LLUÍS BALART (Director del Museu d’Història de Tarragona)

“Els barris de Tarragona es van planejar amb un urbanisme de manual militar”

Text Marc Pons, Fotos Pierre Grubius

Lluís Balart Boïgues (Tarragona, 1955). Casat. 2 fills (dos nois). Llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Ex-empleat de l’Arxiu Històric de l’Autoritat Portuària. És des del 2008 el director del MHT (Museu d’Història de Tarragona), la institució municipal que té la missió de recuperar i explicar el relat de la història de la ciutat tant als propis veïns com als visitants. És un gran coneixedor del fil de la història de Tarragona i, molt probablement, qui millor sap quina ha de de ser la funció del MHT en la missió de crear els escenaris -de museïtzar el patrimoni- que l’han d’explicar: “La història és per a explicar-la, entendre-la i pensar-la… és un patrimoni de tots i de totes”.

Sr. Balart, com explicaria a un veí o veïna de Tarragona què és el Museu d’Història? Bé, el Museu d’Història, físicament, és un edifici que ha de conservar, difondre i investigar el patrimoni que explica la història de la ciutat. També, naturalment, és el punt de recepció dels usuaris d’aquest servei. I després hi ha les extensions, aquells espais museïtzats escampats per la ciutat que son gestionats des de l’MHT.

No sé si s’entén molt bé… Miri, la Història, en majúscules, ens explica el perquè de les coses que ens passen en l’actualitat. És a dir, es pràcticament impossible interpretar l’actualitat si no tenim una referència del passat. Hi ha molts detalls, desconeguts pel gran públic, molt importants per a explicar Tarragona… la ciutat actual i, probablement, la ciutat futura.

Què en sap la gent, en general, de la història de Tarragona? Ben poc. Saben que Tàrraco va ser la gran capital de la Hispània romana. El patrimoni que hem recuperat, i que es visible, ens ho recorda cada dia. Però, a partir de la romanitat, és a dir del segle V, el gran públic té un gran desconeixement. Són tres quartes parts de la nostra història que, des del MHT, tenim la voluntat d’explicar i divulgar.

Parlem d’aquest “buit” de quinze segles. Què passa després de la romanitat? Tarragona passa de ser una gran ciutat a un petit poble. Durant el segles que van del V al VIII perd tres quartes parts de la població. I després amb la invasió àrab del segle VIII, perd també les estructures de poder; és a dir, allò que l’havia fet capital d’un territori. Tàrraco es converteix en una ciutat fantasmal que, en absolut, vol dir deshabitada.

Què vol dir, exactament, una ciutat fantasmal? Pels testimonis que tenim, estimem que entre els segles VIII i XI, és a dir la Tarragona musulmana, queda reduïda a una petita població residual, mentre que els edificis monumentals només serveixen d’amagatall ocasional per les algarades organitzades des de Siurana i més endavant des dels comtats del nord.

Què ens explica això? Primer que la ciutat, com a tal, desapareix; convertida en camp ruïnós. I segon, que va perdre la seva capitalitat durant aquell període de semi-abandonament. Mai més la tornaria a recuperar. Quan ens preguntem perquè Barcelona és la capital de Catalunya, i no ho és Tarragona -l’hereva de Tàrraco- és per aquest motiu.

Però, després, al segle XII, quan els comtes independents de Barcelona la recuperen, és convertida en la capital eclesiàstica de Catalunya? Sí. Però això va ser un arma de doble tall. Perque si bé és cert que a l’Edat Mitjana ostentar una capitalitat eclesiàstica tenia molt prestigi, seria precisament això el que, més endavant, frenaria el seu desenvolupament com a ciutat. I el més important és que Barcelona, sempre conservaria la capitalitat política i econòmica.

«Tarragona passa de ser una gran ciutat a un petit poble. Durant el segles que van del V al VIII perd tres quartes parts de la població»

A part de la capitalitat eclesiàstica, què va aconseguir recuperar la Tarragona medieval d’aquella gran Tàrraco de la romanitat? La Tarragona medieval es va recuperar reutilitzant les estructures urbanes i els materials de l’època romana. Es van reconstruir cases i edificis públics i es van traçar carrers, aprofitant el que quedava dempeus de l’època romana. La Tarragona medieval es filla de la Tàrraco romana, malgrat els segles intermedis de semi-abandonament.

Algun exemple concret? El carrer Major, del segle XII, està traçat sobre el vial principal del Fórum Provincial, del segle I d.C. És, probablement, el carrer viu més antic de Catalunya. I l’urbanisme de la Part Alta té una disposició més o menys ortogonal, única a la Catalunya medieval, que és de claríssima influència romana. Això no passa ni a Barcelona, ni a Lleida, ni a Girona.

I això què ens explica? Que durant l’Edat Mitjana, quan es van forjar les que, actualment, son les grans ciutats de Catalunya, cadascuna va recórrer a una tradició pròpia antiquíssima. I la Tarragona de l’any 1000 es va referenciar a la Tàrraco de l’any 1. Això ens explica l’existència d’una cultura ciutadana de nostàlgia pel que, pensaven, que havia estat la Tàrraco romana.

Fins quan es va viure aquesta ‘postromanitat nostàlgica’? Fins fa relativament poc. Durant els segles XVI i XVII van ser molt coneguts els “jardins de Tarragona” -que eren privats- i que els poderosos veïns del carrer Cavallers construïen al darrera dels seus palaus (mirant cap al carrer dels Ferrers) o just al davant, a l’altra banda del carrer. Tarragona s’inspirava en Roma, la gran capital eclesiàstica de l’època.

Algun exemple més? Si. N’hi ha molts. Però, probablement, el més rellevant -que és més un cas de funcionalitat que de nostàlgia- es l’edificació de la Plaça de la Font, que es va portar a terme durant els segles XVIII i XIX. Totes les cases de l’ala sud de la plaça (la que toca amb la Rambla Vella) estan edificades sobre el que quedava de les grades del Circ romà.

Arribada aquesta època -centúries del 1700 i del 1800-, Reus inicia un enlairament econòmic i demogràfic que la converteix en la capital de territori. Perquè Reus i no Tarragona? Per moltes raons. Però la més important era el conflicte permanent que enfrontava les autoritats civils amb les eclesiàstiques. Fins el 1835 l’Arquebisbat no tan sols era la primera fortuna patrimonial de la ciutat, sinó que també tenia una quota importantíssima de poder polític i econòmic. Aquest conflicte va frenar el desenvolupament de la ciutat.

«Mentre Reus s’industrialitzava, a Tarragona sorgia una activitat econòmica exclusivament centrada a satisfer les demandes dels col·lectius eclesial i militar»

Alguna altra raó? Sí. A l’inici de la Revolució dels Segadors, l’any 1640, el comandant de l’exercit hispànic -el marques de Los Velez, el mateix que va passar a ganivet la població civil de Cambrils- va convertir Tarragona en plaça militar de primer ordre. Ho seria durant dos segles, fins després de les guerres napoleòniques. També això va frenar el desenvolupament.

Es certa, llavors, la cita que diu: “Tarragona, uniformes i sotanes”? Sí i no. Si be es cert que durant aquells dos segles, mentre Reus s’industrialitzava, a Tarragona sorgia una activitat econòmica exclusivament centrada a satisfer les demandes dels col·lectius eclesial i militar; també ho és que es va desenvolupar una potent xarxa de comerç pròpia d’una ciutat que exercia la capitalitat del territori.

Quina mena de comerç? Bàsicament vinculat al comerç de productes del camp… és un període poc estudiat, encara.

I tot això què ens explica? Quan ens preguntem perquè la regió del Camp té una capitalitat compartida entre Reus i Tarragona, a diferència del que passa amb les regions de Barcelona, Lleida o Girona -que tenen una capitalitat única i indiscutible-; l’explicació la tenim en la suma de tots aquests fenòmens.

Sense sortir d’aquest període. Que hi ha de mite o de realitat en els “despullats” de 1811? El setge i el saqueig napoleònic de 1811 marca un abans i un després en la història de Tarragona. Un punt i a part. En aquell saqueig van morir 5.000 dels 8.000 habitants de la ciutat. Una matança molt reveladora de com anaven les coses en aquella època. Mentre que els que tenien recursos van fugir abans de l’assalt, fins i tot alguns comandaments de l’exercit espanyol, la població humil va ser brutalment assassinada als carrers i a les cases.

I això que ens explica? Tarragona va pagar un sacrifici que es demostraria absolutament innecessari. En altres ciutats -com Barcelona, com València o com Reus-, les autoritats municipals van obligar els militars a rendir-se amb l’objectiu d’impedir una matança i la destrucció del teixit productiu. A Tarragona, després de 1811, es va haver de començar pràcticament de zero.

I com es va fer? Van arribar molts immigrants dels pobles del Camp de Tarragona. I es van establir a la ciutat molts comerciants d’arreu del Principat i de les Illes. Aquella ciutat convertida en enderrocs i cendra es van convertir, paradoxalment, en un territori d’oportunitats. El port, que ja s’havia començat a recuperar unes dècades abans, hi va tenir molt a dir.

Parlem d’un altre abans i un altre desprès. L’arribada de la immigració peninsular dels anys 60 i 70 del segle passat que canviaria la fesomia de la ciutat per sempre. La pregunta que es fa molta gent és: perquè es van construir els barris tan allunyats del centre? Aquells barris es van planejar durant la dictadura franquista. Aquest detall és molt important. Perquè explica que les autoritats del règim volien tenir sota estricte control, per motius bàsicament polítics, tots els fluxos de població. Quan es van planejar els barris de Tarragona, que en vint-i-cinc anys van duplicar la població de la ciutat, les autoritats del règim van dibuixar un urbanisme dispers, allunyats del nucli principal i allunyats entre ells; i format per carrers llargs i en paral·lel on, en cas de revolta, la policia o l’exèrcit hi pugués accedir i exercir el control d’una manera ràpida i efectiva. L’urbanisme dels barris de Tarragona és de manual militar.

Ha previst el MHT explicar-ho? Ho treballem, com totes les altres èpoques que hem comentat. La nostra ambició es oferir a la societat un relat, el fil de la història, que expliqui la nostra realitat actual.