BENITO GARCIA

BENITOSPORTS: 75 ANYS DARRERA DEL TAULELL

Benito Garcia Débora (Barcelona, 1951). Casat. Pare de tres filles. Llicenciat en Econòmiques per la Universitat de Barcelona (promoció de 1975)

Per Marc Pons

Benito Garcia (fill). Font Benito Garcia

Botiguer. Propietari i gerent de la cadena de comerços al detall BenitoSports, continuadora de Deportes Martín (fundada pel seu pare i un altre soci el 1943) que actualment compta amb nou botigues radicades a Barcelona, Badalona, Terrassa, Sant Cugat del Vallès i Granollers. Ha dirigit el negoci durant quatre dècades. Ara està immers en el procés de relleu generacional: la seva filla Laura. Ha estat fundador i president de BASE, l’associació estatal de centrals de compres de material esportiu; de COMERTIA, l’associació catalana de l’empresa familiar del Retail; i de l’Associació de Botiguers de Rambla de Catalunya, un dels principals eixos comercials de Barcelona. Actualment està jubilat, però manté una intensa activitat professional i intel·lectual. Apassionat, també, per la història, és l’autor del llibre divulgatiu “Per que 1714?”, fruit de l’experiència en un dels cursos que imparteix el col·laborador d’aquesta casa Marc Pons.

Sr. Garcia, al lector li encuriosirà, probablement, com neix un negoci de material esportiu en aquella postguerra de privacions. Expliqui’ns-ho. Bé, aquella època va ser duríssima per a tothom, però la pràctica esportiva no havia desaparegut amb la guerra. La pilota va continuar rodant, perquè la gent tenia una necessitat d’esbarjo, segurament per a escapar, encara que només fos una estona al dia o a la setmana, d’aquella tragèdia.

Qui són els fundadors de Deportes Martín, el precedent de BenitoSports? Son el meu pare Benito Garcia i el seu soci Marià Martin, que havien estat jugadors professionals de futbol. Van arribar els dos junts al Barça l’any 1940 -la primera Lliga després de la Guerra Civil-. El meu pare, que era lateral, va arribar procedent del Cartagena; i Martín, davanter, del Sant Andreu. Després Martin jugaria amb el Nàstic.

EL MEU PARE, QUE ERA UN HOME MOLT AUSTER I ESTALVIADOR, VA ACONSEGUIR REUNIR 50.000 PESSETES DE L’ÈPOCA, I LES VA INVERTIR EN LA CREACIÓ DEL NEGOCI

Què els va portar a crear una botiga d’esports? Era una de les sortides naturals dels esportistes professionals de l’època. Malgrat que jugaven al Barça, no van guanyar el que guanyen actualment els jugadors d’elit. El meu pare, que era un home molt auster i estalviador, va aconseguir reunir 50.000 pessetes de l’època, i les va invertir en la creació del negoci.

Benito Garcia (pare) quan va arribar al Barça. Font Benito Garcia

Malgrat tot, 50.000 pessetes a l’any 1943, era un bon capital. Sí. Era el que valia un pis de barri a Barcelona. Però ell, que confiava en el seu projecte, va aportar tot el capital; per què inicialment Martín no ho tenia molt clar. Van convenir que el meu pare seria el soci capitalista, i que Martín, que per la seva posició de davanter golejador era molt mediàtic, posaria el nom i faria les relacions socials.

El seu pare seria professional del futbol fins el 1945, però dos anys abans ja obria la botiga. ¿Per quina raó va anticipar la transició d’una activitat a l’altra? El meu pare havia nascut en una família molt humil del món rural i agrari, a Castella-Lleó. Abans de guanyar-se la vida com a futbolista havia treballat a Madrid com a paleta i com a aprenent de joieria. Era una persona que tenia molt clar que el futbol era un mitjà i no una finalitat. Aquesta seria la clau de l’èxit inicial del negoci.

Expliqui-m’ho. Quan el Barça el va fitxar, el primer que va fer va ser anar a buscar a Madrid la seva xicota i casar-se. La meva mare també procedia d’una família molt humil. Ells, des del primer moment, van tenir molt clar que el futbol no era una finalitat, per què la vida professional d’un futbolista es molt curta. I a més està molt sotmesa als imprevistos, com les lesions que poden anticipar el final d’una carrera de per si curta. Ells tenien molt clar que el futbol era un mitjà per a teixir relacions socials i professionals.

Ho van arribar a posar en pràctica? Quan van obrir la primera botiga, van aplicar aquest actiu que, llavors, després de tres anys a Barcelona, ja podien aportar al negoci.

EL MEU PARE BENITO GARCIA I EL SEU SOCI MARIÀ MARTIN… …VAN ARRIBAR ELS DOS JUNTS AL BARÇA L’ANY 1940 -LA PRIMERA LLIGA DESPRÈS DE LA GUERRA CIVIL-

Benito Garcia (fill) a l’autocar dels jugadors del Barça en un desplaçament. Font Benito Garcia

On es va obrir la primera botiga? En un local de lloguer a l’Avinguda de la Llum, al carrer Pelai, la primera galeria comercial subterrània d’Europa, que havia estat inaugurada poc abans, i que havia promogut Jaume Sabaté, directiu del Barça. Allà va començar la història de Deportes Martín; però només al cap d’un any (1944) van passar a Plaça Urquinaona, a peu de carrer.

A Plaça Urquinaona, és on va créixer, realment, el negoci? Sí. En un local de lloguer al xamfrà amb el carrer Llúria, on avui hi ha un edifici modern molt lleig. Aquella botiga, aviat seria el referent comercial de material esportiu a Barcelona. Martin s’encarregaria de la tasca de difusió i publicitat, i el meu pare es centraria en la parcel·la de recerca de proveïdors i de clients.

El seu pare era un botiguer ocasional o vocacional? Era un home amb aquella intel·ligència natural de les societats agràries, que durant generacions han contemplat i han interpretat els cicles vitals des de l’observació de la natura. I amb aquella austera rigorositat que els paisatges de la “meseta” castellana imprimeixen a la cultura i al caràcter de les persones.

No sembla el perfil clàssic del botiguer. Era un “recio castellano” que es va enamorar de Barcelona i de Catalunya. Ell i la meva mare. Des que van arribar l’any 1940, mai es van plantejar marxar de Barcelona per tornar a Madrid, o fins i tot al poble nadiu del meu pare. I miri que allà, amb 50.000 pessetes, segur que s’haurien pogut convertir en uns propietaris agro-ramaders acomodats.

No m’ha contestat a la pregunta. Els meus pares, de seguida que van arribar, van veure a Barcelona una societat que, malgrat els estralls que havia causat la guerra i la misèria que imperava en la postguerra, es mantenia viva i ambiciosa. Que lluitava per recuperar la lluentor de l’època anterior. Un lloc on, sorprenentment, s’obrien o s’ampliaven botigues i fàbriques cada dia. El meu pare era una persona amb un olfacte especial per a detectar les oportunitats de negoci. Això explica el per què es va convertir en botiguer i el perquè a Barcelona.

Al nostre lector o lectora, li interessarà conèixer quina mena de cultura d’empresa va imprimir el seu pare al negoci. El meu pare va fer de la botiga l’eix central de la vida familiar. No tan sols de la seva, sinó de la de tots els membres de la família. I hi va projectar els seus valors personals. Fins a convertir-la, si em permet l’expressió, en una mena de santuari on aquells valors van adquirir la categoria de virtuts familiars.

Quins eren aquests valors convertits en virtuts? El meu pare sempre deia que la família havia d’estar al servei del negoci, i no a la inversa. Ell era un home de tracte sec, pot ser fins i tot dur. Però era una persona molt apreciada per tothom que el coneixia. Per què era honest amb les persones i rigorós amb els diners. Sempre ens va insistir molt en aquests valors, fins al punt que ens els va transmetre.

I el secret de l’èxit comercial? Treballar amb marques pròpies. El meu pare i el seu soci van dissenyar i crear la pilota “Nitram” -que es el nom de Martin escrit a la inversa-; i van aconseguir, després d’insistir molt, que el F.C. Barcelona, l’adquirís com a oficial. La pilota “Nitram” va ser un dels grans èxits comercials de la botiga.

LA PILOTA “NITRAM” VA SER UN DELS GRANS ÈXITS COMERCIALS DE LA BOTIGA

…més secrets, Sr. Garcia. Experiència en compres. Es pot dir que un percentatge molt elevat de l’èxit comercial d’una botiga està en saber comprar. Quasi més, m’atreviria a dir, que en saber vendre. Tot i això, no oblidem que una botiga sense clients és com un estadi de futbol sense espectadors. I aquesta comparativa es molt bona.

Quina relació hi ha entre una botiga i un estadi de futbol? El que s’hi ven. La gent que van a l’estadi, hi van per diversos motius. El principal és per fidelitat a un club, en definitiva a una entitat. Però també es cert que esperen trobar unes instal·lacions i una organització que els permetin gaudir còmodament d’un bon espectacle. Aquest procés d’acollida és bàsic. Se’n diu excel·lència en el servei.

…algun secret més, Sr. Garcia? La innovació contínua i permanent, sense perdre l’esperit fundacional. Una botiga ha de renovar i ha d’innovar, sinó s’envelleix amb la seva clientela. Els negocis que no innoven tenen moltes dificultats per a guanyar nous segments de mercat. Nosaltres hem guanyat molta experiència viatjant, observant com funcionen les botigues de material esportiu a l’estranger. En algunes ocasions ens ha permès anticipar-nos a les noves tendències del mercat o, fins i tot, als canvis de conducta del consum.

Alineació del Barça que va guanyar el primer títol després de la Guerra. Benito Garcia (pare) -fila darrera quart per l’esquerra-. Font Benito Garcia

A quins llocs de l’estranger, concretament? Nosaltres ens hem inspirat, en moltes ocasions, en una botiga de material esportiu que es diu Schuster (com l’exjugador del Barça), que està situada al centre de Munic, a Baviera. És una botiga, amb un esperit fundacional i una cultura d’empresa similar al nostre negoci, que fa anys que planta cara a les grans superfícies, i se’n surt fantàsticament bé.

Quan comença l’expansió del negoci? L’any 1978. Van ensorrar el vell edifici de Plaça Urquinaona per a construir aquest edifici nou tan lleig que esmentava abans, que trenca tot el conjunt arquitectònic de l’entorn. Deportes Martín tenia un contracte de renda antiga i el meu pare va ser molt hàbil negociant la reubicació del negoci: ens vam quedar un nou espai de 600 metres quadrats.

I els nous punts de venda? La botiga de Rambla de Catalunya vindria tot seguit, com una conseqüència d’aquella operació.

Quan s’incorpora vostè al negoci? De fet jo estava molt vinculat al negoci des de la infantesa, per tot el que he explicat abans de la cultura familiar d’empresa que va imprimir el meu pare. Quan tenia setze o disset anys, al sortir de l’escola ja anava a la botiga a donar un cop de mà. Em vaig anar implicant en el negoci gradualment, d’una forma natural. M’agradava ser-hi. No tan sols per la feina, sinó perquè per la nostra botiga hi desfilaven figures de l’esport. Jo vaig tenir el plaer de conèixer personalment a Ramallets, a Samitier o a Bahamontes.

PER LA NOSTRA BOTIGA HI DESFILAVEN FIGURES DE L’ESPORT. JO VAIG TENIR EL PLAER DE CONÈIXER PERSONALMENT A RAMALLETS, A SAMITIER O A BAHAMONTES

Sr. Garcia, a la botiga, des de la infantesa fins ara? No. El meu pare pensava que adquirir una experiència professional fora de casa era molt positiu. Perquè et dona amplitud de mires i perquè, quan tornes a casa, aportes una experiència que impulsa la renovació del negoci. Mentre feia els últims cursos de la carrera, vaig treballar uns anys en una entitat bancària.

I què li va aportar un negoci tant diferent com el bancari que, vostè, després aplicaria a la botiga? La metodologia. Que és com una religió que consagra les rutines. No crec que hi hagi un entorn professional tan absolutament -i podria dir, fins i tot, absurdament- dominat per la metodologia com el negoci bancari. Però en la seva justa mesura, seria una de les meves primeres aportacions al negoci.

BenitoSports. Centre Comercial La Maquinista. Façana botiga. Barcelona

En quin moment s’incorpora plenament al negoci? Poc després de l’operació d’Urquinaona. A principis dels 80.

I en quin moment passa a dirigir el negoci? L’any 1988. El meu pare, en Martín i el comptable -que era una peça fonamental en aquell encaix- es van jubilar alhora. Llavors l’hereu d’en Martín i jo, que no ens posàvem d’acord, vam decidir fer una partició “a la holandesa”: un dividia el negoci en dos lots i l’altre triava la part que es volia quedar. Jo vaig dividir i l’altra part va triar la botiga d’Urquinaona. Jo me’n vaig anar a la botiga de Rambla de Catalunya, i li vaig canviar el nom: des de llavors seria BenitoSports.

Que se’n va fer de Deportes Martín de Plaça Urquinaona? Va desaparèixer al cap d’un any o una mica més. Devia ser el 1989 o el 1990. BenitoSports es la continuadora de Deportes Martin, fundada el 1943, fa 75 anys.

Han passat gairebé 30 anys, i ara vostè afronta el relleu generacional, una de les etapes més crítiques que han de superar els negocis familiars. Com ho porta? Doncs bé. Com ho va portar el meu pare en el seu moment, però sumant la meva experiència vital.

Expliqui-m’ho. Jo penso bastant com el meu pare. El relleu s’ha de produir de forma no traumàtica. Això vol dir que la nova generació ha d’arribar voluntària i vocacionalment al negoci. I la vella generació ha de tenir l’empatia i la intel·ligència suficient com per a facilitar aquesta transició. No oblidem que la nova generació arriba amb idees renovades, fruit de la seva experiència personal i de la seva visió moderna del món. Cal donar suport als nous projectes que planteja el relleu generacional.

EL RELLEU S’HA DE PRODUIR DE FORMA NO TRAUMÀTICA. AIXÒ VOL DIR QUE LA NOVA GENERÀCIÓ HA D’ARRIBAR VOLUNTÀRIA I VOCACIONALMENT UN NEGOCI

Abans deia que el seu pare i vostè van convenir que, abans d’incorporar-se al negoci, tindria una experiència professional fora de casa que aportés renovació. ¿Vostè i la Laura han fet el mateix? Sí. La Laura Garcia, la meva filla, quan va acabar la carrera, se’n va anar a treballar uns anys a Santiago de Xile, com a directiva d’una multinacional francesa de cosmètics. No tan sols se’n va anar per a conèixer l’estructura organitzativa i comercial d’una gran empresa, sinó que ho va fer en un mercat diferent del nostre.

I pel que fa a aquella característica cultura d’empresa de la que em parlava? Em refereixo a la màxima que va guiar l’inici del negoci “El futbol no es una finalitat, es un mitjà”. Que ha quedat d’allò? Bé, el meu pare la va desenvolupar durant molts anys. Pensi que després de deixar la pràctica activa del futbol, l’any 1945, va continuar vinculat a aquell món durant quinze anys com a entrenador i representant de futbolistes. En el meu cas, jo no vaig tenir una relació professional amb el futbol, perquè el meu pare s’hi va oposar. Com tantíssimes persones de la seva generació que per raons d’origen social no havien pogut rebre la formació acadèmica que mereixien, estava obsessionat per a que jo estudiés.

Com va seguir vostè aquesta característica cultura d’empresa? Jo vaig teixir la xarxa amb les meves aptituds. Durant molts anys vaig compaginar la meva tasca al front de les botigues, llavors ja en teníem unes quantes, amb la d’assessor comercial. Vaig impartir conferències a les Cambres de Comerç d’arreu de Catalunya, compartint experiències pròpies, motivant els comerciants, plantejant estratègies i promovent aliances que ens havien de fer més forts davant els reptes del futur. Vaig fundar i vaig presidir una central de compres i dues associacions.

I la seva filla, com desenvoluparà aquesta, podríem dir, quasi tradició familiar? Ella té les seves pròpies idees i el meu suport més incondicional.

Sr. Garcia, parlem de la seva passió oculta pel coneixement de la Història, que ha emergit darrerament. Que hi ha d’això? Be, jo tenia molta curiositat per a conèixer que va passar a Catalunya el 1714. Saber el perquè 1714 te tanta significació pel nostre país. Això em va portar a l’estudi d’aquest període i “se’m va obrir la gana”. D’allà vaig passar a fer un curs… que va impartir vostè (riu); i d’aquella fantàstica experiència en va sortir un llibre que es titula “Per què 1714?” que es un repàs de la nostra història, i que explica el com i el per què de 1714. Pot ser, perfectament, un llibre de text per a aproximar-se a la Història de Catalunya.

“Per què 1714?” es una pota més del negoci? (riu)… no, en absolut. És una tasca de mecenatge. Els beneficis d’aquesta edició es destinen íntegrament a la Fundació Oncològica Infantil Enriqueta Villavecchia. Ja l’hem presentat a Barcelona… vostè i jo la vam presentar (riu); …i només allà ja vam vendre quasi cent exemplars. Ara està previst presentar-la a les principals ciutats de Catalunya. A Tarragona i a Reus, la presentarem durant el mes d’octubre; i estic segur que tindrem la mateixa acollida que hem tingut a Barcelona.