VALLFOGONA DE RIUCORB

Quan era refugi de bandolers

Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà). Situada al curs del riu Corb, que neix a la Serra del Tallat, s’orienta cap a les planes lleidatanes i desemboca al Segre. Forma part del territori de la comarca històrica de la Baixa Segarra, que lidera Santa Coloma de Queralt

Marc Pons

El bandoler Pere Roca Guinart (Perot lo lladre)

Vila fundada fa mil anys com a Vallis Fecunda, seria cap i casal d’una comanda dels cavallers de l’Orde del Temple (templers) i, quan aquests van ser exterminats, dels cavallers de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital (hospitalers). Actualment és un petit poble de 87 habitants que representen, només, la quarta part de la punta demogràfica de fa quatre segles. Però durant la primeres dècades de la centúria del 1600, va ser la residència de Vicent Garcia -el rector de Vallfogona- figura senyera de la literatura catalana del Barroc, i el refugi de Pere Roca Guinart -Perot lo lladre-, amb Serrallonga, Trucafort i Barbeta; un dels quatre grans capitans del bandolerisme català.

Per entendre la relació entre Vallfogona i Perot lo lladre, cal situar-nos en el context de l’època. Centúria del 1600. Catalunya viu una guerra civil -sorda i soterrada però cruenta i sanguinària- que enfronta la noblesa rural arruïnada amb els gremis urbans artesanals. Aquell conflicte es dirimia en forma d’assalts i saquejos, que portaven a terme els bandolers a sou de cadascun dels partits. I això volia dir que tal dia els bandolers del partit senyorial assaltaven i incendiaven un molí ferrer propietat d’una família de professió artesana, i l’endemà els bandolers del partit gremial, en represàlia, assaltaven i incendiaven un molí fariner propietat d’un senyor feudal mig arruïnat. El bandolerisme català, que havia nascut com la resposta de les classes populars als abusos dels estaments privilegiats, acabaria derivant cap a una forma i cap a uns models molt similars a altres fenòmens de l’època: la màfia siciliana, la camorra napolitana o la ndrangheta calabresa.

Durant les primeres dècades del 1600, Vallfogona era una vila de 400 habitants governada amb mà de ferro pel representant del poder, un cavaller hospitaler que, amb la seva família, els seus soldats i els seus criats; residia al castell situat sobre un turó que domina la vila. A l’altre extrem del poble, també sobre un turó que té un domini visual absolut del poble, hi havia -hi és, encara- la parròquia, la rectoria i la sagrera. Els dos poders clarament identificats. A la rectoria hi va residir -i hi va escriure- durant disset anys Vicent Garcia; que diria de Perot lo lladre que era lo millor pillard del cristianisme. Vicent Garcia, que tenia una estreta amistat amb Lope de Vega, figura senyera de la literatura barroca castellana, faria freqüents viatges a Madrid, més concretament a la cort de la monarquia hispànica. Aquest detall es molt important per a entendre el triangle bandolerisme-noblesa-govern que s’explica més endavant.

Pere Roca, en el decurs de la seva dilatada carrera delictiva, acumularia centenars d’assassinats, i passaria a la història com un dels capitans bandolers més sanguinaris

Pere Roca –Perot lo lladre-, nascut a Oristà (Osona) l’any 1582, a principis del 1600 estava en la plenitud de la seva carrera i era el capità d’una colla de bandolers a cavall que, en funció del moment i de les circumstàncies, podia tenir entre 50 i 200 membres. Un autèntic exèrcit, al servei del partit senyorial (el partit Nyerro) que, en una ocasió, es va atrevir, fins i tot, a assaltar i conquerir la ciutat de Vic, residència del bisbe Robuster (nascut a Reus) que era un dels caps polítics del bandolerisme gremial (el partit Cadell). Pere Roca, en el decurs de la seva dilatada carrera delictiva, acumularia centenars d’assassinats, i passaria a la història com un dels capitans bandolers més sanguinaris. Acabaria acollint-se a una amnistia decretada pel virrei hispànic a Catalunya, el duc de Monteleone (1611), i durant un quart de segle, continuaria la seva luctuosa carrera, però llavors, com a capità dels Tercios de Castilla a Nàpols.

Carrer-de-Vallfogona.-Fotografia-de-1916.-Fons-Fotografic-Salvany.-Biblioteca-Nacional-de-Catalunya

Les fonts documentals delaten que Pere Roca i la seva colla de bandolers van passar llargues temporades de repòs al castell de Vallfogona, ocultant-se tant de les autoritats i dels oficials de justícia (la policia de l’època) com dels seus enemics (els bandolers del partit Cadell). Vallfogona estava -i està- situada en un indret geogràfic molt discret i molt defensable. I el castell estava en mans dels cavallers hospitalers, una de les faccions socials més reaccionàries de la Catalunya de l’època, i per tant més contràries a les reivindicacions de les potents classes mercantils que els hi disputaven el poder. I això explica com i de quina manera Pere Roca i Vicent Garcia van travar amistat. Les fonts no ho revelen, però es segur que Pere Roca i Vicent Garcia devien tenir llargues converses a recer d’una llar de foc. Al castell, a la rectoria o a la taverna.

La prova més evident la tenim en el robatori del comboi de moneda del tresor reial que es va portar a terme als Hostalets (Segarra). L’autèntic assalt al tren de Glasgow del bandolerisme català. L’acció més destacada i el botí més quantiós que mai havien aconseguit: 3.000.000 de ducados castellans, l’equivalent actual aproximat a 300 milions d’euros. La nòmina íntegra d’una anualitat dels Tercios de Castilla a Flandes. Pere Roca, teòricament, ja era a Nàpols. Però només teòricament. Per què les fonts revelen que, amb relativa freqüència, viatjava d’incògnit a Catalunya per a vetllar pels seus “vells” interessos. I en aquest punt és on entra en joc el capità bandoler que va liderar aquell assalt: Pere Barba dels Carbonells, conegut popularment com a Barbeta, que tradicionalment se l’havia considerat d’origen sicilià, però que la investigació recent el situa com a nascut a Guimerà (Urgell) i criat al molí de fabricació d’armes dels Carbonell, a Vallfogona. Barbeta seria l’hereu designat per Roca per a liderar aquell assalt.

Els ‘Tercios de Castilla’ a Flandes, víctimes del robatori més sonat del bandoler Pere Roca

12 de desembre de 1613. El duc de Lerma, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip III ordena la sortida del comboi de moneda des de la cort en direcció a Barcelona. Segons el plans oficials, un cop a la capital catalana, havia de ser embarcat cap a Gènova, i des d’allà seguiria el camí per terra pel “corredor hispànic” de la Borgonya fins a Flandes. Fins aquí, les fonts ens dibuixen el trajecte tradicional dels combois de moneda per a pagar les soldades dels Tercios. Però aquell era especialment quantiós. I llaminer. Per tant Lerma ordenaria que fos custodiat per una companyia de Tercios formada per uns tres-cents efectius, entre homes a cavall, a peu -armats amb piques i arcabussos- i artillers -armats amb bombardes-. Lerma ordenaria, també, el silenci més absolut en relació a la veritable quantitat que transportava aquell comboi. I aquí es on entren en joc, de nou, els bandolers catalans i els seus aliats polítics.

L’acció més destacada i el botí més quantiós que mai havien aconseguit: 3.000.000 de ducados castellans, l’equivalent actual aproximat a 300 milions d’euros. La nòmina íntegra d’una anualitat dels Tercios de Castilla a Flandes

Gravat de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona

Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, és la balda necessària que ho explica tot. Era amic i admirador de Pere Roca. I molt ben relacionat amb el partit senyorial del bandolerisme: els Nyerros. I era, també, amic de Lope Félix de Vega Carpio, més conegut com Lope de Vega, figura senyera de la literatura castellana del barroc. Però a Garcia i a Vega els unia alguna cosa més que la seva traça per les lletres. Lope de Vega era el secretari del comte de Lemos, un dels personatges més influents i poderosos de la cort hispànica, que li disputava el poder a Lerma. Amb la inestimable col·laboració del fill del ministre, que vivia per a suplantar el seu pare de la poltrona ministerial. Una sorprenent trama de traïcions que traçava un, encara més sorprenent, eix de complicitats. Per dibuixar-ho d’una manera senzilla: el fill de Lerma – el comte de Lemos – Lope de Vega – el rector de Vallfogona – l’aristocràcia catalana.

30 de desembre de 1613. Els Hostalets (Segarra). Un exèrcit de bandolers catalans de la facció senyorial -s’estima que uns 400- embosquen i massacren la companyia de Tercios i s’apoderen del comboi. El secret més ben guardat del rei Felip III i de la cort hispànica de Madrid havia caigut en mans dels bandolers catalans. Naturalment, gràcies a les oportunes filtracions que l’havien portat de l’Alcàser de Madrid al castell i a la rectoria de Vallfogona. Poc desprès, segons les fonts, apareixerien 800.000 ducados, en diversos castells de la comarca. Però els restants 2.200.000 ducados, no apareixerien mai més. Altres fonts revelen que, posteriorment, Lerma i Lemos -aparentment enemics en la política i en els negocis- van fer grans obres als seus palaus. També els Queralt -comtes de Santa Coloma i màxims representants de la llei al Principat- farien grans obres al seu palau. En canvi aquella injecció colossal de metall no es veuria enlloc a Vallfogona.

Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, moriria, segons algunes fonts enverinat, quan la seva producció literària es va convertir en una amenaça

Pere Barba -el capità bandoler- seria oportunament “exiliat” a Roma. Un “exili” sorprenent si considerem que l’estat pontifici era un ferm aliat de la monarquia hispànica. Però no ho resulta tant quan seguim la trajectòria de Pere Barba que decidiria que el seu silenci tenia un preu més alt que l’inicialment pactat. La seva detenció a Roma i la seva execució a Barcelona (penjat i esquarterat) no seria ni tan sols cosa de setmanes, sinó de dies. I Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, moriria, segons algunes fonts enverinat, quan la seva producció literària es va convertir en una amenaça. No a la moral de l’època sinó a l’altre secret més ben guardat de la cort hispànica. Vicent Garcia faria el darrer viatge a la cort de Madrid l’any 1623 (tretze anys desprès del Glasgow català). Segons les fonts documentals va emmalaltir -de retorn- sobtadament a Saragossa, i just va tenir temps d’arribar a Vallfogona per a morir i ser soterrat en la “seva” rectoria.