Banc de Reus

Quan el govern espanyol va ensorrar el sistema financer català

Marc Pons

Seu del Banc de Reus al Raval de Santa Anna

Seu del Banc de Reus al Raval de Santa Anna

La història del Banc de Reus és la de la Revolució Industrial a Catalunya. Com ho son la història del Vapor Bonaplata, la de la Maquinista Terrestre i Marítima o la del Ferrocarril Barcelona-Mataró. La transformació social, econòmica i cultural més transcendent de la història moderna i contemporània de Catalunya. La que va canviar per sempre la fesomia d’un país que, a mitjans de la centúria del 1800, s’allitava rural i agrari i es desvetllava urbà i industrial. El Banc de Reus, fundat el 1861 i desaparegut el 1931, és també una de les grans “fumeres”, la més desconeguda, de la Revolució Industrial catalana. I es també la història d’una traïció: la dels poders polítics i econòmics espanyols a la burgesia catalana compromesa amb la regeneració política i amb la modernització econòmica d’Espanya i amb l’autogovern de Catalunya. Una història que, per dir-ho d’una manera, va acabar amb la castissa expressió espanyola Vuelva usted mañana.

Reus, Paris, Londres

L’any 1861, fa 157 anys, Reus era la capital demogràfica, econòmica i cultural del sud de Catalunya. Amb 30.000 habitants era la segona ciutat del Principat, només superada per Barcelona que en tenia 250.000. Tarragona, la capital provincial, en tenia 18.000; Tortosa -la ciutat estrictament- 16.000; i Valls reunia 14.000 habitants. I Lleida i Girona, les altres capitals provincials catalanes, en tenien 20.000 i 16.000 respectivament. El creixement demogràfic de Reus, que en poc més d’un segle havia multiplicat per quinze la seva població, estava directament relacionat amb la seva força econòmica. Reus era una ciutat industrial que havia absorbit un corrent migratori molt important procedent de les comarques del Priorat i de la Conca de Barberà en primer terme; i del pla de Lleida i de les Terres de l’Ebre en menor mesura. Per exemple, els besavis del general Prim, que havien arribat a Reus a finals del segle anterior, procedien de Verdú (Urgell).

L’any 1861, fa 157 anys, Reus era la capital demogràfica, econòmica i cultural del sud de Catalunya

Reus era el segon nucli industrial de Catalunya, després de Barcelona i els pobles -actualment barris- del seu entorn. La industria reusenca abraçava tots els sectors de la fabricació, però tenien especial protagonisme la de transformació d’alcohols i la tèxtil. L’aiguardent era el producte estrella i durant dècades Reus va fixar el preu als principals mercats internacionals: París i Londres. Però el tèxtil era el sector que absorbia més mà d’obra. La Fabril Algodonera coneguda popularment com el Vapor Nou, fundada el 1846 tenia més de sis-cents treballadors en plantilla i a finals de segle n’arribaria a tenir mil. Produïa 700 quilòmetres de cotó filat a l’any. Per dimensions i per producció era la segona fàbrica de Catalunya. O la Manufacturera de Algodón, fundada el 1853 per la fusió de la Industrial Reusense i de Canals, Pàmies, Huguet i Cia., que tenia quatre-cents treballadors. O la La Sedera Reusense, fundada el 1864, que tenia més de tres-cents treballadors.

La creació del Banc de Reus.

Vista general  de la fàbrica Yglesias y Suqué coneguda com a Vapor Vell, Any 1910. Autor desconegut - Fons de postals del Centre de la Imatge

Vista general de la fàbrica Yglesias y Suqué coneguda com a Vapor Vell, Any 1910. Autor desconegut – Fons de postals del Centre de la Imatge

En aquell context les elits ciutadanes es van plantejar, també, l’execució de grans obres que havien de confirmar el protagonisme de Reus en l’univers català. Algunes es portarien a terme, com les línies de ferrocarril a Tarragona, a Montblanc i a Lleida; i el “carrilet” de Salou; que articulaven el territori i reforçaven la centralitat de Reus. O la carretera a Alcolea del Pinar i a Madrid. O el pantà de Riudecanyes. I d’altres quedarien aturades en la categoria de projectes, com el canal de navegació Reus-Salou. Però, en qualsevol cas, posarien de relleu la força i l’ambició d’aquella burgesia. El Banc de Reus va néixer com l’instrument necessari per a finançar aquells grans projectes, i de retruc, dotar la ciutat i el territori amb un aparell bancari propi al servei de la seva burgesia i de la seva societat.

20 de desembre de 1861. Fa un segle i mig. Un grup d’industrials i comerciants de Reus format per Tomàs Abelló -exportador de vins-, Bernat Torroja -advocat, professor i administrador de l’Hospital-; Macià Vila -industrial tèxtil i banquer- Pere Òdena -fundador i president de Gas Reusense-, Josep Maria Pàmies -fabricant i alcalde de Reus en diverses ocasions-; Joan Grau -empresari i mecenes cultural-; Tomàs Lletget -metge i president del Centre de Lectura-; Josep Montané -advocat i comerciant- i els comerciants Antoni Llorens, Pere Gay, Josep Pellicer, Pere Sirvent, Antoni Pascual i Marià Bellvé; es reunien a l’Ajuntament de Reus per a decidir entre sol·licitar una delegació del Banc d’Espanya o la constitució d’una entitat de crèdit local. En aquella primera votació s’imposaria la segona opció i, s’imposaria, també, la tesi del professor Torroja: es donava el tret de sortida del que, inicialment, havia de ser la Caja Reusense.

De caixa d’estalvis a banc d’emissió i descompte

Però pocs dies després, en una segona reunió, la tesi del professor Torroja es veuria superada per una majoria de promotors que gravitaven al voltant de la figura de Macià Vila i que imposarien la constitució d’una societat anònima. El 3 de gener de 1862 se redactaven els estatuts del Banco de Reus, com a societat de crèdit local i independent, amb un capital social de vint milions de rals. Les fonts confirmen que la capitalització va ser atesa de forma majoritària, pels estaments socials de la ciutat, des dels grans industrials fins els petits comerciants i fabricants artesans. Dels 141 accionistes inicials, 116 eren de Reus, 22 de Barcelona, 1 de Tarragona, 1 de Bilbao i 1 de Porrera (Priorat). Segons els estatuts la nova entitat es dedicaria a descontar, girar, prestar, llevar cuentas corrientes, ejectuar cobranzas, recibir depósitos, contratar con el gobierno. I a emetre paper moneda. Entre 1863 i 1874, amb autorització del govern, va emetre bitllets de curs legal.

Entre 1863 i 1874, amb autorització del govern, va emetre bitllets de curs legal

El 6 de febrer de 1863 obria les seves portes al públic, al Raval de Santa Anna. I sis anys més tard, obria la secció de caixa d’estalvi recuperant part del projecte del professor Torroja. El 1874, en plena crisi econòmica i política -i fins i tot sanitària, amb l’aparició de brots epidèmics importants- el govern espanyol afrontava, amb un criteri més que discutible, un procés de reordenació del sector. Onze dels quinze bancs emissors confirmarien la seva desaparició. Només els bancs de Barcelona, de Bilbao, de Santander i de Reus; aconseguirien sobreviure. El mercat bancari espanyol quedava en mans de Bilbao i de Santander. I el mercat bancari català, el més potent de l’Estat espanyol, quedava en mans de Barcelona i de Reus. Aquest redibuix del mapa bancari seria el detonant d’una guerra que, sis dècades després, culminaria amb una pinça asfixiant sobre els bancs catalans a mans del govern espanyol i de la banca basca.

La maniobra política contra el Banc de Reus.

Interior del Banc de Reus el 1928

Interior del Banc de Reus el 1928

La maniobra política d’enderroc arribaria amb la República. Any 1931. Francesc Macià, d’E.R.C., restaurava la Generalitat i proclamava l’Estat català dins la Confederació ibèrica. En aquell moment van saltar totes les alarmes en els cenacles de poder de Madrid. Indalecio Prieto, del P.S.O.E. i ministre d’hisenda del govern de la República espanyola, va ordenar retirar de cop tots els fons de l’empresa petroliera CAMPSA, que els bancs catalans gestionaven en la seva totalitat des que el 1925 havien contribuït a crear l’empresa. L’excusa que va esgrimir Prieto va ser la pretesa col·laboració dels bancs catalans -i de la burgesia catalana- amb el regim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930) que havia precedit la República. Però darrera el ministre socialista basc Prieto, la premsa de l’època delata i assenyala la figura de l’empresari basc Horacio Echevarrieta, fundador de Iberdrola, de Astilleros Españoles i de l’aeronàutica Iberia.

Echevarrieta tenia una estreta relació amb els bancs de Bilbao i de Santander; i estava enemistat amb Evarist Fàbregas i amb els germans Francesc i Eduard Recasens; de Reus, molt propers a Francesc Cambó -líder de la conservadora i autonomista Lliga Regionalista- i màxims accionistes del Banc de Catalunya; un holding que, des de 1920, reunia els bancs de Barcelona, de Reus, de Tarragona i de Tortosa. El Banc de Catalunya, havia fundat CEPSA (1929) per a complementar CAMPSA i havia provocat un fort enuig a Bilbao i a Santander. S’ha dit que el Banc de Catalunya -i per tant el Banc de Reus- va fer fallida per la seva excessiva dependència al sector petrolier. Però l’enfonsament del sistema financer català va ser una maniobra de l’Estat espanyol, amb la interessada complicitat de la banca basca, per a crear un clima de conflicte entre la burgesia i la classe política catalanes; i frenar les aspiracions d’autogovern del poble de Catalunya.

Vista general de la ciutat de Reus. Inici de Segle XX. Navàs Puig Arxiu Històric de l'Agrupació Fotogràfica de Reus / CIMIR

Vista general de la ciutat de Reus. Inici de Segle XX. Navàs Puig Arxiu Històric de l’Agrupació Fotogràfica de Reus / CIMIR