VIATGES

CATALUNYA NORD,

TAN LLUNY I TAN A PROP…

Per Marc Pons

 

Sant Martí del Canigó. Font Oficina Comarcal de Turisme Conflent-Canigó

Toluges (Rosselló); any 1027. Fa quasi mil anys. L’abat Oliba -la màxima autoritat del monestir de Sant Miquel de Cuixà (Vallespir)- convocava la primera Assemblea de Pau i Treva. El comtat de Barcelona ja s’havia independitzat de l’imperi carolingi (985-987); però el continent europeu estava immers en un paisatge de violència extrema protagonitzada pels barons feudals (la petita noblesa). Els barons feudals, aprofitant la profunda crisi que afectava els poders legítims, van fabricar a propòsit un escenari de violència extrema: guerres permanents entre ells amb l’obligat concurs dels seus exèrcits particulars, que els historiadors -ningú sap per què- anomenen “Revolució Feudal”.
Aquella “Revolució Feudal” no tenia cap traça revolucionària: curt i ras, consistia en alguna cosa així com: “si vols que, quan el baró feudal veí ataqui i incendi aquesta contrada, et deixi entrar al meu castell per salvar almenys la vida, m’has d’entregar la propietat de la teva terra”. Un “tracte del dimoni” que avui catalogaríem com una barreja de màfia i de terrorisme d’estat. No obstant això, aquelles Assemblees de Pau i Treva (que son el precedent més remot dels Parlaments europeus) van servir per negociar una solució (que, naturalment, va resultar més beneficiosa per qui ostentava el poder): evitar el desnonament dels pagesos, que passaven de propietaris a arrendataris.

ELNA

Elna. Elisabeth Eindenbenz, fundadora de la Maternitat Font Centre Culturel Kulturfabrik

Elna es una petita ciutat de 9.000 habitants situada dalt d’un petit turó, a deu minuts per carretera al sud de Perpinyà. I si Toluges te l’honor d’haver estat el bressol del parlamentarisme europeu, Elna es capital històrica del Rosselló, el territori on va néixer Catalunya fa dotze segles. Elna es, també, la ciutat més antiga del Rosselló: va ser fundada com a Illiberris el segle VI a.C. per la nació nord-ibèrica dels sordons (parents dels cossetans que poblaven el Camp de Tarragona). Després seria grega (són els que li posen el nom d’Helena, que deriva en Elna), romana, visigoda i franca. Val la pena visitar la seva petita catedral romànica i, pel camí, tastar els pastissos de carn típics del poble.
Però si hi ha una cosa que, a Elna, es imperdonable no visitar es la Maternitat. Conclosa la Guerra Civil espanyola (1936-1939), al Rosselló hi havia uns 300.000 refugiats republicans, que malvivien reclosos als camps de concentració. El govern francès mai no va ser capaç de donar una resposta a l’alçada del prestigi i de la història de França, i va haver de ser Elisabeth Eidenbenz, una infermera suïssa qui pregués la iniciativa. En un petit xalet va crear una maternitat per a assistir les mares i els nadons. Primer republicans que fugien de la persecució de Franco i després jueus que fugien de la persecució de Hitler. Un recés de pau i d’humanitat, enmig de la guerra, on hi van néixer 597 criatures.

PERPINYÀ
Perpinyà es la capital del Rosselló i del departament dels Pirineus Orientals (el que, el catalans del Principat, anomenem la Catalunya Nord). Te 125.000 habitants, i està situada al mig d’una gran plana solcada pel riu Tet, el principal fil fluvial del territori. Però Perpinyà es alguna cosa més que la capital, i que aquell centre de turisme cinematogràfic sexual que havia estat en temps de la dictadura franquista espanyola. A Perpinyà ja no s’exhibeix “Emmanuelle” (la icònica pel·lícula “X” de la generació dels nostres pares); però en canvi es una ciutat amb una oferta cultural, gastronòmica, sociològica i monumental impressionant.

EL BARRI DE SANT JAUME HA ESTAT, DES DE FA CINC SEGLES, L’ESPAI HABITACIONAL DE LA COMUNITAT GITANA LOCAL -LA QUE MILLOR HA RESISTIT LA FRANCESITZACIÓ DE LA CIUTAT-

 

Les guies turístiques enfoquen el visitant cap al Castellet i cap al Castell dels Reis de Mallorca. Però si es vol conèixer de debò la ciutat, es molt recomanable passejar pels carrers de l’Argenteria, de la Barra i de la Clotxa d’Or (al centre històric). Per a acabar a la plaça de la Llana (oficialment plaça Leon Gambetta), a prendre un cafè; preferentment a la tarda, a l’hora del crepuscle. També es molt interessant el barri de Sant Jaume (enganxat a la part històrica de la ciutat). Ha estat, des de fa cinc segles, l’espai habitacional de la comunitat gitana local -la que millor ha resistit la francesització de la ciutat-. Ara és el moment, per que la mairie (l’ajuntament) s’ha proposat arrasar el barri.

Perpinyà es el paradigma del genocidi de la llengua catalana perpetrat per l’estat francès. Quan Madrid va regalar el Rosselló a París (1659) a canvi de posar fi a una brega que havien començat -i que havien perdut- els espanyols, el Roi Soleil es va despatxar amb la cita: “l’ús del català repugna i es contrari a l’honor de la nació francesa”. Un segle més tard (1793) els revolucionaris guillotinarien el seu besnet, però, paradoxalment, la persecució al català s’intensificaria. A les aules de la Universitat de Perpinyà i de les escoles de la Catalunya Nord, no hi haver mai la foto d’un “caudillo por la gracia de Dios”, però hi havia la cita “Soyez proper, parlez français” (Sigueu polits, parleu francès).

El català, tot i la situació de clandestinitat, va ser la llengua de les cases, dels carrers, de les botigues, dels mercats i dels tallers fins el 1945. Acabada la II Guerra Mundial (1939-1945), De Gaulle va unflar el sentiment francès (la “Grandeur” que havia deixat morir de fam, de fred o de malalties milers de refugiats republicans); i, aquelles noves generacions van ser educades -a casa- en la llengua de París. Actualment, però, ja quasi ningú s’ho empassa. Parlar català no fa brut, ni rústic. Les noves generacions l’han començat a recuperar. I a Perpinyà es perfectament possible comprar unes calces o prendre un cafè en català. I demanar el compte, encara més. Perpinyà, malgrat tot, és molt catalana.

VILAFRANCA DE CONFLENT I SANT MARTÍ DEL CANIGÓ

Vilafranca del Conflent. Font Oficina Comarcal de Turisme Conflent-Canigó

Vilafranca de Conflent es una petita vila de 200 habitants, totalment murallada, situada a una hora de Perpinyà. Entrar a Vilafranca es passar el túnel del temps: retrocedir -pel cap baix- a l’època del Roi Soleil i les trois mousquetaires. De fet, quan el Roi Soleil va rebre el regal espanyol, el primer que va fer seria fortificar la nova frontera. El castell i la muralla de Vilafranca, d’origen medieval, van ser ampliats seguint els dibuixos del cèlebre Vauban, l’enginyer militar que, a petició del Roi Soleil i a costelles del poble francès, va fortificar mitja França i tot el Quebec. Val la pena passejar pels seus carrers i per la barbacana de la seva muralla; i visitar el Fort Libèria, situat damunt de la vila.

VILAFRANCA ÉS UN CURIÓS SINCRETISME ENTRE ARQUITECTURA TRADICIONAL CATALANA I  ENGINYERIA MILITAR FRANCESA

 

Vilafranca és un curiós sincretisme entre arquitectura tradicional catalana i enginyeria militar francesa. I és, també, el punt de partida per a fer una excursió pedestre a un dels bressols de la nació catalana: l’abadia de Sant Martí del Canigó. Per arribar a l’abadia, cal deixar el cotxe a Castell, a cinc minuts de Vilafranca, i seguir a peu: un camí forestal que, amb una hora i amb un desnivell de 600 metres, t’endinsa al bosc i et transporta a un dels indrets on va néixer la nació catalana: la del primers comtes independents. Fundada l’any 997, és un dels tres vèrtex del triangle mític format pels monestirs de Sant Martí del Canigó, San Miquel de Cuixà i Ripoll.

Argelers. Camp de Concentració (1939). Font Fons Robert Capa

COTLLIURE, ARGELERS I LA COSTA VERMELLA
Cotlliure és un petita vila de 3.000 habitants situada a la costa, a mitja hora de Perpinyà. És el poble més conegut de la Costa Vermella, en bona part gràcies al seu castell, una robusta construcció medieval construïda sobre una punta de terra que, quan el veus de lluny, sembla que suri sobre l’aigua. Cotlliure també té certa fama pel seu cementiri: allà hi han enterrats els escriptors Antonio Machado i Patrick O’Brian, i és lloc de pelegrinatge dels admiradors de la seva obra. Però el que és imprescindible, és visitar el castell (i les seves impressionants masmorres). I és molt recomanable passejar pels carrers de la Vila Vella, i aprofitar l’ocasió per asseure’s a fer un cafè i tastar la “Tarta Normanda”, la versió original del nostre pastís de poma.

 

Salses. Castell. Font Wikimedia Commons

Més al nord, seguit la línia de la costa, hi ha Argelers, Canet, Sant Hipòlit i Salses. Argelers i Canet son les platges on els perpinyanesos posen el cul en remull quan la canícula estiuenca estreny de debò. Un bany a la platja verge de l’estany de Canet és molt grafiticant. I són, també, el testimoni desaparegut de la tragèdia de l’exili republicà. A la platja d’Argelers hi van concentrar 100.000 refugiats. Uns quilòmetres més al nord, l’estany de la Leucata és el santuari local del surf. I pels amants de la història i de l’arquitectura, al límit amb el Llenguadoc, la fortificació de Salses ens transporta a l’època de plenitud de l’imperi català medieval. La Catalunya Nord, tan lluny i tan a prop.

 

NO ET PERDIS TAMBÉ AQUESTA ALTRA RUTA!

GORGS REGATS PEL RIU CIURANA : CLICA >>AQUÍ<<

Per : Alícia Fàbregas