Centrals nuclears

Producció d’energia o instrument de domini?

Marc Pons

Central nuclear de Vandellòs, Baix Camp

Central nuclear de Vandellòs, Baix Camp

Catalunya és un dels països més assolellats d’Europa. Segons dades de l’Agència Europea de Medi Ambient acumula quasi 3.000 hores de sol a l’any. La regió del Camp de Tarragona presenta registres al voltant de 2.600 hores a l’any. I les Terres de l’Ebre al voltant de 2.800 hores any. El doble que Irlanda, que Noruega o que Dinamarca, per posar tres exemples. Països amb un volum poblacional i un consum elèctric similar a Catalunya. Però mentre que a Irlanda, a Noruega o a Dinamarca la producció d’energia elèctrica es genera amb l’ús de fonts no contaminants, a Catalunya es continua confiant en les centrals nuclears. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, un 55% de la producció elèctrica procedeix de les centrals nuclears. El per que i qui hi ha darrera de les centrals nuclears explicaria el macabre deliri de sostenir una font de producció que representa un cost impagable pel medi ambient i un perill constant pels habitants del seu radi d’acció.

Les centrals nuclears catalanes i la producció d’energia solar

Les dades son incontestables. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (2014) les centrals nuclears catalanes, la de Vandellòs i les d’Ascó, produeixen al voltant de 24.000 milions de quilovats/hora a l’any, sobre un total de 44.000 milions de producció total d’energia eléctrica a Catalunya. Mentre que la fotovoltaica, la que es produeix amb panels solars, amb prou feina supera els 400 milions de quilovats/hora a l’any. En un dels països més assolellats d’Europa, paradoxalment, la proporció és de 60 quilovats/hora de fabricació nuclear per cada quilovat/hora de fabricació fotovoltaica. A Irlanda, a Noruega o a Dinamarca; per seguir amb els mateixos exemples, amb la meitat d’insolació i amb la mateixa demanda elèctrica, no es produeix ni un vat d’electricitat de fabricació nuclear. Mentre al nord d’Europa s’han tancat les centrals nuclears, a Catalunya continuem depenen de la producció de Vandellòs i d’Ascó.

Un 55% de la producció elèctrica a Catalunya procedeix de les centrals nuclears

Segons diverses webs que comercialitzen elements generadors d’energia elèctrica -totes de prestigiosos i reconeguts fabricants en els països del nord d’Europa-, un panel solar pot produir 3.000 quilovats/hora a l’any per metre quadrat. Una simple operació matemàtica ens diria que per a substituir l’energia elèctrica que produeixen les centrals nuclears catalanes, caldria instal·lar uns 15 milions de metres quadrats de plaques solars, que es el mateix que dir 1.500 kilòmetres quadrats. Es a dir l’equivalent a la superfície de les comarques del Baix Camp (la de Vandellòs) i de la Ribera d’Ebre (la d’Ascó). Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el total de superfície urbanitzada del país es de 2.159,39 kilòmetres quadrats. Es a dir, curt i ras, que a Catalunya hi han suficients terrats i teulades per a instal·lar les plaques que haurien de subministrar l’energia elèctrica que demanda el país, sense necessitat de cobrir el Baix Camp i la Ribera d’Ebre.

Qui hi ha darrera l’energia nuclear?

Una simple consulta a la Viquipèdia ens revela que qui explota la producció i comercialització de l’energia que produeixen les centrals nuclears catalanes es un operador que figura com a Asociación Nuclear Ascó-Vandellòs II, A.I.E. Aquesta dada no revela res més, sinó es per que la propietat recau sobre Endesa Generación i Iberdrola Generación, dos gegants de la producció i comercialització energètica a l’Estat espanyol. Més concretament, i sempre segons les dades de Viquipèdia, Ascó I es propietat d’Endesa en exclusiva, Ascó II es propietat compartida d’Endesa en un 85% i d’Iberdrola en un 15%, i Vandellòs II es, també, propietat compartida d’Endesa en un 72% i d’Iberdrola en un 28%. Vandellós I, en procés de desmantellament, també es de propietat compartida entre els mateixos operadors. Cadascuna de les tres centrals en actiu produeix un terç de l’energia elèctrica d’origen nuclear, i generen més del 50% de la electricitat que es consumeix a Catalunya.

Algunes coses

La nuclear de Vandellòs, ben a prop del Parc Natural del Delta de l'Ebre

La nuclear de Vandellòs, ben a prop del Parc Natural del Delta de l’Ebre

Endesa es una empresa privada d’origen estatal amb seu a Madrid. Fundada el 1944 pel règim franquista per a tenir el control de la producció i comercialització de l’energia elèctrica, inicialment al quadrant nord oest de la península ibèrica, acabaria convertida en un dels monopolistes estatals de l’electricitat. De la producció i de la comercialització. Va ser privatitzada gradualment entre 1988 i 1996, durant els governs socialistes de Felipe González. Segons les dades presentades per la mateixa empresa a la Junta General d’Accionistes (23/02/2017), l’any anterior va obtenir més de 5.000 milions d’euros en beneficis bruts. Ocupa el sisè lloc en el rànquing de capitalització de les empreses de l’Ibex-35. I el seu president es Borja Prado Eulate, segons el rotatiu “El Confidencial” -edició digital del 05/12/2015- amic personal de la infanta Elena de Borbón i fill de Manuel Prado y Colón de Carvajal, administrador privat del rei emèrit Joan Carles I durant més de vint anys.

Endesa, l’any anterior va obtenir més de 5.000 milions d’euros en beneficis bruts i Iberdrola més de 6.000 milions

Iberdrola, a diferència d’Endesa, es el resultat de la fusió gradual de diversos operadors privats. Peró en la seva arrel històrica te un paper destacat l’industrial basc Horacio Echevarrieta, assessor del ministre Indalecio Prieto, del P.S.O.E., que el 1931, amb una maniobra política conspirativa, va provocar la fallida del sistema financer català. Els seus antecedents també exercirien durant el regim franquista una posició monopolista. Va ser articulada definitivament l’any 1992. Segons les dades publicades en la web de l’empresa, l’any 2016 va obtenir més de 6.000 milions d’euros en beneficis bruts. Ocupa el quart lloc en el rànquing de capitalització de les empreses de l’Ibex-35. El seu primer president va ser Iñigo de Oriol Ybarra (1992-2005), ex-procurador de les Corts franquistes, amic personal de Felipe Gonzalez i fill de José Maria Oriol Urquijo, que havia estat alcalde franquista de Bilbao i l’enllaç entre el regim franquista i Joan de Borbó, pare del rei emèrit Joan Carles I.

Més coses

La web d’Endesa revela que al Consell d’Administració de la companyia s’hi asseuen persones amb una trajectòria professional a les antípodes de l’activitat del sector. Hi trobem Miquel Roca Junyent, membre dels consells d’administració d’ACS -la constructora de Florentino Pérez-, i del Banc de Sabadell, entre altres; ex-portaveu del grup parlamentari català al Congrés per la CiU de Jordi Pujol i Duran i Lleida; i advocat de la infanta Cristina de Borbón en el judici pel cas Noos. Hi trobem Alejandro Echevarria Busquet, de la nissaga que controla el Grupo Correo, el principal grup de comunicació basc; i que es president de Mediaset España; propietari dels canals de televisió Telecinco, Cuatro o Canal +, entre altres. I hi trobem, també Ignacio Garralda Ruiz de Velasco, membre del consell d’administració de Caixabank, i vicepresident primer de Bolsas y Mercados Españoles, l’operador de tots els mercats de valors i sistemes a l’Estat espanyol.

La web d’Iberdrola també ens depara unes curioses dades. En el seu consell d’administració hi trobem Braulio Medel Cámara, que havia estat vice-conseller d’Economia de la Junta d’Andalusia durant el govern socialista de Rodríguez de la Borbolla i, que com a gestor públic seria imputat per presumpte frau de 117 milions d’euros. Posteriorment seria president d’Unicaja Banco, i actualment es vicepresident de la Confederació de Caixes d’Estalvi -de les que queden-. Està imputat pel cas ERE a Andalusia. També hi trobem Angel Acebes Paniagua, a la comissió de retribucions de la companyia. Era ministre d’interior del govern espanyol del Partit Popular presidit per José Maria Aznar quan es van produir els atemptats terroristes de l’11-M. a l’estació d’Atocha de Madrid. El 2012 va ser imputat pel cas Bankia; acusat d’apropiació indeguda, falsificació de comptes, administració fraudulenta i maquinació per a alterar el preu de les coses.

Més “cosetes”

cooling-tower-2854748

Torre de refrigeració de la central nuclear d’Ascó

L’eix elèctriques-banca queda fora de tot dubte. I llavors es quan salta la qüestió: quina es la participació accionarial de la banca en les elèctriques? O, si es vol: quin és el poder de la banca sobre les elèctriques? La web d’Endesa, novament, ens revela que el principal accionista es Enel, en un 70%. Enel és un gegant italià de la producció i la distribució elèctrica que es va fer amb el control d’Endesa el 2007 a través d’una OPA en competició amb un operador alemany i un altre català; que va generar molta polèmica i declaracions impagables, com les de Esperanza Aguirre, llavors presidenta de la Comunitat de Madrid pel Partit Popular: antes alemanes que catalanes. I qui és, exactament, el propietari d’Enel?. Doncs segons la pròpia web es propietat de l’Estat italià i del fons d’inversió nord-americà Black Rock, amb seu a Nova York, que és, també accionista; … oh, sorpresa !!!, del Banco Santander, del BBVA, de Caixabank, o del Banc de Sabadell.

La informació de la composició accionarial d’Iberdrola que publica la seva pròpia web confirma l’eix elèctriques-banca. La seva composició està més repartida que en el cas d’Endesa, però trobem, de nou, un “vell amic”: el fons d’inversió nord-americà Black Rock. Completen la terna Qatar Investment Autorithy i Capital Research and Management Company. La primera és un fons d’inversió propietat de l’estat de Qatar, que vol dir el mateix que es propietat de la família reial qatarí que governa aquell país com es governava Europa en l’època feudal. Qatar Investments és propietària, també, del club de futbol París Saint Germain, que es en el focus d’investigació de la UEFA per presumptes trames de corrupció. I la segona es un altre fons d’inversió, nord-americà i radicat a Los Angeles, que és accionista de referència … oh, sorpresa !!!, de Bankia, i dels grans bancs privats alemanys que estan fins a les celles de Deute Públic espanyol.

Altres “cosetes”

Endesa i Iberdrola, es a dir les propietàries de les centrals nuclears catalanes, serien a primer cop d’ull un clar exemple de com funcionen “les portes giratòries”, una pràctica moralment indecent que no es exclusiva d’aquestes empreses. L’ex-president socialista del govern espanyol Felipe González es membre del consell d’administració de Gas Natural -un altre gegant del sector energètic-, i… oh, sorpresa !!!, no és l’únic. El diari El Mundo -edició digital- publicava un reportatge (23/02/2014) titulat 43 políticos enchufados en las eléctricas. En aquella llista destacaven -a més a més de Gonzalez i els esmentats anteriorment- els ex-alts càrrecs socialistes Miguel Boyer, Joan Majó, Manuel Marín, Elena Salgado, Pedro Solbes -que recentment ha demanat perdó públicament per la gestió “poc valent” del govern socialista espanyol de Rodríguez Zapatero en el procés de destrucció -de reestructuració, en deien- del sector de les caixes d’estalvi-, o Josep Borrell -que fa unes setmanes proposava “desinfectar” TV3 d’independentistes-.

Aquella llista, però, no estava formada exclusivament per ex-alts càrrecs socialistes. De fet, els ex-alts càrrecs del Partit Popular eren majoria. I destacaven, especialment, l’expresident del govern espanyol José Maria Aznar, assessor extern … oh, sorpresa !!!, d’Endesa; Carmen Becerril, Pío Cabanillas, Antonio Hernández Mancha, Ana Palacio, Javier Rupérez, Isabel Tocino i Rodolfo Martín-Villa; també ex-governador civil de Barcelona durant el règim franquista i assenyalat per l’opinió pública com un dels principals repressors dels moviments obreristes i catalanistes. Tots, socialistes i populars, amb retribucions entre els 25.000 i els 600.000 euros a l’any, sempre segons l’article d’El Mundo. Està clar que en aquells consells hi havia -i hi ha- persones amb una trajectòria professional irreprotxable. Però, també, resulta molt reveladora la nombrosa existència de personatges que s’incorporen al comandament del sector en el moment que abandonen la política.

L’eix elèctriques-poder polític queda fora de dubte. Els eixos elèctriques-banca i elèctriques-poder polític dibuixen un triangle molt revelador sobre el qual es projecten altres ombres de poder més allargades. Aquests eixos de poder podrien ser la causa (resulta plausible pensar-ho) que explicaria el macabre deliri de mantenir una font d’energia que les societats més desenvolupades -culturalment, econòmicament, democràticament- fa dècades que hi van renunciar. La qüestió, però, és: les centrals nuclears, el principal productor d’electricitat i que genera més dependència, paradoxalment, en un dels països més assolellats d’Europa ¿son una font de producció d’energia o son un instrument de domini sobre la societat?. La fabricació d’energia, i sobretot la negativa a democratitzar la producció i el consum d’electricitat a través dels panels solars domèstics, ¿a que obeeix exactament?. Son qüestions que, pel cap baix, conviden a reflexionar.

SONY DSC