Jpeg

Els darrers 10 anys han sigut crucials en molts aspectes: el moviment feminista lidera un canvi social tan visible com imprescindible. En parlem amb Inma Pastor, Directora de l’Observatori per a la Igualtat de la URV

Repassar els darrers 10 anys del moviment feminista implica tractar dues qüestions fonamentals: la situació política i econòmica del moviment de les dones. La Directora de l’Observatori per a la Igualtat de la URV, la professora Inma Pastor, ho explica així: Els aspectes polític i econòmic són els més importants del moviment feminista. Es tracta del dret de les dones a viure amb la mateixa llibertat i poder que tenen els homes, ni més ni menys.

Segueix explicant la professora Pastor: Jo crec que han passat dues coses per aconseguir les grans mobilitzacions de dones que hem vist: per una banda la demanda de l’aplicació de polítiques d’igualtat i per l’altra, la formació que s’ha fet per sensibilitzar la societat. A més, les xarxes socials han connectat dones de molts llocs del món i això ha permès que problemes que són comuns per a les dones a tot arreu, es fessin visibles i que totes les dones sabessin que estan fent al mateix temps la seva reclamació. Això empodera molt, perquè ha donat un altaveu molt potent. L’exemple és el #MeToo o el #Cuentalo són exemples de com aprofitar les xarxes socials per donar veu a un problema que, de forma individual és duríssim i no té una bona resposta, però en col·lectiu, permet visibilitzar que la violència contra les dones és la més gran de les discriminacions. Per tant, la suma d’una articulació política, l’empoderament de noies i dones i el paper de les xarxes socials, ha fet possible que tot el món vegi la importància del moviment feminista.

“LES XARXES SOCIALS HAN CONNECTAT DONES DE MOLTS LLOCS DEL MÓN I AIXÒ HA PERMÈS QUE PROBLEMES QUE SÓN COMUNS PER A LES DONES A TOT ARREU, ES FESSIN VISIBLES”

L’ASPECTE ECONÒMIC, FONAMENTAL

 

Jpeg

L’altre gran aspecte que la professora Inma Pastor ressalta en el moviment feminista al llarg dels darrers 10 anys és el paper de les dones en l’àmbit econòmic.

Jo crec que aquí és on hi ha el gran problema perquè en l’aspecte econòmic persisteixen les desigualtats”. Explica la professora:  “Cal millorar la participació de les dones en el món laboral. Les dones es formen i van al mercat de treball, però el mercat de treball els ofereix llocs de menor qualitat. Les dones tenen una taxa d’atur molt més elevada que els homes, continuen tenint contractes temporals i parcials. Aquesta no és una situació volguda per les dones però és el que troben o el que se’ls ofereix. Això acaba perjudicant la seva trajectòria professional i té repercussions en les seves jubilacions. Per tant, estem parlant d’una experiència en el mercat de treball marcada per la precarietat”.

I segueix reflexionant: “A banda, encara que de vegades es vulgui negar, hi ha bretxa salarial. Negar-ho no deixa de ser una voluntat política d’alguns, interessats en convèncer que les millores ja estan aconseguides, quan no és veritat. Les dones presenten unes dades d’inserció al mercat de treball que no són les que haurien de ser, donada la formació que tenen. Per tant, si bé políticament estem avançant, jo crec que en l’aspecte econòmic hi ha una persistència de les desigualtats que estan dificultant la vida de les dones”.

L’equació política i econòmica té un tercer element: el treball que en diem de cura, és a dir, el treball callat, domèstic, que no està contemplat en cap conveni, regulat per cap administració, reconegut ni compensat econòmicament de cap manera. “El treball de cura és fonamental i les enquestes d’usos del temps demostren que les dones segueixen carregant-se la major part de la feina. Els homes han començat a participar d’aquestes tasques en alguns casos, aquelles que són més agraïdes, però les tasques de cura més dificultoses i que requereixen més temps, continuen en mans de les dones. Per tant, estructuralment encara no tenim les condicions perquè les dones, a 2020, puguin gaudir dels trets que ha d’oferir una ciutadania democràtica plena”.

Hi ha un altre handicap tant o més  important per a les dones quan volen entrar al mercat laboral: la necessitat de conciliació familiar, el gran cavall de batalla. Així ho explica la professora Inma Pastor: “Els homes també tenen criatures i haurien de conciliar, però és un repte. En altres aspectes hem anat trobant la via de solució més o menys aplicada, però el tema de la conciliació familiar segueix pendent. Generació a generació hem anat avançant en la consecució dels nostres drets: hem garantit la formació a les noies, la inserció en el mercat de treball, l’accés a llocs polítics, però en el tema de la conciliació continuem sense trobar quina és la manera d’aconseguir que no sigui una demanda i obligació de les dones, i aquesta és la qüestió.  En aquests deu anys les dones han consolidat un diagnòstic del que necessiten per viure com a ciutadanes amb tots els drets,  però els que no han fet aquest camí són els homes. Jo crec que necessitem que els homes s’impliquin molt més en articular polítiques que garanteixin que les dones puguin desenvolupar una ciutadania plena, perquè si els homes no se senten interpel·lats, no se senten responsables, llavors no participen en les transformacions que calen i tot segueix igual i això no ens ho podem permetre”.

 

TENIM TOTA UNA SÈRIE D’ESTEREOTIPS (FALSOS) INTERIORITZATS

Alguna de les imatges mentals que erròniament ens han inculcat a homes i dones al llarg de la història és que ells tenen el poder mentre elles estan subordinades, són dependents, reduïdes al mal anomenat sexe dèbil. És a dir, la imatge que ell surt cada dia a caçar el bisó mentre ella es queda a la cova a pintar-ne les parets, cuidar l’hortet i fer-se càrrec dels iaios de la tribu i de la canalla.  La professora Pastor somriu davant el plantejament d’aquesta imatge i comenta: “Aquesta és la imatge que s’ha volgut difondre, perquè els estudis fets d’aquesta època tan antiquíssima revelen que el bisó els homes sortien a caçar-lo un cop per setmana o cada x dies, i per tant, el que formava part de la subsistència quotidiana no era la carn sinó la recol·lecció, és a dir, el que ella recol·lectava.   Per tant, la història que expliquem posant el protagonisme en l’activitat masculina és una història que ja està esbiaixada. És el biaix amb el que mirem el que construeix la dominació masculina. És com ens ho mirem i com expliquem la realitat. Si haguéssim explicat que la clau de la supervivència estava en la recol·lecció que feien dia a dia les dones o amb la cura diària de les criatures, ara ho estaríem mirant d’una altra manera.  Ja no parlaríem de la superioritat de l’home que garanteix la subsistència de la tribu perquè va a caçar. Aquesta és la mirada masculina habitual”.

 

UNA QÜESTIÓ D’IMPRESSIONS SUBJECTIVES

Traslladem aquesta mateixa mirada pel túnel del temps i arribem als nostres dies. Comenta la professora Inma Pastor: “Quan es pregunta als homes que estan en determinades empreses si a les empreses hi ha dones treballant, els homes diuen que si. Ara bé, alguns estudis de psicologia social diuen que en la pràctica objectiva, que en una empresa hi hagi dones vol  dir que com a màxim n’hi ha un 30%. És a dir, els homes, quan veuen un 30% de dones a l’empresa, ja diuen que n’hi ha moltes. El que no veuen és que l’altra 70% són homes i per tant, no reconeixen que continua havent-hi un domini numèric dels homes. Amb aquesta expressió demostren que no volen canviar, que no estan disposats a modificar la seva realitat, ni a compartir els espais laborals (bàsics o elevats, tan se val) amb les dones, perquè això els qüestiona. Llavors resulta que els homes necessiten revisar fins a quin punt la seva masculinitat els incomoda i els dificulta viure compartint l’espai amb les dones. Les dones no tenim problema en compartir els espais amb els homes i sabem que, en general, les dones som més felices i presentem major benestar quan tenim els drets garantits, quan participem en millors condicions en tots els aspectes: econòmics, polítics, socials, de benestar de qualsevol tipus. Quan es garanteixen els drets de les dones millora la societat de forma global. Per viure tots més feliços els homes han de fer aquesta adaptació, han de ser conscients que la felicitat, el benestar, el desenvolupament, requereix incorporar més dones i quan això no passa la societat no arriba a desenvolupar-se”.

 

UNA QÜESTIÓ CONTRÀRIA EN AUGE

Malgrat la gran quantitat de feina que encara s’ha de fer per aplicar de forma fefaent  l’empoderament de les dones a tot el món, l’assoliment d’alguns drets és ben patent. Ara bé,pot ser que la puixança dels partits d’ultradreta, com Vox a Espanya, amb  un claríssim component masclista, freni en sec els assoliments fets fins ara? Així ho considera la professora Inma Pastor : “Al llarg de la història, quan el moviment de les dones s’ha fet una mica fort, ha posat veu a determinades demandes i s’han fet més explicites, hi ha hagut una reacció en contra. Al llarg de la història, quan les primeres dones volien estudiar a l’acadèmia, a la universitat o a on fos, hi havia moviments d’homes impedint i  dificultant. Quan els primers intents d’entrar formalment al mercat de treball van començar a ser més seriosos, hi va haver moviments d’homes que estaven en contra.  Són moviments de reacció per la defensa de privilegis i pel manteniment de l’statu quo, perquè hi ha homes interessats en que tot segueixi igual i que les cadires que hi ha siguin cadires per a homes”.

Segueix reflexionant la professora Pastor: “Jo crec que la reclamació de les dones no és la única ni la més important explicació de l’auge d’aquest partit d’ultradreta, sinó que té una explicació que aniria més enllà d’això. El que passa és que aquest partit en concret, sí que fa bandera d’un posicionament en contra dels posicionaments feministes, però jo diria que no és l’explicació del seu creixement. Segurament el seu creixement s’explica en clau d’altres factors que tenen a veure amb consideracions més polítiques i de la situació de l’Estat per diferents factors. Però sí que és veritat que Vox fa bandera del seu masclisme perquè els hi serveix per posicionar-se i per reivindicar un tipus de societat en la que la divisió sexual del treball continuï còmodament per a qui està en posició privilegiada”.

 

PREVISIONS DE FUTUR

És difícil predir el que passarà, comenta la professora Inma Pastor, però sabem quin camí hem de seguir per aconseguir que els drets de les dones es portin a la pràctica: el camí de la ciutadania plena que passa per la igualtat de condicions. Necessitem que les empreses, quan contractin dones, estiguin contractant treballadores i els homes que prenen decisions en aquestes empreses, vegin el potencial de les dones com a treballadores. Necessitem que les empreses vulguin utilitzar aquest capital humà. Que els homes que estan a les institucions públiques vulguin compartir el poder amb les dones, les deixin entrar a les institucions perquè les institucions millorin per a tothom, també per als homes. Jo crec que el camí està clar: lluitar per la ciutadania de les dones en el seu aspecte econòmic i polític.

“JO CREC QUE EL CAMÍ ESTÀ CLAR: LLUITAR PER LA CIUTADANIA DE LES DONES EN EL SEU ASPECTE ECONÒMIC I POLÍTIC”

 

POSICIONS POLARITZADES

Tanmateix estem en una situació en la que s’estan polaritzant totes les posicions. Sí, i això dificulta el consens. Quan els extrems polítics i econòmics estan allunyats no beneficien la societat. Com a resultat final veurem situacions de posicions polaritzades al voltant del feminisme, postures molt més reivindicatives i en contra dels moviments que intenten frenar les reivindicacions de les dones. Tanmateix, confiem que els moviments feministes acabin tenim la veu que mereixen perquè al final, el que s’està reclamant són drets per les dones a viure en igualtat amb els homes.

Perquè la societat millori cal fer reals els drets de les dones a tot el món, amb una mirada global i integradora. No veig altra solució.