DOCTOR PALAZÓN

“Fer esport és saludable, però cal conèixer els nostres límits”

El cardiòleg Óscar Palazón aconsella l’activitat física moderada i la dieta mediterrània per prevenir les malalties del cor

Text Marc Busquets | Fotos Pierre Grubius

El cor és una màquina quasi perfecta, i precisament per aquesta raó cal seguir pautes de vida saludables que n’allarguin la seva utilitat. El cardiòleg Óscar Palazón exposa en una entrevista a VIU a Fons com poden prevenir-se les cardiopaties i alerta dels riscos lligats a la pràctica esportiva d’alta intensitat. “Potser se’n fa un gra massa. Fer esport és necessari i molt saludable, però el més important és conèixer quins són els nostres propis límits per evitar mals majors”, recomana. El doctor és, a més, el coordinador de la unitat de cardiologia de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, en funcionament des de l’any 1998 i formada per vuit professionals especialistes.

Com és, el nostre cor? El nostre cor és una màquina quasi perfecta, fiable i efectiva. Podríem dir que és un motor que impulsa la sang per tot el nostre organisme, i que les cardiopaties són les malalties relacionades amb el funcionament d’aquest motor. Sí que s’han dissenyat cors artificials, però la seva vida és limitada. A grans trets, podem establir que té tres grans components. La seva part mecànica, un sistema elèctric propi que aporta energia perquè els músculs i les cèl·lules es contraguin de manera sincrònica i un sistema d’alimentació, per entendre’ns, format per les artèries coronàries.

D’aquests tres sistemes, quin se sol espatllar més? En principi, el que més problemes pot donar és el relatiu a les artèries coronàries, i no només en la població que practica esport de manera regular, sinó en la general. És on hi ha una major incidència. El més freqüent, en aquests casos, són els infarts. Aquestes són les malalties del cor més habituals, amb diferència.

«Subratllem sempre la importància de la dieta mediterrània, que és bàsica i sana»

Quins mals hàbits poden afavorir l’aparició d’una cardiopatia? Són de dues classes, principalment, que cal diferenciar. D’una banda hi tenim els mals hàbits alimentaris i, de l’altra, els mals hàbits tòxics. Els alimentaris estan inclosos i vinculats a altres malalties.

Parlem del colesterol, posem per cas? Seria una possibilitat, sí. I al capdavall cal entendre que tot allò relacionat amb el colesterol pot acabar produint una obstrucció de les artèries, que és el que hem comentat fa uns instants.

I què cal fer, per prevenir les malalties lligades al colesterol? Subratllem sempre la importància de la dieta mediterrània, que és bàsica i sana. Es tracta, en essència, d’evitar components greixosos i sucres saturats amb l’objectiu final d’intentar que el nostre metabolisme no estigui sobrecarregat dels anomenats greixos dolents, per entendre’ns, i que són els que condicionen que les nostres artèries es vagin obstruint a poc a poc.

Abans s’ha referit als mals hàbits tòxics. Certament, el tabaquisme i el consum d’alcohol que no sigui moderat no són bon aliats per a la salut.

En som prou conscients, dels riscos dels nostres mals hàbits? Sobre el paper, sí. Si preguntes a qualsevol persona quines pautes s’han de seguir per tenir un estat de salut òptim, la resposta se la sap. Es pot menjar de tot, sí, però amb moderació i sempre donant preferència als aliments que sabem que són saludables. A tots ens ve de gust una barbacoa amb xai, xoriço i bacó, però sabem que no en podem abusar. De fet, no hi ha cap fórmula màgica, és així. El millor és tenir una mica de sentit comú a l’hora de planificar i seguir una dieta per controlar el nostre pes, ja que aquest és un factor directament relacionat amb la possibilitat de patir una malaltia cardiovascular.

«Actualment estan apareixent cardiopaties en edats entre els 30 i els 40 anys, més aviat que fa unes dècades»

I a la pràctica? Doncs a la pràctica són pautes que no sempre se segueixen, potser per desconeixement, potser perquè ens pensem que no ens passarà res. Només cal tenir present que l’obesitat és cada cop més freqüent a la societat, i que afecta gent molt jove. El curiós del cas és que tenim a l’abast molta informació que circula i que ens ajuda a prevenir conductes de risc, però no sempre en fem cas. Lamento haver de dir que l’aplicació de tota aquesta feina preventiva no és del tot satisfactòria.

Però ara gairebé tothom practica esport. És cert. N’hi ha molts que van al gimnàs, o que fan una vida esportivament sana, però al mateix temps la taxa d’obesitat en la gent jove, en els adolescents, és cada cop més elevada. Cal pensar que cada cop veiem gent més jove amb problemes de colesterol, i això és preocupant. No som davant d’una epidèmia, però sí que és preocupant.

I doncs? Som en un moment en què tenim molts més coneixements i informació que anys enrere per prevenir les malalties del cor, i s’ha instaurat certa cultura de l’esport, però som lluny que tothom apliqui les pautes saludable que els professionals recomanem. 30 anys enrere no teníem tanta informació, i el cas és que actualment estan apareixent cardiopaties en edats entre els 30 i els 40 anys, més aviat que fa unes dècades.

I quan s’arriba als 50? Si el pacient té uns 50 anys, cal saber si fa esport de manera regular o no és el cas. Hi ha un perfil en aquesta franja d’edat que, sense haver fet mai esport, canvia el xip i es planteja que n’ha de fer peti qui peti, i que de sobte fa grans esforços als quals mai ha estat acostumat. No és bo fixar-se grans reptes, quan es comença. És millor començar amb exercicis de ritme progressiu, entre dos i tres dies per setmana, com ara anar en bicicleta o natació. Començar de cop volent pujar a La Mussara no és recomanable.

No sé pas si es refereix a un excés d’intensitat quan fem esport. Potser és que ens passem de sans. Consti que aquesta és una opinió personal. M’està molt bé que es fomentin les pràctiques esportives. Fer esport és necessari i molt saludable, però potser sí que se’n fa un gra massa. Crec que, en certa manera, estem experimentant una mena de ‘boom’ en què ja no es tracta de fer esport sinó d’assolir fites i reptes per sobre del que el nostre es pot permetre, en segons quins casos. Fa 20 anys, per exemple, la gent que feia una marató semblava quelcom a l’abast d’uns pocs. Ja no n’hi ha prou, segons com, amb fer una passejada en bicicleta. Si no fas una ‘ultraman’ o altres proves que requereixen un altíssim desgast físic és com si no n’hi hagués prou. A banda, són pràctiques esportives que gairebé vénen avalades per eslògans publicitaris en què se t’insta a superar els teus propis límits, a no tenir por, a fer les coses. I no tinc clar que aquesta sigui sempre una bona política.

Per què? Perquè ningú sap què hi ha més enllà dels límits. El nostre cos està dissenyat d’una manera particular, i cadascú té les seves habilitats i potencialitats. Hi ha qui té un físic més privilegiat, però el cas és que molts tendeixen a emmirallar-se en grans mites esportius per superar-se.

«No es tracta de fer grans esforços, sinó de gaudir i mantindre’ns actius per evitar mals majors»

Cal ser prudent, per tant. Molt, i més a partir de segons quines edats. Hem de tenir clar sempre que no es tracta de fer grans esforços, sinó de gaudir i mantindre’ns actius per evitar mals majors. A més s’ha d’assenyalar que dur a terme esforços físics de manera regular pot ser contraproduent per a la salut, perquè el nostre cor té també una capacitat determinada d’aguantar esforços. El problema és que n’hi ha que es posen a prova per superar-se i superar també el company que potser corre més de pressa o més estona. S’ha d’anar en compte. Abans he fet l’analogia del cor amb un motor, i és una evidència que si sempre el sotmetem a grans esforços potser tindrem un ensurt, finalment. Ho torno a dir, l’esport és fantàstic per a la salut cardiovascular, però amb mesura. No cal arribar a desafiaments extrems.

Què pot fer alertar els professionals que un esportista pot tenir una malaltia del cor? D’entrada, cal estar tranquil. Per estadística, la possibilitat de patir-la és baixa. Si una persona jove que ha fet esport de manera regular no ha presentat mai cap símptoma estrany, en aquest sentit, no s’ha de témer. Sí que és important passar les revisions oportunes puntualment, a la recerca d’una possible entitat que pugui comportar problemes més endavant. D’entrada, això ens permetrà identificar-les, aquestes entitats. A més, no cal fer grans proves ni reconeixements. Un simple interrogatori per part del nostre metge esportiu ja ens pot ser molt útil per obtenir prou informació com per descartar segons què o posar l’accent en un tipus de seguiment més concret. Això, més una exploració i un electrocardiograma ens pot aportar la tranquil·litat necessària per practicar esport de manera normal.

Fa de coordinador de la unitat de cardiologia de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, a més. Sí. Som vuit professionals i la unitat està en marxa des de 1998. Dos dels professionals són especialistes que fan els cateterismes, però el nucli el formen sis i ens encarreguem de fer totes les altres feines relacionades, com les consultes externes, o l’hospitalització. Bàsicament, ens distribuïm la feina entre tots i la cirurgia la derivem a Barcelona.