SANT PERE I SANT PAU

50 anys d’història

Enguany fa mig segle que es va constituir la Cooperativa de Vivendes Sant Pere i Sant Pau

Text Marc Pons, Fotos Ajuntament de Tarragona

És la iniciativa social destinada a la promoció d’habitatge més important del sud de Catalunya. L’any 1968, fa 50 anys, la mitra de Tarragona -presidida per l’arquebisbe Benjamin Arriba y Castro- i l’Ajuntament de Tarragona -llavors governat per l’alcalde Ricard Vilar i Guix-, constituïen la cooperativa, inicialment formada per 1.560 cooperativistes, que impulsaria la construcció del que acabaria sent el primer barri perifèric de la ciutat per massa poblacional: 17.000 habitants. Mig segle de història que, cronològicament, abraça des de les escorrialles del regim dictatorial franquista fins al referèndum de l’1-O, i que explica una part molt important de la història contemporània de la ciutat de Tarragona.

Els orígens remots

A la muntanya de Sant Pere de Sescelades sempre hi hagut algun tipus de població estable. Les fonts documentals de l’Arquebisbat revelen que l’any 1298 (sis segles abans que es construís la primera remesa de blocs del barri) ja hi havia una església que es sostenia amb les rendes que l’Arquebisbat cobrava als pagesos llogaters dels masos de l’entorn. Poc després, aquella església passaria ser gestionada per un dels canonges de la Catedral (per entendre’ns, un dels ministres de la cúria arquebisbal) la qual cosa, ja de per si, ens indica que els masos de la zona eren molt rics i generaven rendes molt quantioses. Aquella església, amb el decurs del temps, es convertiria també en un indret de pelegrinatge. La població tarragonina de les centúries del 1300, del 1400, del 1500 i bona part de la del 1600 hi anaven de romeria els divendres de quaresma.

La muntanya de l’Arquebisbat

La muntanya de Sant Pere de Sescelades era propietat de l’Arquebisbat, com bona part de la ciutat i del terme de Tarragona des que l’any 1116 els exèrcits del comte independent de Barcelona Ramon Berenguer III la van incorporar a la història de Catalunya. El primer arquebisbe de la seu restaurada de Tarragona seria Oleguer Bonestruga; i per tant, seria també, el primer titular de la muntanya de Sant Pere. Aquest detall és molt important per a entendre el paper que, vuit segles i mig més tard, tindria l’Arquebisbat de Tarragona tant en l’emplaçament del barri, com en el la promoció i constitució de la Cooperativa de Vivendes. Fins i tot, revela el perquè del nom del barri (Sant Pere, en relació al nom del paratge; i Sant Pau, en relació al primer apòstol que va arribar a Tarragona); i els dels primers blocs, aquells que popularment son coneguts com els de la “primera promoció”.

La muntanya de Sant Pere de Sescelades era propietat de l’Arquebisbat, com bona part de la ciutat i del terme de Tarragona

Què hi havia a la muntanya de Sant Pere abans que es construís el barri?

A principis de la dècada dels 60 del segle XX, pocs anys abans de l’inici de la construcció del barri, d’aquella església que havia estat indret de pelegrinatge -i de la seva rica canongia- no en quedaven ni rastre. Les fonts documentals de l’Arquebisbat revelen que havien estat destruïdes l’any 1641, durant la Revolució dels Segadors, i que -per alguna raó desconeguda- no serien posteriorment recuperades. Durant aquells tres segles llargs que separen la destrucció de l’església i la construcció del barri, els pagesos dels masos del voltant van ocupar l’espai amb la plantació de conreus tradicionals de secà: garrofers, oliveres i vinya. Més endavant, a principis del segle XX, sorgiria una xarxa de modestes cases de sojorn -disseminades per la falda de la muntanya- que les famílies de la ciutat ocuparien, bàsicament, els diumenges i els períodes estivals.

Les primeres construccions

Molt abans que s’iniciessin les obres d’edificació de la “primera promoció”, el Patronat Municipal de la Vivenda -de l’Ajuntament de l’època- va promoure la construcció de quaranta vuit habitatges socials a la muntanyeta de Sant Pere. Era l’any 1964. Fa 54 anys. Eren, també, els anys de construcció de les primeres empreses químiques; i Tarragona, que havia ingressat de ple en el fenomen de la industrialització, no havia previst en absolut dotar amb una vivenda digna cadascun dels milers de treballadors -amb les seves famílies- que arribaven des del sud de la península, i que es veien obligats a allotjar-se en barraques d’autoconstrucció a l’areny del riu Francolí (entre la Tabacalera i la desembocadura) i a la platja del Miracle. L’esperpèntica descoordinació, la factura clàssica del regim franquista, que sempre pagaven els mateixos.

El projecte Sant Pere i Sant Pau

Els habitatges de la muntanyeta serien el primer intent de pal·liar el fenomen del barraquisme. Però el problema de l’habitatge, en aquella Tarragona dels anys 60, tenia més cantells. La demanda de mà d’obra de la construcció, que es traduïa en una forta immigració, pressionava l’escàs parc immobiliari de la ciutat; i al barraquisme s’hi sumaven la sobreocupació de les vivendes existents o senzillament l’habilitació de velles construccions abandonades escampades arreu del terme municipal. Seria llavors quan l’Arquebisbat i l’Ajuntament, amb l’experiència prèvia de la promoció de la Muntanyeta, emprendrien el projecte de construir 1.560 habitatges. I aquest projecte s’articularia a través d’un model que, a les comarques del sud de Catalunya, era pràcticament desconegut: la Cooperativa d’Habitatges.

Per què una Cooperativa d’Habitatges?

El model cooperatiu ja s’havia emprat amb èxit en altres indrets de l’Estat espanyol. Les referències disponibles més antigues dataven de principis del segle XX a Euskadi. A la “margen izquierda” de la ria de Bilbao (Barakaldo, Sestao, Portugalete) s’havien promogut milers de vivendes emprant el model cooperatiu. ¿Però per que els promotors del barri van recórrer al sistema cooperatiu?. En primer lloc per que, tant Arquebisbat com Ajuntament, eren dues institucions públiques. I com a tals ni podien ni havien de plantejar el projecte com un mitjà per a obtenir beneficis; sinó com un servei que, com a tals, donaven a la societat. Només cal recordar que les cooperatives es promouen a rigorós preu de cost; i els plans de pagament s’adapten a la capacitat econòmica dels socis cooperativistes.

La “primera promoció”

La primera promoció del barri va ser un èxit rotund. Aquells pisos, de nova construcció i de qualitat més que acceptable, es van vendre a 65.000 pessetes. I, si bé és cert, que eren relativament reduïts -tenien (tenen) una superfície de 50 metres quadrats-, resultaven molt assequibles comparativament amb un habitatge de característiques similars al centre de la ciutat, que en aquells dies ja podia costar entre 300.000 i 500.000 pessetes. L’any 1972, quatre anys després de la constitució de la Cooperativa de Vivendes de Sant Pere i Sant Pau, concloïen les obres, es celebrava el sorteig i assignació de les vivendes i es protocol·litzava el lliurament de claus. Amb l’ocupació dels blocs de la “primera promoció” el barri començava a prendre forma. Culminava una lluita i en començava una altra: dotar el barri dels equipaments socials bàsics i indispensables.

L’arquebisbe Pont i Gol, pare del barri

L’any 1972 ja no hi era l’arquebisbe Arriba y Castro. Havia estat rellevat per Josep Pont i Gol, fins llavors, bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló. El nou arquebisbe de Tarragona, nascut a Bellpuig (Urgell) l’any 1907, format en l’estil pastoral del Concili Vaticà II i adscrit corrent del cardenal Enrique i Tarancón -obert, dialogant, proper, renovador, evangelitzador i participatiu- va entendre com ningú que el projecte Sant Pere i Sant Pau, tant si com no, s’havia de transformar en una realitat. L’any 1970, quan tot just es començaven a aplanar els terrenys, va agafar les regnes del projecte, amb fermesa i amb determinació, i el va conduir fins a la conclusió de les obres. Mossèn Josep seria el veritable pare del barri, i si aquest no s’hagués acabat dient Sant Pere i Sant Pau, es podria haver dir perfectament Arquebisbe Pont i Gol.

De la primera a la quarta

Durant els anys setanta es construirien la segona (1975), tercera (1976) i quarta (1978) promocions de vivendes. 156, 288 i 580 habitatges nous, respectivament, que sumats als 1.560 de la primera, feien un total de 2.584 vivendes que albergaven més de 10.000 habitants. També els serveis basics arribarien progressivament: la U.E. Sant Pere i Sant Pau (1972) seria la pionera. I darrera la pràctica esportiva arribarien el temple parroquial i la brigada de guàrdia de Bombers (1975), i la construcció de l’escola pública (1976) que substituïa les aules disperses pels baixos dels blocs. Durant aquella dècada, el barri superaria amb nota aquella barrera de risc invisible que es cernia sobre tots els projectes urbanístics de l’època: el perill de quedar ancorat en la fase inicial de creixement que conduïa el barri cap a la marginalitat econòmica i social. Passat mig segle, Sant Pere i Sant Pau no tan sols ha consolidat un espai propi sinó que, també, es projecta cap al futur.