VIDA DE GOSSOS

El maltractament de gossos no té fácil solució

Enterrats vius, amuntegats i desnodrits, forçats a passar-se la vida en baralles… els gossos han de patir massa sovint les barbaritats que els hi infligeixen els seus amos

Text: Alícia Fàbregas | Fotos: Pierre Grubius

Gossos en una de les gàbies de la protectora de Torredembarra

El passat 14 de febrer es denunciava l’existència d’una fossa comú a Tarancón, un municipi de la província de Cuenca, on es trobaven diversos sacs amb cadàvers de gossos que havien estat utilitzats per la caça. Alguns mostraven evidències d’haver estat enterrats en vida.

Al mes de febrer, també, es duia a terme el judici contra Roberto González, el conegut caçador de l’anomenada “finca dels horrors”, on al 2014 es van trobar 55 gossos amuntegats, en condicions pèssimes, desnodrits i deshidratats, vivint entre els seus propis excrements i orines, infestats de paparres, amb ferides, en habitacles sense sostre i a ple sol.

L’any 2017 es portava a terme la major operació realitzada a Espanya contra les baralles il·legals de gossos. Es van detenir 34 persones i es van rescatar 230 gossos d’una organització que actuava a Canàries, València i Múrcia.

Per desgràcia, les notícies sobre el maltractament de gossos són habituals a Espanya i no sembla una situació que tingui un final pròxim, perquè intervenen massa actors en la cadena de negligències. Segons afirma una veterinària de la província de Tarragona, que prefereix mantenir-se en l’anonimat i que treballa amb vàries protectores de la zona, “la cadena de responsabilitats seria: propietari, Estat i protectores”. I les associacions neixen per resoldre aquestes disfuncions.

Les notícies sobre el maltractament de gossos són habituals a Espanya i no sembla una situació que tingui un final pròxim, perquè intervenen massa actors en la cadena de negligències

Propietaris

“Nosaltres, desembre i gener no donem cap cadell des de fa molts anys perquè sabem que als tres mesos estarà una altra vegada aquí”, assegura Josep Maria Crespo, director de la protectora d’animals de Torredembarra. Van prendre aquesta mesura perquè per Nadal i Reis era bastant típic que es vinguessin a adoptar cadells per a regalar a nens, com qui regala un peluix, i això és un problema de consciència social. Com senyala la veterinària que prefereix no donar el seu nom, “no hi ha una educació en els col·legis explicant que un animal és un ésser viu, que té uns drets de vida digna. Un cadell necessita una educació i si tu no tens el temps…Has d’estar 24h educant-lo almenys els primers dos mesos. Però van, compren el peluix per regalar-li al nen, que a més no és un regal per a un nen, la tinença responsable és d’un adult, llavors quan ha trencat el primer comandament a distància de la tele, li peguen una hòstia i el retornen a la gossera. Perquè no hi ha hagut una consciència prèvia de dir, vaig a adoptar un animal, és l’espècie que puc adoptar? És la grandària d’animal que puc adoptar? Tinc el temps?”.

Rosa Martín i Fàtima Ruiz amb un podenc i un llebrer espanyol adoptats per Galgos112

Alguns experts han determinat una mena d’escala per a mesurar el benestar d’un animal de companyia, com el model de les cinc llibertats, del qual en parla sovint a les seves xerrades Jaume Fatjó, Director de la Càtedra Fundación Affinity Animales y Salud del Departament de Psiquiatria de la UAB. Diríem que les unitats d’aquesta manera de mesurar pivoten al voltant de cinc eixos: no ha d’estar malnodrit; no ha de patir malalties o dolor, sense rebre una atenció mèdica adequada; no ha d’experimentar por o estrès; no ha de sentir incomoditat; i ha de poder expressar una conducta natural per la seva espècie. En la mesura que aquestes llibertats es van comprometent, podem dir que els responsables de l’animal passen d’oferir una tinença competent, a una de risc i finalment a un maltractament.

Així, que els gossos acabin retornats a la protectora és -a part d’un miracle- el mal menor. Sol ser més habitual que quan un propietari s’adona que ja no pot mantenir el seu gos, l’abandoni. Portar-lo a la protectora significa pagar 250€ com a preu simbòlic, pel manteniment de l’animal -alimentació, vacunes, etc.- tot el temps que no s’aconsegueixi trobar un nou amo, i no molta gent està disposada a fer aquest desembors.

D’altra banda, bussejant i afinant una mica més en aquest món, ens topem amb un iceberg: el maltractament de gossos de caça, com són el llebrer espanyol –més conegut pel seu nom en castellà, ‘galgo’- i el podenc, que amaguen un gran negoci.

A l’abril farà 10 anys que va néixer Galgos 112, una associació amb seu a Sant Feliu de Guixols, però amb delegacions a tota Espanya, que lluita per ajudar tant a llebrers espanyols com a podencs. La Rosa Martín i la Fàtima Ruíz són les responsables de la delegació de Tarragona. Per casa seva i per la de la resta de voluntaris de Galgos 112 passen molts llebrers d’acollida, que arriben en un estat deplorable, la majoria provinents del sud: “És un animal que es fa servir molt a la part d’Andalusia, Castella-La Manxa i Extremadura. Allà se’n troben més de 50.000 a l’any abandonats o morts”, explica la Rosa. Les protectores d’aquelles zones estan saturades i per això pugen els animals cap a Tarragona o altres punts d’Espanya.

«És un negoci, ho pots veure a milanuncios i per tot arreu, que canvien teles per ‘galgos’»

“Per la gent que els fa criar, aquests gossos són la seva moneda de canvi. És un negoci, ho pots veure a milanuncios i per tot arreu, que canvien teles per galgos“, diu indignada la Fàtima. De fet, a Castella-La Manxa han exclòs recentment de la seva llei de benestar animal als gossos de caça, acceptant la petició de l’Associació de Rehalas Regionales Caza y Libertad (Arrecal) i la Federación de Caza de Castilla-La Mancha. I aquest és el catalitzador del drama, que als polítics no els hi convé contribuir a la protecció dels gossos de caça. En paraules de la Fàtima, “si ja partim de la base que els que governen són caçadors, això és molt complicat. Mouen moltíssims diners els galgos“. Hi ha una dita en el món de la caça: un llebrer no val el que val una bala. És una mostra del menyspreu que es té cap a aquests animals. Se’ls contempla només com una eina, un estri que no més cal que sobrevisqui i estigui suficientment sa com per a fer la seva feina, un cop ja no serveis, es pot llençar a les escombraries. Per sort existeixen associacions com Galgos 112 que intenten posar-hi remei.

L’Estat

La protectora d’animals de Torredembarra

Espanya ratificava al març del 2017 el Conveni Europeu de protecció d’animals de companyia, que es va aprovar a Estrasburg fa 31 anys. Aquest és el temps que l’Estat espanyol ha trigat en posar-se a l’alçada dels seus companys europeus en matèria de benestar animal. El conveni estableix unes normes per a la tinença, reproducció, adquisició, ensinistrament i cria dels animals de companyia, i estipula, per exemple, com s’han de sacrificar, perquè pateixin el mínim tant a nivell físic com psicològic.

A més, no va ser fins al desembre de l’any passat que el Congrés espanyol va aprovar que els animals passin a ser considerats jurídicament com a éssers vius dotats de sensibilitat, perquè fins ara no eren més que ‘coses’.

Tenint en compte el ritme al que va la legislació, no es pot esperar que a la pràctica les coses estiguin més avançades. A les protectores, per exemple, l’Estat fa revisions periòdiques: “Es presenta i firma que tot està bé. Està bé que hi hagin 20 animals en una gàbia i només un menjador…Perquè l’Estat no sap què fer amb aquests animals. Catalunya té una llei d’eutanàsia zero, en altres comunitats es maten els animals. Quan tu fas una llei perquè no es pugui matar, llavors inverteix diners perquè aquests animals estiguin en bones condicions. Si no dónes els diners que correspon per a neteja, per a manutenció, per a veterinaris…llavors l’Estat està fent maltractament”, reflexiona la veterinària que prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Efectivament, des de les protectores es corrobora aquesta falta de finançament públic. Crespo assegura que la Diputació dóna certes subvencions “en proporció al que tu has gastat sobretot en esterilitzacions, vacunes, xips i alimentació. Si no fos per la Diputació de Tarragona no sobreviuria cap protectora de la província. La Generalitat, que és la responsable, no fa res per complir un servei públic que haurien de fer ells i no nosaltres. És vergonyós. A més, tampoc ajuda a mentalitzar la gent de que no es pot ni criar ni abandonar”.

Josep Maria Crespo, director de la protectora de Torredembarra

Hi ha maneres de forçar la visibilitat d’aquestes negligències i l’actuació de l’Estat. Les manifestacions en són una, però també hi ha d’altres. Per exemple, Galgos112 el que fa és que “gos que es troba, gos que denuncia”, com afirma la Fàtima. Perquè les estadístiques que provenen de cossos com la unitat de la Guàrdia Civil dedicada al Servei de Protecció de la Natura (SEPRONA) siguin més realistes. Que la denuncia acabi arribant a bon port, s’identifiqui al propietari i se li faci pagar, ja és una altra cosa…

Les protectores

Gossos a la protectora de Torredembarra

A la protectora d’animals de Torredembarra, que compta amb més de 20 anys d’història, tenen 350 gossos en diverses gàbies, una al costat de l’altra a ambdues bandes d’un petit passeig. “La idea és la de tancar, per tant les inversions ja són molt limitades. Sobrevivim però ja no fem millores. Tinc 64 anys, jo ja no aguanto més. La gent jove que ve al darrere té molt de cor però no té mitjans econòmics per mantenir això. Una barbaritat costa això”, explica Crespo. I quan mira enrere, no sembla gaire satisfet: “Tan de bo no ho hagués fet. Ha sigut la meva ruïna econòmica, perquè això té unes pèrdues enormes i no he aconseguit res. He salvat molts [animals]? Sí, però no hem acabat amb el problema”.

«Si no fos per la Diputació de Tarragona no sobreviuria cap protectora de la província. La Generalitat, que és la responsable, no fa res»

La Luba, un llebrer adoptat per Galgos112 que es van trobar a la carretera després d’haver estat atropellada i que gràcies a l’associació ha pogut ser operada i salvar-se.

La protectora L’Última Llar, de Reus, va estar l’any passat en judici perquè entitats animalistes i alguns exvoluntaris l’havien denunciat per maltractaments i mala praxi. En aquest tema Crespo preferia no aprofundir-hi, però responia que “és un negoci, no és una societat protectora d’animals sense ànim de lucre. El negoci és recollir molt i treure profit. I Reus hauria de tancar, però si tanquen on van [els animals]? Els que hi ha i els que deixarien d’entrar. Per això fan la vista grossa…”.

No sembla, per tant, que hi hagi una solució visible a l’horitzó. Es fa molt difícil sobretot perquè hi intervenen molts agents i gran part d’ells només pensen en el propi benefici. En paraules de la veterinària que prefereix mantenir-se en l’anonimat: “Ha d’haver-hi un interès comú que no sigui ni que a mi em votin més o que a mi em donin la recollida…L’objectiu han de ser els animals”.