MEMÒRIA HISTÒRICA

Els camins de l’exili

El Museu Memorial de l’Exili organitza rutes guiades a la zona de la frontera amb França perquè la Història no caigui en l’oblit

Text i fotos: Alícia Fàbregas

P1240725 como objeto inteligente-1Hi ha llocs on poden convergir voluntats oposades en perfecta harmonia. I això és només possible per la distància temporal que les separa. És el cas de diversos racons del nord de Catalunya, prop de la frontera amb França. Durant un temps va caldre destinar grans esforços per mantenir-los en secret i ara cal lluitar per tot el contrari, per donar-los a conèixer i retre homenatge al que allà va succeir i a les persones valentes que van estar disposades a jugar-se la vida.

El Museu Memorial de l’Exili (MUME) aviva a la flama de la memòria organitzant diverses rutes on, amb l’ajuda d’un guia, es poden reviure els últims sospirs de la República i entendre el que van haver de patir les prop de 500.000 persones que van recórrer aquells camins en condicions duríssimes. En total, a Espanya van haver de sortir del país al voltant d’1 milió de ciutadans en els últims anys de la Guerra Civil.

“Vam entendre que s’havia de fer un museu sobre l’exili però també un territori museu, no podia quedar circumscrit a les parets de l’edifici. El museu havia d’actuar com un pol d’atracció i connectar també amb l’altre costat de la frontera, com pot ser la zona de Argelers, Cotlliure…”, explica Jordi Font Agulló, director del MUME.

«Vam entendre que s’havia de fer un museu sobre l’exili però també un territori museu, no podia quedar circumscrit a les parets de l’edifici»

La Vajol, un municipi de la comarca de l’Alt Empordà que té al voltant de 80 habitants, és un de les protagonistes de les rutes de l’exili que duu a terme el MUME. A mitjan 1937, Juan Negrín, el president de la República, va ordenar expropiar la mina de talc de la família Canta per guardar el patrimoni artístic i els lingots d’or i plata del Banc d’Espanya. Es va construir una habitació cuirassada, portes blindades, ascensors i una porta d’entrada amb tres panys i tres claus sota custòdia de diverses persones, tot en el màxim secret, fins i tot per als propis habitants del poble. Situat enmig de la vegetació, entre muntanyes, l’edifici va ser camuflat perquè no ho descobrís l’aviació franquista. El misteri encara envolta aquell lloc, que continua en peus, amb prou feines. Actualment és propietat de l’Ajuntament de La Vajol. Com assenyala Font Agulló, “faria falta, en un futur no gaire llunyà, fer algun tipus d’intervenció per apuntalar l’edifici, que es pugui entrar en la mina, en la càmera cuirassada on estaven les divises d’aquell Banc d’Espanya… Queda molt treball per fer”.

P1240685 como objeto inteligente-1Tota aquella zona es va convertir en els últims mesos de la guerra en la seu del que quedava de la República. Pel Coll de Lli, que separa La Vajol de França, acabarien creuant a principis de febrer de 1939, a l’alba i amb les tropes franquistes cada vegada més a prop, Manuel Azaña, Lluís Companys i el president del govern basc, José Antonio Aguirre. Potser mentre caminaven per aquell bosc tan verd i tan fred els rosegava la ment una obsessió. Alguna cosa que Azaña va verbalitzar un temps abans: “El Museu del Prado és més important per a Espanya que la República i la monarquia juntes”.

Durant els últims mesos de la guerra, les obres del Museu del Prado, del Escorial i d’altres santuaris de l’art espanyol es van amagar principalment al castell de Peralada. El mateix Manuel Azaña va viure al castell durant un temps, protegint el que allà es guardava fins i tot amb la seva pròpia vida si hagués fet falta.

“Il·luminats pels fars d’un automòbil, en un moment de quietud enmig dels bombardejos, dins del pati d’un castell mig derruït per les bombes, Timoteo Pérez Rubio, com a president de la Junta Central del Tresor Artístic del Govern de la República espanyola, i els delegats del Comitè Internacional, que reunia als principals museus del món, signaven l’acord de Figueres per ‘posar fora de perill’ les obres d’art amenaçades per la Guerra Civil”, escriu José Luis Rodríguez Zapatero al catàleg de l’exposició ‘Art salvat: 70 aniversari del salvament del patrimoni artístic espanyol i de la intervenció internacional’.

(2)P1240689 como objeto inteligente-1Aquest acord de Figueres va ser el salconduit, fet que va permetre que les obres d’art dels principals museus espanyols aconseguissin superar tots els perills i arribar fins a la seu de la Societat de Nacions a Ginebra, amb l’ajuda i protecció dels directors dels museus més importants del món, com la Tate de Londres o el Metropolitan Museum de Nova York.

A Ginebra va tenir lloc al juny de 1939 una exposició internacional amb part de les obres rescatades, encara que paradoxalment en aquell moment ja eren totes propietat del govern franquista, la Societat de Nacions les hi havia lliurat a finals de març. Segons Arturo Colorit, un dels majors experts en el camí de l’exili de l’art espanyol, el govern franquista va aprofitar aquella exposició com un acte de propaganda, “afirmant que era el ‘Govern Nacional’ el que havia ‘rescatat’ les obres de les mans dels ‘rojos’”.

Aquest acord de Figueres va ser el salconduit, fet que va permetre que les obres d’art dels principals museus espanyols aconseguissin superar tots els perills i arribar fins a la seu de la Societat de Nacions a Ginebra

Aquesta és una de les infinites històries que segueixen latents en aquella zona de frontera. El MUME tracta de vessar una mica de llum sobre tot allò, perquè el visitant pugui recórrer el mateix camí que van fer moltes persones durant el final del conflicte espanyol i els inicis de la Segona Guerra Mundial. Que pugui descobrir, per exemple, com van ser els últims dies d’Antonio Machado, que va aconseguir creuar a Cotlliure, on va morir; o de Walter Benjamin, que va fer el camí invers fugint dels nazis i va acabar suïcidant-se a Portbou; o com van poder Pau Casals i Pompeu Fabra arribar fins a Prada de Conflent; i com centenars de milers de refugiats espanyols van acabar en el camp d’Argelers, subsistint en condicions infrahumanes.