L’ALGUER

La germana retrobada

45.000 habitants. Es la cinquena ciutat de Sardenya en massa poblacional. Fundada l’any 1102 per la família genovesa dels Dòria. I refundada l’any 1354 per la família catalana dels Cabrera. En l’actualitat es l’única ciutat d’Itàlia on es conserva el català

Marc Pons

Les últimes dades confirmen que, després de tres segles d’intensa italianització, el català és, encara, la llengua vehicular d’una quarta part de la població (25%); i és entès per una immensa majoria que l’ha sentit de boca dels pares o dels avis. En ple segle XXI, l’Alguer -la germana retrobada-, mira el futur cap a Catalunya i cap al sector turístic. La llengua catalana es recupera: creix la massa d’usuaris que es reconnecten amb la tradició familiar. I el turisme cultural procedent de Catalunya i del País Valencià s’ha convertit en un dels principals motors econòmics de la ciutat.

Per què es parla català a l’Alguer?

L’any 1354, en plena campanya militar de conquesta catalana de Sardenya, la ciutat de l’Alguer es va rebel·lar contra els nous dominadors. I el rei catalano-aragonès ho va resoldre pel dret, amb la brutalitat que s’esmerçava en aquells segles medievals: va expulsar la població autòctona i va repoblar la ciutat amb catalans, valencians i mallorquins. Durant dècades s’havia explicat que aquells catalans que van ser establerts a l’Alguer eren de Tarragona i de Reus. Però la investigació historiogràfica ha posat de relleu que en aquella empresa també hi havia empordanesos, valencians i mallorquins. Roberto Lai, un historiador sard que ha dedicat més de quinze anys a la investigació de la relació històrica entre Catalunya i Sardenya, explica que els tarragonins i els reusencs eren molt nombrosos; però ni eren els únics ni, tan sols, eren la majoria.

L’Alguer va ser l’única ciutat catalana?

L’historiador sard Roberto Lai

Passat mig segle els catalans havien consolidat el domini sobre Sardenya. Roberto Lai explica que les oligarquies locals sardes es van mestissar amb les elits militars catalanes. Fins el punt que el català es va convertir en la llengua de les classes dominants. Ciutats com Càller -la capital de l’illa- on la presència d’aquelles elits no tan sols era molt nombrosa, sinó que també era molt influent; el català es va convertir en la llengua de l’administració, de la cultura, de la justícia, dels negocis… i de les cases, dels carrers i de les places. Les extenses xarxes clientelars (comerciants i botiguers) i subalternes (criats i minyones) es van catalanitzar d’immediat. Càller seria catalanoparlant durant més de quatre-cents anys, fins més enllà del 1713, quan Felip V d’Espanya, va tallar el cordó umbilical que unia Sardenya i Catalunya, cedint l’illa a Àustria.

Sardenya, la “catalana”

Sàsser, la “capital del nord” seguiria el mateix camí que L’Alguer i que Càller. Seria catalanoparlant fins a mitjans de la centúria del 1700. Durant aquests quatre segles, la llengua no seria l´únic element de relació. Les ciutats de l’illa es dibuixarien a la “catalana”. Passejant pels seus barris històrics tenim una profunda i extraordinària sensació de familiaritat. Roberto Lai explica que els estils arquitectònics civil, religiós i militar de l’illa estan més que inspirats en allò que els estudiosos de la història de l’art denominen “gòtic català”. I en la seva evolució artística i urbanística. Els carrers del bastió de l’Alguer (el barri històric) tenen una més que curiosa semblança amb els qualsevol poble de la costa catalana. Podrien ser Torredembarra o Cambrils.

Càller i Sàsser

Sàsser. Corso Vittorio Emanuelle II

A la capital les coses no són diferents. El barri històric de Càller està disposat sobre el terreny seguint el patró urbanístic de les ciutats medievals i de l’Antic Règim catalanes: carrers en paral·lel llargs i estrets que marquen el camí entre el port i la part més elevada de la ciutat. La Via Nicoló Canelles (un cognom de clar origen català) té una extraordinària similitud amb el carrer Major de Tarragona. I la Via Ludóvico Baylle (un altre cognom català lleugerament alterat) sembla una rèplica del carrer Apodaca, també de Tarragona. Al barri històric de Sàsser, passa tres quarts del mateix; amb la particularitat que al no tenir port, la planta urbanística te un dibuix més concèntric. Però el Corso Vittorio Emanuele II te una curiosa semblança amb el Raval de Santa Anna de Reus i la Piazza del Castello amb la plaça de la Llibertat de la capital del Baix Camp.

Càller seria catalanoparlant durant més de quatre-cents anys

La desaparició del català

Càller. Torre de l’Elefant

Roberto Lai explica que després el 1724, Sardenya va passar de domini austríac a mans dels ducs independents de Savoia, que un segle i mig més tard serien els impulsors de la unificació d’Itàlia. Seria a partir de llavors que el català desapareixeria progressivament de totes les esferes de la vida pública sarda. Fins a quedar reclòs a la categoria de llengua familiar. L’any 1800 havia desaparegut de la pràctica totalitat de l’illa. Fins i tot de l’àmbit domèstic. Però en canvi, els notaris sards continuaven utilitzant el català. Malgrat que ja només era un testimoni del passat les escriptures es van seguir redactant en llengua catalana fins el 1824. Roberto Lai ho atribueix al prestigi que havia tingut el català en els cercles del poder i de la cultura; sobretot l’àmbit de les lleis. El dret sard, que va ser vigent fins a la unificació italiana de 1870, estava clarament inspirat en el dret català.

L’Alguer, últim reducte

L’Alguer ha estat la ciutat que millor ha resistit el procés de descatalanització de l’illa. Roberto Lai afirma que això s’explica per l’absència d’unes elits locals potents que, com a Càller o a Sàsser, serien -en el decurs de la història- el principal factor de catalanització i descatalanització de l’illa. Però també perquè a l’Alguer, el català sempre va ser alguna cosa més que un vehicle de comunicació. I no pel fet que els seus habitants fossin descendents de catalans. Ho eren. Però només en part. Roberto Lai insisteix molt que durant segles, la immigració sarda establerta a l’Alguer adoptava el català com a llengua pròpia. I malgrat que, durant els darrers tres segles, el català havia quedat reclòs a la categoria de llengua domèstica; ha resistit fins a l’actualitat, precisament perquè ha conservat la seva naturalesa com a factor de cohesió social i d’identitat local.