Hem volgut reflexionar sobre aquesta darrera dècada des d’un punt de vista sociològic, de com ha evolucionat la societat des de diferents punts de vista. Ho hem fet amb el doctor en Sociologia, professor titular de sociologia la Universitat Rovira i Virgili i director de la Càtedra d’Inclusió Social, Ángel Belzunegui

Per Jordi Salvat Rovira. Fotos, Pierre Grubius

Comencem per una pregunta difícil: estem millor o pitjor ara que el 2010? No puc contestar a aquesta pregunta, però si que puc dir que hi ha hagut canvis substancials i substantius que tots podem apreciar. En tots els nivells. Sobre una concepció evolucionista de la història i de la societat, hi ha hagut canvis disruptius interessants, canvis i transformacions que han estat sorprenents.

Quins serien aquests canvis que qualifica de sorprenents? Per exemple, a nivell d’Europa, l’emergència de l’extrema-dreta i la força impressionant i històrica amb què ho ha fet. Vivíem plàcidament en un status quo amb un bipartidisme en la majoria dels països europeus, amb un recanvi natural en tre les forces socialdemòcrates i una dreta conservadora o liberal-conservadora, que pervivia des de la dècada dels cinquanta. I semblava que alguns fantasmes del passat havien quedat desterrats. Ara som conscients, de manera sorprenent, com l’extrema-dreta, en les seves diferents versions, té un paper molt important a tota la Unió Europea i a països limítrofs com Bielorússia, Ucraïna o dels Balcans. Un altre dels canvis interessants a nivell del social, que és un tema europeu i a nivell de model socioeconòmic, ha estat la reconsideració del que són els estats del benestar.

Com ha estat aquest canvi? Per primer cop comencem a ser conscients que el benestar social no està garantit. Però no ho està només per les generacions futures, sinó fins i tot per la generació “bay boom”. Això crea una incertesa, de la qual parlava Baumann, que provoca moviments polítics de caràcter populista. I quan dic populista no ho dic des d’un punt de vista negatiu, despreciatiu, sinó com una reacció. Ho són els avis i àvies que surten a protestar cada setmana per al manteniment de les pensions. Populista ho dic en el sentit de mobilització de masses i perquè implica solucions molt senzilles a problemes molt complexos. Com es mantenen les pensions quan tenim un forat gengantí a la Seguretat Social.

Es veu una volatilitat política molt gran aquests darrers anys. La conseqüència política del 15-M és Podemos i les seves confluències. Han perdut força però ara entraran en el govern espanyol. Això va passar a Grècia, i a Portugal són determinants. Podemos és fill de la crisi econòmica. Vox no. O ho és en molta menor mesura. Vox és fill del problema territorial. Són moviments molt diferents. Ciutadans és un partit que neix per enfrontar el nacionalisme, el problema territorial. Són plataformes polítiques diferents i tenen recorreguts diferents. Durant tot el segle XXI es manifesta la debilitat del sistema de protecció enfront a polítiques fortament neoliberals que aposten per les privatitzacions i una menor presència de l’estat i arrossega als canals polítics tradicionals, que no responen a aquesta incertesa que genera la crisi.

“PER PRIMER COP COMENCEM A SER CONSCIENTS QUE EL BENESTAR SOCIAL NO ESTÀ GARANTIT I AIXÒ PROVOCA MOVIMENTS POLÍTICS POPULISTES”

Parlem del Procés català i de la seva evolució, que ha marcat aquesta dècada. Des d’un punt de vista sociològic és un cas molt interessant. Jo diferencio entre el moviment indepedentista i el moviment processista. El moviment processista és un moviment articulat clarament de dalt cap a baix, quan s’ha volgut veure que estava articulat a l’inrevés i no és cert. Està articulat des dels partits polítics, els mitjans de comunicació i institucions molt fortes que el fan desenvolupar. No estic dient que estigui bé o malament. Crec que el processisme és la necessitat de creació d’una identitat, amenaçada per diferents factors, com la crisi econòmica, la pèrdua de l’ascensor social per part d’alguns grups autòctons, per l’arribada d’una immigració intensiva en molt poc temps i un problema d’assimilació i també una qüestió fiscal. Es percep que els serveis que es tenen aquí no són els mateixos que en altres llocs. Tot i que això s’ha anat abandonant i ara es parla més de repressió i drets humans. En el moviment processita i independentista trobem algunes de les claus de com ha de ser la política en un futur.

Quines són aquestes claus? La política en el futur no pot respondre exclusivament amb una judicialització dels temes ni amb partits que no estan fent una lectura correcta del que està passant a la societat, siguin espanyols i catalans. I aquesta manca de capacitat d’entendre que està passant impedeix resoldre-ho. Hi ha molts interrogants de com es tancarà aquest moviment. Si s’ha de tancar. Potser ha de seguir cohabitant en un marc legal-polític.

En el cas dels drets de les dones tenim la sensació que en els darrers anys hi ha una involució. Perquè l’extrema-dreta sempre ha esta desacomplexada. I ens estranya perquè nosaltres hem viscut molts anys sense extrema-dreta. La teníem per quatre nostàlgics del franquisme i ara estan a les institucions amb molta força i governant en algunes comunitats o ciutats. Les conquestes històriques tenen una part d’evolució, però mai són definitives. Si durant els anys vint algú hagués anat a Viena i els hagués dit al cercle d’intel·lectuals d’Stefan Zweig que sis o set anys més tard s’haurien d’exiliar perquè, amb el nazisme, la seva vida hauria corregut perill, ningú l’hagués cregut. Després d’uns anys vint d’ampliació de la democràcia i les llibertats, de cop van venir el feixisme, el nazisme i després el comunisme, igual o més destructiu a l’Europa de l’Est. Les persones no construeixen ara la seva identitat a partir de la classe social, sinó d’altres dispositius molt més emocionals, com la nació, el territori, el gènere o la religió. I la creació d’aquestes indentitats sobre recursos emocionals és molt perillosa i l’extrema-dreta basa molt el seu discurs en recrear l’identitat d’homes que es consideren maltractats per un feminisme molt agressiu, una identitat espanyola maltactada pels nacionalistes i territorialismes i una identitat cultural basada en tradicions com els toros.

“L’EMERGÈNCIA DE LES LLUITES FEMINISTA I ECOLÒGICA HAN PROTAGONITZAT LA DÈCADA I TINDRAN UNA PRESÈNCIA  FONAMENTAL ELS PROPERS ANYS”

Tot això ho hem de combinar amb el salt tecnològic. Sens dubte. Les xarxes socials en els últims quinze anys s’han convertit en la plataforma de mostrari de la identitat. Les xarxes socials tenen aspectes positius, de comunicació, instantaneïtat, de democratització, i aspectes negatius, com que es converteixen en una arena pseudo-política que aporta ben poca cosa a un debat serè. La tecnologia ens ha canviat la vida i ens la seguirà canviant, perquè encara està per veure totes les noves tecnologies basades en la intel·ligècia artificial.

Per resumir aquesta dècada, quins dos tres aspectes principals destacaria? La definiria com la dècada de les grans incerteses, a tots els nivells. Des de l’econòmic o a qui dirigirà el món i quins serans els conflictes els propers anys. Aquests darrers deu anys també ha aparegut de forma molt forta el clima i la reconversió cap a un consum planetari més d’acord amb els ritmes naturals. S’ha obert una finestra que ofereix moltes oportunitats de regeneració, que té a veure amb el clima, crear societats del bé comú i que vetllin pel benestar d’una vida digna i la incorporacióabsoluta de la dona a tots els nivells en igualtat de condicions o de les persones amb diversitat funcional i física. Les tensions en l’arena política continuaran allí i dependrà de com les gestionem, ja que s’amplifiquen amb els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Un altre concepte, del que n’hem parlat abans, és l’emergència de noves identitats amb bases més emocionals que fa que en política estegui més present l’emocional per sobre el racional. I voldria destacar dues qüestions més que tenen a veure amb els moviments socials i altres maneres de fer política en el futur.

Expliqui. L’emergència de la lluita feminista, per una banda, i la lluita ecològica per l’altra. Són dues qüestions que han protagonitzat aquesta dècada, sobretot la segona meitat, i tindran una presència fonamental els propers quaranta o cinquanta anys.