ALCALDE BALLESTEROS

“LA XIULADA AL PRESIDENT DE CATALUNYA EM VA SEMBLAR UNA GROLLERIA IMPERDONABLE”

Josep Félix Ballesteros i Casanova (Tarragona, 1959). Casat. Dos fills. Llicenciat en Ciències de l’Educació a la U.R.V

Text Marc Pons. Fotos Pierre Grubius

Psicopedagog, va ser, durant un quart de segle, professor d’Educació Integrada de la O.N.C.E. Cap de llista del P.S.C. a les eleccions municipals de Tarragona des del 2003. Alcalde de Tarragona des del 2007: ha guanyat tres comicis municipals consecutius. Tot i que va guanyar per primer cop amb un espectacular 40% (més de 20.000 vots), gairebé igualant el sostre històric del socialisme tarragoní que havia marcat l’alcalde Recasens el 1983, en el decurs d’aquestes tres legislatures ha anat, successivament, perdent suport electoral. Ha passat a un 36% el 2011, i a un 28% el 2015; que representen la pèrdua d’un de cada tres vots. Quan acabi aquesta legislatura (2019) s’haurà convertit en el segon alcalde elegit democràticament que ha exercit més temps el càrrec en la història de Tarragona.

Sr. Alcalde, els gestors culturals afirmen que Tarragona té un potencial econòmic, en forma de turisme cultural que, a la conca mediterrània, només el supera Roma. Bé, es cert que Tarragona té un enorme potencial, però també ho és que hi ha altres ciutats a la conca mediterrània amb un gran patrimoni històric i arqueològic. Com Atenes, per exemple. Jo diria que Tarragona és a la primera divisió d’aquesta lliga, i està en les posicions de Champions d’aquesta classificació.

Però en canvi no es una de les destinacions punteres d’aquest turisme. Sí que ho es. L’any passat vam rebre 900.000 visitants. Ara bé, cal puntualitzar que no busquem un turisme massificat, com el de Florència o Venècia, que s’ha demostrat que té un efecte negatiu a llarg termini: deteriora el patrimoni històric, altera significativament la convivència ciutadana i provoca una despesa brutal de recursos naturals.

Quin és el perfil de turista que busca Tarragona? La Marca Tarragona busca un perfil de turisme -de parella, familiar- que està interessat no tan sols a conèixer el patrimoni històric i arqueològic de Tarragona, sinó que també les seves manifestacions culturals més genuïnes (la processó de Divendres Sant, el Seguici Popular, els castells) i la gastronomia pròpia de la ciutat i del territori.

“NO BUSQUEM UN TURISME MASSIFICAT, COM EL DE FLORÈNCIA O VENÈCIA, QUE, S’HA DEMOSTRAT QUE TÉ UN EFECTE NEGATIU A LLARG TERMINI”

El teixit econòmic de la ciutat ha de caminar en aquesta direcció? No hem d’oblidar que, afortunadament, tenim altres sectors econòmics molt vius que han amortit la caiguda en etapes de crisi econòmica. Si una ciutat centra tot el seu esforç en un sol sector, per molt prometedor que sigui, es posa en una situació de risc. És una situació que l’han patida ciutats amb un mono-conreu econòmic centrat en el turisme.

Què s’ha fet, què es fa i què es farà, des de l’Ajuntament, per a fomentar aquest tipus de turisme que persegueix la ‘Marca Tarragona’? El primer que calia fer era recuperar els espais patrimonials. Però a Tarragona, en aquest tema, tenim un problema que no tenen altres ciutats. Tarragona, durant dos mil anys, s’ha fet una damunt de l’altra. Vull dir que, a diferència del que passa en altres llocs, tenim vàries capes arqueològiques que compliquen la recuperació del patrimoni.

Però, des de la Declaració de la Unesco, la que va atorgar a Tarragona el distintiu de Patrimoni de la Humanitat, què s’ha fet i què es vol fer, exactament? Fa 10 anys vam posar en marxa el Pla de Recuperació d’Espais Patrimonials. Hem recuperat grans espais patrimonials. Hi hem invertit més de 15 milions entre Ajuntament, Generalitat, Estat i Unió Europea. Però, tot i que ens queda molta feina per fer, s’ha de dir que en els últims deu anys s’ha fet més que en els cinquanta anteriors.

PATRIMONI: “EN ELS ÚLTIMS DEU ANYS S’HA FET MÉS QUE EN ELS CINQUANTA ANTERIORS”

Hi ha un model de gestió públic-privat, que anomenen “model italià” que consisteix a cedir l’ús i explotació temporal d’un espai patrimonial a una empresa privada, que el recupera i l’explota durant un temps. Vostè es partidari d’aquest model? Sí, absolutament. Vull dir, però, que prioritzem la inversió pública sense renunciar a la iniciativa privada. D’aquest model ja tenim alguna experiència positiva. Però no el podem desenvolupar com voldríem, per que la llei no ho facilita.

Quina llei… la catalana o l’espanyola? Bé, les dues. Perquè són complementàries. La Generalitat té les competències en matèria urbanística i l’estat les té en matèria de patrocini i mecenatge.

Explicat així, sembla més aviat un problema que genera la llei espanyola. Són lleis complementàries. S’haurien de revisar les dues.

Parlem de la Part Alta, el barri de Tarragona amb més Patrimoni. Sorolls i trànsit rodat que deterioren el patrimoni i la convivència ciutadana. Resulta sorprenent que, encara, les furgonetes i els camions circulin pel carrer Major, per exemple. Tenim en projecte un pla de peatonalització de la Part Alta, que limitaria moltíssim el trànsit rodat. Tècnicament no té complicacions: és tan fàcil com posar un piló mòbil al portal de Sant Antoni. Però, abans hauríem de poder resoldre certs temes logístics: per exemple hem de poder garantir l’entrada i la sortida del col·legi l’Estonnac.

A Lleida, per exemple, fa més de mig segle que van peatonalitzar la part històrica, que a més era -i en bona part, és encara- l’eix comercial de la ciutat. Perquè no a Tarragona? …i els comerços segur que no se’n van ressentir. Jo crec que es tracta de crear àrees de càrrega i descàrrega a la zona perimetral de la muralla, a extramurs, per a que els transportistes que abasteixen els comerços i els restaurants de la zona puguin aparcar i distribuir, sense necessitat d’entrar amb el vehicle dins la zona monumental.

Parlant de pàrquings, què passarà amb el Pàrquing de Jaume I? Estem pendents de la resolució judicial. Però el que està clar és que no serà un pàrquing. Per dos motius. El primer perquè es va sotmetre a consulta entre els veïns, i van votar que volien convertir l’espai en un equipament cultural. I el segon, perquè no tindria sentit fer un pàrquing dins una zona monumental que volem protegir del transit rodat.

I què passa amb el cost d’aquest pàrquing? Aquell pàrquing va ser un despropòsit monumental. Ha acabat costant quasi 25 milions d’euros, que és més del que han costat les obres del Mercat Central. Amb aquests diners s’haurien pogut construir 12 escoles-bressol. Jo crec que aquestes xifres parlen per si soles, i no cal afegir més comentaris.

Parlem, doncs, dels Jocs del Mediterrani. És un tema inevitable. Aquests jocs, a criteri seu, han estat un èxit o un fracàs? Han estat un èxit rotund. I no ho dic jo sol. Ho diu també el Comitè Olímpic Internacional. En l’aspecte econòmic, he de dir que l’Ajuntament hi va invertir 12 milions d’euros, i els Jocs han reportat a Tarragona 80 milions d’euros. Més les instal·lacions que ens queden, com una piscina olímpica, l’estadi d’atletisme o el Palau d’Esports, per exemple.

JOCS DEL MEDITERRANI: “HAN ESTAT UN ÈXIT ROTUND”

En l’aspecte de la imatge que va projectar Tarragona, es pot dir el mateix? Li ho pregunto per que l’opinió pública va considerar vergonyós, per exemple, que la Mireia Belmonte hagués de penjar la medalla a una rival que era al podi, perquè no hi havia cap autoritat. O que, en un altre lliurament de medalles, els aficionats francesos haguessin d’entonar “a capella” La Marsellesa perquè no funcionava la megafonia. Hi van haver alguns errors puntuals d’organització. En el cas de la medalla que va lliurar la Mireia Belmonte, l’autoritat que havia de penjar-la no se’n va assabentar perquè no estava atent a les instruccions de megafonia. Però en general, es pot dir que vam passar la prova de l’organització dels Jocs amb nota.

L’opinió pública, si més no una bona part, no ha entès que va passar a la cerimònia inaugural. No ha entès que, en aquell estadi mig buit, es xiulés al President de Catalunya. Jo vull dir que no estic d’acord amb xiular autoritats, himnes o banderes. Jo crec que hauria de ser per una simple qüestió d’educació. Si no hi estàs d’acord amb el que representa o a qui representa, no aplaudeixis. O gira’t. Aquella xiulada al president de Catalunya em va semblar una grolleria imperdonable. Insisteixo: grolleria imperdonable. I així li ho vaig expressar al President Torra.

Es va dir que el públic havia estat curosament seleccionat. Que els assistents a aquella inauguració eren elements radicals contraris a l’independentisme català. Això és fals. I s’ha demostrat. Els que ho apuntaven, ara ja no ho diuen.

Però en canvi, durant la cerimònia d’inauguració, van quedar centenars, potser milers, de persones partidàries de la independència de Catalunya retingudes per la policia als accessos del Nou Estadi. Per il·lustrar-ho d’alguna manera, sense poder xiular al Rei. Insisteixo, no vam seleccionar el públic assistent a la cerimònia inaugural.

“INSISTEIXO, NO VAM SELECCIONAR EL PÚBLIC ASSISTENT A LA CERIMÒNIA INAUGURAL”

Perquè una institució social tan important, representativa, significativa i genuïna, i que ha de tenir un paper protagonista en la “Marca Tarragona” com les colles castelleres de Tarragona no van ser a la cerimònia inaugural? Van declinar ser-hi. L’explicació que ens van donar és que només fan castells a les places. Jo he sigut casteller i ho entenc.

Però en canvi hem vist els castellers fent castells davant de la porta de les presons d’Estremera, d’Alcalà-Meco i de Soto del Real; on, per cert, van ser identificats per la Guàrdia Civil. No li sembla contradictori, Sr. Alcalde? Si, resulta contradictori.

Hi podien haver motivacions polítiques en aquella declinació, més considerant que a la cerimònia inaugural hi havia anunciada la presència del Rei? És possible, … però l’explicació oficial que ens van donar és que s’havien reunit les quatre colles castelleres de la ciutat, i havien decidit no participar en la cerimònia inaugural.

Perdoni’m que insisteixi, però tot apunta a que la decisió de les colles castelleres tenia un caràcter de protesta per la presència del Rei que, recordem, havia fet el discurs que havia fet el 3-O. És probable… en l’actual context polític de tensió que vivim, tot i que ens van donar la versió que ens van donar, es probable que la decisió de les colles castelleres tingués un caràcter de protesta.

El Rei i l’exercit. Una altra cosa que no ha entès bona part de l’opinió pública és la presència -en la cerimònia inaugural- del paracaiguista, membre d’una unitat d’elit d’una institució que representa valors indiscutiblement associats a la guerra, a les antípodes dels valors que representa l’esport i el moviment olímpic. Bé, l’exèrcit no tan sols és una institució associada a la guerra. També és un garant de la pau. Vull recordar que durant la Guerra dels Balcans, als anys 90, tothom -sobretot els dirigents polítics d’esquerres- demanava la intervenció de l’exèrcit per a pacificar el territori i aturar aquella carnisseria.

Però Tarragona no és la Sarajevo assetjada per franctiradors txètniks, ni Catalunya es la Bòsnia de la Guerra dels Balcans, malgrat que algun alt comandament de l’exèrcit s’ha pronunciat a favor d’una intervenció militar a casa nostra. ¿Què hi feia un paracaigudista militar en la cerimònia inaugural dels Jocs del Mediterrani? No li sembla un despropòsit, per no dir una altra cosa? Puc entendre que a algú li pugui semblar un despropòsit. Però la realitat és que no teníem recursos econòmics per a pagar una empresa privada que hauria d’haver fet aquell descens. I partint de la base que nosaltres havíem obert la participació als Jocs a tothom, i l’exèrcit es va oferir, ho vam acceptar, amb la condició de que la única bandera que portaria el paracaigudista seria la dels Jocs del Mediterrani.