HISTÒRIA

CARLES MARQUÈS:

“SARTINE, L’ESPIA QUE VA VENIR A MORIR A TARRAGONA, ERA UN JAMES BOND AMB CASSACA I TRICORNI”

Per Marc Pons amb fotografíes de Pierre Grubius

Carles Marqués Virgili (Tarragona, 1962). Casat. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB. Periodista. Ha treballat per TVE, per Catalunya Ràdio, per la Generalitat i actualment ho fa al departament de comunicació corporativa d’una entitat bancària. Apassionat de la història de Tarragona. En el marc del programa “Històries Amagades” -organitzat pel Museu d’Història de Tarragona- recentment ha conduït una experiència guiada pels racons que van ocupar els darrers anys de la vida oculta a Tarragona del que havia estat el policia més poderós de la França de Lluis XVI i Maria Antonieta.

Carles, perquè l’home que guardava els secrets de la cancelleria més poderosa d’Europa acaba ocult a Tarragona? Sartine havia estat un personatge molt influent a la cort de Versalles, i havia ocupat càrrecs molt elevats. Havia estat lloctinent criminal del Châtelet -l’equivalent a comissari de París-, Maître de Requêtes -un alt conseller de la corona-, lloctinent general de policia -l’equivalent a ministre d’interior de França-, i ministre de Marina. Era un home molt poderós, molt ben informat i molt compromès amb el regim monàrquic.

“ELS BORBONS -ELS FRANCESOS I ELS ESPANYOLS- NO CONFIAVEN GENS EN ELS CATALANS. ELS ALTS FUNCIONARIS EREN, ÚNICAMENT, CASTELLANS I FRANCESOS”

Però per què a Tarragona, i no a Londres o a Roma, per posar dos exemples? Quan va esclatar la Revolució francesa, l’any 1789, es va convertir en un personatge vulnerable. I el 1792, quan els seus pitjors enemics -els que havia perseguit durant dècades- van assolir el poder, va haver d’escapar precipitadament perquè el buscaven per a guillotinar-lo. En la seva fugida va arribar a Barcelona, perquè hi tenia familiars i amics. Els mateixos, que poc després, el convencerien per a ocultar-se a Tarragona.

Quina relació hi havia entre Sartine i Barcelona? Ell havia nascut a Barcelona. L’any 1729. El seu pare era un banquer de Lió (França) que havia estat un alt funcionari del regim borbònic a Catalunya. D’aquells que s’anaven passant Lluis XIV de França i Felip V d’Espanya. En aquella època era un fet habitual. La Guerra de Successió encara fumejava i els Borbons -els francesos i els espanyols- no confiaven gens en els catalans. Els alts funcionaris eren, únicament, castellans i francesos.

Com arriba Sartine, nascut lluny de Versalles, a ser un personatge tan poderós? Sartine era un personatge intel·ligent, ambiciós, intrigant i estrateg. Quan va arribar a la cort de Versalles, amb poc més de vint anys i els estudis de dret, de seguida es va saber moure entre les tèrboles aigües dels dos partits cortesans que rivalitzaven pel poder: els ultra-conservadors “devots”, dirigits per Madame du Barry, i els no tan conservadors “il·lustrats” de Madame de Pompadour. Sartine va obtenir favors de totes dues dames.

I això, malgrat el seu origen, seria el que l’impulsaria cap al poder? I seria, també, el que precipitaria la seva caiguda. Molt abans de fugir de París ja havia caigut en desgràcia. Els seus enemics polítics a la cort, que eren legió, van aprofitar les fortes crítiques que havia generat la seva gestió com a ministre de Marina, per a provocar la seva defenestració. L’acusaven d’haver gastat una fortuna ajudant les colònies nord-americanes a independitzar-se del Regne Unit.

Va perdre, també, la seva fortuna patrimonial? En aquell moment, no. Va ser obligat a retirar-se de la política, però, inicialment, va conservar la seva fortuna. Probablement va ser un dels “pre-jubilats” més rics de París. Després, quan van haver d’escapar precipitadament, no es va poder endur el seu patrimoni. Va fugir, com aquell que diu, una negra nit. El seu fill, que no va poder fugir, o que Sartine el va obligar a quedar-se, acabaria guillotinat.

Arriba a Barcelona amb una sabata i una espardenya? No ben bé. Però ha deixat tot el confort i els luxes a París a càrrec del seu fill. A Barcelona és acollit pel seu cosí, el general espanyol Lacy, que en aquells moments era capità general del règim borbònic a Catalunya. I és qui li tramita una pensió. El rei Carles IV d’Espanya li concedeix una pensió de 80.000 rals de plata a l’any a canvi que presti certs serveis. Aquí comença la seva carrera com a espia.

“EL POLICIA MÉS TEMUT DEL RÈGIM DESPÒTIC DE LLUÍS XVI I MARIA ANTONIETA, I UN DELS HOMES MÉS RICS I PODEROSOS D’AQUELLA FRANÇA BORBÒNICA; VA MORIR AMAGAT, ARRUÏNAT I OBLIDAT A TARRAGONA”

Amb això podria viure com a París? No. Però sí que, a Barcelona, va tenir una vida de senyor. Va poder assistir a totes les festes aristocràtiques i es va poder relacionar i fer amistat amb els elements més poderosos de la ciutat. I fins i tot va pagar gent que el tenien al corrent del que passava a la França republicana. Però Barcelona era un niu d’espies internacionals; i un agent del règim republicà francès, anomenat Pierre Nicolas Chantreau, el va filar.

És llavors quan decideix ocultar-se a Tarragona? Sí. Ell havia conegut un comerciant de Tarragona que s’anomenava Francesc Gomis, i fins i tot algunes noticies apunten que tenia amistat amb el científic d’Altafulla Antoni Martí i Franqués. Serien els qui, molt probablement, li recomanarien que s’ocultés a Tarragona. Sabem que va arribar a la ciutat el 1797, a l’edat de seixanta-vuit anys, i que es va establir en un pis de lloguer al pla de la Seu.

Va continuar fent el mateix? Sí. Va continuar venent informació sensible francesa al govern espanyol. El seu contacte era, amb molta probabilitat, el viatger cortesà Francisco de Zamora. Informació que, cal dir, a tenor dels esdeveniments posteriors, el govern espanyol o bé no va saber utilitzar o bé no era tan bona com pensaven. Ens consta que a Tarragona ja no tenia els mateixos ingressos, i pot ser això el va convertir en un agent doble.

Va tenir alguna altra activitat? Sí. Va fer amistat amb l’arquebisbe Armanyà, que estava molt compromès amb el projecte de construcció d’un port modern a Tarragona. No està massa clar, però es possible que, participés en el finançament d’aquelles obres. En canvi, el que sí és segur és que el policia més temut del règim despòtic de Lluís XVI i Maria Antonieta, i un dels homes més rics i poderosos d’aquella França borbònica, va morir amagat, arruïnat i oblidat a Tarragona.