FUTBOL

RAMON BESA, PERIODISTA I TERTULIÀ

“TREBALLEN PER FER CONTENT A MESSI. NO ES TREBALLA EN CLAU DE CLUB”

Ramon Besa és una mena d’erudit del Barça; té la història del club al cap: fites, anècdotes, partits, jugadors, directius… i tot plegat li serveix per a formular diagnòstics i hipòtesis de futur sobre el club. I no té pèls a la llengua

Per Marc Pascual

Senyor Besa, sempre començo demanant als entrevistats que, per a qui no els conegui, es presentin breument… Soc un fill de Perafita (un poble de 400 habitants de la comarca del Lluçanès) que podria haver estat pagès si hagués fet cas del meu pare o periodista si hagués fet cas de la meva consciència. Periodista perquè em passava la vida al carrer escoltant històries de la gent. Un tio que intenta explicar històries, sobretot vinculades al món del futbol.

Com veu el Barça cara a la temporada que som a punt d’estrenar? Farem el triplet? (Riu) Una de les màgies del futbol és la incertesa. Crec que és tot molt obert. No veig un equip hegemònic, sobretot a la Champions. El Barça ha après a treballar de dilluns a divendres però li costa vestir-se de festa major… a Europa és molt obert.

I l’actuació de la directiva Bartomeu, com la qualifica? És una directiva circumstancial que va haver d’heretar a Rossell. Ara Bartomeu li ha trobat gust a ser president. El Barça té el problema que si no guanyem la Champions sembla que no guanyem res… Crec que s’ha de jutjar a partir d’aquesta temporada que és quan ha començat a prendre decisions. La directiva Bartomeu està condicionada pel regnat de Messi. I Bartomeu està fallant perquè no treballa pensant més enllà de Messi; treballen per fer content a Messi. No es treballa en clau de club (en un moment en que plataformes civils com Òmnium i l’ANC tenen un protagonisme cabdal, el Barça -que també és societat civil- té un protagonisme baix i discret). L’obsessió de Bartomeu és renovar Messi; no vol ser el president que jubili a Messi. Tothom pensa en una directiva a llarg termini amb Piqué, Xavi, Puyol, Guardiola… però mentrestant ningú vol signar la quitança de Messi.

Vostè va afirmar, després de la desfeta a la Champions davant el Liverpool, que hi hauria un abans i un després d’Anfield. Alhora exigia autocrítica i la més profunda de les reflexions. Això s’ha fet? No.

També va acusar el club de ‘sacrificar la identitat col·lectiva a la individual’, referint-se a Messi i a l’actual entrenador Ernesto Valverde. A hores d’ara ho manté? Som un club que hem caigut en la dinàmica del Madrid del resultadisme i la Champions. Difícilment ens podrem equiparar al Madrid basant-se en la Champions. I no hem explotat el fet que tots els jugadors que han canviat la història del futbol -llevat de Pelé- han passat pel Barça: Di Stefano (que va arribar a vestir de blaugrana), Kubala, Maradona, Cruyff, Messi… no ens fixem en l’equip, no valorem el projecte i només compten els títols: així ara tenim un equip molt resultadista que ha perdut relat i èpica.

“ARA TENIM UN EQUIP MOLT RESULTADISTA QUE HA PERDUT RELAT I ÈPICA”

 

El fitxatge estrella del Barça, Antoine Griezmann, no és un pèl car? Pel preu d’un bon davanter no em sembla massa car. Ara, no sé si és el fitxatge que necessita el Barça. L’actual és un Barça de quotes: l’entrenador vol Griezmann i el president li compra; el president vol dir que mana més enllà de Messi i es fitxa De Jong; Messi vol Neymar i ara se l’intenta fitxar… és la pitjor solució per a fer una idea de conjunt.

Ens hem oblidat de la Masia? Sí. Ara es ven el discurs que ara el futbol és molt físic i que a la Masia es fan jugadors no físics; això és mentida. El futbol del Barça sempre ha estat a partir de centrecampistes i a partir de la pressió, la possessió (no a l’inrevés). Apostar per la Masia no és només pels jugadors que en surten, sinó per un concepte de club: Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets, a més de bons jugadors tenen sentit de club. La Masia és com una gran escola de música: tots els nanos aprenen el mateix solfeig. Després cadascun destaca amb el seu instrument, però el solfeig continua sent el mateix. I qui no fa bé el solfeig no juga al Barça. Ara es fitxen molts jugadors -oportunitats de Mercat- però que no coneixen el solfeig. Messi és el gran solista que interpreta el solfeig blaugrana a partir de la seva gran creativitat. Per això a Argentina és un gran equip de solistes però no tenen solfeig. Si prescindim de la Masia, prescindim del solfeig.

“AL FUTBOL ESTEM ASSISTINT A LA SUBSTITUCIÓ DE L’AFICIONAT PER L’ESPECTADOR”

 

Com és que l’aficionat considera que el club compra caríssim i ven a preu de saldo? Ha passat. Però els culers tenim un esperit una mica mercantilista; el propi soci del Barça comercialitza amb el seu carnet (seient lliure). El seient lliure és una visió de negoci, no de club… en principi ser soci comportava sacrificis i ningú no pensava en el seu carnet com un instrument per fer calers. Abans si algú no podia anar al camp deixava el seu carnet de manera altruista a un amic o familiar. Ara té més importància l’espectador que el soci.

El projecte de remodelació del Camp Nou que van votar els socis -i que ara sembla aturat-, el qualifica de… tan necessari com temerari. S’ha de fer una remodelació del Camp Nou, és obvi. Entenc, però, que aquesta grandiloqüència que s’ha volgut donar a l’estadi és perillosa perquè obliga a una gran hipoteca. Cal fer un bon camp de futbol però no cal gastar tants diners en l’espai lúdic i de consum.

En aquest sentit Joan Laporta ha declarat recentment que el Bartomeu està a punt de portar el club a la bancarrota; comparteix aquesta visió? Té un risc. El Barça té un problema de capitalització i, en no ser una Societat Anònima Esportiva (SAD) ha de treure les misses d’algun lloc. Laporta parla amb coneixement de causa (la primera directiva Rosell va presentar una demanda contra ell pels comptes del club). El deute estructural de Barça, que era de 500 M€ es va arribar a reduir a 200 però ara torna a estar molt disparat. Per tot plegat crec que el Barça està en una situació de risc econòmic important.

En un article seu ve a afirmar que Bartomeu s’intenta fer un lloc en la història del Barça ‘reunint cromos’ de noves i velles glòries (des dels fitxatges de De Jong o Griezmann fins a la incorporació al club de Kluivert o Valdés). Creu que li sortirà bé? Jo no crec en comprar complicitats; has de tenir una idea i tirar per un cantó, el que no pots és fer un puzle. Bartomeu intenta fer contents els cruyffistes, els guardiolistes, els nunyistes… a tothom. Jo, en les quotes i les complicitats no hi crec.

Amb els preus dels fitxatges, les dimensions dels clubs, els deutes a la Seguretat Social, els preus dels abonaments i les entrades… no s’està creant una bombolla del futbol? Jo ja havia pensat que al futbol està passant com a la construcció; tothom diu: això algun dia petarà. Al futbol estem assistint a la substitució de l’aficionat per l’espectador. L’espectador aviat consumirà el futbol en termes diferents dels actuals. Com diu Pablito Aymar, famós ex-jugador i actual assessor de la Selecció Argentina, la seva generació és la darrera que veu un partit de futbol sencer. Nois joves rarament veuen els 90 minuts d’un partit de futbol; s’estimen més el resum, els gols, les jugades polèmiques… Em costa molt veure el meu fill veient un partit sense consultar el mòbil. L’efecte del ‘directe’ ha desaparegut. Canviarà la durada del partit i això alterarà el mercat.

Per a vostè quin ha estat el millor president del Barça (centrem-nos en els darrers 50 anys). És complicat. A la part esportiva el president que ha marcat diferències ha estat Laporta. Núñez va endreçar el club i li donà sentit d’empresa. Montal va saber-lo transformar en ‘més que un club’ en els actes de 75è aniversari… també n’hi ha hagut de dolents com Gaspart.

Recentment ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic per la seva trajectòria professional. En el discurs d’investidura va reivindicar l’ofici de periodista com el millor del món; no és ara una professió en hores baixes? Sí. Perquè ens ho deixem fer tot i dir tot. Abans nosaltres parlàvem dels altres i ara tothom parla de nosaltres. Una societat que no tingui un periodisme convencional -no un de corporatiu o de ciutadà- és una societat vegetativa consumista i lerda.

“UNA SOCIETAT QUE NO TINGUI UN PERIODISME CONVENCIONAL -NO UN DE CORPORATIU O DE CIUTADÀ- ÉS UNA SOCIETAT VEGETATIVA CONSUMISTA I LERDA”

 

I ara, la nostra societat té un periodisme lliure; és a dir sense lligams polítics o econòmics? No. Els únics mitjans que ara publiquen notícies són la premsa de proximitat. Entre la gran premsa global i la premsa de proximitat ens hem cruspit un periodisme que funcionava. Ara només hi ha comunicació corporativa (gabinets de premsa) i comunicació ciutadana (xarxes socials). Ven més l’exabrupte que la notícia. Com es pot recuperar el periodisme ‘clàssic’ si s’han perdut les empreses que el sustentaven? Fins que el lector no sigui conscient que la informació -fiable- val calers, som morts. Igual que paguem per un cafè o per unes sabates, per estar ben informats haurem de pagar. La informació gratuïta és tendenciosa.

I escolti, Sr. Besa, després de l’Honoris Causa tot són lloances per part dels companys de professió… què els dona? L’admiren o li tenen por? Els compro (riu). Soc un afortunat. Jo visc dels meus companys; cada matí repasso tota la premsa dels companys i procuro ser generós amb ells. El problema del periodisme és quan tu et creus més del que ets. Jo sempre m’he considerat un puto periodista, punt. Algú que un dia l’encerta, un dia la caga, però que és un treballador que combat la rutina, la previsibilitat. Jo he estat afortunat; he treballat amb companys que m’han ajudat i ensenyat molt.

“JO SEMPRE M’HE CONSIDERAT UN PUTO PERIODISTA, PUNT”

 

L’objectivitat dels periodistes esportius d’aquest país, es veu compromesa pel fet de tenir relacions d’amistat amb directius/tècnic o jugadors del club; vull dir: un bon periodista no hauria de prendre certa distància de l’entorn blaugrana? Això és el que hem perdut. El periodista d’esports avui fa periodisme de club. A mi, que informo del Barça, em recriminen que soc poc culer. Però abans que del Barça soc periodista.

I casos com el de ‘La Sotana’ -on sembla que la directiva del Barça va intervenir per tal que BTV deixés d’emetre el programa, com els qualifica? Hi ha pressions. Com que el clubs tenen aquesta comunicació corporativa, s’han acostumat a que només en parlin bé. I és una situació molt greu. La situació de la premsa de Barcelona, però, és una mica millor que la de Madrid, amb Florentino. La millor directiva és aquella que sap conviure amb la crítica i la del Barça s’ha acostumat a sentir-se ofesa quan en parlen malament. El club creu que el lloc ‘natural’ de la crítica és a les xarxes socials; i quan la veu en un mitjà convencional no la tolera bé. I aquí és on el periodista es compromet amb la crítica ja que la rubrica amb la seva signatura.

Aquesta al·lèrgia a la crítica, no és manca de cultura democràtica? Tens tota la raó. Els presidents de futbol són un càrrec de vanitat… el fet que sigui voluntari i no remunerat els fa creure que estan sobre el bé i el mal. Per això hi ha gent que creu que el ‘Model Barça’ està en perill: és l’únic gran club que no és SAD -el model del Madrid és presidencialista-. I com competim amb els ‘clubs-estat’? S’obre un període de reflexió per replantejar el model. El Barça i el país té uns signes d’identitat com l’estil i la creativitat que sempre l’han salvat en moments d’incertesa.

Parlant de periodisme: vostè ha declarat que ‘al quiosc ja no trobes la veritat; compres la informació que t’estimula’. Amb això està acusant els mateixos lectors del descrèdit de la premsa? En són còmplices. El client no sempre té raó. El lector d’abans t’escrivia una carta si no estava d’acord amb un article; ara, directament, t’insulta a les xarxes socials. És cert que la prem-sa d’avui està subvencionada i condicionada pels poders fàctics i l’IBEX 35, però la comunicació corporativa i la ciutadana (twitter, facebook) no sol estar contrastada i proliferen les fake news. En un diari, malgrat tot, he de passar una sèrie de controls. I en això és important la premsa de proximitat, perquè si no contrastes la informació algú t’ho recrimina. Una societat sanejada necessita d’un periodisme compromès, honest i decent.

Finalment, senyor Besa, com a periodista de llarga trajectòria, què li ha semblat aquesta entrevista? (Riu) M’ha semblat una entrevista ben feta perquè esta ben documentada; no ha estat un massatge. M’he desinhibit i no m’ha calgut vigilar el que dic.