JOAN REIG

“Només he estat fidel a un rei, Elvis Presley; i a una monarquia, la del rock and roll”

El polifacètic músic de Constanti repassa la seva carrera fins a dia d’avui

Text Marc Pons. Fotos Pierre Grubius

Joan Reig i Solé (Constantí, 1963). Pagès i músic. Co-fundador dels grups musicals Els Pets, Mesclat, Refugi i Tàrraco Surfers. Bateria, compositor, lletrista i cantant. És un gran conversador. I el seu discurs no tan sols revela que atresora un gran coneixement de la cultura musical, sinó que delata, també, aquella sapiència tradicional del món pagès que es transmet generacionalment. Quatre dècades de carrera artística l’han convertit en una de les icones de la música catalana de finals del segle XX i principis del segle XXI. Compromès amb la lluita per la dignificació del món agrari; i compromès, també, amb el projecte social i polític de la República Catalana. Compromisos que es reflecteixen en la seva creació artística. Amb el seu darrer treball en solitari, “La culpa”, ha iniciat una gira que el porta per diversos pobles, viles i ciutats de l’àmbit lingüístic català. L’estiu i la tardor tocarà en diversos pobles prop de casa, i el 14 de setembre ho farà a Tarragona.

Joan: del tros a l’escenari, dels avellaners a la música; com es fa aquest camí? Val a dir que jo, malgrat la meva activitat musical, no m’he desvinculat mai de la pagesia. Soc fill d’una casa pagesa; i la pagesia, més que una professió és una cultura. Però contestant a la pregunta, he de dir que a casa ja hi havia un ambient musical. El meu pare i el meu oncle (el seu germà) havien estat el bateria i el trompetista, respectivament, de les orquestres Creación i Coimbra, que tocaven en revetlles i festes majors als anys 50’s. Eren pagesos, cafeters del Casino de Constantí i músics.

Però, el pare i l’oncle van arribar a dedicar-se professionalment a la música? No. Era una activitat complementària. Però la música era un element molt important a casa. Tant que jo, de petit, jugava amb els timbals que hi havia a casa. Recordo que altres nens del poble passaven hores jugant a futbol, i jo, en canvi, les passava fent alguna cosa semblant a la música. Amb la bateria del meu pare. I a casa ho veien completament normal. I jo, també. Per què mai he compartit l’esperit competitiu de l’esport. Sempre m’he inclinat més per la creativitat artística.

Aquesta seria la gènesi de “Joan Reig, músic”? Sí i no. A casa mai els va passar pel cap que jo em pogués dedicar professionalment a la música. De fet, de ben petit, els caps de setmana i les vacances escolars, anava al tros a ajudar el meu pare. Després, acabats els estudis, em vaig posar a treballar en una fàbrica; i recordo que quan va sorgir la possibilitat de dedicar-me professionalment a la música, a casa van insistir molt que m’ho penses bé. Els semblava que sortir de la zona de confort (una feina i un salari segurs) era una aposta molt arriscada.

«Durant un temps una part de l’opinió pública ens prenia com un grup d’humor, i el cert es que ens va costar de treure’ns del damunt aquest estigma»

Quin va ser el camí que et va portar a la professionalitat? A l’inici formava part d’un conjunt musical del poble -de Constantí-, que s’ajuntava per a assajar a casa d’en Quimet Curull. Ell, que era un erudit de la Nova Cançó Catalana dels 60’s i dels 70’s, ens va obrir el coneixement d’aquest gènere musical. D’allí naixeria el grup La Gramola; i poc després amb Josep Marsal, Nicèfor Franquès i el mateix Quimet Curull, crearíem un grup de música instrumental que tocava rock simfònic i que vam anomenar La Banda Ayesha. Però tot plegat era, encara, molt amateur.

En quin punt del camí l’amateur es transforma en professional? Poc després vaig formar part d’orquestrines de música de ball com Canela Fina, Fantasia Boulevard o Orquestra Parsimònia. Això era a principis dels vuitanta; i vàrem tocar en càmpings, en revetlles, vam fer molts bolos… Llavors ja cobràvem per tocar, però encara no ens podíem permetre dedicar-nos-hi en exclusiva.

Quan neixen Els Pets? L’any 1985, en Lluís Gavaldà i l’Ismael Sabaté van crear el grup de tecno-punk Condons Adulterats. Poc després ens hi vam afegir en Falin Càceres i un servidor. Ja ens coneixíem tots perquè procedíem de la mateixa colla d’amics. La nit de Nadal d’aquell mateix any, aquest grup musical es va convertir en Els Pets i l’any següent enregistràvem la nostra primera maqueta en cinta de cassette. L’any 1989 va sortir el nostre primer LP, que va costar un milió de “peles” de l’època, i que vam haver de pagar amb un crèdit avalat pels nostres pares. El segon disc, “Calla i Balla”, ja el va pagar la discogràfica gràcies a l’èxit del primer.

Amb un milió de “peles” de l’època et podies comprar un bon cotxe… Era una aposta arriscada, però no era un salt al buit. Tot venia d’un temps abans que l’Albert Reguant, un executiu discogràfic de Barcelona, buscava un grup de rock radical català a l’estil dels grups de rock bascos Kortatu, La Polla Records, Barrikada o Cicatriz. En un principi Els Pets no s’ajustaven exactament a aquest perfil, per que el nostre rock era una mica més suau, d’influències molt pop… Però l’Albert Reguant i la Discogràfica Blau/Discmedi ens van convèncer de fer el “gasto” i va anar molt be. Vam vendre 19.000 còpies.

D’on ve el nom Els Pets? Ens va semblar que havíem de buscar un nom provocador però que no fes basarda pronunciar-lo. Això, al principi, ens va ajudar molt a situar el grup en l’imaginari de la gent. Però d’altra banda, recordo, que totes les fotografies que ens feien per il·lustrar cartells, caràtules, entrevistes… ens deien de posar-nos fent ganyotes i amb una cama aixecada com qui espenta per tirar-se un pet. Durant un temps una part de l’opinió pública ens prenia com un grup d’humor, i el cert es que ens va costar de treure’ns del damunt aquest estigma.

Tot grup musical te un moment culminant. Quin és el moment culminant d’Els Pets? Probablement amb “Bon dia”. Aquest àlbum que vam publicar l’any 1997, va sortir coincidint amb la davallada del moviment del rock català dels 80’s i dels 90’s. Amb l’èxit de “Bon dia”, a Els Pets se’ns valora al marge del moviment del qual vam formar part. També vam contribuir a mantenir la flama fins a l’aparició de nous grups contemporanis que no tan sols han agafat el relleu d’aquells vells grups pioners, sinó que han revitalitzat el moviment del rock-pop català. Ho veiem actualment amb Els Amics de les Arts o amb els Manel, per posar dos exemples.

«Ens hem pres la llicència d’imaginar els romans de la Tàrraco del segle I practicant surf i cantant rock-pop»

L’any 2000, sense deixar de banda Els Pets, vas crear Mesclat. Perquè? Amb Mesclat vam crear un grup musical amb molt compromís polític i amb un missatge molt reivindicatiu que, en un principi, havia de tenir representants de tots els països de l’àmbit lingüístic català. Hi havia Carles Belda, David Rosselló, Titot Ribera, Marcel Casellas, Pep Toni Rubio i jo mateix. Era una iniciativa molt potent per a revitalitzar el folk i la música d’arrel barrejant-lo amb la força del rock. Des de llavors hem publicat tres àlbums i continuem “a la trinxera”.

En un àmbit més territorial -més del Camp de Tarragona- fa uns anys vas crear Tàrraco Surfers i sortiu a escena vestits de romans. Què és Tàrraco Surfers? Tant els ritmes com l’estètica de Tarraco Surfers tenen molt sentit. Ens inspirem en una sub-cultura que van divulgar els grups de rock’n’roll de la Califòrnia dels 50’s, molt associada a la pràctica del surf. La seva estètica estava molt relacionada amb aquesta cultura socio-esportiva: onades, sol, platges; amb els ritmes del rock. El que nosaltres hem fet es adaptar-la a un entorn geogràfic i històric propi. Ens hem pres la llicència d’imaginar els romans de la Tàrraco del segle I practicant surf i cantant rock-pop. Som un grup encarat a les revetlles i balls de festa major.

Anem al treball més recent: “La culpa”. Que has volgut transmetre amb aquesta experiència? Bé, dir primer que aquest es el meu primer treball en solitari i la meva segona experiència com a cantant. La primera va ser el grup de tribut a la Nova Cançó Refugi amb qui vaig enregistrar un disc: “Vestits nous”. “La culpa” és un mini-LP de producció musical compartida amb en Pemi Rovirosa dels Lax’n’Busto i en Sergi Sabaté, on hi ha quatre cançons de collita pròpia i dues versions, una d’Els 4 Gats (conjunt de pop dels anys 60’s) i l’altre d’en Bob Dylan. També vam enregistrar un videoclip dirigit pels tarragonins Maria Roig i Biel Capdevila que es pot veure a Youtube.

Pregunta obligada: Elvis Presley, rei del rock? I tant! Jo només he estat fidel a un rei: Elvis Presley. I a una monarquia: la del Rock and Roll. Al morir el “rei” em vaig fer republicà (riu).

Darrera pregunta, també obligada: Que ha fallat després de l’1-O? El poble, no.