Referèndum 1-O

«La escopeta nacional»

“La escopeta nacional” es el títol d’una pel·lícula rodada i estrenada el 1978, a l’alba de l’actual règim constitucional

Marc Pons

La escopeta nacional. Font ViquipediaÉs una divertida història que dibuixa satíricament el paisatge ideològic i sociològic espanyol de la dictadura franquista. I de quatre segles de cultura extractiva, elevada als altars de la política i de l’economia. En aquest punt cal aclarir que el concepte “extractiu” no te cap relació amb l’activitat minera. A “La escopeta nacional” es relata la història d’un industrial tèxtil català, engalanat amb els estigmes que han volgut perpetuar el dibuix del català avar i ridícul, que organitza una cacera amb uns convidats previsibles: elements de “diverso pelaje” que formen part de l’estructura de poder franquista, en aquells moments -només aparentment- en ple procés de descomposició. Política, per descomptat. Amb un propòsit: obtenir el favor personal del poder per col·locar els seus productes a l’Administració. Naturalment, sense entrar a valorar preu i qualitat.

Aquestes pràctiques, actualment anomenades corrupció política, són la divisa del poder espanyol des de fa segles. Amb monarquies o amb repúbliques. Amb dictadures o amb democràcies. Per explicar-ho direm que, també en democràcia, hi ha dues formes d’exercir el poder. La inclusiva, que és aquella que estimula i premia l’esforç intel·lectual i tecnològic i que impulsa les persones més capacitades cap a l’exercici del poder. En qualsevol esfera del poder. Amb independència del seu origen social. I l’extractiva, que es la que limita la possibilitat d’exercir el poder -en qualsevol àmbit- a uns grups molt concrets que tenen en comú l’origen social i la posició ideològica. Curt i ras, un vedat privat de caça. El Referèndum català de 2017; revela -quaranta anys després- que la pretesa Transició democràtica espanyola -la de 1977- no va ser res més que una gran operació de maquillatge que tenia l’únic propòsit de perpetuar el sistema extractiu espanyol.

Patrick Henry, un dels pares de la Constitució nord-americana, va dir que “la Constitució -l’americana- no es un instrument per a que el govern posi límits a la societat, sinó un instrument per que la societat li posi límits al govern”. 1775. Dos segles abans de la proclamació de la Constitució espanyola. La cita de Henry es més propera al “no es poden posar portes al camp” del president Puigdemont, que “mi obligación es hacer cumplir la ley” del president Rajoy. Sobretot quan aquesta “ley” -la Constitució- ha estat repetidament reformada amb propòsits inconfessables. La reforma exprés de Rajoy-Zapatero -per posar un sol exemple- ordida per evitar que la troika comunitària posés els dirigents polítics espanyols a adobar els geranis del Retiro, es l’antítesi de Henry. I llavors, inevitablement, sorgeix la qüestió: Quina mena de “ley” és la que permet buidar el calaix de les pensions públiques per satisfer als creditors privats alemanys?. Es una pregunta.

«La pretesa Transició democràtica espanyola -la de 1977- no va ser res més que una gran operació de maquillatge que tenia l’únic propòsit de perpetuar el sistema extractiu espanyol»

IMG-20170929-WA0002A propòsit de Henry -parafrasejant la pel·lícula de Harrison Ford- hi ha un altre detall que revela el curiós posat de les classes extractives espanyoles, que vol dir que amb la “ley” fan “de la capa un sayo”. Henry passaria a la història pel seu encès discurs a favor dels drets civils a través de l’expressió “Give me liberty, or give me death !!!” (Dona’m la llibertat o dona’m la mort) probablement com a resultat d’un atac d’aquella mena d’eufòries romàntiques tan pròpies de l’època. El paisatge, naturalment, no és el mateix. Però és un detall interessant per posar llum sobre les diferències. La persecució a les urnes -la màxima expressió de la democràcia- arriba a extrems paradoxals quan sabem que el desplegament repressiu contra el Referèndum català costarà deu vegades el que costa consultar a la ciutadania. I llavors, inevitablement, sorgeix la qüestió: Quina mena de “ley” es la que permet gastar més en reprimir que en consultar?. És una pregunta.

Parlant de gastar. O de malgastar. El rescat del sector bancari espanyol ha costat -a l’erari públic, per descomptat- l’equivalent al pressupost de la sanitat pública de tres anualitats. Zero responsabilitats polítiques. Un rescat, escandalosament injustificable, que és la traca final de la cèlebre revetlla del totxo: dotze vegades el pressupost anual de la sanitat pública gastat en obres inservibles. En qualsevol regim democràtic decent els banquers, els polítics i els constructors que han saquejat les arques públiques estarien reclosos en una fosca masmorra. En canvi, per posar només un exemple, descobrim que la justícia espanyola no encausarà els responsables dels organismes reguladors en l’escàndol Bankia: saqueig a l’erari públic i als estalvis de milers de famílies humils. I llavors, inevitablement, sorgeix la qüestió: Quina mena de “ley” és la que rescata i exonera els culpables de la crisi i deixa a l’estacada els milions de víctimes que han provocat?. És una pregunta.

«El que sí queda clar es que l’Estat espanyol no vetllarà pels drets -s’entén els drets fonamentals- dels catalans que no senten espanyols»

Variants_of_the_Catalan_flagEn una democràcia, la llei hauria de poder respondre a totes les qüestions que planteja la societat. Si no és així, naturalment ja no es una llei legítima. Allò de la “capa” i del “sayo”. A més d’aquests quatre detalls -podrien ser quatre-cents o quatre mil-, ens trobem amb les curioses declaracions de l’executiu espanyol: “el govern vetlla pels drets dels catalans que volen seguir sent espanyols”. No se sap si això vol dir que les classes extractives espanyoles han renunciat, definitivament, a Catalunya; però el que sí queda clar es que l’Estat espanyol no vetllarà pels drets -s’entén els drets fonamentals- dels catalans que no senten espanyols. Llavors la qüestió es: Què pensen fer amb els catalans que no es senten espanyols?. És una pregunta. Perquè l’últim cop que va passar una cosa així -anys 1938, 1939 i 1940- van omplir els cementiris i les cunetes de catalans que no se sentien espanyols. Si més no, que no sentien cap mena d’inclinació per la seva particular arquitectura d’Espanya.

En aquest punt es important recordar -per no crear confusió- que el dibuix actual del poder espanyol no es rés mes que una adaptació a l’era d’internet dels personatges pintorescos i costumistes -i en ocasions tenebrosos- de la pintura de Goya. “La maja desnuda” i companyia. Fa quatre-cents anys que governen les mateixes quatre-centes famílies. Amb l’excepció que han variat la font de la seva riquesa, i han mutat de la categoria d’oligarquies latifundistes a la de oligarquies de l’Ibex-35. És un detall a retenir. Les més que evidents complicitats que dibuixen el triangle poder polític-poder econòmic-poder judicial expliquen l’estratègia de l’Estat espanyol en relació al Referèndum català. Un altre cop allò de la “capa” i el “sayo”. Les reformes liberals que esquitxen la història d’Espanya, no son més que operacions de bricolatge polític. Canvien la pintura i l’entapissat del cortijo borbònic. Però les bigues, les parets i la teulada conserven l’estètica castissa dels quadres de Goya.

«Queda clar que en l’imaginari nacionalista espanyol… …Catalunya no és res més que una colònia. La mamella de les classes extractives de la metròpoli»

L'aturada general del 3 d'octubre per protestar contra la repressió durant el referèndum va omplir places i carrers d'arreu de Catalunya. Foto Andreu Puig/El Punt Avui

L’aturada general del 3 d’octubre per protestar contra la repressió durant el referèndum va omplir places i carrers d’arreu de Catalunya. Foto Andreu Puig/El Punt Avui

Queda clar que en l’imaginari nacionalista espanyol, el nervi ideològic de les classes extractives -amb independència si són a la dreta o a l’esquerra-, Catalunya no és res més que una colònia. La mamella de les classes extractives de la metròpoli. Al marge de l’escandalós espoli -reconegut pels propis quadres dirigents de l’Estat espanyol-; l’hostilitat -convertida en cultura institucional- que la societat espanyola projecta cap la singularitat catalana, confirma la condició colonial de Catalunya. Mai en la seva història, l’Estat espanyol ha pactat un referèndum amb les seves colònies. Un altre detall important. La mediocritat de les seves classes dirigents explica, també, la incapacitat per fer política de debò. I no han estat capaces de treure res de bo a les dues dotzenes llargues de proclames independentistes. Al contrari. Ho han utilitzat per crear i alimentar un nacionalisme espanyol -místic i introvertit- que ha estat, també, l’instrument de domini sobre les classes populars espanyoles.

I amb tot això -i moltes altres coses més- resulta legítim que la majoria de la societat catalana -les enquestes estimen un 80%- es plantegi decidir el seu propi futur. Com la de qualsevol altra colònia. L’anti-política de les classes extractives -la negativa a pactar un referèndum- al marge de la incapacitat política, s’explicaria pel temor real que els genera una probable victòria de l’independentisme. Perdre la mamella catalana. Això no ho discuteix ningú. Ni tan sols els guardians de la Constitució espanyola. Aquells que imposen una llei que les seves pròpies polítiques han deslegitimat. I llavors, inevitablement, sorgeix la qüestió: Quina mena de “ley” és la que imposa als ciutadans els interessos de les oligarquies i els nega la possibilitat d’alliberar-se?. Allò del dret a decidir. És una pregunta. I quina mena de “ley” és la que penalitza el legítim dret de les persones i de les societats a decidir el seu futur?. És una altra pregunta. Qui respon? Les classes extractives espanyoles? El seu aparell repressor? O la ciutadania catalana?