HISTÒRIA

TORREFORTA

UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ

Per Marc Pons

Primer Plànol de Torreforta (1954). Font Blog Tarragona Antiga. Foto Rafael Vidal

Tarragona, 2 de maig de 1950. Enric Olivé Martinez -alcalde de Tarragona-, Francisco Labadie Otermin -governador civil-, Alberto Diaz de Brito Antiaga -president de la Diputació-, Francisco Aromí Torruellas -cap del sindicat del règim- i Benjamín Arriba y Castro -arquebisbe-; creaven el “Patronato del Cardenal Arce Ochotorena” destinat a promoure la construcció de cases al descampat de Torreforta. D’aquesta manera, oficialment, naixia el barri. Però aquella iniciativa tenia una llarga història, que no coincidia ni amb la naixement oficial del barri, ni amb el patronat que va impulsar la construcció de les primeres cases.

La veritable història de Torreforta, la que no consta en els registres oficials, arrenca l’any 1940, quan una terna formada per tres socis particulars va comprar la finca de la Torre Forta, i va proposar al consistori la construcció d’un grup de cases. Aquesta terna estava formada per Adolf Beltran, Josep Pelegrí i Domènec Grisé; i trigarien una dècada a convèncer els capitostos locals del règim franquista de la necessitat d’habilitar aquells terrenys per a construir un nou barri. Durant aquesta llarga dècada, només van trobar falses promeses -en el millor dels casos- o, directament, cops de porta als nassos. La marca d’identitat de l’administració franquista.

 

Família Vilaró-Rodriguez (1960), una de les famílies pioneres del barri. Font Blog Tarragona Antiga. Foto Pilar Vilaró Rodriguez

Tarragona, des de l’acabament de la Guerra Civil (1939) no creixia demogràficament. Les dades de població indiquen que durant aquella duríssima dècada de post-guerra que separa la compra de la finca de la Torre Forta (1940) de la constitució del Patronat Arce Ochotorena (1950), la ciutat havia passat de 37.000 a 40.000 habitants. Aquell creixement tan pobre (3.000 habitants en 10 anys) podia semblar que no justificava el projecte de Beltran, Pelegrí i Grisé. Però en canvi, una atenta observació del paisatge d’aquella Tarragona de postguerra, posa de relleu que, el projecte Torreforta, no era cap disbarat. El projecte de Beltran, Pelegrí i Grisé; encara que no ho sembli, tenia molt sentit.

ELS BOMBARDEJOS DEL BÀNDOL FEIXISTA VAN DEIXAR MÉS DE 500 FAMÍLIES TARRAGONINES SENSE CASA

 

Tarragona havia estat una de les ciutats catalanes més castigades pels bombardejos franquistes durant la Guerra Civil (1936-1939). Entre abril de 1937 i gener de 1939, les aviacions dels règims nazi alemany i feixista italià -aliats del bàndol rebel franquista- havien bombardejat 144 vegades la ciutat. En aquella cursa desbocada de terror, havien llençat més de 3.800 bombes sobre Tarragona -especialment sobre els carrers i places de la part baixa- que havien causat 230 morts, 350 ferits (alguns dels quals acabarien morint) i la destrucció parcial o total de 522 habitatges. Ras i curt més de 300 famílies van perdre algun membre de la casa, i més de 500 van quedar sense casa.

 

Família Llagostera (finals del 50), una de les famílies pioneres del barri. Font Blog Tarragona Antiga. Foto Carles Llagostera

L’any 1940 les ferides arquitectòniques i urbanístiques -no cal dir les humanes- provocades per aquells salvatges bombardejos continuaven obertes. I continuarien així durant una dècada llarga. Com un testimoni tenebrós, a modus d’amenaça permanent, que el règim franquista projectava sobre la població. Cal dir, però, que les condicions econòmiques no acompanyaven. En acabar la Guerra Civil, els règims de Hitler i de Mussolini s’embrancarien en la II Guerra Mundial (1939-1945) i s’oblidarien de Franco, el seu “amiguet” espanyol. Conclòs el conflicte mundial (1945) amb la derrota de nazis i feixistes, el règim franquista seria castigat amb un aïllament internacional.
Amb aquests vímets resulta molt fàcil entendre que era més factible, per barat, con

struir de nou que reconstruir els danys dels bombardejos. I la finca de la Torre Forta oferia unes condicions, que si bé no eren les millors, sí que -ateses les circumstàncies- eren les més acceptables: un descampat abandonat, prop del casc urbà de Tarragona, ben comunicat i no invasiu respecte als terrenys d’ús agrícola situats als arenys del riu Francolí. No obstant això; Beltran, Pelegrí i Grisé; trigarien deu anys a convèncer uns capitostos locals del règim més preocupats en empresonar i afusellar la dissidència política i ideològica; que en projectar solucions a la misèria general que tenallava la població.

 

Falla del barri (1960) reivindicant els tres grans problemes (aigua, llum i transport). Font Blog Tarragona Antiga. Foto Rafael Vidal

Finalment, i després de moltes vicissituds, el projecte tirava endavant. I encara, es trigaria tres anys més a lliurar les claus de les primeres cases. El 18 de juliol de 1953 Conmemoración del Glorioso Alzamiento Nacional tots dels capitostos locals i provincials del règim aprofitaven l’avinentesa per a “fer-se la foto”. Aquell dia es van entregar 75 cases de planta baixa que dibuixaven sobre el plànol el primer eix viari del barri: el carrer Montblanc. Aquelles vivendes, conegudes popularment com les “cases baixes” van ser oficialment anomenades “Grupo Agustín Sandoval”, en homenatge a l’alcalde de Tarragona mort cinc anys abans (1948) en un tràgic accident d’aviació.

Les cases baixes del carrer Montblanc (1953). Font Blog Tarragona Antiga. Arxiu Rafael Vidal. Foto Vallvé

Aquelles primeres 75 cases no eren, precisament, una explosió de luxe i confort: tenien una superfície útil de 50 m2, que reunien un menjador, una cuina, un safareig, un lavabo i tres habitacions. A la part exterior hi ha havia un jardí minúscul de 4 m2. Però el preu tampoc era cap disbarat: es van vendre per 37.407 pessetes (l’equivalent actual a 75.000 euros); a pagar en quotes mensuals de 75 pessetes (l’equivalent actual a 150 euros) durant 20 anys (fins el 1973). I la resta, en quotes mensuals de 102 pessetes a pagar en 20 anys més. Per a tenir una idea del que això significa, direm que, quatre anys després d’entregar aquelles cases, van sortir al carrer els primers Seat 600, que costaven 65.000 pessetes.

 

ES VAN VENDRE PER 37.407 PTES; QUATRE ANYS DESPRÉS D’ENTREGAR AQUELLES
CASES, VAN SORTIR AL CARRER ELS PRIMERS SEAT 600, QUE VALIEN 65.000 PTES.

 

Un dels quatre blocs del Bloc Gran (1964). Font Blog Tarragona Antiga. Foto Rafael Vidal

Aquelles 75 famílies pioneres no serien, però, les primeres a habitar el barri. Es sumaven a la família de Domènec Barberà Solà, que ocupava una petita parcel·la de terreny (amb casa i hort) des del 1941. Amb 76 potencials clients, l’empresa de transports públics Gasol es decidia a crear una línia regular que, un parell de cops al dia i amb una absoluta impuntualitat, enllaçava el carrer Montblanc amb la Rambla i amb el Port. Poc després, la Obra Sindical del Hogar, un instrument del règim franquista creat amb la pretesa missió de promoure habitatges (era una màquina d’enriquir els especuladors “afectos al régimen”), construiria el primer bloc de vivendes.

L’octubre de 1954, un any i escaig després de l’entrega de les “cases baixes”, començaven les obres dels, actualment desapareguts, blocs d’habitatges de la plaça 1er. de Maig. Allò que dèiem: els especuladors “afectos al régimen” van construir uns edificis que, tan sols cinquanta anys més tard, haurien de ser enderrocats perquè, afectats per totes les patologies possibles, representaven un greu risc tant pels seus habitants com pels vianants que circulaven pel carrer. Aquells quatre blocs (insistim, actualment desapareguts i substituïts per dos edificis promoguts per l’Ajuntament) formaven un total de 232 vivendes.

Les vivendes del “bloc gran”, que es com va ser anomenat popularment aquell segon grup d’habitatges, van ser entregades l’11 de març de 1956. Aquella data, estranyament, no coincidia amb cap celebració franquista; però els capitostos locals de règim no van deixar passar l’ocasió per “fer-se la foto”. Reveladorament, el “bloc gran” seria inaugurat a bombo i plateret per l’arquebisbe Arriba y Castro (un propagandista del franquisme que blanquejava la rebel·lió militar de 1936, que justificava la guerra civil, i que sublimava la ideologia repressiva nacional-catòlica del regim); i pel governador civil González Sama (que més tard es veuria implicat en un dels grans escàndols de corrupció de l’època).

A ARRIBA Y CASTRO I A GONZÁLEZ SAMA NO SE’LS VA ACUDIR QUE AQUELLA POBLACIÓ HAVIA DE TENIR AIGUA CORRENT, CLAVEGUERES, ENLLUMENAT PÚBLIC I TELÈFON

 

Les cases baixes del carrer Tortosa i els primers edificis del carrer Montblanc (anys 60). Font Blog Tarragona Antiga. Foto Rafael Vidal

Els pisos del “bloc gran” tampoc eren una explosió de luxe i confort. Se’n va fer de dues mesures estàndard: 39 i 46 m2. En aquells minúsculs espais, els arquitectes van ser capaços d’encabir el que no haurien estat capaços de fer a casa seva: menjador, cuina, bany i tres habitacions en els de 39 m2, i quatre habitacions en els de 46 m2. I el preu ja era sensiblement superior al de les cases baixes: 67.000 pessetes (l’equivalent actual a 130.000 euros). Un preu que no es justificava per cap banda: ni per la localització, ni per la qualitat constructiva. A tall d’exemple, els pisos de la primera promoció de Sant Pere i Sant Pau (construïts dotze anys més tard) es van vendre al mateix preu.

També l’11 de març de 1956 es va inaugurar l’església del barri: la parròquia de Sant Josep Obrer; construïda amb l’esforç dels pioners, i aprofitant materials en desús. L’església de Sant Josep Obrer es el paradigma d’una història de lluita ciutadana per a dignificar el barri; perquè a Arriba y Castro i a González Sama (engrescats com estaven a fer-se fotos) no se’ls va acudir que aquella població havia de tenir aigua corrent, clavegueres, enllumenat públic i telèfon, per citar quatre exemples d’infraestructures bàsiques inexistents en el moment que es va entregar el “bloc gran”. Com, també, “se n’havien oblidat” Olivé, Labadie i Diaz de Brito quan havien entregat les “cases baixes”.

L’arxiu parroquial de Sant Josep Obrer és molt interessant, per què revela les microhistòries que expliquen la gènesi del barri. Un primer cop d’ull revela l’existència d’una figura molt compromesa socialment que adquiriria un destacat protagonisme en l’etapa primigènia del barri: mossèn Pau Cañelles. Va ser l’autèntic motor de cohesió que impulsaria la vida social del barri. Va oficiar els primers sagraments a la sala parroquial, quan encara estava en construcció l’església; va liderar els projectes reivindicatius d’infraestructures; i, s’explica també, que amb la seva Lambretta negra, anava a l’hora que fos a Tarragona a buscar medicaments per atendre una urgència.

 

L’esglesia de Sant Josep Obrer i el Bloc Gran (1956). Font Blog Tarragona Antiga. Foto Rafael Vidal

L’arxiu parroquial explica que el primer bateig del barri va ser el de Manuel Caire Quintilius, el 7 de febrer de 1954. I que el primer matrimoni del barri va ser el d’Antoni Guillén Gil i Isabel Godall Solé, el 14 de novembre de 1954. També es diu que, aquells sagraments van ser haver de ser inscrits a la parròquia de Sant Joan (a la plaça de la Mitja Lluna) per què la sala parroquial no era un espai sacralitzat. Però és un detall molt revelador que indica dos fets molt destacats: el primer que entre la societat d’aquell barri que naixia hi havia la voluntat i la determinació de convertir el projecte en realitat; i el segon que els primers pobladors de Torreforta procedien de la part baixa de la ciutat.
Quan l’església del barri va estar conclosa i consagrada, el primer funeral del barri va ser el de Antonio Vizcarrués Sugrañes, el 27 de març de 1956. Es completava el cicle naixement-vida-mort que consolidava l’existència d’una societat estable amb una idea de continuïtat. Després vindrien la construcció de l’escola (gener de 1957), origen del col·legi Gual Villalbí, que obriria les portes amb 62 nens i 65 nenes, en quatre aules situades en dos pisos (carrer Ebre, 15 i carrer Tortosa, 18). Reivindicacions que forjarien la personalitat d’una comunitat que, amb 66 anys d’existència, ha fet de la lluita i la superació el nervi de la seva història.