NÚRIA GAVARRÓ

“TARRADELLAS VA DIR QUE L’ESTATUT ERA POC, QUE ELL VOLDRIA LA INDEPENDÈNCIA, SI FOS POSSIBLE”

Núria Gavarró (La Riba, 1982) és la directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, situat a Poblet. Aquest arxiu conté tot el fons documental del president Josep Tarradellas (1899-1988)

Per Marc Pons amb fotos de Pierre Grubius

L’arxiu consta de més de 2.000.000 de pàgines formades per la documentació política i personal d’una figura cabdal en la història contemporània de Catalunya. El 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas president de la Generalitat a l’exili des del 1954, adquiria categoria mítica al proclamar “Ja soc aquí”. Una expressió que resumia, al mateix temps, el triomf de la perseverança i l’amargor de 38 anys d’exili. Encara faltava un any pel referèndum i la promulgació de la Constitució espanyola; i Tarradellas aconseguia una fita impensable tan sols setmanes abans: l’Estat post-franquista espanyol reconeixia la legalitat republicana (liquidada a sang i foc pel franquisme) en la institució de la Generalitat. 42 anys després l’obra política de Tarradellas es qüestionada i la seva figura ha estat convertida en polèmica.

Núria, sembla que hi ha un interès a revisar el paper de Tarradellas. Se l’acusa d’haver renunciat a la possibilitat d’aconseguir un ple autogovern. Això es molt relatiu. A l’inici de les negociacions, el juny de 1977, el, llavors, president espanyol Suárez li va proposar constituir una Mancomunitat, és a dir una descentralització purament administrativa sense poder polític. Tarradellas, que tenia una línia vermella molt clara, li va respondre que com a President de la Generalitat a l’exili només acceptaria la restauració de la institució com havia estat en l’època republicana. En aquella primera entrevista, que va anar molt malament, Suárez el va pressionar dient “yo tengo el poder”; i Tarradellas, molt hàbilment, li va respondre “y yo tengo a un millón de personas en las calles reclamando el Estatuto de Autonomía de Cataluña”.

Com es va desencallar aquella situació? Suárez es va limitar a presentar ofertes a la baixa. I al veure la postura de fermesa de Tarradellas va trencar la negociació declarant “no hay nada que hacer con este viejo tozudo”. Tarradellas, que tenia l’olfacte molt fi, es va adonar que a La Moncloa hi havia un tema que generava preocupació: disposaven d’una enquesta secreta que revelava que a Catalunya, la immensa majoria de la població estava a favor del canvi de règim, però no a favor de la monarquia. Segons aquella enquesta secreta a Catalunya la voluntat majoritària era recuperar les institucions i la forma de govern republicanes anteriors a la Guerra Civil. I llavors, Tarradellas, se’n va anar a veure el rei Joan Carles.

“SUÁREZ, AL VEURE LA POSTURA DE FERMESA DE TARRADELLAS VA TRENCAR LA NEGOCIACIÓ DECLARANT ‘NO HAY NADA QUE HACER CON ESTE VIEJO TOZUDO’”

 

El rei es el tercer vèrtex de la negociació? Suárez i el rei treballaven amb el mateix full de ruta. I per tant el monarca coneixia l’existència d’aquesta enquesta i de les dificultats que això podria representar per consolidar un règim democràtic a l’Estat espanyol. Catalunya era el primer territori econòmic i el segon territori demogràfic de l’Estat espanyol, i el mèrit de Tarradellas va ser utilitzar aquest pes per fer veure al rei que el projecte polític espanyol de canvi de règim, no tenia possibilitats si no es comptava amb Catalunya. Va aconseguir que el rei -el cap de l’Estat espanyol- es comprometés a restaurar la Generalitat. I ho va aconseguir sense distanciar-lo políticament de Suárez.

És un mèrit polític innegable… Tarradellas era un “animal polític”. Aquella, com qualsevol negociació política, tenia unes contrapartides. El president Tarradellas aconseguia restaurar la Generalitat, el màxim òrgan d’autogovern de Catalunya, un any abans del referèndum i de la promulgació de la Constitució espanyola. I en contrapartida Tarradellas, com a president de la Generalitat republicana, renunciava a la restauració del regim republicà que havia governat l’Estat espanyol abans de la Guerra Civil. I acceptava la fórmula del rei i de Suárez: constituir una monarquia parlamentària que es declarava legítima hereva del regim democràtic republicà anterior a la Guerra Civil del 36.

Això li devia comportar, també, moltes crítiques. Tarradellas era un polític amb talla d’estadista. Es pot afirmar que els presidents Macià i Tarradellas son les figures polítiques catalanes més destacades del segle XX. Precisament per la seva autèntica i demostrada talla d’estadistes. I com a polític amb talla d’estadista tenia molt clar l’ordre de les prioritats. En temps de l’exili va pronunciar una frase que es molt reveladora. Va dir “No ha d’existir cap qüestió prèvia. Una sola: ensorrar el regim franquista. Les altres, ja tindrem temps de discutir-les. Però no a l’exili. (…) Quan dic això, ho dic com a català que creu que el nostre Estatut de Catalunya és poc. Jo voldria la independència, si fos possible”.

Però en canvi, la Generalitat restaurada no semblava que tingués l’objectiu d’aprofundir en un projecte independentista, sinó més aviat al contrari: encaixar amb el projecte polític espanyol. Depèn de com es miri. Tarradellas va aconseguir recuperar la bilateralitat que havia presidit les relacions Catalunya-Espanya en l’època republicana; i que, no oblidem, estava inspirada en l’època foral, es a dir anterior a 1714. Això era un gran triomf per a Catalunya, sobretot en el context polític del moment. I tant és així que, poc després, el nucli del poder espanyol, tant la dreta com l’esquerra, va reaccionar amb el “café para todos”. Va crear regions autònomes, allà on mai havia existit aquesta demanda. Ni social ni política. Aquella fórmula era una instrument per a dissoldre la bilateralitat Generalitat-govern espanyol i enquadrar Catalunya dins el marc general de l’Estat.

“EL ‘CAFÉ PARA TODOS’ VA CREAR REGIONS AUTÒNOMES, ALLÀ ON MAI HAVIA EXISTIT AQUESTA DEMANDA”

L’ambició de Tarradellas era la de constituir un Estat Lliure Associat? Tarradellas sempre va concebre la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol en termes de bilateralitat; de poder a poder. Encara que no fossin dos poders simètrics ni equiparables en força. I ho va posar sempre en pràctica en la mesura de les possibilitats de cada moment i de la posició que ell ocupava. Durant la República amb els governs dels presidents Alcalá-Zamora i Azaña. I mentre va ser president de la Generalitat a l’exili, durant el règim franquista, sempre va defensar amb molta determinació i criteri que Catalunya havia de tenir una política pròpia i independent. Sense vinculació amb les iniciatives, plataformes i pactes que teixia l’oposició democràtica espanyola.

I com va reaccionar Tarradellas a la “traïció” del poder polític de Madrid? Quan es va desplegar el “cafè para todos”, Tarradellas ja s’estava retirant de la política activa. Era un home gran; … tenia 80 anys. I havia viscut una carrera política molt llarga i molt difícil. El 1980, tres anys després de la restauració de la Generalitat, va convocar eleccions al Parlament. I el Parlament de Catalunya va nomenar un nou president.

Que seria Jordi Pujol. Sí. Exacte.

Com eren les relacions entre Pujol i Tarradellas? Tenses. Com ho eren amb bona part de la fornada de polítics sorgits de la resistència clandestina a la dictadura. Quan Tarradellas es nomenat president de la Generalitat a l’exili ja feia quinze anys que havia acabat la Guerra Civil i que la societat catalana estava sotmesa al règim dictatorial de Franco. Per tant s’explica l’allunyament entre els dirigents republicans exiliats i la resistència interna. La distància geogràfica (Tarradellas no podia retornar a Catalunya per la seva condició política) i la diferència generacional van dificultar molt les relacions. Pujol era un producte d’aquella resistència interna i tenia una visió política diferent.

I amb els presidents que el van precedir? Amb Macià i amb Companys va tenir una relació amb daltabaixos. Tarradellas era un home amb una forta personalitat i amb un criteri polític molt ferm. Va ser un conseller lleial als seus presidents. Però això no va evitar algunes crisis que, ell, va resoldre sortint del govern. Per exemple, la ruptura política amb el president Macià, l’any 1933, va venir causada pel seu paper com a conseller d’interior i per la seva gestió en el traspàs de les competències d’ordre públic a la Generalitat. El president va considerar que havia assumit un protagonisme polític molt superior al que li corresponia; i Tarradellas, tot seguit, va dimitir del càrrec per no perjudicar ni al president ni al govern.

…dos galls al mateix galliner? Alguna cosa així. Dues figures d’una alçada política extraordinària.

I amb el president Companys? Quan ja havia esclatat la guerra, al setembre del 1936, en la seva condició de conseller en cap (vicepresident) li va censurar, durament i en privat, la seva decisió de lliurar les funcions d’ordre públic als milicians comunistes i anarquistes. Tot i l’especial context de guerra que podria justificar-ho, aquella decisió de Companys es demostraria molt desencertada, no tan sols perquè va provocar una onada d’assassinats, sinó perquè quan, finalment els milicians van ser controlats i desarmats el maig de 1937, el govern de la República li va prendre la competència d’ordre públic a la Generalitat, que quatre anys abans havia negociat i aconseguit, precisament, Tarradellas.

Companys, paradoxalment, es l’únic president de la Generalitat que no era independentista, i en canvi, és l’únic que ha estat afusellat. Sí, el seu assassinat l’elevaria a la categoria de mite. Principalment perquè és l’únic president elegit democràticament que ha estat afusellat en la història d’Europa. Es el president màrtir. Però no deixa de ser paradoxal que els presidents Macià, Irla i Tarradellas que eren independentistes aconseguissin morir, en millors o pitjors condicions, a casa seva; i en canvi Companys, que no ho era (era catalanista federalista) morís tràgicament assassinat pels enemics de l’independentisme. Cal dir, però, que el president Irla, el predecessor de Tarradellas, va morir a l’exili, en unes condicions econòmiques molt precàries, i amb la salut molt deteriorada.

00

Parlem de l’exili de Tarradellas. Es cert que va viure en la misèria? No, no es cert. Era un home d’origen humil, però abans de la seva vida política, havia tingut una activitat empresarial molt exitosa. Comprà als seus pares una gran casa (Villa Casilda, a Cervelló) i un cotxe (un Mercedes). En acabar la Guerra Civil, van marxar tots cap a l’exili i van adquirir una gran finca a Saint Martin-le-Beau, dos-cents quilòmetres al sud de París, que es deia Clos de Mosny. Hi van plantar ceps i la van fer rendible. I Tarradellas va reunir el seu capital i va obrir una fàbrica de botons a París, anomenada Botònia. Els problemes van venir quinze anys després, quan va ser nomenat president.

Perquè? Tarradellas va abandonar tota l’activitat empresarial i es va dedicar en cos i ànima al càrrec de president. Durant aquells anys va tenir més despeses que ingressos. Ell sostenia econòmicament tota l’estructura de la Generalitat a l’exili; i només rebia els ingressos de la producció de la finca, les aportacions dels catalans exiliats a l’Amèrica (l’anomenat Patronat Pro-pàtria), i les donacions de la resistència interior (alguns destacats empresaris catalans del sector del cotó). No van viure en la misèria, però ell sempre va ser molt conscient que aquella situació, que va es anar deteriorant progressivament fins a la precarietat, va obligar a la seva família a fer molts sacrificis.

Es diu que van acabar vivint “de prestat”. Van hipotecar Clos de Mosny diversos cops; per acabar-lo venent. Els nous propietaris, els prestigiosos industrials xampanyers Taittinger, eren molt conscients de la dimensió de la figura de Tarradellas i que aquella casa era la seu del govern de Catalunya a l’exili. Després de la venda, els van permetre viure quatre anys a la casa sense pagar res, a l’espera que es precipitessin els esdeveniments polítics que havien de facilitar el retorn del president i de la institució. Tot i això, la principal preocupació de Tarradellas, amb 74 anys, no era aquesta sinó sobreviure al dictador, perquè si no ho aconseguia aquells sacrificis no haurien servit per massa cosa.

Aquesta situació de precarietat, podria haver condicionat la negociació amb Suárez i el rei? No. Tot i que no devia ser fàcil anar a Madrid en aquelles condicions personals i familiars. Però ell, més endavant, diria: “Sempre he estat gaullista (admirador del general De Gaulle). Si alguna cosa d’ell em fixava contínuament, és que posava França per damunt de tot. Abans que tot, jo hi he posat sempre Catalunya. (…) En la vida he tingut dos objectius: la meva filla i el meu país”.