SANTA TECLA

EL BESTIARI FANTÀSTIC DE TARRAGONA: L’ÀNIMA DEL SEGUICI POPULAR

El bestiari popular de Tarragona és una part inseparable de la Festa de Santa Tecla i de la tradició pertanyent a l’imaginari català més ancestral

Text Roser Pros-Roca. Fotos Pierre Grubius i Roser Pros-Roca

Anem a conèixer els elements més genuïnament tarragonins de la fauna fantàstica. Alguns d’ells ballen al so de la gralla o de les dolçaines. Els més sofisticats branden animosos mentre les bandes que els acompanyen repeteixen una i mil vegades l’Amparito Roca, l’himne de la Festa Major de Tarragona. N’hi ha que arremeten contra la gent en forma de divertida envestida. Altres escupen foc formant un espectacle brutal de llum i espurnes. N’hi ha que són altius, personificació de distingits personatges als que acompanyen altres de populars, de baixa estatura però d’enorme testa, entre els que es barregen nobles i plebeus amb la mateixa finalitat: divertir al personal i celebrar la festa. Perquè quan surten al carrer, fan festa. Perquè són, en sí, la festa: estem parlant del Bestiari del Seguici Popular de Tarragona i dels Gegants i Nanos de la ciutat.

Tot i que els gegants, els nans, el Magí de les Timbales, el Drac i la Víbria surten al carrer per Sant Magí (19 d’agost), per Carnaval o per Sant Joan, per poder veure complert el Seguici Popular, cal esperar a Santa Tecla que es celebra el 23 de setembre.

L’ORIGEN DE LA FESTA

Cal buscar-lo en el moment que el rei Jaume va portar a Tarragona una relíquia del braç de Santa Tecla procedent d’Armènia. Corria l’any 1321 i l’arribada d’aquella espurna d’os de la Santa va ser un esdeveniment tan important que van sortir a rebre’l tots els estaments de la ciutat. Uns anys més tard, el 1370, l’arquebisbe Pere Clasquerí va promulgar unes ordinacions accedint a la petició formulada pel Consell Municipal, en les que equiparava la festa amb la del Corpus, donant-li la mateixa importància cabdal. Per tant, d’aquelles ordinacions va néixer el mandat que els dies 22 i 23 de setembre a Tarragona hi hagi festa grossa. El 22 amb la cercavila de vigília en la que surt el Seguici Popular en pes, i el dia 23, amb l’anada i tornada d’ofici, amb la bandera de la ciutat i la sortida del Braç en processó, precedit pels balls i el bestiari i acompanyat per les autoritats municipals i representants de confraries i gremis.

LA FESTA MAJOR TÉ ORIGEN RELIGIÓS I LA SEVA FUNCIÓ ÉS HOMENATJAR LA PATRONA DE LA CIUTAT, SANTA TECLA

Per tant, el dia 22 de setembre, per allò d’anar escalfant motors, el Ball de Diables, el Drac, el Bou, la Víbria, l’Àliga, la Mulassa, la Cucafera i el Lleó, seguits per tota la resta de balls (alguns d’ells parlats) que formen el Seguici Popular, acompanyats de grallers i timbalers, bandes, sacaires i dolçainers, imprescindibles perquè puguin ballar i avançar, es fan els amos i protagonistes de la celebració als carrers de la Part Alta de Tarragona, principalment entre la Plaça de la Font, Pla de la Seu i voltants de la catedral, perquè perquè la Festa Major té origen religiós i la seva funció és homenatjar la patrona de la ciutat, Santa Tecla.

BÈSTIES “BONES” I BÈSTIES “DOLENTES”

Es pot fer una distinció força precisa de quines de les bèsties del Seguici Popular tenen una connotació negativa i quines la tenen positiva, d’acord amb la seva iconografia. D’una forma ràpida i intuïtiva: si escupen foc representen el Diable i si no ho fan, a altres personatges i símbols evangèlics, tot i que la Cucafera navega entre aigües. Així de senzill. I això sense perdre de vista que totes tenen un rerefons religiós, donat que originàriament, el bestiari va néixer per simbolitzar el Maligne en la processó de Corpus, demostrant que Crist havia vençut amb la seva resurrecció i ascensió al Cel, a la pròpia mort i a les forces infernals.

Cal buscar la primera representació de les bèsties que formen el Seguici Popular al segle XIV. La Cucafera ja està documentada l’any 1381 quan va visitar Tarragona la Cuca de Montblanc i encara que llença caramels per la boca, personifica el mal amb el seu aspecte entre simpàtic i ferotge.

Amb posterioritat a la Cucafera es van anar afegint al bestiari fantàstic tarragoní la resta de figures que composen el Seguici Popular.

Aquest comença amb el Ball de Diables, que té el seu origen en la representació de Sant Miquel del 1426. Mostra la lluita entre el bé -personificat en l’arcàngel Sant Miquel- i el mal -encarnats pels diables, Llucifer i la Diablessa. Porten pirotècnia en forma de carretilles i sortidors i acaben la seva actuació recitant uns versots satírics, que sovint posen el dit a la nafra dels representants del poder polític i social del moment. Però no cal patir, tot forma part de la festa.

Veiem les bèsties que formen el bestiari fantàstic de Tarragona en estricte ordre d’aparició, tal i com el públic les poden veure en gaudir del Seguici Popular.

El Drac és la primera carcassa,la que obre el Seguici popular. Es tracta d’una de les imatges més ferotges del bestiari tarragoní. Està documentat des del 1426. L’església medieval el va fer encarnació del mal enfrontant-lo amb Sant Jordi, que li donà mort. Tanmateix, altres tradicions veuen en el drac a un ésser mitològic guardià d’indrets sagrats i savi defensor de secrets tan vells com la Terra. El Drac de Tarragona escup foc i té unes enormes ales.

El segueix el Bou, una representació d’aquesta bella bèstia que també està dotada de foc a les banyes i a la boca. El Bou és un d’aquells casos que ha anat canviant el seu sentit amb el pas dels anys, donat que en un primer moment representava el bou que la tradició col·loca al costat d’una mula a l’estable de Betlem en el que va néixer Jesús, però que amb posterioritat la iconografia popular va anar fent feroç fins a convertir-lo en una bèstia de foc. El Bou de Tarragona es va recuperar el 1992 després de molts anys d’oblit.

La Víbria és un drac femella amb clares atribucions femenines al pit i al ventre, però té cap d’àliga, unes grans ales de ratapinyada, unes urpes enormes sobre les que es sosté, pròpies d’una au rapaç i una cua cargolada en forma de serp. Quan tots els seus punts pirotècnics s’encenen és fins i tot més ferotge que el drac, però tot i així compta amb el beneplàcit popular i fins i tot, dins el programa de Santa Tecla, hi ha una activitat que crida a les criatures a donar-li a la Víbria els xumets que ja no faran servir perquè s’han fet grans.

LA VÍBRIA ÉS UN DRAC FEMELLA AMB CLARES ATRIBUCIONS FEMENINES AL PIT I AL VENTRE

El Griu és la darrera incorporació al bestiari fantàstic de Tarragona. Llargament reivindicat, finalment es va incorporar al Seguici Popular de Santa Tecla l’any 2014. El Griu representa a una bèstia mitològica que té a Tarragona una base històrica perquè apareix esculpit al sotacor de la sagristia de la catedral i també en un capitell del claustre datat cap a l’any 1362. És una carcassa zoomòrfica que mostra una monstruosa barreja entre un lleó i una àliga. I malgrat que ambdós animals són símbols evangèlics el Griu és una bèstia de foc i ben espectacular.

L’Àliga de Tarragona és una representació majestuosa d’aquesta au, en el sentit més positiu de l’expressió, com positiu i carregat de distinció és també el seu significat. Està documentada des de l’any 1531 i la seva recuperació a Tarragona és de 1986. L’Àliga representa Sant Joan Evangelista, considerat el més audaç dels quatre escriptors del Nou Testament. Amb el pas del temps l’Àliga va canviar el seu significat i passà a ser un element que només s’autoritzava a les poblacions que gaudien de la categoria de ciutat.

La Mulassa és una bèstia documentada l’any 1383. En un primer moment formava part de l’entremès de Betlem, igual que el Bou, però la mula amb un sentit negatiu perquè es menjava la palla del matalàs del Nen Jesús acabat de néixer. La Mulassa de Tarragona, dissenyada l’any 1988 per l’escultor Joan Serramià, s’aboca corrent contra el públic i clava guites, però és graciosa, divertida i la gent ja l’espera.

LA MULA TÉ UN SENTIT NEGATIU PERQUÈ ES MENJAVA LA PALLA DEL MATALÀS DEL NEN JESÚS ACABAT DE NÉIXER

La Cucaferaés una encarnació del Mal. Per la seva forma pot recordar una tortuga, tot i que estrafeta. La de Tarragona té el coll extensible, es posa dreta en senyal de salutació i obre i tanca la boca amb un petament de dents particular que fa estremir i diverteix alhora. És un element de la fauna mitològica certament contradictori perquè, malgrat el seu origen infernal esgarrifós, no només no està dotada de pirotècnia sinó que llença caramels per la boca convidant a la canalla a acostar-s’hi sense por.

El Lleó és l’altre element positiu del bestiari tarragoní. Representa Santa Tecla. Té un posat solemne, seriós i va guarnit amb una corona daurada. Es va documentar per primer cop el 1424 i es va incorporar al Seguici Popular als anys 80.

ELS DE DALT I ELS DE BAIX: ELS GEGANTS I ELS NANOS

Abans dels balls que intervenen en el Seguici Popular, les diferents parelles de Gegants de Tarragona fan la seva aparició.

Els primers són els gegantons coneguts com el Negrito i la Negrita obra de Bernat Verderol. El Negrito és una figura de mig cos, abillat amb un vestit blanc d’estil colonial. Va sortir per primer cop per Santa Tecla l’any 1856 i la Negrita, coneguda popularment com “Panxita” tres anys després. Ella porta un vestit acampanat de ratlles blanques i vermelles i un lloro sobre la mà dreta. Posen un toc d’exotisme al Seguici.

Els Gegants Vells són la parella més antiga que surt al Seguici Popular, obra de l’escultor Antoni Verdaguer. Daten del 1825 i representen una parella de reis moros. Són els gegants genuïns de la ciutat, els primers que Tarragona va tenir tot i que l’Ajuntament, a principis del segle XX, els va cedir al veïnat del carrer del Cós del Bou, que els té en gran estima. Ell porta una porra a la mà i ella un ram de flors i ballen al so de les gralles.

ELS GEGANTS VELLS SÓN LA PARELLA MÉS ANTIGA QUE SURT AL SEGUICI POPULAR, OBRA DE L’ESCULTOR ANTONI VERDAGUER. DATEN DEL 1825 I REPRESENTEN UNA PARELLA DE REIS MOROS

Pel que fa als Gegants Moros, la seva iconografia prové del combat bíblic que David va mantenir contra Goliat i inspirat en Goliat neix aquest gegant. De fet, els Gegants Moros volen representar els mateixos personatges que els Gegants Vells, tot i que estan basats en uns gitanos tarragonins, el Valatxo i la Maria i per aquesta raó és el col·lectiu de gitanos de la Part Alta qui fan de portadors.

Així com els gegants solen representen reis, reines i personatges històrics, els nanos són tot el contrari, són el poble baix, el d’extracció humil i dedicada al seu ofici. Els nanos acompanyen als gegants tot ocupant el seu propi espai dins el Seguici Popular. Tarragona té nanos nous i nanos vells. Els vells formen part del Seguici des del 1865, i els nous s’hi han afegit els darrers anys. Els nanos vells representen diferents personatges de la Tarragona d’aquell temps. Estan distribuïts en sis parelles: els Arlequins, els Negres, els Pagesos, els Andalusos, el Metge i la Metgessa i els Marquesos, comandats pel Nano Capità que obre la comitiva. S’hi van afegir posteriorment els pescadors i els del nanos del Nàstic coneguts com “el Mingo” i la “Rossona” i també els nanos castellers. Tots van ricament vestits d’acord amb el personatge que representen i circulen pels carrers saludant al públic i donant la mà a totes aquelles persones que s’hi acosten.