AMINA HUSSEIN

“JO JA NO VAIG A LA PLATJA. MIRO LA MAR AMB DOLOR. LA MEDITERRÀNIA S’HA CONVERTIT EN EL CEMENTIRI DE MILERS DE REFUGIATS”

Amina Hussein (Qamishlo -Kurdistan sirià-, 1986). Llicenciada en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Per Marc Pons

Foto Carles Pons, cedida

Políglota: parla kurd, àrab, català, castellà i, actualment, està adquirint competències en turc. Amina Hussein ha treballat per diversos mitjans de premsa catalans; i per la Ràdio Televisió del Kurdistan: va entrevistar el President Puigdemont la vigília del referèndum de l’1-O. Forma part de la nació kurda (Kurdistan) que, des de fa dos mil anys, ocupa el territori de les valls altes i mitges dels rius Tigris i Èufrates. Va arribar a Catalunya el 2006 com a refugiada política. Tenia 20 anys. Actualment viu a Barcelona: és una ferma defensora de la llibertat i la sobirania del poble kurd, i és una veu crítica amb les polítiques europees en la crisi dels refugiats.

Amina, qui la converteix a vostè en una refugiada? L’estat sirià. El poble kurd fa vint segles que viu al nord de l’actual estat sirià, a la regió de Rojava. Som, probablement, el col·lectiu nacional més antic de l’estat. Però, paradoxalment, vam passar moltes dificultats per a ser considerats ciutadans d’aquest estat. D’un total de 3.000.000 de kurds sirians, fins l’any 2011 -l’inici de la guerra de Síria-, encara hi havia un col·lectiu de, gairebé, 500.000 persones a les que no se’ls havia concedit la ciutadania. A partir de llavors, però, la tindríem tots.

Quan vostè marxa de Síria, encara no disposa d’aquesta ciutadania? No. Jo marxo el 2006. I, paradoxalment, fins després d’haver passat força anys que havia marxat de Síria, no em concedirien la ciutadania siriana.

Quines conseqüències directes tenia això sobre la vida quotidiana de les persones? Fins el 2011 significava, per exemple, no poder obtenir cap autorització oficial d’activitat econòmica. En el cas de la meva família, el meu pare era transportista i va haver de comprar el camió a nom d’un sirià i treballar com si fos un empleat d’aquell testaferro, amb tots els riscs que això implicava. Perquè oficialment el camió, que el meu pare havia comprat amb els estalvis familiars, era propietat d’una tercera persona que no hi tenia res a veure, però que, legalment, ens el podia reclamar en qualsevol moment.

L’ESTAT SIRIÀ FA MOLTS ANYS QUE VA DECLARAR LA GUERRA A LA MINORIA KURDA

Amina Hussein durant l’entrevista. Foto Carles Pons, cedida

Amb la guerra, paradoxalment, tots els kurds que vivien a Síria obtenen la ciutadania siriana. Però, què va canviar de la pau a la guerra? Res. Perquè l’estat sirià fa molts anys que va declarar la guerra a la minoria kurda. El 1968, fa cinquanta anys, el president Al-Attassi, del mateix partit polític que l’actual president Al-Àssad, va decretar l’expulsió de territori sirià de la població kurda. Els que no vam obeir l’ordre d’expulsió vam ser convertits en població invisible, en apàtrides al nostre país sense cap més document oficial que una mena de permís de residència que es concedia als estrangers. I el nostre país va ser ocupat amb gent d’altres regions.

Què la porta a ser una refugiada? L’estat sirià havia prohibit als kurds sense la ciutadania siriana cursar estudis superiors. No se’ns permetia estudiar més enllà del batxillerat. Jo volia estudiar Periodisme, perquè tinc una inclinació molt forta per conèixer els fets i explicar-los. Però a Síria era impossible, perquè jo formava part d’aquest col·lectiu d’apàtrides, d’invisibles. I me’n vaig anar de Síria per a complir el meu somni: estudiar Periodisme.

Perquè a Barcelona i no a Londres o a Berlin, per citar dos exemples? Perquè a Barcelona hi tenia la meva parella.

Quan arriba a Catalunya comença el seu particular “via crucis” com a refugiada. Què va passar? A l’arribar a Catalunya -l’any 2006- vaig demanar, directament, asil polític i humanitari. Durant tres anys, mentre estudiaven la meva petició d’asil, em van anar donant permisos temporals de residència renovables cada sis mesos. Però passats tres anys -l’any 2009- el cas es va resoldre amb la denegació. Durant quatre anys -fins el 2013- vaig estar sense papers. Amb tot el que representa viure en situació irregular. El 2013 vaig aconseguir la ciutadania siriana… als 27 anys !!!Llavors, vaig començar a estudiar Periodisme.

I després? L’any 2015 demano un permís de residència. I l’oficina d’estrangeria de la delegació del govern espanyol a Barcelona, em diu que, per a obtenir el permís els havia d’aportar “proves que hi havia una guerra a Síria”. Tots els mitjans de premsa del món -escrita, radiofònica i audiovisual- anaven plens dels horrors comesos pels contendents de la guerra de Síria… i l’oficina d’estrangeria del govern espanyol m’exigia que aportés proves d’aquell conflicte !!!

I què va fer vostè? Els hi vaig portar retalls de premsa que publicaven notícies sobre la guerra de Síria. Totes eren noticies de portada. I llavors, malgrat l’evidència, se’m van treure del damunt. Em van dir que em calia un certificat de l’ambaixada espanyola de Damasc, la capital de Síria, que feia anys que, per causa de la guerra… estava tancada!!! Va ser molt dur. Em vaig sentir com si xoqués amb una freda paret insensible al dolor de les persones. Em van fer sentir com si ni tan sols tingués la categoria humana de persona.

Ho va poder resoldre? Sí, gràcies a molta gent que coneixia el meu problema i s’hi va implicar: companys i professors de la universitat, l’associació Nous Catalans, i fins i tot el secretari d’immigració de la Generalitat. Però hi ha molta gent que no té la mateixa sort. Molts moren a causa de la guerra i altres en el camí de fugida. Jo ja no puc anar a la platja. Jo miro la mar amb dolor. La Mediterrània s’ha convertit en el cementiri de milers de refugiats. Des del 2014 han mort més de 16.000 refugiats ofegats a la mar.

Quina és la solució a aquesta horrible crisi? S’ha de buscar urgentment una solució a aquesta tragèdia. Els governs europeus han d’entendre que ningú fuig d’una guerra terrible perquè se’n vol anar de festa a Europa, sinó perquè son persones i famílies que, com nosaltres, només volen viure. Els governs europeus han d’abandonar aquesta actitud de mirar cap a una altra banda, esperant que les bombes de la guerra i les tempestes de la mar acabin amb el problema, i posar-se a treballar, de forma conjunta, aportant solucions d’arrel al problema.

DES DEL 2014 HAN MORT MÉS DE 16.000 REFUGIATS OFEGATS A LA MAR

Vol dir que no tot comença o acaba amb l’acolliment dels refugiats? L’acolliment es una mesura urgent. No es pot tenir milers de persones en camps de refugiats o en centres d’internament, esperant que actuïn com un fenomen dissuasiu pels qui, encara, no han iniciat el camí de l’èxode. Atempta contra la dignitat humana. Es una fal·làcia omplir-se la boca de drets humans i tenir milers de persones concentrades en condicions infrahumanes. Per tant, l’acolliment dels que ja han fet el viatge es necessari. Alguns països de la Unió Europa tenen polítiques més encertades i d’altres, gens.

Parli-me’n. A Alemanya els refugiats son acollits en pisos de titularitat pública i reben un petit salari mentre fan un curs d’integració. Durant un temps aprenen alemany i convaliden les seves aptituds professionals. Superat aquest impàs s’integren en la societat i en el mercat de treball alemanys i el resultat és positiu per ambdues bandes. En canvi a l’estat espanyol no s’ha fet res. I no és per falta de pisos, que n’hi ha i molts, ni de diners, que també n’hi ha. El que succeeix a l’estat espanyol, amb els pisos i amb els diners, ja ho sabem tots.

I la solució per a atacar de fons el problema? Acabar amb les màfies que trafiquen amb persones. A les costes d’Orient Mitjà, hi ha molts grups delictius que actuen impunement perquè tenen cobertura dels seus governs. Han convertit la tragèdia dels refugiats en un gran negoci. Hi ha gent que ha hagut de malvendre el seu patrimoni a les màfies a canvi d’un bitllet en una embarcació de plàstic, com les que fan servir la nostra canalla per a jugar a la platja, per a fer una travessa, en ocasions, de dotzenes de quilòmetres.

I els que no tenen patrimoni? Hi ha persones que s’han venut òrgans del cos per a pagar el seu bitllet i el de la seva família. En una embarcació de plàstic, de nit, sense llums i a la deriva.

Aquesta forma de pagament requereix una intervenció quirúrgica en una clínica. Li estic dient que son màfies molt poderoses que tenen la cobertura de certs governs corruptes de la regió d’Orient Mitjà. I comptem, també, amb la desídia de les potències occidentals; que es miren el problema com si els afectats no fossin persones. Vivim una realitat post-colonial on el valor de la vida humana té gradacions segons el color de la pell, la religió i la riquesa de les persones. Buscar una sortida humanitzada a la tragèdia de la guerra i dels refugiats sirians, no sembla que sigui l’objectiu de cap govern.

ELS GOVERNS EUROPEUS HAN D’ABANDONAR AQUESTA ACTITUD DE MIRAR CAP A UNA ALTRA BANDA, ESPERANT QUE LES BOMBES DE LA GUERRA I LES TEMPESTES DE LA MAR ACABIN AMB EL PROBLEMA

Parlem d’un altre tema força desconegut pel gran públic: la realitat kurda. Que son els kurds? El poble kurd és una nació que fa més de 2.000 anys que ocupa el territori del nord dels actuals estats d’Iran, Iraq i Síria; i el sud de Turquia. És una nació formada per 40 milions de persones -quasi la població de l’estat espanyol- que va perdre la seva independència fa molts segles i que, després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), les potències colonials europees van fragmentar entre els quatre estats que esmentava. Però, malgrat tot, hem conservat la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

En quin d’aquests quatre estats hi ha més kurds? De fet, actualment el Kurdistan està fragmentat sobre set estats; perquè darrerament han obtingut la independència Armènia, Geòrgia i Azerbaitjan que contenen comarques del Kurdistan. Però contestant a la seva pregunta diré que a Turquia hi viuen uns 25 milions de kurds, més de la meitat de la nació kurda. També és l’estat que ha ocupat la màxima extensió de la nació kurda. El Kurdistan turc és, més o menys, quatre vegades l’extensió de Catalunya. I Turquia es també l’estat que més ha perseguit els kurds.

Expliqui-m’ho. A principis del segle XX, un general turc anomenat Mustapha Kemal, que es feia dir Ataturk i que vol dir “pare dels turcs”, va donar un cop d’estat que va acabar amb el règim històric del sultans. Llavors va iniciar una política teòricament modernitzadora i occidentalitzant que passava per uniformitzar el trencaclosques cultural turc. Ataturk ordenaria el genocidi dels armenis que es va saldar amb 1.500.000 morts. Però també es va esmerçar a fons amb els kurds. I des de llavors les coses no han canviat massa.

I en quin d’aquests estats han obtingut un grau més elevat de reconeixement? A l’Iraq. El règim de Saddam Hussein -abans i durant la guerra d’Iraq- havia perseguit brutalment la minoria nacional kurda. Fins i tot el seu exercit havia empleat gasos tòxics contra la població civil que havien causat milers de morts. Però amb la intervenció americana i britànica, els xiïtes (una variant de l’Islam molt perseguida pel règim) i els kurds, es van rebel·lar; i amb la seva acció van contribuir a derrocar a Saddam. Des de llavors, el Kurdistan iraquià te una autonomia política reconeguda per Bagdad.

Dones de l’exèrcit kurd (Peixmergues). Font Blog The Zed Collective

Una autonomia política amb un exèrcit propi que, posteriorment, també ha combatut a Estat Islàmic. Sí. L’exèrcit kurd va néixer en la clandestinitat l’any 1920, durant la gran persecució turca. Son els Peixmerga, l’exercit regular kurd, plenament reconegut al Kurdistan iraquià, i semi-clandestí a la resta de territoris. És el primer exèrcit d’aquella regió -sense comptar Israel- que ha incorporat la dona en igualtat de condicions. A l’exèrcit kurd les dones que combaten ho fan exactament igual que els homes, i estan integrades en l’escala de comandaments exactament igual que els homes.

En una nació com la kurda, de tradició islàmica, és un fet sorprenent. Els kurds no són tots musulmans. Hi ha una minoria iazidí que practica una religió antiquíssima -la religió originària del poble kurd- que és un sincretisme de diversos credos. Però sí que és cert que la majoria musulmana sempre ha practicat un islam allunyat del fonamentalisme. I això ha tingut un reflex en la cultura i en la tradició kurdes: la dona té un paper molt important en la nostra societat. Hi ha moltes dones que ocupen llocs de responsabilitat en l’administració civil i militar kurda.

La societat kurda és independentista? Nosaltres, recentment, vam poder celebrar un referèndum sense repressió al Kurdistan iraquià perquè el nostre exèrcit, els i les Peixmergues, tenen el control de la defensa del territori i de l’ordre públic. Ningú no va poder agredir-nos mentre exercíem el nostre dret a vot. En aquell referèndum, el 90% dels electors que van acudir a les urnes, van votar favorablement a la independència. I és molt probable que si haguéssim pogut fer el mateix al Kurdistan turc, sirià o iranià,el resultat hauria estat similar.

Dones de l’exèrcit kurd (Peixmergues). Font Blog The Zed Collective

Quan es farà efectiu el mandat d’aquelles urnes? És un camí llarg i difícil. Perquè els kurds no tenim el suport dels Estats Units ni de Rússia. Aquestes dues superpotències prefereixen mantenir les fronteres polítiques actuals malgrat la inestabilitat que provoquen al conjunt del planeta. Hi ha un triangle de complicitats molt evident. I als vèrtex d’aquest triangle hi ha les administracions nord-americana i russa, les grans empreses vinculades a aquestes administracions, i els governs-titella locals al servei d’aquests interessos.

…I? I modificar les fronteres polítiques -reconèixer l’Estat kurd- implica posar en risc per una banda els interessos d’aquests gegants del gas i del petroli (de capital nord-americà, britànic, francès, rus…); i per l’altra fer fora del poder els governants-titella i les seves famílies, que són els majordoms -immensament rics- de les superpotències. La independència kurda xoca amb aquest triangle de complicitats, i això ho complica moltíssim.

MODIFICAR LES FRONTERES POLÍTIQUES -RECONÈIXER L’ESTAT KURD- IMPLICA POSAR EN RISC PER UNA BANDA ELS INTERESSOS D’AQUESTS GEGANTS DEL GAS I DEL PETROLI (DE CAPITAL NORD-AMERICÀ, BRITÀNIC, FRANCÈS, RUS…); I PER L’ALTRA FER FORA DEL PODER ELS GOVERNANTS-TITELLA I LES SEVES FAMÍLIES, QUE SÓN ELS MAJORDOMS -IMMENSAMENT RICS- DE LES SUPERPOTÈNCIES

Quina és la postura de la Unió Europea? Formen part d’aquest triangle de complicitats. Entre els gegants del gas i del petroli, també n`hi ha de capital europeu. Només rebem una mínima solidaritat -interessada- per part d’Israel; perquè les seves autoritats veuen en un Kurdistan independent un model de república laica i democràtica a les antípodes de l’integrisme islàmic dominant en el món àrab. Un model que podria ser perfectament exportable a la resta de països de la regió. Només Israel ens ha brindat un mínim de comprensió.

Els independentismes kurd i català tenen algun punt en comú? Pot ser l’únic punt en comú són les dificultats que han de vèncer i que, en un futur immediat hauran de vèncer. Aquestes dificultats seran l’autèntica pedra de toc que mesurarà la veritable fortalesa d’aquests processos. Kurds i catalans no ho tenen fàcil i ningú, subratllo, absolutament ningú, no els hi ho posarà fàcil. En processos d’aquesta importància es requereix una gran determinació col·lectiva. I no defallir mai.