HISTÒRIA

QUI VA ASSASSINAR EL GENERAL PRIM?

Madrid, 27 de desembre de 1870. Fa quasi 148 anys. El general Joan Prim i Prats, el català més poderós de la història d’Espanya, era víctima d’un atemptat que, tres dies més tard, li acabaria provocant la mort

Per Marc Pons

El carruatge de Prim va ser bloquejat per tres cotxes al carrer del Turco (actualment Marqués de Cubas) mentre cobria el trajecte entre les Corts (actual Congrés dels Diputats) i la seva residència al carrer de Alcalá. Era vespre avançat i el carrer on va ser emboscat era una via secundària sense trànsit en aquella hora.

Un grup de deu homes encaputxats ocults darrera els cotxes van obrir foc contra els ocupants de la berlina de Prim i els seus acompanyants: el general Moya i l’assistent Gonzalez Nandín. Prim va ser qui va rebre la pitjor part: els trets d’arcabús, disparats a boca de canó a través de la finestra dreta de la berlina; li van abastar l’espatlla, el braç esquerra, la mà dreta (amb la que va intentar protegir-se) i la cara. En canvi, reveladorament, els seus dos acompanyants no van patir pràcticament ferides.

Tres dies més tard, el 30 de desembre, el general Prim moria a la seva residència del carrer Alcalà. La versió oficial, que es manté encara avui, sosté que a causa de la infecció de les ferides. Però les diverses investigacions acadèmiques i periodístiques que s’han portat a terme d’ençà de la seva mort, no han fet més que posar en tela de judici la versió oficial. El general de les mil batalles, que havia superat ferides de guerra molt més greus, va morir a la seva residència i mentre era tractat pels millors metges, a causa d’una septicèmia.

SERRANO I PRIM EREN ELS DOS GALLS DE PANSES DEL GALLINER POLÍTICO-MILITAR ESPANYOL DEL XIX

Des d’un bon començament la premsa de l’època, sobretot els rotatius de tendència liberal o republicana, van assenyalar el general Serrano, el gran rival politic de Prim; i el duc de Montpensier, cunyat de la reina Isabel II, que el de Reus havia obligat a renunciar al tron. Ben mirat raons no els en devien faltar. Serrano i Prim eren els dos galls de panses del galliner politico-militar espanyol del XIX. I d’ençà que, els dos, havien deposat Isabel II, Serrano exercia provisionalment la Regència d’Espanya.

 

Montpensier i Luisa Fernanda. Font Viquipèdia

I el duc de Montpensier, solidaritat familiar a banda, també podia tenir les seves raons. Antoine d’Orleans, fill del darrer rei de França, havia estat casat amb la infanta Luisa Fernanda d’Espanya; germana petita -de fet, l´única germana- de la deposada reina Isabel II. Però les motivacions de Montpensier anaven més enllà de la defensa dels interessos de la seva cunyada. Quan Prim, el 1868, la va deposar i la va enviar a l’exili; Montpensier, va protestar i, a la vegada, es va postular per a posar les seves natges al tron de Madrid.

El general Prim, per la seva banda, havia situat peces importants sobre la línia de sortida d’un projecte que havia de rescatar Espanya de l’atavisme i transportar-la a la modernitat. Una d’aquestes peces era el príncep Amadeu de Savoia, de la casa reial piemontesa (els promotors de la unificació italiana). Amadeu venia d’una casa moderadament moderna. Res de l’altre món, més aviat discrets, però comparats amb els Borbons espanyols eren, si val l’expressió, la llum reveladora de les lletres, de les arts i de les ciències.

EL GENERAL PRIM, QUE NO ERA REPUBLICÀ NI ERA CATALANISTA, TENIA, PERÒ, UNA IDEA D’ESPANYA RADICALMENT OPOSADA A LA DE LES OLIGARQUIES CASTELLANES

Després de l’atemptat la policia va actuar d’immediat. La qual cosa en cap cas equival a dir que ho fes de forma efectiva. Encara ningú no ha pogut donar una resposta a un dels grans interrogants de la qüestió: la policia, per ordre de no se sap qui, va centrar tota la investigació en l’entorn dels moviments clandestins obreristes i republicans. I fins i tot, es va investigar el diputat republicà José Paul y Angulo. Una investigació que, després de fer córrer rius de tinta, va quedar en no res.

 

Isabel II, Serrano i Amadeu I. Font Viquipèdia

El general Prim, que no era republicà ni era catalanista, tenia, però, una idea d’Espanya radicalment oposada a la de les oligarquies castellanes -diguem-ne madrilenyes- que l’havien governada des del segle XVI. Prim era un regeneracionista, que pretenia imposar una idea catalana d’Espanya. Una monarquia federal on Catalunya hi jugava un paper protagonista. Econòmic i, també, polític. La idea espanyola de Prim era unificar geogràficament el poder polític i econòmic: desplaçar el poder polític cap a la perifèria.

“Voleu córrer massa catalans, no correu tant que podríeu caure”, va etzibar Prim als diputats catalans a les Corts. El general de Reus, el català més poderós de la història d’Espanya, que en el moment de l’atemptat era president del govern espanyol, havia situat una segona peça molt important en el seu particular tauler polític: el, també, català Laureà Figuerola Ballester, nascut a Calaf (Anoia) el 1816, seria ministre d’Hisenda del primer govern Prim (1869) i creador de la unitat monetària espanyola: la pesseta.

La llista de sospitosos era suficientment àmplia. A Serrano i a Montpensier, per raons obvies, els podia incomodar, fins i tot contrariar, l’arribada imminent d’Amadeu de Savoia a Madrid. Imposat per Prim a les Corts espanyoles, va arribar just per assistir al funeral. I sense el seu principal suport i amb tots els enemics possibles, regnaria com bonament podria. Fins que passats tres anys fart de les oligarquies cortesanes de Madrid que el boicotejaven permanentment, abdicaria i retornaria a la seu Piemont nadiu.

Però la llista no acabava amb Serrano, Montpensier i els seus llargs i tenebrosos tentacles. La idea espanyola de Prim (liberal, progressista -del segle XIX- i mercantilista) inquietava enormement a Madrid. Sobretot a les oligarquies funcionarials. Cedir el poder a les elits burgeses de Barcelona, de Reus, de València, de Bilbao, de Santander, de Coruña o de Màlaga; ho veien com una gegantina amenaça: la destrucció del tòtem “Madrid, quilometro cero” que precipitaria la caiguda de l’altre tòtem “Madrid, villa y corte”.

Però encara hi havia un altre factor tant o més important que, reveladorament, va passar desapercebut. L’any 1869 -un any abans del magnicidi- el general Prim, en la seva condició de president del govern espanyol, va negociar amb l’administració nord-americana la venda de la colònia espanyola de Cuba. Encara faltaven trenta anys per a que els nord-americans, amb el pretext de prestar ajut militar als independentistes cubans, envaïssin l’illa i la incorporessin, temporalment, al seu patrimoni colonial.

PRIM, VISIONARI, VA NEGOCIAR LA VENDA DE CUBA… …PER L’IMPORT DEL DÈFICIT ACUMULAT DE L’ESTAT ESPANYOL: 400 MILIONS DE DÒLARS DE L’ÈPOCA

Prim, visionari, va negociar la venda de Cuba (en aquella època la compra i venda de colònies, amb les seves ciutats, els seus quarters, les seves explotacions i els seus esclaus, era una pràctica habitual) per l’import del dèficit acumulat de l’estat espanyol: 400 milions de dòlars de l’època. Prim, conscient que a Cuba acabaria passant el que va passar, es volia anticipar als esdeveniments i obtenir un rendiment econòmic per l’erari públic espanyol: el sentit pràctic tan català i tan oposat a la tradició imperial castellana.

Naturalment aquelles negociacions, teòricament conduïdes en secret, es van filtrar interessadament i no van agradar a certs sectors, diguem-ne, de l’economia espanyola. I no ens referim tant als propietaris de les plantacions de sucre i de cafè -que també- com a un fosc i poderós contuberni de traficants d’esclaus. En aquell context es important destacar que les paradoxals lleis internacionals prohibien el trafic de persones, però en canvi no deien res de la tinença d’esclaus. Quedava a criteri dels governs.

Els Estats Units, a l’acabar la seva guerra civil (1861-1865) havien abolit, definitivament, l’esclavitud cinc anys abans del magnicidi de Prim. Espanya no ho faria fins el 1886. I tant el contuberni esclavista espanyol -un mercat negre similar al que actualment pot ser el narcotràfic o el tràfic d’armes-, com els propietaris de les explotacions (a Cuba hi havia més de 400.000 esclaus) devien interpretar els moviments de Prim com una veritable amenaça: la fi del negoci -del brut negoci- i de l’estatus econòmic i social.

Naturalment els traficants d’esclaus no eren uns qualsevols. No tenien cap punt en comú amb el perfil del “camell” contemporani. Hi havia des d’armadors (alguns catalans, cal dir-ho) fins a poderosos polítics. Il·lustrativament l’any 1840 (trenta anys abans) la reina Maria Cristina de Borbó (mare d’Isabel II, la deposada; i sogra de Montpensier, el sospitós) havia abdicat al fer-se pública la seva implicació personal en una trama il·legal de comerç d’esclaus. Es tanca el cercle. Qui va assassinar el general Prim?