Sant Pere 1936. Font Ajuntament de Reus

SANT PERE, LA HISTÒRIA DE LA CIUTAT A TRAVÉS DELS CARTELLS DE LA FESTA MAJOR

La història de Reus durant el segle XX s’explica, també, a través de la cartelleria de la Festa Major de Sant Pere

Per Marc Pons

L’estètica, el programa i la llengua dels cartells de festes, en aquest cas de les de Sant Pere, il·lustren -amb extraordinària precisió- cadascuna de les etapes del fil que explica la història contemporània de Reus: des de finals del segle XIX fins a l’actualitat. I fins i tot, ens transporten a cada una d’aquestes etapes: ens dibuixen tots els escenaris, si més no els festius, per on transcorre la vida quotidiana de les últimes sis generacions de reusencs i reusenques.

EL CARTELL MÉS ANTIC, CONEGUT FINS ARA

Sant Pere 1895. Font Ajuntament de Reus

El cartell més antic de les Festes de Sant Pere, si més no el més antic que ha transcendit fins a l’actualitat, és de l’any 1895. Llavors Reus, amb 30.000 habitants, era la segona concentració demogràfica i econòmica de Catalunya. Ho era des del 1750, poc més o menys, i ho seria fins gairebé l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936. Exceptuant un petit parèntesi a finals del segle XIX que hauria estat, transitòriament, superada per la vila de Gràcia. I el cartell revela que el programa de la Festa de Sant Pere es corresponia al d’un ajuntament amb recursos.

EL CARTELL MÉS ANTIC DE LES FESTES DE SANT PERE, SI MÉS NO EL MÉS ANTIC QUE HA TRANSCENDIT FINS A L’ACTUALITAT, ÉS DE L’ANY 1895

 
L’any 1895 l’alcalde de Reus era el federalista i catalanista Eusebi Folguera i Rocamora, que les fonts de l’època descriuen, molt reveladorament, com el “lleó de Reus”. El cartell de festes, redactat en castellà (el català estava prohibit des que el primer Borbó hispànic el va proscriure el 1714); anuncia un sorprenent programa que es una combinació de modernitat, tradició i reivindicació social; molt pròpia de l’època. Cal no oblidar que la Revolució Industrial ja feia dècades que caminava, i les grans bosses de pobresa no havien desaparegut, sinó que, progressivament, es desplaçaven cap al medi urbà.

Eusebi Folguera. Alcalde de Reus (1893-1895). Font Viquipedia

En aquella societat de finals del XIX el pensament científic li estava guanyant la partida al pensament espiritual. I en aquell programa figura una “elevación” de globus aerostàtics (la conquesta del cel, per mitjans tècnics, era la gran ambició de la ciència); al costat d’una cursa ciclista (en deien “velocípedos”) i d’una exhibició castellera. Modernitat i tradició. Però ni una concessió a la religió. Els cartells de Festa Major de Reus de l’època -a diferència dels de Tarragona- no anunciaven la programació de cap festa de caire religiós. I això no vol dir que no es celebressin, sinó que no s’anunciaven.
L’explicació la trobem al mateix cartell. Precisament el més sorprenent en aquella programació d’actes és la “Inauguración del Asilo para niños y niñas de padres pobres”, que, amb la cursa ciclista, ocupa el lloc més destacat. Poc anys abans (1883), l’alcalde Folguera (durant el seu primer mandat) s’havia negat a fer efectiva la tradicional “unça d’or” que l’Ajuntament lliurava a l’Església per a contribuir a les despeses dels actes religiosos. L’alcalde Falgueras ho justificaria proclamant que “en una ciutat on hi havia molts pobres, la missió de l’Ajuntament era socórrer a les persones i no a l’Església”.

ELS PRIMERS CARTELLS DEL SEGLE XX

Els nanos de Reus el 1899. Font Viquipèdia

Passat el tombant de segle, Reus continuaria sent la “segona fàbrica” de Catalunya, però no podria resistir el fort creixement de les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i, progressivament, perdria la seva posició. El 1928 Espanya estava governada pel regim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930); que havia liquidat la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) -gran impulsora, entre altres coses, dels ensenyaments tècnics i artístics- “porqué con su labor contribuïa a deshacer la gran obra nacional española”. El modernisme català, tan arrelat a Reus, quedava assenyalat com “antiespañol”.
L’any 1928, l’alcalde de Reus era el monàrquic i conservador Jaume Plana i Gaya, membre del, llavors, partit únic, Union Patriótica Nacional, mesell de les autoritats dictatorials de Madrid i l’antítesi personificada de l’alcalde Falgueras. Aquest és, segurament, un dels motius que explica l’estètica sòbria, continguda i, fins i tot, apagada; de la caràtula del programa de festes. El castellà, més que mai durant el règim de Primo de Rivera, continua sent l’única llengua oficialment visible; però el més revelador és que aquella caràtula te una estètica més de memoràndum oficial que de programa de festes.
 

ELS CARTELLS DE L’ÈPOCA REPUBLICANA

 

Sant Pere 1936. Font Ajuntament de Reus

L’any 1931, la societat espanyola, i més encara la societat catalana; van enviar la monarquia i la dictadura (que viatjaven juntes des del 1923) a la paperera de la història. Les eleccions municipals del 12 d’abril -les primeres des del cop d’estat de Primo de Rivera- van portar a Reus un alcalde republicà i catalanista: Evarist Fàbregas, figura senyera del món cultural reusenc (havia estat el màxim impulsor del Centre de Lectura) i del món econòmic reusenc (era el president del Banc de Reus, entitat que liderava el mercat financer espanyol).
Evarist Fàbregas. Alcalde de Reus (1931). Font Centre de Lectura

Fàbregas, a causa d’una maniobra política ordida per dos “vells amics” conxorxats -Indalecio Prieto (ministre d’Hisenda -pel PSOE- de la República) i Horacio Echevarrieta (padrí polític de Prieto i un dels màxims accionistes dels bancs de Bilbao i de Santander, rivals de l’entitat reusenca) va haver d’abandonar el càrrec prematurament. Ho expliquem en un anterior reportatge titulat “El Banc de Reus: quan el govern espanyol va ensorrar el sistema financer català” (www.viuafons.cat/2018/01/18/banc-de-reus/). Però això no va evitar que la ciutat de Reus entrés de ple en aquella etapa d’esperança i d’il·lusió.
Fàbregas va cedir el testimoni al, també, republicà i catalanista Antoni Martí Fàbregas (1931-1932), que a l’inici del seu mandat seria, també, president del Reus Deportiu. I el cartell de la primera Festa Major “republicana” es prou eloqüent: destaca que, per primer cop, la llengua és la catalana. I el programa oficial d’actes incorpora, molt reveladorament, colors clars i vius -que son més adequats al propòsit de la festa-, i les fotografies dels indrets més emblemàtics de la ciutat. Es un programa de festes, si més no estèticament, que reivindica el protagonisme ciutadà.
Sant Pere 1932. Font Ajuntament de Reus

Quatre anys més tard, el 1935, Catalunya vivia una situació convulsa. El 6 d’octubre anterior (1934) havia proclamat la República catalana dins la República federal espanyola. Els Fets del Sis d’Octubre havien acabat amb l’empresonament i el judici del govern de la Generalitat. Quan es va publicar el cartell de festes de 1935, el president i els sis consellers del govern de Catalunya acabaven de ser condemnats a trenta anys de reclusió pel Tribunal de Garanties Constitucionals.
L’any 1935 l’alcalde de Reus era Pere Jordana i Borràs, imposat a dit pel govern de Madrid en la seva qualitat de membre del tripartit que havia intervingut la Generalitat Però la situació social i política estava molt inflamada; i Jordana devia preferir seguir la línia estètica dels programes anteriors, per que el de 1935 no conté diferencies rellevants. Però en canvi sí que hi ha una substancial variació en el contingut del programa. El 1935 cauen tots els actes culturals de reafirmació nacional catalana, i són substituïts per l’inofensiu folklore regional que tan agradava -i tant agrada- a l’espanyolisme militant.
 
Sant Pere 1935. Font Ajuntament de Reus

Al cartell de 1935 les conferències divulgatives, les exposicions culturals o els certàmens literaris han desaparegut totalment. Fins i tot les exhibicions castelleres. En el seu lloc destaquen una exposició de premsa retrospectiva -que segons les fonts de l’època va ser curosament “depurada”-, i una gran cavalcada amb “carrosses al·legòriques”. En un apartat més discret s’anuncien ballades de sardanes i exhibicions folklòriques (no s’especifiquen quines) que, en definitiva, no eren més que manifestacions inofensives que no molestaven el règim policial imposat a Catalunya.

EL CARTELL DE LA PRIMERA FESTA MAJOR “REPUBLICANA” ES PROU ELOQÜENT: DESTACA QUE, PER PRIMER COP, LA LLENGUA ÉS LA CATALANA

 
L’any 1936 les coses havien canviat radicalment. El febrer el Front d’Esquerres, que a Catalunya presentava el president empresonat Companys com a cap de llista, arrasava a les eleccions generals. I a la resta de l’estat espanyol, el Front Popular (que en el seu programa electoral prometia l’indult pel govern de Catalunya), guanyava àmpliament. L’alcalde Josep Borràs i Messeguer (republicà i catalanista) cessat després dels Fets del Sis d’Octubre (1934), recuperava el càrrec; i les Festes de 1936 serien les primeres desprès del Bienni Negre (1933-1935) i les darreres abans de la Guerra Civil (1936-1939).

Josep Borràs. Alcalde de Reus (1934 i 1936-1939). Font Viquipedia

El cartell de 1936 es una concentració de missatges. Destaquen el fons blau, que es un color que simbolitza la fi de la tempesta, o si es vol, l’inici de la calma. El trompeter que anuncia la festa, també està anunciant l’inici d’una nova etapa on, la senyera de Catalunya (que simbolitza la perseverança) oneja al vent (que simbolitza la llibertat i la dignitat). En aquest punt es important recordar que el lema de campanya del Front d’Esquerres havia estat “Dignitat catalana”. I finalment l’escut de Reus, que engalana la trompeta, simbolitza que la ciutat està plenament compromesa amb aquest projecte.
 

ELS CARTELLS DE L’ÈPOCA FRANQUISTA

 

Sant Pere 1939. Font Ajuntament de Reus

Després havia de venir la Guerra Civil, i encara més, la dictadura. El cartell de 1939, el primer cartell després de la guerra i el primer cartell de l’ajuntament franquista de Reus; és una al·legoria als contravalors del règim dictatorial. El motiu de la celebració desapareix totalment, com si anunciar una festa -en aquell horriblement repressiu règim dictatorial- tingués la mateixa naturalesa que la comissió del pitjor dels pecats mortals. El primer cartell de Festa Major de la dictadura s’anuncia com “Centenario de Fortuny”, i es subtitula “Año de la Victoria”. En rigorós castellà. El català quedava, de nou, proscrit.
 
Catàleg del centenari de Fortuny (1939)

L’estètica del cartell mereix un capítol a banda. Fons negre, el color de marca dels règims totalitaris de l’època, és a dir del feixista de Mussolini, del nazi de Hitler i del nacional-catòlic de Franco. I la figura central, que pretén representar a Fortuny, suggereix els rostres de les estàtues dels emperadors de l’antiga Roma; que eren sublimats pels aparells de propaganda d’aquests règims totalitaris. I per acabar, i per a què a ningú li quedés el més mínim dubte, apareix l’escut del regim franquista; discretament situat en un racó, però amenaçadorament present al costat dels caràcters gràfics del cartell.
Aquesta amenaçadora i doctrinària combinació de missatges no era patrimoni exclusiu de l’Ajuntament franquista de Reus. La fosca nit de la dictadura s’havia escampat per tot arreu. Però si que era el resultat d’una guerra oculta entre els dirigents (els “jerifaltes”) del règim franquista a la “província” de Tarragona. La desfilada d’alcaldes des de l’inici de l’ocupació franquista (sis en tan sols dos anys) revela una autèntica guerra soterrada entre membres del mateix bàndol, però de diferents orígens i extraccions, que enfrontava el poder civil (autòcton) i el poder militar (foraster); amb episodis molt interessants.

FONS NEGRE, EL COLOR DE MARCA DELS RÈGIMS TOTALITARIS DE L’ÈPOCA, ÉS A DIR DEL FEIXISTA DE MUSSOLINI, DEL NAZI DE HITLER I DEL NACIONAL
CATÒLIC DE FRANCO

 

Alcalde José Ramón de Amézaga. Alcalde de Reus (1939). Font Viquipèdia

Probablement el més revelador seria el que protagonitzarien José María de Amézaga Botet (segon alcalde franquista de Reus, nomenat personalment pel dictador) i el comandant militar de Reus, tinent coronel Lorenzo Machado Méndez, que s’enfrontarien per un “estadillo”: un imprès administratiu de l’època republicana (editat en català) que havia estat reaprofitat. Amézaga -un convençut franquista però amb un esperit pràctic- acabaria severament multat i obligat a dimitir. El cartell de 1939: el fons negre, la duresa de les faccions de Fortuny, i l’amenaçadora presència del “yugo y las flechas”.
La post-guerra no va ser millor que la guerra. És l’etapa de les tres “emes”: misèria, malalties i mort. Però el règim franquista havia desplegat una intensa campanya de propaganda que presentava aquella Espanya fosca i freda com un oasi d’abundància. Només cal donar un cop d’ull a les hemeroteques de l’època per a llegir que el règim franquista es desvivia per distribuir quantitats brutals d’aliments que, o bé no existien, o no arribaven mai als seus destinataris. Era l’època dels estraperlistes: acaparadors i especuladors d’aliments que operaven amb la cobertura i la complicitat del règim.
 
Sant Pere 1948. Font Ajuntament de Reus

El cartell de la Festa Major de 1948 (en plena post-guerra) és prou revelador: s’hi representa la figura d’un personatge que fa de timbaler i de campaner a la vegada. Però el que és més colpidor (allò que resulta més inquietant) és el color del cartell: blau plom, el color que simbolitza l’obligada penitència prèvia al sacrifici final. Patrioterisme arnat del tot inadequat per a anunciar una Festa Major, si no era que es perseguia un altre propòsit: el personatge del cartell pretén simbolitzar la masculinitat patriotera, però acaba suggerint una barreja d’olors entre la falta d’higiene i el conyac barat.

EL PERSONATGE DEL CARTELL PRETÉN SIMBOLITZAR LA MASCULINITAT PATRIOTERA, PERÒ ACABA SUGGERINT UNA BARREJA D’OLORS ENTRE LA FALTA D’HIGIENE I EL CONYAC BARAT

 

Sant Pere 1955. Font Ajuntament de Reus

La dècada dels 50 seria com el “dia de la marmota”. El règim franquista continuava exercint una brutal repressió sobre la població, però en la dialèctica propagandística s’albira una tímida recuperació dels colors. S’abandonen el negre funerari i el blau plom penitenciari, però el cartell de 1955 no fa altra cosa que recuperar l’estètica i els continguts de mig segle abans. Ja no apareixen figures místiques, i es desplaça el protagonisme al futbol (l’opi del poble). El protagonista d’aquella edició es el partit entre el F.C. Barcelona i el Reus Deportiu; però en un segon terme perviu, encara, Fortuny.
L’ús i abús de la figura de Fortuny que va fer el règim franquista, si més no les autoritats locals de Reus, s’explica pel contingut de la seva obra. Fortuny va ser el pintor que va retratar algunes de les batalles més conegudes de la guerra d’ocupació espanyola del nord de l’actual Marroc, a finals del segle XIX. Amb la inexcusable participació del general Prim i del batalló de “voluntarios catalanes”. Espanyolitat de faixa i barretina -com la del “Timbaler del Bruc”-, per a explicar la quadratura del cercle: que els catalans (els bons, naturalment) eren entusiastes partidaris de la idea nacionalista d’Espanya.
Els “25 años de paz” s’haurien pogut dir, perfectament, “25 años de represión y adoctrinamiento”. Els anys 60, els missatges críptics i l’estètica militarista de la post-guerra havien passat a la història. Fins i tot, certs personatges que no han tingut cap rellevància en la guerra, rellevarien els “camisas viejas”. L’any 1963, era nomenat alcalde de Reus el falangista Juan Amado Albouy Busquets, fill de pare francès i mare catalana, president de la Congregació Mariana, i amic íntim del governador Fernandez Martinez, que acabaria implicat en un dels majors escàndols de corrupció del franquisme.
Sant Pere 1963. Font Ajuntament de Reus

Albouy tenia una curiosa història. Nascut a Reus el 1919, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) va sol·licitar i obtenir la nacionalitat francesa per a evitar ser mobilitzat. Ni al bàndol republicà ni al bàndol franquista. I, poc després, quan va esclatar la II Guerra Mundial (1939) -recent acabat el conflicte espanyol- va renunciar a la nacionalitat francesa i va recuperar la de naixement; per a evitar ser mobilitzat per l’Armèe. Albouy seria alcalde entre 1963 i 1973, i durant aquesta dècada Reus viuria -i patiria- els disbarats arquitectònics i urbanístics més indecents de la seva història.
Dels inicis del mandat d’Albouy és el cartell de 1963. La seva estètica es molt premonitòria: dibuixa un sky-line sense solta ni volta que simbolitza una pretesa modernitat basada en la construcció salvatge i l’urbanisme caòtic. I una “rosa de Reus” en forma de “rosa de foc”, que simbolitza les figures d’un castell de focs i que suggereix una explosió inquietant. La combinació de colors groc, vermell i negre (per a dibuixar el foc) resulta inexplicable; a no ser que Albouy (i Fernández Martínez) volguessin relacionar crípticament l’explosió dels focs amb els colors de la bandera alemanya.

ELS CARTELLS DE “QUAN VA CAURE LA FRUITA” (O NO)

 

Sant Pere 1977. Font Ajuntament de Reus

La dictadura cauria “como la fruta madura” (o podrida), com li agradava proclamar a Franco en relació a Gibraltar. L’any 1977, l’alcalde Miquel Colàs -tot i ser el darrer alcalde del franquisme, o del postfranquisme, i malgrat el seu polèmic mandat- seria una de les personalitats que més contribuiria a soterrar el regim dictatorial. El cartell de 1977 es una mostra bastant eloqüent d’aquest canvi de rumb. Per primer cop, des del 1939, la llengua catalana és present de nou en la cartelleria de la Festa Major. I l’estètica, tot i que es d’una execució discutible, revela que la ciutat ha recuperat la centralitat de la Festa.
Sant Pere 1991. Font Pinterest

Poc després el socialista i catalanista Carles Martí i Massagué (1979) es convertia en el primer alcalde de la ciutat elegit democràticament des que, quaranta anys abans, Ramir Ortega Garriga, l’últim alcalde republicà de Reus (1939) havia abandonat el càrrec camí de l’exili. A partir de Martí, els cartells de la Festa Major adquireixen, de nou i en la seva totalitat, la naturalesa que els correspon. En ocasions amb una estètica més encertada i en altres menys afortunada; però sempre intensament relacionada amb l’autèntic caràcter de la Festa Major: la manifestació festiva de la ciutadania.

A PARTIR DE MARTÍ, ELS CARTELLS DE LA FESTA MAJOR ADQUIREIXEN, DE NOU I EN LA SEVA TOTALITAT, LA NATURALESA QUE ELS CORRESPON