ROBERT D’AGUILÓ

EL VÍKING QUE VA FUNDAR REUS I VA RESTAURAR TARRAGONA

Marc Pons

 

La història de Robert d’Aguiló i la seva família és un dels capítols més desconeguts de la nostra història. Robert d’Aguiló era un aventurer amb una host pròpia (un petit exercit personal) que, com tants d’altres a cavall del canvi de mil·lenni, havia fet de la guerra una professió i un negoci. Nascut, segons la majoria de les fonts documentals, a Culley-sur-Orne, al ducat semi-independent de la Normandia, cap a l’any 1090 era descendent directe del llegendari Rollo (845-932), el germà de Ragnar Lonbrok i el fundador d’un estat víking al nord-oest de l’actual França. El destí faria que Aguiló, després de lluitar arreu per diversos senyors feudals, acabés a les costes mediterrànies per a escriure una de les pàgines, no exempta de polèmica i de sang, més importants de la nostra història: la plena integració del Camp de Tarragona als dominis del comtals catalans.

Qui era Robert d’Aguiló?

Robert d’Aguiló, també conegut com a Robert de Culley, havia nascut i s’havia criat en una família de l’aristocràcia militar normanda empobrida i marginada. Detall que, en cap cas, vol dir que nadessin en la misèria. Els Culley que, segons les fonts, a principis de la centúria del 900 formaven part de l’entorn del poder, en el decurs del temps i de les generacions havien restat com uns “simples” propietaris rurals. Uns escanya-pagesos malcarats amb deliris de grandesa. Robert, de ben jove, va escapar d’aquell ambient i es va enrolar a les hosts privades que combatien a sou arreu d’Europa. I li devia anar molt bé perquè, passats els anys, havia transitat de la categoria d’assalariat a la d’empresari. Les fonts documentals revelen que abans de la conquesta del Camp de Tarragona, ja havia enfilat amb l’espasa els pagesos navarresos que s’havien rebel·lat contra el rei d’Aragó.

Què porta Robert d’Aguiló al Camp de Tarragona?

Els Culley eren “nobles empobrits”, però no havien perdut els vincles històrics que els unien amb l’aristocràcia normanda. Coses de les classes dominants. I això seria el que explica la relació entre Robert d’Aguiló i Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona, i conqueridor del Camp de Tarragona. La connexió entre Aguiló i la cort comtal catalana es deia Mafalda de Pulla, de la casa d’Hauteville, senyors de la guerra -com Aguiló- que, unes dècades abans, havien creat un estat “víking” al sud de la península italiana. Mafalda era l’esposa de Ramon Berenguer II i la mare de Ramon Berenguer III. Aguiló no era, personalment, conegut a Barcelona. Però si que ho eren els seus ancestres, els Culley de la Normandia, vells coneguts dels Hauteville de Calàbria i, llavors també, de Barcelona. Aquesta “carta de recomanació” resultaria definitiva.

ABANS DE LA CONQUESTA DEL CAMP DE TARRAGONA, JA HAVIA ENFILAT AMB L’ESPASA ELS PAGESOS NAVARRESOS QUE S’HAVIEN REBEL·LAT CONTRA EL REI D’ARAGÓ

Exercits normands. Fragment del Tapís de Bayeaux. La conquesta normanda d’Anglaterra. Font Centre Guillaume le Conquerant. Bayeaux (França)

L’aval “professional” de Robert d’Aguiló.

Quan Robert d’Aguiló va oferir els seus serveis a la cort comtal de Barcelona, els astres s’havien conjurat per a consagrar aquella relació. Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com a El Cid Campeador, el senyor de la guerra a la vall de l’Ebre i al llevant peninsular, i la competència, entre d’altres de Robert d’Aguiló, havia mort pocs anys abans. I la filla del Cid, la seva primogènita i hereva María Díaz casada amb Ramon Berenguer III havia mort de part. El comte barceloní es sentia lliure de vincles contractuals. I si bé és cert que Mafalda de Pulla (la connexió) ja era, també, morta; els oncles materns de la víkinga calabresa eren ben vius i conservaven una gran capacitat d’influència a la cort barcelonina. Ramon Berenguer III i Robert d’Aguiló van “fer pasqua” i “van fer rams”, en el bon sentit de l’expressió.

Robert d’Aguiló esdevé príncep de Tarragona.

Quan Ramon Berenguer III va conquerir el Camp de Tarragona (1116), el domini inicial que hi exerciria només seria nominal. Això vol dir, poc més o menys, que el control que tenia sobre el territori era més que precari. Les taifes musulmanes de Tortosa i de Lleida encara cuejaven amb força, i les expedicions de càstig de la mitja lluna sobre els nous territoris de la creu -mal defensats- no convidaven, precisament, els colons cristians a instal·lar-s’hi. Durant els primers anys de teòrica dominació cristiana, Tarragona continuaria sent la ciutat semi-abandonada que havia estat des del 718, any d’arribada dels musulmans. I Reus no seria més que una fita clavada sobre el terreny allà on els comtes barcelonins havien decidit fundar una vila. Les coses canviarien a partir del 1129. Oleguer, arquebisbe “nominal” de Tarragona nomenava Robert príncep de Tarragona.

La restauració de Tarragona i la fundació de Reus.

La missió “principesca” d’Aguiló consistia en assegurar el territori: emplaçar-hi una força militar (la seva host particular) que dissuadís els valís islàmics de Tortosa i de Lleida del mal costum d’organitzar “excursions sanguinàries” al Camp de Tarragona. Automàticament implicava, també, fixar i enquadrar la nova població: situar els nous colons (procedents majoritàriament de la Catalunya central) en els pobles arruïnats per l’abandonament i en els pobles de nova creació: Tarragona i Reus. Emprant el terrible sistema feudal, que ja havia triomfat plenament en l’Europa de l’època, i que havia desplaçat les classes populars de la societat a una situació de semi-esclavitut. Aguiló, la seva esposa -la catalana Agnès Sibilla-, i els seus fills Guillem, Robert, Ricard i Berenguer es van convertir en els senyors absoluts del Camp de Tarragona.

De la bassa d’oli al “mal rotllo”.

La relació entre l’Arquebisbat i els Aguiló va anar com una bassa d’oli fins que va morir Oleguer, el primer mitrat de la seu restaurada. Els Aguiló havien fet la feina bruta, i Oleguer, després de catorze anys d’espera, havia aconseguit asseure al seu setial. Fins i tot es va mantenir amb el successor d’Oleguer, l’arquebisbe absentista Bernat Tort, un home més de Cancelleria que d’Església, que tindria una destacada actuació en la política catalana de l’època. Les complicacions -el “mal rotllo”- es van disparar amb l’arribada del tercer arquebisbe: Hug de Cervelló (1163). El nou arquebisbe era fill d’una de les famílies aristocràtiques més poderoses de Catalunya, era jutge i, des del primer moment que va ser nomenat, va arraconar els Aguiló amb el propòsit de recuperar el poder que, el primer arquebisbe, Oleguer, els havia interessadament cedit.

Del “mal rotllo” als assassinats.

El poder és molt llaminer. Està basat en una complexa arquitectura de complicitats. I l’any 1163, quan Hug de Cervelló va passar a ocupar la mitra de Tarragona, el perill musulmà ja havia desaparegut: Tortosa i Lleida havien estat guanyades quinze anys abans. Cervelló va pensar que els Aguiló ja no eren necessaris, i que no estava disposat ni tan sols a compartir el poder. Robert, el patriarca de la nissaga, ja era mort (1159) però la guerra privada Cervelló-Aguiló prendria una volada que ompliria Tarragona de sang. Tant que, en plena crisi, uns sequaços de l’arquebisbe assassinaven l’hereu de la nissaga Aguiló: Guillem (1168). La cosa no va acabar aquí, i els Aguiló, acostumats com estaven a resoldre les coses a la seva particular manera, s’hi van tornar. Temps més tard (1171), Berenguer, el germà petit de Guillem, va degollar l’arquebisbe Cervelló.

BERENGUER, EL GERMÀ PETIT DE GUILLEM, VA DEGOLLAR L’ARQUEBISBE CERVELLÓ

Comte Ramon Berenguer III. Font Monestir de Poblet

La ruïna dels Aguiló.

Algunes fonts afirmen que Cervelló va ser degollat a l’altar de la part primigènia de la Catedral (un petit temple situat on avui hi ha el claustre). Altres, però, afirmen que Cervelló va ser empalat i exhibit públicament, que era un forma molt de l’època que tenia tant component de venjança com d’autoritarisme. Sigui com sigui, la mort de l’arquebisbe Cervelló va marcar el punt culminant d’aquell conflicte. Ni el poder comtal ni el poder eclesiàstic no podien deixar passar l’assassinat de la primera autoritat catalana de la totpoderosa Església. En aquell moment va començar la decadència i la ruïna dels Aguiló. La persecució els va obligar a exiliar-se. Algunes fonts apunten que es van refugiar a Mallorca, llavors encara sota domini musulmà; i d’altres, afirmen que, simplement van ser desterrats.

La fi del Principat “víking” de Tarragona.

La situació era molt incomoda per a tots, tant pels perseguits com pels perseguidors. Ho era tant que el relleu del difunt Cervelló, l’arquebisbe Guillem de Torroja, fill -també- d’una poderosa família aristocràtica catalana -que havia aconseguit concentrar tot el poder tarragoní- va revocar l’ordre de persecució. No es te constància que els Aguiló retornessin. El Principat “víking” de Tarragona, havia desaparegut per sempre. Però en canvi, el paisatge de misèria que acuitava les classes populars es mantindria durant segles.