Hem canviat

Cereria Antiga Casa Corderet

226 anys d’història viva

Text Marc Pons, Fotografies Pierre Grubius

DSC_236617 de setembre de 1751. Tarragona. Carrer de la Merceria. La “Casa Corderet” obria, per primer cop, les portes del seu negoci de fabricació i de venda d’articles de cereria que, 266 anys més tard, de la mà i de l’ànima de Xavier Pagés -l’actual gestor- continua la seva singladura recuperant velles fórmules que havien caigut en l’oblit. Durant més de dos segles i mig, amb fred i amb calor, amb sol i amb pluja, amb bonança i amb crisi, amb guerra i amb pau; l’Antiga Casa Corderet ha obert, ininterrompudament, les seves portes al públic fins a convertir-se en el comerç més antic de Tarragona, el segon més antic de Catalunya i entre els deu més antics d’Europa. Això es així mentre no es resolgui el misteri de la pedra fundacional que va aparèixer, en el decurs d’unes obres, fa poc temps. Aquesta pedra fundacional apunta que el primer Corderet va seguir l’activitat d’una cereria que era oberta, també initerropudament, des de 1631. De confirmar-se estaríem davant la segona botiga, oberta ininterrompudament, més antiga d’Europa.

Per entendre-ho ens cal, inevitablement, fer un viatge per la història. Remuntar-nos a l’any 1751. I explicar que, en aquella època, Tarragona era una petita ciutat de poc més de 6.000 habitants reclosos dins del que avui coneixem com la “Part Alta”. Per tenir una idea del que això significa direm que Barcelona ratllava els 100.000 habitants, i que darrera la capital hi havia una corrua de petites ciutats encapçalades per Tortosa, que en tenia 14.000; Reus que en tenia 12.000; i Lleida que en tenia 10.000. Tarragona dibuixava un paisatge divers; format per pagesos, traginers, pescadors, artesans, botiguers i hostalers. Propietaris i jornalers. I amb una elit urbana dominada pels uniformes i per les sotanes. La categoria de plaça militar de primer ordre, que volia dir de gran interès estratègic; i la de seu metropolitana de l’arquebisbat, que volia dir capital eclesiàstica de Catalunya; la convertien en una rèplica en miniatura de la Roma barroca.

l’Antiga Casa Corderet ha obert, ininterrompudament, les seves portes al public fins a convertir-se en el comerç més antic de Tarragona, el segon més antic de Catalunya

El carrer Major de Tarragona és, molt probablement, el carrer més antic de Catalunya. Ja era el “decumanus” del campament romà de la vella Tàrraco, fa 2.200 anys. I l’any 1751 era, amb el carrer de la Merceria, l’eix comercial de la ciutat. Una “L” invertida que unia les dues portes més importants de la ciutat: el Portalet -l’entrada a la ciutat des del port- i el Palau del Patriarca -l’entrada a l’edifici que concentrava tot el poder la ciutat-. El Palau del Patriarca era la residència dels arquebisbes -en ocasions fins i tot cardenals- de Tarragona; que fins el 1833 -només fa 184 anys-, van ser els senyors feudals de la ciutat i de bona part del Camp, es a dir els qui ostentaven el poder polític i econòmic a Tarragona. Actualment desaparegut -va ser destruït el 1811 durant el setge i ocupació napoleòniques-, ocupava bona part de l’actual Plaça del Fòrum. I a l’angle de la “L” invertida, les escales que, encara, condueixen a la Catedral.

DSC_2346Passada la Guerra de Successió (1714) -aquella en que el primer rei Borbó hispànic va reduir Catalunya a sang i foc-; Tarragona va anar poc a poc recuperant el pols. L’any 1751 el carrer de la Merceria ja era un bullidor de comerç. La proverbial cita que afirma que “el català de les pedres en fa pa”. El carrer era un seguit de fideuers, semolers, vinaters, sastres, candelers de cera, … els Llima, els Petit, els Font, els Corderet, …antics tallers de fabricació que estaven fent el salt cap al model obrador-botiga que s’acabaria imposant fins, pràcticament, en l’actualitat. Els cerers eren els enllumenadors de les cases riques. I de l’Església. Per que, fins i tot, la llum artificial era cosa de rics i de pobres. A les cases riques s’enllumenaven amb espelmes. Als temples amb ciris. Cera i cera. I a les cases pobres, amb llums d’oli. Durant dècades la Casa Corderet va ser la cereria de referència de les elits urbanes de Tarragona.

Allò que explica l’èxit dels Corderet seria la innovació de les tècniques de fabricació. Fins llavors la matèria primera de les candeles procedia de les arnes de les abelles. I als països del nord d’Europa de certs greixos animals. Els Corderet van ser els primers cerers de la ciutat a importar de França la parafina, un material molt mal·leable i resistent a l’aigua que, incorporat a la cera tradicional, els permetia desenvolupar formes i volums artístics que causaven furor. Ben aviat van esdevenir els proveïdors de la mitra tarraconense i de les elits urbanes de la ciutat. La Casa Corderet seria, també per aquestes circumstàncies, pionera en el canvi de model que transitava de l’obrador artesà medieval al taller-botiga de l’etapa de la Il·lustració. 266 anys després, Xavier Pagés, vol construir l’èxit del seu projecte fent un trajecte a la inversa. Recuperant l’estil i les tècniques que, durant la centúries del 1700 i del 1800, van fer de Casa Corderet la cereria, per excel·lència de Tarragona.

 

Xavier Pagès  «Casa Corderet és una botiga espiritual»

DSC_2345Xavier Pagès (Tarragona, 1963). Estilista de moda i maquillador a TV3 durant 18 anys. Actor a Barcelona i a París. Des de fa 13 anys cerer artesà, que recull el testimoni de l’ofici familiar ancestral: els dels rebesavis que van ser els cerers de la plaça dels Àngels. Es el marmessor de la Cereria Antiga Casa Corderet, el comerç més antic de Tarragona -obert ininterrompudament- i el segon de Catalunya. Des del 1751, recalca. I probablement des del 1631, insisteix.

…marmessor?, no es una curiosa manera d’anomenar-se gestor? Casa Corderet és un receptacle de patrimoni material i immaterial. Jo només soc el marmessor, el “Corderet” actual, el que recull la tradició artesanal de fabricació d’espelmes, de ciris, de sabons, … que, durant les darreres generacions havia mantingut viva la família de Miquel López L’any 2003 la Montse Magrinyà i jo recollíem el testimoni, i poc després assumia en solitari posar al dia una tradició secular per a que, algun dia, algú pugui recollir-la i continuar-la.

… López?; …Corderet? El nom de la botiga es tant antic com la mateixa cereria. Sabem, per la tradició oral, que als segles XVIII i XIX hi havia una petita escultura, el corder místic que porta el bàcul, sobre el templet de la botiga. Era l’identificatiu de la cereria que li va donar nom. Durant segles la cereria va passar per diferents nissagues familiars, per que els oficials cerers que rellevaven el mestre cerer no sempre eren els fills, podien ser treballadors de l’obrador. Tots, en el seu moment, van ser “Corderets”.

«Casa Corderet és un receptacle de patrimoni material i immaterial. Jo només soc el marmessor, el “Corderet” actual»

De TV3 a Casa Corderet; un viatge intrigant. La botiga em va cridar. Jo era client habitual i vaig sentir que aquell espai únic no es podia perdre. No era tan sols la tradició artesana de fabricació; … era també un món que, si tancava Casa Corderet, es perdia per sempre. Per que en el procés de fabricació es manté el ritme antic de campanes, de collites, de tradicions i de festes que es manifesta en el producte final, i que expliquen la nostra cultura i la nostra història. Es un obrador-botiga espiritual.

Quin es el factor diferencial de Casa Corderet? La botiga pròpiament. Si be es cert que la fabricació i la venda son molt personalitzades i orientades a la recuperació cultural, l’espai es el gran valor. Tot el mobiliari de la botiga es del segle XVIII. Si prenem consciència, com passa a França, que es necessari conservar i transmetre aquests espais i prenem una postura de militància, de dir jo vaig a comprar a Casa Corderet per que vull contribuir a l’existència d’aquest patrimoni cultural a la ciutat, haurem fet un gran pas.