FITO LURI

“En el món de la música, mai és tard i un s’ha de superar”

Després del disc ‘Planetes Càlids’, el cantant reusenc està immers en un nou projecte discogràfic que veurà la llum al setembre

Text Cristina Valls, Fotos Pierre Grubius

Fito Luri (Reus, 1971) és compositor i cantant i, des de fa 30 anys i escaig es dedica professionalment a la música d’estil “visceral i sincer”. Després d’estrenar el seu disc ‘Planetes càlids’ (Kasba Music, 2017), un projecte vivencial on va buscar la infermera que el va atendre a l’UCI mentre lluitava contra un càncer, es troba creant un altre disc, que s’estrenarà pels volts d’aquest setembre.

És un autor prolífic. L’any passat vam conèixer l’univers poètic de ‘Planetes Càlids’ i enguany ja torna amb un altre projecte… Habitualment, relaciono la meva quotidianitat amb el que escric a les meves cançons. La vida et dóna molt de material, només has d’afegir música. El procés de creació d’aquest nou treball és més introspectiu que la resta que he fet, també èpic a l’hora de buscar sons. L’estic fent a Barcelona amb el productor Pau Romero. Ell és guitarrista, m’enregistra el so de les guitarres a banda i també produeix el disc. Certament, sono d’una altra manera i és el que buscava. Volia sortir del que feia fins ara, les pautes més convencionals. Aquest pas ha estat de llarg recorregut, ja que he canviat tota la banda. Hem creat moltes capes de sons diferents i hem anat experimentant fins a trobar sonoritats úniques i irrepetibles. Pel que fa a la meva veu, col·laboro també amb Carla Aparicio, qui me la produeix. Crec que, fins i tot, sonaré diferent.

Té quelcom a veure amb gravar a Barcelona? Bé, tot és més gran. L’estudi està a prop del Born i, quan surto de treballar, veig la gent i realment dóna per fer mil històries. Sempre hi trobes molts més professionals. De, fet hi col·laborarà molta gent. El disc tindrà una part visual molt important. La caràtula serà en blanc i negre i he donat a 10 fotògrafs i fotògrafes una lletra. Sense que l’escoltin, ell em donaran una fotografia basant-se en el que els ha inspirat.

Descobrirem un Fito completament diferent… Segueixo sent el mateix, però vull evolucionar, tant a nivell personal com professional. El públic trobarà una barreja d’acústics i metàl·lics, però també ritmes pausats, alternatius i onírics. Tot i que no puc esmentar el nom del nou disc, puc dir que seguirà sent pop, mostraré la vida de manera senzilla, sense floritures i parlaré sobre les coses bones, com celebrar la vida, i de dolentes, com el desamor. La immediatesa de la indústria musical també provoca que passis una mica de les modes.

«Mostraré la vida de manera senzilla, sense floritures i parlaré sobre les coses bones, com celebrar la vida, i de dolentes, com el desamor»

Què està aprenent a nivell personal? Un cop vaig llegir que el nostre cervell és plàstic i que a mesura que anem vivint, la seva forma va canviant. S’adapta a noves situacions. Crec que en el vessant humà, no ens hem d’estancar i fer sempre el mateix. En aquest disc, evidentment, parlo de temes dels quals no havia parlat fins ara. Per exemple, cançó protesta, no n’he fet mai, perquè considero que no en sé fer. Malgrat això, sóc una persona molt combativa i activa en la protesta social.

Aquest cop utilitza la música per reivindicar situacions? Cançons denúncia, més aviat. Parlo sobretot del tema dels refugiats a la zona del Mediterrani. És un tema que he viscut de molt a prop, tinc una companya que s’hi ha trobat. Hi ha dues cançons al disc que parlen d’això. Una d’elles es diu ‘Sara’. Tracta la història real d’una nena d’uns dos anys i mig procedent de la Costa d’Ivori que va perdre el germà i la mare en una pastera. S’havien de reunir amb el pare a França i el viatge va ser tràgic. La notícia va fer la volta al món. La nena va arribar tota sola a Itàlia i no va poder tornar amb el pare, ja que les autoritats italianes no tenien els mecanismes necessaris per corroborar si era realment el seu progenitor o no. La mirada de la nena, malgrat la seva joventut, era molt madura. L’única solució era aportar unes proves d’ADN i aquestes eren costoses i potser trigaven dos anys a fer-se. Finalment, van derivar-la a una família d’acollida.

S’ha pogut alliberar dins el terreny professional, doncs. Potser fins ara, aquests temes els combatia d’una manera més passiva professionalment, però activa en l’àmbit més personal. Era el moment i em venia de gust. Sempre he escollit els temes quan van en consonància amb les meves vivències.

«Crec que vull fer coses perquè aporten alguna cosa per a mi, vull estar convençut del que faig. Evidentment, també voldré que a més a la gent li agradi, que la música l’ajudi»

A quina mena de disc s’enfronta? A un de molt difícil, perquè l’exigència és més alta. Mai havia treballat amb una persona al costat que em digués que no canto bé. Ara estic reeducant-me musicalment. Escolto el Fito d’abans i penso que no sóc jo. Em vull superar i he fet sessions de reeducació de laringe, tècniques que coneixia, però no les havia aplicat mai abans. L’edat també et fa tocar de peus a terra. És un repte personal. Tinc molt clar què és ser famós i crear treballs de prestigi. Crec que vull fer coses perquè aporten alguna cosa per a mi, vull estar convençut del que faig. Evidentment, també voldré que a més a la gent li agradi, que la música l’ajudi.

Musicalment, doncs, en quin moment es troba? En un moment de sinceritat amb mi mateix, mai és tard i un s’ha de superar. Si vols fer projectes amb cara i ulls no pots seguir fent sempre el mateix. Ara estic estudiant piano, per exemple, qui m’hagués dit cinc anys enrere que ho faria? Aprendre’n m’anirà bé, ja que paral·lelament preparo un musical familiar que s’estrenarà el desembre al Teatre Bartrina de Reus sobre el llegat musical del Xesco Boix.

Última pregunta: com viu la Festa Major de Sant Pere de Reus? Miro de no perdre’m mai una tronada. Tinc per costum convidar algú de fora a sopar a casa a la revetlla de Sant Joan. Quan era jove potser era més participatiu, però d’un temps cap aquí crec que en el Sant Pere paral·lel: el d’aquella gent que el celebra ajuntant-se amb amics i familiars, una festa més particular i íntima, més aïllada de la festa al carrer.