PERSONATGES

ÒSCAR DOMÈNECH, PERRUQUER

“EL PERRUQUER ÉS AMB QUI MOLTA GENT VA A DESFOGAR-SE”

Òscar Domènech representa, amb orgull, la tercera generació de perruquers a la barberia que porta el cognom de la nissaga, caracteritzada per la clientela fidel i l’ambient familiar i amè. És una barberia de tota la vida, de les que estan per sobre de les modes i les tendències passatgeres

Per Jesús Jordi Pinatella. Fotos Pierre Grubius

Imatge de l’antiga barberia al carrer Comte amb un Seat 600 al davant, cap als anys 60

Quan comença tot? El 1947, quan el meu avi, Ramon Domènech, inaugura una barberia a la Part Alta, al carrer Comte. Tenia el renom del Pentinat, que venia del seu poble d’origen, Ascó, i era anterior al negoci. Quan el meu pare, Josep Ramon Ramonet Domènech, va tenir l’edat s’hi va afegir compaginant-ho amb la seva gran passió, la música. El 1987, en una època complicada al barri, amb molts clubs d’alterne i força reticència a apropar-s’hi, es van traslladar al carrer Florenci Vives, on encara estem.

En el seu cas, continuar amb la nissaga va ser per vocació? El fet de veure-ho sempre a casa des de petit, veure que el negoci està muntat i funciona, va fer que fos una sortida natural. Quan el meu avi es va jubilar va ser quan vaig començar jo al costat del meu pare, tots dos combinant-ho amb la nostra vocació musical. Ell ha continuat cantant sempre i jo toco la bateria amb el grup de rock Chicanos. El 2012 es va jubilar el meu pare i ara hi estic jo sol.

Quins tipus de clientela hi ha? És molt variada. Gent del barri, clients de sempre… Alguns poden dir que han vingut a la nostra barberia tota la vida, passant per les mans del meu avi, del meu pare i les meves. Els fills i els nets d’aquests clients també venen. Per tot això tenim una clientela molt fidel. En tenim fins i que venen de Suïssa, Dinamarca, Anglaterra, Austràlia… Quan una persona s’acostuma a una barberia i li agrada s’hi manté fidel. També tinc clients dels àmbits en què sempre m’he mogut, com ara la música i el pàdel. El tracte proper i familiar que oferim ajuda a fidelitzar els clients, que són com de casa. L’ambient sempre és molt amè, expliquem acudits, posem música…

Amb tants anys es deuen notar els canvis de tendències, de modes, no? Sí, per exemple quan jo era jovenet es va posar de moda la perruqueria i aquí venia gent de tot arreu perquè feia pentinats moderns. Més tard van sorgir els anomenats metrosexuals, que volen coses més especials. Més tard sorgeix la moda de les Barber Shop, que potser ara ja estan una mica en retrocés. Era quan es va posar de moda deixar-se barba i arreglar-se-la. Però, de fet, és el que s’havia fet sempre en les barberies com la nostra, ja que antigament la gent no s’afaitava a casa, anava a les barberies un parell de cops per setmana. El meu pare va aprendre a afaitar abans que tallar. No hem tingut mai cap problema amb els canvis de tendències perquè, de fet, són coses que s’han fet sempre i perquè intentem estar al dia.

“ARA QUE TANTS HOMES SE SEPAREN, EL PRIMER QUE FAN ÉS TALLAR-SE ELS CABELLS, ARREGLAR-SE LA BARBA”

 

Òscar Domènech (dret) i el seu pare i predecessor a la barberia, Josep Ramon Domènech

En què més s’han notat canvis? Potser ara, des de ja fa un temps, l’home és més presumit, li agrada portar el pentinat i la barba ben arreglats, sobretot els que estan al mercat (riu). Ara que tants homes se separen, el primer que fan és tallar-se els cabells, arreglar-se la barba, comprar-se roba i anar al gimnàs. Per altra banda, actualment a la gent no li agrada esperar-se a la barberia. Dono hores bastant exactes i, amb força puntualitat, quan el client entra a la barberia ja li toca.

Un bon barber ha de tenir conversa? Sí, i capacitat d’escoltar també. Hi ha gent que m’explica els seus problemes personals, coses molt íntimes, sobretot gràcies al fet que estem sols, ja que no hi sol haver ningú esperant, i pràcticament els faig de psicòleg. El perruquer és amb qui molta gent va a desfogar-se. Després del confessionari, ve la barberia.

Durant cinc anys va deixar la barberia. Per què? Portava des dels 16 anys treballant-hi i pensava ‘ostres, mai no faré res més?’ I llavors el pàdel em va agafar fort, competia, em vaig formar com a tècnic i em van fer una oferta per fer d’entrenador que vaig acceptar. Després va començar la crisi, quan et comences a fer gran treballar fent esport és dur… i vaig decidir tornar. Vaig esperar que el meu pare es jubilés, mentrestant vaig viatjar uns mesos per Àsia, i després li vaig agafar el relleu. Tot plegat em va enriquir molt. Va ser un parèntesi molt recomanable.

La barberia té corda? Sí, tot i que soc solter i, de moment, l’única esperança per continuar la nissaga és el meu nebot de 13 anys, fill del meu germà Chemo, mort fa poc. Però lògicament ell ha de fer el seu camí, escollir el que vulgui.

Com viviu la festa de Santa Tecla? Ens agrada molt, sobretot les activitats musicals, ja que portem la música molt endins i intentem anar a totes. Però ens emocionen molts dels actes que es fan, com ara els pilars caminant. De fet, el meu avi, en la seva joventut, va aconseguir que el pilar arribés a la plaça de la Font després de molts anys. No era casteller, però era molt fort i l’anaven a buscar perquè resistia molta estona sense que calgués canviar-lo.