SANTA TECLA

VISCA SANTA TECLA I VISCA TARRAGONA!!!

Marc Pons

Ball de Diables. Rambla Nova. Santa Tecla, 2013. Font Ball de Diables

Santa Tecla és la festa gran de Tarragona. Ho ha estat des del segle XIV. Tot i que inicialment era una festivitat reclosa en l’àmbit litúrgic, ben aviat es convertiria en la màxima expressió de la festa cívica: els balls i el bestiari -amb una història directament relacionada amb l’evolució de la festa- són, probablement, el testimoni més evident d’una llarga tradició amb gairebé set-cents anys d’existència. Més endavant serien el seguici popular i els castells que s’hi incorporarien.

Des de fa quasi set-cents anys, el vint-i-tres de setembre es una de les grans dates del calendari dels tarragonins i tarragonines. Santa Tecla no és tan sols la sublimació de la figura religiosa de la santa patrona de la ciutat. És, també, el dibuix del recorregut de tots els estaments socials i de totes les comunitats culturals que, en el decurs d’aquests segles, han estat els arquitectes de la història de Tarragona. Visca Santa Tecla i visca Tarragona !!!.

SANTA TECLA… DES DE QUAN?

La història de la festa de Santa Tecla està indissociablement relacionada amb la de Tarragona. Però amb la Tarragona medieval. I si bé és cert que algunes fonts apunten clarament que el culte a Santa Tecla ja era es practicava a la Tàrraco dels últims segles de dominació romana (centúries del 300 i del 400), no hi ha cap referència documental que permeti assegurar que abans de l’any 1091 (quan Tarragona va ser incorporada als dominis comtals catalans), la festa de la santa patrona tingués una dimensió especial.

MALGRAT QUE A PRINCIPIS DEL SEGLE XII ERA UN PETIT POBLE DE 1.000 HABITANTS, CONSERVAVA EL PRESTIGI DE LA VELLA TÀRRACO ROMANA

Seria, doncs, a partir de la centúria del 1100, quan aquella Tarragona semi-abandonada durant els quatre segles de dominació musulmana, es començava a reocupar. En aquella elecció -la del patronatge de Santa Tecla- hi tindria molt a dir l’Arquebisbat. Tarragona, malgrat que a principis del segle XII era un petit poble de 1.000 habitants, conservava el prestigi de la vella Tàrraco romana -l’antiga gran ciutat del territori- i va ser convertida en la capital eclesiàstica de Catalunya; en seu arquebisbal de les diòcesis catalanes.

PERQUÈ EL 23 DE SETEMBRE?

Un dels èxits del cristianisme ha estat la capacitat per a superposar la seva litúrgia a la de les religions ancestrals: la religió oficial romana i les religions autòctones paganes. Allà on hi havia un indret màgic pagà, s’hi construïa una ermita o, directament, un monestir. I allà on hi havia un temple romà s’hi superposava una basílica cristiana. Urbis et orbis. Ciutat i camp. La festivitat de Santa Tecla, situada en el calendari a finals de Setembre, no té cap relació ni amb l’aniversari ni amb la defunció de la santa patrona.

La imatge més antiga que es conserva de Tarragona. Gravat del cartògraf neerlandès Antoine van der Wyngaerde (1563)

En canvi ens revela clarament el cicle d’activitat agrària a Tarragona, que es pot dir que era des de finals de l’etapa de dominació romana -cap a la centúria del 400- la principal activitat econòmica de la ciutat. Com ho era també els primers anys de la recuperació, a finals de la centúria del 1.000. Sant Magí, assenyala clarament el final de la tasca de sega i batuda del blat. I Santa Tecla, marca clarament, el final de la tasca de tots els fruits -els primerencs i els tardans- que havien madurat durant l’estiu.

AQUELLA PRIMERA TARRAGONA

La incorporació de Tarragona al món català té una història d’arquitectura política. Passat l’any 1.000, els comtats catalans -liderats pel de Barcelona- ja eren, de facto, políticament independents. Però no ho eren eclesiàsticament. Les diòcesis catalanes depenien de l’arquebisbat de Narbona, i aquells primers comtes catalans havien intentat convèncer el Pontificat que erigís Vic com a seu primada catalana. La resposta pontifícia sempre va ser la mateixa: sí a la independència, però erigint la seu catalana a l’antiga Tàrraco.

Aquest detall és molt important. Primer perquè explica l’interès que va despertar la conquesta de Tarragona (1091), llavors una ciutat semienrunada i semiabandonada, que feia quatre segles que sobrevivia en zona de frontera (en terra de ningú) entre els mons de la creu i de la mitja lluna. I segon perquè explica la relació entre Tecla i Tarragona. Santa Tecla va ser proclamada patrona de Tarragona, poc després que Ramon Berenguer III de Barcelona.

PERQUÈ TECLA?

Gravat El triomf de Santa Tecla (1765). Font Arxiu Diocesà de Tarragona

A la gent que no és de Tarragona els sorprèn molt que Tecla sigui la patrona de la ciutat. El primer que diuen, quan son interpel·lats, és que pensaven que ho era Pau, l’apòstol que segons la tradició va arribar a Tàrraco poc després de la mort de Jesucrist per a iniciar l’evangelització de la Hispània romana. Pau, com diu el peu de l’estàtua que hi ha al Pla de Palau, ha estat una de les figures més influents de la història de la cultura europea (allà se’ls en va una mica la mà i parlen d’història universal).

SANTA TECLA VA SER PROCLAMADA PATRONA DE TARRAGONA, POC DESPRÉS QUE RAMON BERENGUER III DE BARCELONA CLAVÉS LA SEVA ESPASA SOBRE LES RUÏNES DEL TEMPLE D’AUGUST

Sigui com sigui, la relació existeix, i al marge de l’estada de Pau a Tàrraco que, ha estat discutida per alguns estudiosos, el que sembla bastant cert, tot i que també s’ha posat en dubte, és que Tecla es va convertir en una dels seus més destacats seguidors, durant la campanya evangelitzadora paulina a Anatòlia (al sud de l’actual Turquia), prèvia a la de Tàrraco. Segons algunes fonts, principalment basades en la tradició, Tecla era nascuda a la ciutat d’Icònium, que actualment s’anomena Konya. Sí, sí, com ho llegeixen.

…MÉS RAONS

Carrossa del Círcol. Pla de la Seu. Santa Tecla, 1907. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga).

Segons les fonts Tecla va deixar plantat el nuvi i se’n va anar amb la massa de fidels que seguien a Pau per aquella Anatòlia romana de tradició grega. Allà es va proclamar casta de per vida, i allà, també, va patir martiri per la seva confessió religiosa. Mai no va trepitjar Tàrraco. De fet mai a la vida va arribar a sortir de la seva província romana de Silicie. Després de la seva mort, sorgirien el mite i el culte. Tecla seria venerada per les primeres comunitats clandestines cristianes.

És probable que Tecla fos canonitzada quan el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l’imperi romà, a la centúria del 300. En canvi el que sí és segur és que ja era venerada pel cristianisme a la centúria del 600, quatre segles abans de ser proclamada patrona de Tarragona. La Historiae Ecclesiastica escrita per l’anglès Beda l’any 731 -també quatre segles abans de la tarragonina proclamació- l’esmenta; i precisa que la seva festivitat és el …23 de setembre!!!

L’ORIGEN DE LA FESTA

Goig de Santa Tecla. Imprimit a Barcelona (1695). Font Blog Goigs i Devocions

No se sap si la veneració de Santa Tecla arriba durant els primers segles del cristianisme, o a través dels cavallers normands que van acompanyar a Robert d’Aguiló -el víking que va restaurar Tarragona- durant els primers anys de la recuperació. Però sí que coneixem l’origen de la festa: any 1.321, arriba procedent d’Antioquia -prop d’on va viure i d’on va morir- la relíquia del braç. Les fonts revelen que la ciutat va preparar una rebuda espectacular que serviria com a referència per a la posterior estructuració de la festa.

LES FONTS REVELEN QUE LA CIUTAT “VA PREPARAR UNA REBUDA ESPECTACULAR QUE SERVIRIA COM A REFERÈNCIA PER A LA POSTERIOR ESTRUCTURACIÓ DE LA FESTA”

Les mateixes fonts expliquen que per primer cop la població, a través de tots els seus estaments -polític, eclesiàstic, militar i treballador- ocupa el carrer i se’l fa seu; l’espai s’omple dels nous balls fets pels gremis locals, en un procés de síntesi i reinterpretació de rituals cristians i precristians“. Curt i ras -malgrat que era un 17 de maig i no un 23 de setembre- tenim la primera referència cronològica de la Festa Major, amb tots els seus elements.

LA CONSOLIDACIÓ DE LA FESTA

Sortida del Braç de Santa Tecla. Pla de la Seu. Santa Tecla, 1965. Font Josep Ferrer (Tarragona Antiga)

En els anys posteriors aquella gresca es traslladaria al 23 de setembre. En aquella maniobra hi tindrien molt a dir els representants municipals de les classes populars. Serien precisament aquests els que forçarien la redacció i aprovació de les Ordinacions de Santa Tecla (publicades el 26 de juliol de 1370). Aquell text consagrava la festivitat cívico-religiosa de Santa Tecla, situada definitivament el 23 de setembre, en la celebració més important -juntament amb el Corpus- del calendari de la ciutat.

Una de les característiques més destacades d’aquell text és que crea i fixa l’estructura dels actes i la normativa d’engalanament dels carrers en la vigília i en la diada de la patrona, que s’ha mantingut de forma pràcticament inalterada fins a l’actualitat. Si bé és cert que amb anterioritat ja es celebraven diversos actes litúrgics per a commemorar la vida i miracles de la patrona, amb aquests elements, podem confirmar que la Festa Major de Santa Tecla -la festa grossa de Tarragona, arrenca el 1.370 fa, exactament, 648 anys.

LA PROGRESSIVA ENTRADA DELS ELEMENTS DE LA FESTA

Sardanes. Rambla Nova. Santa Tecla, 1922. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga)

La Tarragona de 1.370 ja no era aquell petit poble de 1.000 habitants de l’època de la restauració. S’havia convertit en una ciutat important que, malgrat les guerres i les pestes que assolaven aquella època, va arribar a tenir 6.000 habitants (Barcelona en tenia 40.000 i París -la gran urbs europea- en tenia 100.000). La Tarragona de 1370 -i la dels segles posteriors- era un formiguer de pagesos, d’artesans, de comerciants, de clergues i de nobles. Un petita reproducció del món a escala, reclosa a l’interior de les muralles.

La pervivència de molts elements arquitectònics de l’època porta a pensar, erròniament, que els elements més destacats de la festa (el Seguici Popular, el Bestiari, els Balls, els Castells) tenen un origen aparellat amb la festa. I això no es així. Aquests elements, que han acabat adquirint una presència destacada en el conjunt dels actes, s’incorporen a la festa -progressivament en el decurs del segles- com una manifestació del protagonisme que, en aquell món de desigualtats, reclamen les classes populars, la base del “formiguer”.

EL BRAÇ DE SANTA TECLA

Si bé és cert que el Braç de Santa Tecla -la relíquia del braç-, no té un origen relacionat amb el concepció lúdica de les classes populars, sí que ho és que és l’element més antic de la Festa. És l’element pioner. I té la seva lògica. L’Edat Mitjana es una època no tan sols dominada pel règim feudal, on l’Església jugava un paper destacat com a poder; sinó que ho es pel pensament espiritual d’aquelles societats. I aquest paisatge seria el que explicaria la condició primigènia de la relíquia.

L’ADQUIRIEN, [LA RELÍQUIA] SEMPRE SEGONS LES FONTS, PEL VALOR D’UN TRON D’OR, 200 CAVALLS ANDALUSOS I 400 FORMATGES DE MALLORCA

Professó del Braç de Santa Tecla. Ajuntament de Tarragona

El que molta gent no sap és com va arribar la relíquia. És una curiosa història que il·lustra una sorprenent, per desconeguda, i lucrativa activitat comercial. Segons les fonts un grup de comerciants catalans que coneixien la Ruta de la Seda, van demanar autorització al rei Jaume II per a viatjar fins a Antioquia, on estava enterrada Tecla d’Icònium, i negociar la compra de la relíquia. Dit i fet. Poc després l’adquirien, sempre segons les fonts, pel valor d’un tron d’or, 200 cavalls andalusos i 400 formatges de Mallorca.

ELS BALLS

Els balls -coneguts també com a danses- serien la primera expressió genuïnament popular de la festa. Sorgeixen als gremis -tant als del pagesos com als d’artesans- i les fonts històriques documenten la seva existència des del moment en que la festa es popularitza, és a dir des que les famoses Ordinacions de 1.370 transformen la festivitat litúrgica de Santa Tecla en la Festa Major grossa de Tarragona. La Consueta d’aquell any (el precedent més remot dels actuals programes oficials d’actes) ho confirma.

ELS BALLS -CONEGUTS TAMBÉ COM A DANSES- SERIEN LA PRIMERA EXPRESSIÓ GENUÏNAMENT POPULAR DE LA FESTA

Desfilada de majorettes. Rambla Nova. Santa Tecla, 1969. Font Josep M. Reverter (Tarragona Antiga)

L’evolució d’aquelles primeres manifestacions conduiria a l’aparició dels Balls Parlats (alguns nous i d’altres redefinits a partir d’antics entremesos i danses). Era principis de la centúria del 1500 i aquelles representacions teatrals populars escenificades a l’aire lliure; treballades amb coreografies molt senzilles; que unien teatre, música i dansa; i que narraven aventures de moros i cristians, de pirates i de captius, i de bandolers i de cavallers; es convertirien en un dels elements protagonistes de la festa.

ELS FOCS ARTIFICIALS I ELS CORREFOCS

Un altre element que apareix en aquelles dècades finals de la centúria del 1.300 són els focs artificials. La Consueta de 1383 ja documenta que els adroguers i els especiers de la ciutat, han fabricat “voladors de foc grec” que seran cremats la nit de la vigília de Santa Tecla des del Corral (actual Plaça de la Font). El precedent més remot no tan sols dels actuals focs artificials, sinó també dels Correfocs -que apareixen al finals del segle XX-, i que confirmen la tradicional i històrica relació entre Tarragona i la pirotècnica.

LA CONSUETA DE 1383 JA DOCUMENTA QUE ELS ADROGUERS I ELS ESPECIERS DE LA CIUTAT, HAN FABRICAT “VOLADORS DE FOC GREC”

Que els “voladors de foc grec” es cremessin al Corral i no al Pla de la Seu no ens hauria de sorprendre. Les Festes de seguida es van convertir, també, en una exhibició de poder. La Tarragona de l’època, durant quasi cinc segles, viuria un conflicte permanent entre el poder civil i el poder eclesiàstic. Els “voladors de foc grec”, a més de ser d’un element dotat d’una gran espectacularitat que prestigiava el seu patrocinador, eren també una manifestació radicalment oposada a la contenció que imposava la litúrgia cristiana.

EL MAGÍ DE LES TIMBALES

Magi de les Timbales. Plaça de la Font. Santa Tecla, 1951. Font Enric Brull (Tarragona Antiga)

Malgrat la seva història i tradició és un dels darrers elements a incorporar-se a la festa. Les fonts revelen que el Magí de les Timbales, apareix per primer cop -si més no, així està documentat- l’any 1775. Actualment és l’únic timbaler supervivent dels tres jocs de timbalers que, amb els trompeters, anaven a cavall anunciant la festa. L’evolució de la festa ha condemnat els cavalls i els trompeters a la desaparició, però el Magí de les Timbales, obre el Seguici Popular format pels Gegants de la ciutat.

ÉS L’ÚNIC TIMBALER SUPERVIVENT DELS TRES JOCS DE TIMBALERS QUE, AMB ELS TROMPETERS, ANAVEN A CAVALL ANUNCIANT LA FESTA

La història del nom d’aquest element es, també molt curiosa. Per què no seria fins ben entrada la centúria del 1800, a mida que desapareixen els cavalls, que se li assignaria definitivament aquest nom. Les fonts, altra vegada, revelen que es el Magí i no el Joan, el Martí o, senzillament, l’home dels Timbals, per què en el moment en que es va convertir en l’únic element a cavall del Seguici Popular, aquest paper era representat per una persona que s’anomenava així.

GEGANTS MOROS, GEGANTONS NEGRITOS, NANOS VELLS I EL BESTIARI

Sortida dels Cap-grossos. Pla de la Seu. Santa Tecla, 1919. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga)

Són els elements protagonistes del Seguici Popular i el seu origen es remunta, com el Magí de les Timbales, a finals de la centúria del 1700 i principis del 1800. Probablement son els Nanos, també anomenats Cap-grossos, els que ens aproximen d’una manera més fidel al seu origen. El seu vestuari característic ens transporta a una època de cassaques i de tricornis. Una Tarragona, que si bé no havia incrementat significativament la població ni l’activitat econòmica respecte als segles medievals, sí que era substancialment diferent.

DURANT GENERACIONS -SEGLES CALDRIA DIR- ELS HOMES DE LA COMUNITAT GITANA DE TARRAGONA HAN ESTAT ELS PORTADORS D’AQUESTS ELEMENTS

Sortida dels Gegants. Pla de la Seu. Santa Tecla, 1912. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga)

Gegants i nans són una expressió, altre cop, netament popular; que se situa en la fràgil línia que separa la solemnitat de la de la sàtira, que tant ens agrada els catalans de trepitjar. I són, també, una expressió de participació i d’integració: durant generacions -segles caldria dir- els homes de la comunitat gitana de Tarragona han estat els portadors d’aquests elements. Una tradició que ha passat de pares a fills i que ha estat, i que és, una condició que expliquen amb orgull.

ELS CASTELLERS

Actuació castellera. Plaça de la Font. Santa Tecla, 1988. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga)

Els castellers son el penúltim element que s’incorpora a la festa. Només els Correfocs -representats pels Balls de Diables- són més recents. Però això, en cap cas, vol dir que la relació entre els castells i la festa sigui cosa de quatre dies. Un altre cop les fonts documentals ens revelen que a principis de la centúria del 1800 ja es feien castells per Santa Tecla. En aquell segle XIX, però, eren les colles castellers de Valls i d’El Vendrell, les que eren convidades a la festa.

Actuació castellera. Escales de la Catedral. Santa Tecla, 1961. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga)

És a partir de principis, i en el decurs, del segle XX que les colles castelleres tarragonines prenen força i protagonisme. Els testimonis gràfics de l’època ho revelen. I és també a partir d’aquell moment que es converteixen en un dels elements protagonistes de la Festa de Santa Tecla. La baixada de les escales de la Catedral seria el seu bateig de foc. Un protagonisme que destaca, sobretot, a partir del darrer quart del segle passat, i que, per Santa Tecla, converteix l’antic Corral en una de les grans places castelleres del món.

ELS DIABLES

Primera actuació dels Diables. Carrer Major. Santa Tecla, 1984. Font Rafael Vidal (Tarragona Antiga)

El Ball de Diables de Tarragona sintetitza diversos elements i diverses tradicions. Recullen la tradició de la teatralització i de la dansa, que clava les seves arrels a la gènesi popular de la festa; i hi sumen la simbologia del mal, també d’arrel medieval, situant-se a l’extrem oposat a les manifestacions religioses de caràcter solemne. Son l’altra cara de la moneda de la Processó i del seu element més destacat -el braç de Santa Tecla-; i representen l’esperit radical de la festa de les classes populars medievals

Ball de Diables. Rambla Nova. Santa Tecla, 2013. Font Ball de Diables

Tot i que alguns cartells de la Festa Major de finals del segle XIX esmenten la participació de Diablos, no seria fins el 1984 que s’incorporaria -de forma organitzada i estable- l’element més nou de la festa. Hereus dels Correfocs medievals, retornen amb tota la força, la simbologia i l’estètica originària i, pràcticament de forma immediata, es converteixen en un dels elements de la festa més espectaculars i que genera més expectació.