Suárez, Felipe González, Jordi Pujol… Treballar tot junts va suposar una revifalla impressionant i a partir d’aquí, Espanya va anar endavant, vam entrar a la Comissió Europea… Ara necessitem un exercici en el qual entrin estadistes i tecnòcrates que sàpiguen cap a on encaminar el país.

“HEM VISCUT UN PROCÉS DE DESINDUSTRIALITZACIÓ IMMENS. ENS HEM ABOCAT AL SECTOR DELS SERVEIS, TURISME I HOSTELERIA”

UN CANVI COMPLICAT O… IMPOSSIBLE?

Davant aquesta perspectiva, quines altres possibilitats tenim la gent per a sortir endavant? Respon el professor Gay de Liébana: Si no canviem el rumb que portem entrarem en una situació de decadència cada cop pitjor. De moment tenim una desacceleració i es respira una atmosfera de crisi. L’economia és molt psicològica. Toca que la gent fem una reflexió serena preguntant-nos, jo com estic?, com van les coses?, quin futur m’espera? En aquests moments no hi ha optimisme. Alemanya és el motor de l’economia europea i el tractor industrial. Una gran part de la nostra indústria treballa per a la indústria alemanya, que és manufacturera i el que fa, es ven als Estats Units, a Xina. La guerra comercial, els ha ressentit fins al punt que l’Angela Merkel anés a la Xina amb empresaris alemanys per animar, arribar a acords, convidar que els xinesos a invertir a Alemanya. Europa té un problema d’ensopiment econòmic important.

MÉS ENLLÀ DELS SERVEIS

D’acord, el model econòmic que més tira a Espanya i a Catalunya és el dels serveis. Ara bé, quines altres empreses hi ha al territori que siguin punteres? Explica el professor Gay de Liébana: Si miro quines són les empreses que l’any 98 manaven a l’economia espanyola, veig que encara ho fan el 2019. Són Gas Natural que ara és Naturgy, Aceros que ara es diu AcelorMittal, Caja Madrid que ara és Bankia, La Caixa que és Caixabank, el Banco de Santander, Endesa, Iberdrola, Telefónica, les empreses de l’Ibex 35, les mateixes de sempre que només han canviat els noms. Si miro les grans empreses per capitalització a borsa que hi ha als Estats Units, a dia d’avui respecte de l’any 1998 només n’hi ha una que estigui entre les 20 primeres, que és Microsoft. Vol dir que les altres han canviat i evolucionat. Nosaltres no hem evolucionat en res i això és un gran problema perquè a més, no tenim unes idees clares sobre cap a on hem d’anar.

Si, però tot això com repercuteix en la gent? La pregunta no és aquesta -em corregeix el professor- la pregunta és quin sou està guanyant la gent? La realitat és que la gent està guanyant sous de merdeta. Anem a les dades. L’any 2018 la despesa familiar d’una família de dos adults i dos nens era d’un promig de 31.711 euros anuals. Avui són 28.700 euros. Hem rebaixat en més de 3000 euros la despesa familiar, per tant, es menja més justet (i per això el model que ha triomfat és Mercadona amb la seva marca blanca), en roba triomfa Inditex (al que li ha sortit una competència seriosa amb Primark), la gent gasta menys en cultura, en educació. Llavors tenim un problema seriós.

CAL UNA REVOLUCIÓ INTEL·LECTUAL
És una revolució intel·lectual la que ens ha de fer sortir del moment? Segurament sí -reflexiona el professor Gay de Liébana- però per fer-la es necessita intel·lecte, gent ben preparada, però el jovent al que hem donat formació, recursos i preparació, quan veuen com està la situació se’n van. El talent emigra i el no talent immigra. L’altra qüestió és la robotització, l’automatització, la intel·ligència artificial, que està suprimint el lloc d’enmig. En una empresa l’executiu manté el seu lloc però els comandaments intermitjos estan desapareixent, la classe mitja per antonomàsia. Llavors queden els que fan una feina rudimentària i els de dalt, però per a tot el segment entremig caldrà reinventar-se.

“LA REALITAT ÉS QUE LA GENT ESTÀ GUANYANT SOUS DE MERDETA”

Les necessitats socials canvien de forma cíclica i a dia d’avui han desaparegut molts oficis que ara ens mirem com a curiositats folklòriques. Caldrà, doncs, per aquesta classe mitja, inventar noves professions? Anem cap aquí. Jo crec que d’aquí a pocs anys la gent treballarà en oficis i professions que avui encara no s’han inventat. Cal tenir una bona formació bàsica per anar agafant habilitats. S’imposarà el Big Data en tots els sectors. Per exemple, Inditex sap exactament què vendrà demà en cada botiga, la caixa que farà, les rentes, el clima, el sou de la gent, les empreses que obren i tanquen, els llocs de treball creats i amb això va computant i saben exactament què es vendrà a cada botiga. Això ho fa un economista i un informàtic i que s’han decantat per l’anàlisi de dades. Creen algoritmes, els apliquen i no fallen.

LA PART POSITIVA

Tot i que el panorama sembla poc esperançador, sempre hi ha aspectes que ens poden fer sortir de l’atzucac abans d’entrar-hi. Ara bé, cal diagnòstic i empenta. Caldria que els polítics, formant una gran coalició, es fessin les preguntes clau: tenim el model productiu adequat? No. Què hem de fer? Tirar cap a la indústria tecnològica perquè vingui la tecnologia i el talent. Cal fer-li a la indústria tecnològica un hàbitat confortable perquè vingui juntament amb la gent que mou la indústria auxiliar d’envergadura que l’acompanya. És el cas de Dublín, per exemple. A Dublín es paguen menys impostos, ofereixen facilitats operatives importants, perquè a Irlanda diuen “vostè comenci qualsevol tipus de negoci, no es preocupi, nosaltres, el Govern d’Irlanda, estem a la seva disposició i ens encarreguem de tot. Quina despesa pública té Irlanda? el 25% del PIB. Quina despesa té Espanya? el 42% del PIB. Aleshores potser cal mirar cap a Irlanda.

Un altre aspecte importantíssim és el de la formació. Sí, el primer que cal és concordança entre l’oferta universitària i la demanda del mercat de treball. Si un alumne meu que acaba la carrera se’n va a treballar de mosso de magatzem al Mercadona i no pas al Departament Financer, aleshores ens hem equivocat tots. També ens equivoquem no apostant per la Formació Professional Dual. Avui dia a Txèquia, la tassa d’atur és del 2,1% mentre a Espanya és del 14,2%; a Alemanya és del 3%, als Països de l’Est és del 3,4%. Els que tenen una tassa d’atur molt baixa estan fent formació professional, formació dual. La gent està preparada i treballa molt. Quan Espanya va entrar en decadència es va ventilar la figura de l’aprenent. Ara hem discriminat la formació professional.

MA, SEMPRE AVANTI…

La situació tal i com la dibuixa el professor Gay de Liébana mereix un missatge d’optimisme. Les situacions cal afrontar-les tal com venen. Ser conscients a l’hora de votar, de quina és la millor opció i demanar als polítics que facin un exercici seriós de reflexió. Les famílies es van curar d’espants amb l’experiència de 2007-2008 i per això l’endeutament de les famílies s’ha rebaixat en 200.000 milions d’euros de 2008 ençà i el deute de les empreses s’ha rebaixat en 398.000 milions d’euros. Són xifres importants.

Per tant i com a resum, professor, què cal atendre urgentment? Primer canviar el model econòmic. Per això el primer que cal fer és que la suma de pàgines del BOE i els butlletins de les comunitats autònomes no sumin les 997.000 pàgines que va sumar l’any passat. Llavors, canvi de model econòmic, canvi en la burocràcia del país perquè vingui nova indústria tecnològica i talent, una excel·lent formació per als joves i un canvi de dalt a baix en el sistema polític.
Costa de veure la llum a l’altra banda del túnel, sí -admet el professor- però no podem perdre ni l’esperança ni l’entusiasme perquè el futur és de la gent i l’escrivim entre tots.