GRAU I BOFARULL

UN REUSENC I UN TARRAGONÍ QUE VAN PLANTAR LA LLAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA ARGENTINA

Buenos Aires, 8 de juliol de 1806. Fa 212 anys. Les tropes del 71è Regiment britànic Highlanders, format per 1.600 efectius i comandat pel general William Carr Beresford, ocupaven la ciutat de Buenos Aires

Per Marc Pons

Gravat de la ciutat de Buenos Aires de Fernando Brambilla, segle XVIII

Buenos Aires, 8 de juliol de 1806. Fa 212 anys. Les tropes del 71è Regiment britànic Highlanders, format per 1.600 efectius i comandat pel general William Carr Beresford, ocupaven la ciutat de Buenos Aires, llavors capital del virregnat hispànic de Río de La Plata. Les tropes regulars del virrei havien estat derrotades sense, pràcticament, haver disparat ni un sol tret. Mentre els soldats britànics desfilaven pels carrers de la capital porteña, un grup de comerciants catalans establerts a Buenos Aires, es reunien clandestinament a casa de l’alcalde Martin de Álzaga. I allà creaven una milícia urbana: els Miquelets de Catalunya, que tindria una importància cabdal tant en els dos conflictes armats contra els ocupants britànics (1806 i 1807) com en la guerra de la Independència (1810). Un reusenc -Josep Grau- i un tarragoní -Rafael Bofarull- serien els artífexs.

QUI EREN GRAU I BOFARULL?

Les fonts documentals revelen que Grau i Bofarull eren dos comerciants que formaven part de l’extensa colònia catalana establerta a Buenos Aires, llavors la capital del virregnat de Rio de la Plata. Grau i Bofarull eren importadors d’aiguardents destil·lats a les industries d’alcohols de Reus, molt apreciats per les oligarquies criolles. Grau i Bofarull vivien, amb les seves respectives famílies, al barri de Montserrat, poblat quasi exclusivament per catalans, i situat a la zona oest de l’antiga trama urbana de la ciutat, poc més o menys sobre la cruïlla de les actuals Avenida 9 de Julio i General Belgrano. Com tants altres comerciants catalans establerts a la colónia, havien fet una petita fortuna i s’havien convertit en l’elit urbana de Buenos Aires. No tenien càrrecs polítics, però tenien una gran capacitat d’influència sobre qüestions importants que afectaven al terriori.

Vista de Reus-1810. Font Projecte Tarragona 1800

D’ON ERA GRAU?

Josep Grau va néixer a Reus, cap el 1770, en una família de comerciants d’alcohols originària de Sitges i de Vilanova. No hi ha constància de la seva llicència d’embarcament -llavors absolutament necessària per a passar cap a les colònies-; la qual cosa fa pensar que podria haver arribat a Buenos Aires com a militar i un cop allà, hauria abandonat l’exercit i amb l’ajut de la seva família o d’algun conegut de Buenos Aires hauria creat el negoci. La seva habilitat a l’hora d’organitzar les milícies urbanes, i el fet que en alguns documents històrics argentins se l’esmenti com a sots-tinent, apunten aquesta possibilitat. Sigui com sigui, el fet que formés part del grup que, durant la invasió britànica, es va reunir a casa de l’alcalde, confirma que formava part de l’elit urbana de Buenos Aires.

GRAU I BOFARULL VIVIEN, AMB LES SEVES RESPECTIVES FAMÍLIES, AL BARRI DE MONTSERRAT, POBLAT QUASI EXCLUSIVAMENT PER CATALANS

Vista del port de Tarragona (1802). Font Blog Quina la fem

D’ON ERA BOFARULL?

En canvi sí que ha estat localitzada la llicència d’embarcament de Rafel Bofarull (en alguns documents Bufarull). L’expedient 2134/117 del Archivo General de Indias, datat el 7 de març de 1804, autoritza a Rafael Bofarull, nascut cap el 1770 i veí d’Els Pallaresos, a passar a Montevideo. Altres fonts l’identifiquen, en la mateixa època, com un petit comerciant exportador d’alcohols establert al port de Tarragona. Un extrem que no contradiu l’altre. I, finalment, el 1806 se’l cita com un dels assistents a la reunió que es va celebrar a casa de l’alcalde de Buenos Aires, amb la qual cosa -com en el cas de Grau-, queda manifest que, passats tan sols dos anys des que s’havia embarcat, ja formava part de l’elit urbana de Buenos Aires. Un viatge de prosperitat que s’inicia als Pallaresos i acaba a la capital porteña, passant per Tarragona i Montevideo.

PERQUÈ L’AIGUARDENT DE REUS?

L’aiguardent de Reus era un dels més prestigiosos del món per la seva qualitat. Després d’una etapa anterior de certes males pràctiques generalitzades, cap el 1770 la Juntes del Comerç de Barcelona i de Reus, van dictar una sèrie de mesures que reduirien considerablement l’adulteració del producte. A més, aquella depuració de corrupteles, coincidiria amb l’inici de la llibertat de comerç amb les colònies hispàniques d’Amèrica, fins llavors monopolitzat per Castella. Els comerciants catalans van saber aprofitar l’ocasió, i els aiguardents de Reus, a través d’agents comercials estratègicament situats a les colònies, van conquerir amb una gran rapidesa els mercats americans. Per tant, en aquest context, te lògica que Grau i Bofarull, cada un en el seu moment, s’embarquessin en una aventura empresarial que, sense passar massa temps, els acabaria donant la raó.

ES VAN ENFRONTAR, VAN DERROTAR I VAN EXPULSAR LA GUARNICIÓ BRITÀNICA DE LA RANCHERÍA, QUE CONTROLAVA L’ACCÉS A LA CIUTAT PEL BARRI “CATALÀ” DE MONTSERRAT

EL BATEIG DE FOC

L’11 d’agost de 1806, 120 voluntaris catalans comandats Bofarull (que les fonts anomenen “capitan”), van tenir el seu bateig de foc. Es van enfrontar, van derrotar i van expulsar la guarnició britànica de la Ranchería, que controlava l’accés a la ciutat pel barri “català” de Montserrat i que feia les funcions d’avançada del quarter general dels Highlanders. Allà es van fortificar i van passar a tenir el control de Montserrat que, d’aquesta forma, es convertia en una mena de reducte independent tant de l’ocupació britànica com de l’administració virregnal hispànica. Poc després, s’hi van unir un contingent de “voluntarios catalanes de Montevideo”, comandants per Grau i armats per la butxaca del barceloní Miquel Antoni Vilardebó -el navilier més ric de Montevideo-, que van arribar per l’oest després d’haver esquivat el control naval britànic.

Uniformes dels Miñones de Catalunya.
Font Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya

LA CREACIÓ DELS “MIQUELETS”

En plena guerra urbana, el 19 d’agost de 1806, els líders de la comunitat catalana de Buenos Aires es van entrevistar amb el que restava del Cabildo (l’administració virregnal hispànica) i els van proposar la creació d’un cos militar de voluntaris format per la gent de l’enclavament català de Montserrat que prendria la iniciativa d’expulsar els britànics de Buenos Aires. El virrei Santiago de Liniers, totalment desbordat pels esdeveniments, no tan sols la va autoritzar, sinó que la va prendre com a model per a impulsar la creació de companyies similars formades, en aquells casos, per gallecs, bascos, castellans o andalusos. Aquell cos de voluntaris passava anomenar-se “Miquelets de Catalunya”, nom que commemorava els guerrillers catalans que, a la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), havien combatut a favor de la causa de Carles d’Habsburg, l’arxiduc d’Àustria.

DE “MIQUELETS” A “MIÑONES”

Expulsats els britànics i restaurada l’autoritat virregnal, va aparèixer la vena hispànica: els miquelets no es podien anomenar d’aquesta manera per que el seu nom tenia unes connotacions polítiques anti-borbóniques que, a ulls del poder, el feien incòmode. Llavors, de forma unilateral, Liniers va decidir que s’anomenarien “miñones”, en referència als guerrillers navarresos i bascos que, també havien combatut a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) però que, a diferència dels catalans, ho havien fet a favor de la causa de Felip d’Anjou, el primer Borbó hispànic. Va ser també llavors que es va aprofitar per a nomenar, de forma protocol·lària i documentada els comandants. I en aquell impasse Grau i Bofarull serien substituïts pels barcelonins Nadal i Reynals.

Vista de Buenos Aires (1820). Font Museu de la Casa Rosada

LA CONSAGRACIÓ

Jordi III d’Anglaterra no va es conformar amb el que havia passat i ho va intentar per segona vegada. Aquest cop, però, prescindit de Beresford i confiant l’operació als generals John Whitelocke i Robert Crauford, que comandaven un exercit de 14.000 efectius. Era l’1 de juliol de 1807, i en tres dies van repetir el dibuix de la primera invasió. I si la Rancheria havia estat el bateig de foc dels catalans porteños, la batalla de Miserere els consagraria definitivament. El 5 de juliol de 1807, els Miñones de Catalunya, amb la participació de Grau i de Bofarull, prenien a l’assalt el fort de Miserere, quarter general dels britànics, situat a l’oest d’extramurs, sobre l’actual cruïlla de les avingudes de Mitre i Rivadavia. Aquella batalla resultaria decisiva per empènyer els britànics a l’interior de Buenos Aires i massacrar-los en una guerra urbana que va durar poc més de dos dies.

EL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Aquelles invasions britàniques si alguna cosa van posar de relleu és que els criolls de Buenos Aires ni podien confiar ni necessitaven l’exèrcit de la metròpoli. L’any després de la segona invasió britànica els exèrcits francesos ocupaven la península ibèrica en una operació que, posteriorment, se n’han escrit rius de tinta. Darrera el pretès segrest de Carles IV i de Ferran VII a Bayonne (1808), la historiografia ha demostrat que els Borbons es van vendre la corona espanyola a Napoleó. El tron de Madrid va passar a ser ocupat per Josep Bonaparte, que la tradició castissa castellana anomenaria Pepe Botella. Aquest conjunt de fets va tenir una repercussió monumental a Río de la Plata. Seria a partir d’aquell moment que l’independentisme creixeria sense parar. I el que havia estat la ideologia d’uns quants, s’acabaria convertint en la causa de la majoria.

Vista de Montevideo 1810. Font Museo Nacional Histórico de Montevideo.jpg

LA PRIMERA PROCLAMA

L’1 de gener de 1809, Martin de Àlzaga -alcalde de Buenos Aires i amfitrió de la reunió on van néixer els “miquelets”- proclamava unilateralment la independència de les Provincia de Rio de la Plata (el nom primigeni de la República Argentina). Al mateix temps, els Miñones de Catalunya -i altres cossos de voluntaris- ocupaven el centre neuràlgic de la ciutat (els voltants del Fuerte de Buenos Aires, sobre l’actual Plaza de Mayo). Els Miñones estaven formats per sis companyies que sumaven -entre infanteria, artilleria i cavalleria- més de mil catalans armats. I els seus caps militars eren Jaume Nadal, Oleguer Reynals, Salvador Cornet, Marià Fontrodona, Joaquim Ballester i Agustí Busquets. Grau i Bofarull no figuren ni entre els caps militars, ni entre els capitans i tinents de les sis companyies. Però les fonts documentals revelen que eren allà.

MARTÍN DE ÁLZAGA PROCLAMAVA UNILATERALMENT LA INDEPENDÈNCIA DE LES PROVINCIA DE RIO DE LA PLATA. AL MATEIX TEMPS, ELS MIÑONES DE CATALUNYA -I ALTRES COSSOS DE VOLUNTARIS- OCUPAVEN EL CENTRE NEURÀLGIC DE LA CIUTAT

Atac-britanic-a-Buenos-Aires-1806.-Font-Museo-Cornelio-Saavedra.-Buenos-Aires

LA INDEPENDÈNCIA

La proclama d’Àlzaga quedaria en una república efímera que duraria mitja tarda. La indecisió i les rivalitats personals dels seus líders (amb Liniers a punt de signar la renúncia) la condemnaria. El mateix Àlzaga i els líders independentistes -entre els quals hi havia els principals oficials dels miquelets- van ser desterrats a la Patagònia (a l’extrem sud del país). Però la primera pedra ja estava posada. Cinc mesos després, el 18 de maig de 1810, esclatava la Revolución de Mayo, que en una setmana escassa conduiria Río de la Plata a la independència. Després d’un serial de maniobres polítiques i de moviments militars, el 25 de maig de 1810, el Cabildo -pressionat per la ciutadania- proclamava la independència.

ELS MIQUELETS EN EL PRIMER GOVERN ARGENTÍ

El primer govern independent argentí estaria presidit pel polèmic Cornelio Saavedra que havia dibuixat una personal i sinuosa cursa fins el poder. I entre els vocals, l’equivalent a ministres, d’aquella primera junta hi havia dos miquelets: el mataroní Domènec Mateu -tinent de la segona companyia- que ocuparia la cartera d’economia; i el balaguerí Joan Larreu -capità de la segona companyia- que ocuparia la cartera de defensa. Més endavant, Felip Llavallol -fill del barceloní Jaume Llavallol, capità de la tercera companyia-, i Valentí Alsina -fill del barceloní Joan Alsina, sots-tinent de la sisena companyia-; serien, en diferents èpoques, alcaldes-governadors de Buenos Aires i presidents del senat de la Nació. El reusenc Grau i el tarragoní Bofarull, al crear els miquelets catalans, van plantar la llavor de la independència argentina. Van dibuixar la venjança de 1714.