HISTÒRIA

ELS “DESPULLATS” DE TARRAGONA; MITE O REALITAT?

Tarragona, 28 de juny de 1811. Fa 207 anys. Les tropes del general Suchet trencaven les defenses de la ciutat i es lliuraven al saqueig de cases, botigues, cellers, palaus i esglésies; i a l’assassinat indiscriminat de la població civil

Per Marc Pons

Reproducció contemporània de l’assalt a Tarragona. Font Gogistes de Tarragona i Ajuntament de Tarragona

Un episodi conegut com la Presa de Tarragona -a mans i urpes de l’exèrcit napoleònic- que es saldaria amb un tràgic balanç que oscil·la entre els 5.000 i els 7.000 morts. Tarragona, llavors la cinquena ciutat del Principat en població, tenia 11.000 habitants. En poc menys de tres dies (28 a 30 de juny de 1811) va ser brutalment massacrada més de la meitat de la població civil.

La Presa de Tarragona marca un punt i a part en la història de la ciutat, i el record d’aquelles víctimes està present arreu; tant en forma de monument commemoratiu (la popular estàtua dels “despullats” a la Rambla), com en les encertades recreacions que porten a terme diverses associacions civils de recuperació de la memòria. Però darrera d’aquell fet, de la heroïcitat de la societat civil de la Tarragona de l’època, hi ha unes responsabilitats que, sovint, han quedat en un segon terme, quasi ocultes; i que expliquen, en bona part, el per què Tarragona va ser especialment massacrada.

No entrarem en la qüestió del setge (4 a 28 de juny de 1811), per què aquest capítol mereix un o diversos articles a banda. Però si en les darreres hores prèvies al setge que expliquen aquella brutal explosió de violència. I en aquell context dramàtic cal aclarir dues coses molt importants. En primer lloc les muralles de Tarragona, velles i obsoletes, resultaven del tot insuficients per a resistir amb garanties el setge i atac d’un exèrcit modern dotat d’una artilleria que hauria entusiasmat els romans. I en segon lloc, el general Suchet poc abans de l’assalt, havia ofert una rendició honrosa que hauria estalviat aquella massacre.

Monument als herois de Tarragona de 1811, a la Rambla Nova, popularment conegut com Els Despullats

En aquest sentit es pot ben dir que Tarragona seria sacrificada. Com ho serien, també, Girona i Saragossa. Poc abans de la Presa de Tarragona; Barcelona -una ciutat amb una llarguíssima experiència en setges i massacres- s’havia rendit a l’evidència i havia obert les portes als exercits napoleònics. Darrera aquella decisió hi havia la pressió que les potents classes mercantils de la ciutat havien exercit sobre els militars. I els beneficis serien evidents: no tan sols es van estalviar milers de morts, sinó que els francesos, en qüestió de mesos, la convertirien en la París de la Mediterrània.

Després de la Presa de Tarragona, l’exercit de Suchet, va continuar la seva imparable marxa cap al sud. Reus, llavors la segona ciutat del Principat amb 18.000 habitants i governada per les classes mercantils locals, també va obrir les portes de la ciutat. En canvi Sagunt es va resistir i va córrer una sort similar a Tarragona. Poc després, quan Suchet i la seva tropa es van presentar davant les torres de Quart, a València, també les potents classes mercantils del cap-i-casal van obligar els militars a obrir les portes de la ciutat.

Amb aquests elements sobre la taula queda clar i manifest que en aquelles ciutats on les classes mercantils -les burgesies locals- tenien no tan sols el control del govern local, sinó també un ascendent sobre les classes militars; no es va produir cap massacre. I en canvi aquelles ciutats que tenien la desgràcia de ser considerades “places estratègiques de primer ordre”; es a dir on l’estament militar tenia un pes determinant dins del poder local, patirien setges, destruccions i massacres. Un sacrifici brutal en ares de conceptes tan absolutament abstractes i atàvics com “honor”, “pàtria”, “rei” o “religió”.

LUIS MARÍA GONZÁLEZ TORRES DE NAVARRA Y CASTRO, VA ESCAPAR DE LA CIUTAT POC ABANS DE L’ASSALT DEFINITIU A TRAVÉS D’UNA GALERIA SUBTERRÀNIA SECRETA AMB EL PRETEXT D’ANAR A BUSCAR REFORÇOS

Parlant d’honor, l’actuació del comandant en cap de l’exèrcit espanyol a Tarragona mereix un especial esment, per a entendre com alguns aplicaven aquests conceptes amb tot el rigor i les conseqüències, i en canvi se’n deslliuraven quan els convenia personalment. Luis Maria Gonzalez Torres de Navarra y Castro, VII marquès de Campoverde, comte de Santa Gadea i tinent general dels Reales Ejércitos, va escapar de la ciutat poc abans de l’assalt definitiu a través d’una galeria subterrània secreta amb el pretext d’anar a buscar reforços. L’estàtua dels “despullats” encara l’espera.

Gravat alemany de l’assalt a Tarragona (1811). Font Bibliothèque Nationale de France

Parlant de pàtria, també la investigació historiogràfica posa moltes ombres sobre el binomi Tarragona-Espanya que vol explicar aquells fets. L’historiador Josep Fontana, recentment traspassat i una de les principals figures acadèmiques de la historiografia europea, revela que Campoverde -el desertor- havia arribat al poder (com a pretès capità general de Catalunya) amb fosques maniobres: nombrado en contra de las órdenes que procedian de Cadiz -seu dels representants espanyols que no acceptaven el govern dels Bonaparte- ostentará un poder omnímodo que se fundamenta en el soporte popular.

Parlant de rei, la investigació historiogràfica revela que la població de Tarragona no estava gens entusiasmada amb la idea de sacrificar-se en nom d’un rei conspirador -Ferran VII- que s’havia venut la corona per 4 milions de “reales de vellón” i un castell a Bayonne. Tant que, de nou Fontana, revela que Campoverde -el desertor- es va veure en la necessitat de crear un clima de patrioterisme exaltat (un règim de terror i de delacions) que va fabricar introduint a la ciutat doscientos cincuenta desconocidos, capitaneados por un sacerdote indiscreto, un abogado, un cerrajero y otros cabecillas exaltados.

I parlant, finalment, de religió, cal dir que la consolidació d’aquell clímax no hauria estat possible sense l’estreta col·laboració -no s’ha aclarit fins a quin punt amb el patrocini- de les autoritats eclesiàstiques de la ciutat. L’Església va ser arreu, durant aquell conflicte, el principal focus de difusió de la propaganda anti-francesa, anti-revolucionària i anti-bonapartista. I a Tarragona, la cúria eclesiàstica no tan sols tenia molt poder polític i patrimonial, sinó que també una gran capacitat d’influència sobre la societat. La voladura francesa del castell del Patriarca, la seu arquebisbal, no es produiria perquè sí.