PETROQUÍMICA

Per què la petroquímica es va instal·lar a Tarragona i no a l’Ebre?

Marc Pons

CSA11_70_originalLa industria petroquímica, ens agradi o no, està indiscutiblement associada a Tarragona. Les fumeres de la refineria i de les químiques no tan sols formen part del paisatge sinó que en moltes imatges apareixen com elements destacats de l’skyline de Tarragona. La ubicació de la industria petroquímica va comportar els canvis socials, econòmics i urbanistics més importants de la història contemporània de la ciutat. I no, precisament, en positiu. L’origen de la petroquímica de Tarragona oculta una història de lluites d’interessos entre els elements dirigents del regim franquista al territori, que explica el per que es va desestimar la seva ubicació a l’Ebre -al costat del major cabdal d’aigua de Catalunya- i es va localitzar a Tarragona -amb unes reserves hídriques escasses-. L’existència del port de Tarragona només es el pretext recurrent.

La marca Tarragona i la “flama del metxero”

Quan viatjo per les Espanyes, i explico que visc a Tarragona, la reacció de molta gent es, sorprenentment, sempre la mateixa: Ah!, las químicas y el Port Aventura. No esmenten ni la Catedral, ni la Rambla ni el barri pescador del Serrallo; per posar tres exemples. La flama de la fumera de la refineria, especialment visible de nit, s’ha convertit, pel seu impacte visual i per la seva percepció amenaçant, en un element identificatiu que queda gravat en la ment de les persones que passen per Tarragona. Naturalment, queda instal·lat en aquelles ments com un element negatiu. Molt negatiu. Per consideracions purament mediambientals. La història de la industria química, de la seva radicació -a Tarragona- i de la seva ubicació -en les millors terres de conreu agrari de la comarca-, explica una part important del binomi Industria petroquímica-Tarragona.

Una mica d’història

Franco, Gonzalez-Sama i Sanromà. Tarragona, 24-10-1957. Font Ajuntament de Tarragona

Franco, Gonzalez-Sama i Sanromà. Tarragona, 24-10-1957. Font Ajuntament de Tarragona

Per a entendre la qüestió que planteja el títol de l’article ens cal retrocedir seixanta anys, i situar-nos en el context que va impulsar la seva radicació a Tarragona. L’any 1959, el dictador Franco donava un cop de timó important a l’estructura del règim. Cedia a les pressions del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i posava en marxa un pla econòmic que tenia el propòsit d’acabar amb aquella autarquia de postguerra que havia durant vint anys (dues dècades marcades per les tres “emes”: misèria, malalties i mort) i que tenia en les Cartillas de Racionamiento el seu protagonista destacat. El Plan de Estabilización de 1959 va comportar també un canvi en les esferes del poder. Els falangistes (ex filo-nazis) van ser progressivament apartats del poder en benefici d’una generació de joves tecnòcrates afectos al régimen vinculats a l’Opus Dei.

José Gonzalez-Sama Garcia; un falangista que, durant la Guerra Civil, havia lluitat al bàndol franquista; i que durant la postguerra havia format part de la “Vieja Guardia”

L’aparell del “régimen” a la provincia de Tarragona

Instal·lacions Sud (2)Durant la dictadura franquista el governador civil era la figura que concentrava tot el poder del regim al territori. Abans i després del “Plan de Estabilización de 1959”. A finals dels 50, el governador civil de Tarragona era un personatge anomenat José Gonzalez-Sama Garcia; un falangista que, durant la Guerra Civil, havia lluitat al bàndol franquista; i que durant la postguerra havia format part de la “Vieja Guardia”, una organització paramilitar lliurada a labors d’enaltiment del regim franquista i de persecució i repressió, amb tot tipus de mètodes i recursos, dels opositors clandestins a la dictadura. Com a governador va cessar per desavinences l’alcalde de Tarragona Enric Olivé Martínez (que amb la campanya “Tarragona endavant” havia impulsat la modernització de la ciutat). Tot i això a Gonzalez se li ha dedicat el nom d’un carrer de la ciutat i a Olivé, no.

Els alcaldes

Els alcaldes, nomenats a dit, eren el segon nivell de poder. L’any 1959, a la província de Tarragona, els alcaldes més poderosos eren el de la capital Rafael Sanromà Anguiano i el de Tortosa Joaquim Fabra Grifoll. Si més no, eren els més ben relacionats amb les altes esferes del règim. La lluita entre Sanromà i Fabra és la que respon en primer terme a la qüestió que es planteja al títol de l’article. Per a entendre-ho millor, direm que els historiadors Josep Margalef -professor de la URV-, Jordi Piqué -cap del servei d’arxiu i documentació de l’Ajuntament de Tarragona- i Elena Virgili -cap de l’Hemeroteca de Tarragona- ens expliquen, a través de diverses publicacions, que el finançament municipal s’obtenia gràcies a la capacitat de persuasió dels alcaldes davant els “ministerios”. Es a dir, gràcies a la trama de relacions personals entre els elements del “régimen”.

L’any 1959, a la província de Tarragona, els alcaldes més poderosos eren el de la capital Rafael Sanromà Anguiano i el de Tortosa Joaquim Fabra Grifoll

El poder de Tortosa

Franco i Fabra. Tortosa, 01-01-1967. Font RTVE

Franco i Fabra. Tortosa, 01-01-1967. Font RTVE

El periodista tortosí Joaquim Bayerri, a través de diverses publicacions ens explica que l’alcalde Fabra era la figura més rellevant d’un moviment social i polític conegut com el “bauisme” de Joaquim Bau, fill d’una família d’ideologia carlina que va ser alcalde de Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera, propietari del Banc de Tortosa i un destacat element de l’aparell de govern dels primers anys del regim franquista. El “bauisme” era bàsicament carlí, enfrontat amb els falangistes pel repartiment de poder a l’acabament de la Guerra Civil. I era, també, un moviment clarament inspirat en el tortosinismo, un “tabarnisme” sectari i classista que a principis del segle XX postulava que la regió de Tortosa no era catalana ni valenciana ni aragonesa. Era tortosina. Fabra tenia excel·lents contactes amb els “ministerios”, però no a través del governador civil.

El poder de Tarragona

En canvi; Margalef, Piqué i Virgili; ens expliquen que l’alcalde Sanromà -com Fabra, nomenat a dit pel ministre de governació- era membre d’una burgesia local -de tradició ideològica conservadora- que des de l’acabament de la Guerra Civil s’havia relacionat intensament amb els dirigents de la nova classe funcionarial franquista d’origen foraster. L’elit social i econòmica de Tarragona -i no cal dir la política- formada per aquests dos corpus compartia la ideologia -l’enaltiment del franquisme a través de la castellanització de la cultura i de l’espanyolització de la societat- i els interessos econòmics -monopolitzar el potencial d’una ciutat que, durant la Guerra Civil, havia estat devastada pels bombardejos de l’aviació franquista i que no s’enlairava a causa de les restriccions que imposava el règim dictatorial-. Una elit en la qual el governador civil era part destacada.

Els mètodes del “régimen”

L’any 1961 l’alcalde Sanromà dimitia com a tal. O el “dimitien”. En qualsevol dels casos, Piqué i Virgili expliquen que a Tarragona s’havia impulsat, des de l’equip de govern de l’Ajuntament, una pràctica tèrbola -si més no, que aprofitava tots els buits legals existents- consistent en comprar terrenys d’ús agrícola i revendre’ls a preus molt rascats a empreses químiques que no contemplaven pagar el que es demanava pel sòl industrial a Barcelona. Naturalment aquells terrenys agrícoles de pretesa naturalesa industrial no tenien cap dels serveis que exigia la ubicació d’aquest tipus d’indústria. No sabem, no consta, si l’alcalde Sanromà va dimitir per que no estava d’acord amb aquestes pràctiques; o per que, en competència amb el governador civil no aconseguia el control sobre els rendiments.

Canvi a l’alcaldia i al govern civil

2016_moll de la QuímicaEl que si sabem es que el successor de Sanromà, el nou alcalde Benigne Dalmau Vilà -també nomenat a dit-; i el successor de Gonzalez-Samà -el nou i flamant governador Rafael Fernández Martínez, fiscal de professió i falangista moderat de confessió-, van convertir aquelles pràctiques tèrboles en un escàndol. I tant va ser així que, Fernández Martínez -més ben situat políticament- va salvar el càrrec i la reputació; però Dalmau i alguns dels seus col·laboradors a l’equip de govern de la corporació municipal, protagonitzarien un dels primers i més sonats escàndols de corrupció del regim franquista. Un fet que, en un regim polític que havia elevat la corrupció a la categoria de cultura política, tenia un mèrit extraordinari. Dalmau va ser acusat d’apropiació indeguda. 38 milions de pessetes de l’època. L’equivalent aproximat a 150 milions d’euros actuals.

Dalmau-Fernández Martínez, l’eix de la corrupció

L’alcalde Benigne Dalmau seria cessat (1965) i condemnat, en un judici quasi inèdit en el regim franquista, a sis anys de presó. Però la llavor, que havia estat sembrada durant el govern de Sanromà i de Gonzalez-Sama, ja s’havia propagat. No passa per alt el fet que el governador, abans d’aterrar a Tarragona, havia exercit un càrrec estatal rellevant en el sector químic. La industria química havia trobat a Tarragona una administració corrupta que havia convertit el municipi en un territori lliure de qualsevol tipus de legislació urbanística, industrial i no cal dir mediambiental. Les primeres industries químiques de Tarragona sorgirien disperses pel territori del terme municipal, bàsicament al sector de ponent. Els polígons industrials que les havien d’acollir i controlar, ni tan sols existien. I allà on hi havia un conreu agrícola, de cop i volta s’hi instal·lava una industria química.

Fabra i la industria alimentària

DalmauEn canvi l’alcalde Fabra -de Tortosa- probablement conscient que no podia competir amb l’eix de complicitats que maniobrava des de la capital provincial, va enfocar el creixement industrial cap a la transformació alimentària. El periodista tortosí Joaquim Bayerri explica que Fabra era un entusiasta del model econòmic nord-americà. Del polític, no; per descomptat. I que tenia una cega confiança que Tortosa, la ciutat amb més recursos hídrics del país i amb un port -el dels Alfacs- amb un gran potencial de creixement- podia jugar un paper fonamental en la descongestió industrial de la regió de Barcelona. Tortosa, però, perdria la guerra de la industria química -probablement la derrota menys dolorosa de la seva història- en un capítol que es revelaria com un conflicte entre els elements dirigents del regim franquista, al marge de les polítiques industrials d’estat i en benefici dels seus interessos personals i familiars.