Referéndum 1-O

Catalunya 1-O

Una lliçó de democracia al món

Marc Pons

Foto gentilesa de notícies tgn

Foto gentilesa de notícies tgn

Catalunya va viure una jornada històrica. L’1 d’octubre de 2017 serà una fita que marcarà l’inici d’una nova etapa que comportarà molts canvis. No tan sols a nivell català. La societat catalana va donar una gran lliçó de democràcia al món. De defensa dels drets civils i de la llibertat. La societat catalana; vencent totes les amenaces, totes les provocacions i totes les agressions es va empoderar del seu destí. La democràcia representativa, la dels liders polítics que prenen importants decisions en profit propi, o de l’estratègia del partit, o en benefici de les grans corporacions empresarials; va quedar desemmascarada. Gabriel Rufián, diputat al Congreso, piulava “El Estado tenia un cuadro escondido en el desvan y Catalunya lo está destapando”. La democràcia participativa, la de la societat que d’una forma cívica i pacífica es proclama protagonista del seu present i del seu futur; va decidir el camí del seu propi destí: cap a la plenitut de les llibertats i dels drets civils. Amen a pams.

Camí de les urnes.

08:00 hores. Pati de la Residència de la Mercè. Passeig de Sant Antoni. Tarragona. Un col·legi electoral com centenars arreu del país. Faltava una hora per obrir les taules, però la cua d’espera recorria el pati des del hall fins al carrer. Unes tres-centes persones. La presència policial estava limitada a una patrulla de Mossos d’Esquadra, que observaven la relativa calma que encara dominava en l’ambient. A les 09:00, hora prevista d’obertura la cua d’espera s’havia allargat fins a la façana lateral de la Diputació, formant una filera d’uns tres-cents metres. Unes sis-centes persones. Mentrestant un voluntari de l’organització demanava paciència: els problemes informàtics derivats del sabotatge electronic (expressió dels observadors internacionals), impedia iniciar la votació. Cares de ressignació que es van tornar de preocupació quan les xarxes van anunciar que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil estaven, literalment, assaltant col·legis electorals situats en altres punts de la ciutat.

«La societat catalana; vencent totes les amenaces, totes les provocacions i totes les agressions es va empoderar del seu destí»

U(r)na d’espies.

10:00 hores. Arribaven les primeres noticies d’agressions a persones i a famílies que estaven exercint el seu dret a vot en diversos col·legis electorals de Barcelona: entre els ferits hi havia nens que acompanyaven els seus pares. A la inicial preocupació es sumava un sentiment d’indignació que enfortia la voluntat de votar. D’exercir el dret a decidir. Arribaven, també, noticies que al col·legi on havia de votar el president Puigdemont -Sant Julià de Ramis, a tocar de Girona- la Policia Nacional havia carregat contra els votants amb una brutalitat esfereïdora. La població, indefensa, corejava “som gent de pau”. El president Puigdemont, en una escena pròpia d’una pel·lícula d’espies, acabaria votant a Cornellà de Terri, a pocs quilómetres. La Generalitat havia decretat cens universal. El cotxe presidencial, seguit per un helicopter de la Guàrdia Civil, faria una aturada inesperada sota d’un pont que permetria canviar a un altre vehicle l’honorable passatger i despistar la Benemèrita.

“Votarem!!!”

L105021910:10 hores. Els membres de la mesa anunciaven que, finalment, el sistema informàtic ja ha estat recuperat. S’iniciava la votació. En aquella hora tots els col·legis del país que no havien estat assaltats funcionaven amb normalitat. El pati de la Mercè era ple i la cua de votants dibuixava una sinuosa forma que reunía més de 1.000 persones. Era un dels moments culminants del dia. Esclatava un clam de satisfacció: “Votarem !!!” i forts aplaudiments pels voluntaris de l’organització. Tot seguit les xarxes difonien les primeres imatges de persones que havien estat agredides per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. En alguns casos s’apreciava que havien estat socorregudes pels Mossos d’Esquadra i pels Bombers. Una d’elles, reveladorament, venia acompanyada amb la cita “diferents maneres d’entendre el servei public”. Preocupació i indignació que contrastava amb la satisfacció dels votants que ja havien exercit el seu dret a vot.

Foto Andreu Puig/El Punt Avui

Foto Andreu Puig/El Punt Avui

… muera la inteligencia!!!

La cita del general franquista Millán Astray, personatge que, durant la Guerra Civil de 1936, es guanyaria un lloc destacat en la història negra d’Espanya, es convertia en la divisa de l’aparell repressor de l’Estat. Les xarxes difonien els assalts als col·legis electorals. Esbotzaven portes a cops de mall, reventaven vidres i destruïen el mobiliari escolar que trobaven al seu pas. Escenes que hem vist en les intervencions policials en els assalts als domicilis dels narcotraficans. Cap a les 12:00 arribaven noticies que a Sant Pere i Sant Pau havien assaltat el col·legi -amb els seus particulars mètodes- i havien maltractat a diverses persones. Una d’elles, presentava ferides produïdes pels vidres que havien trencat. Els membres de la mesa i els votants havien protegit les urnes fent resistència passiva. Peró, finalment, es veurien superats per la violència dels assaltants. La gent que es va quedar al col·legi estava tan indignada que esclataven a plorar d’impotència.

… y viva la muerte !!!

Escola Ramon Llull destrossada pel referendum, durant la vaga del 3 d'octubre. Foto Andreu Puig/El Punt Avui

Escola Ramon Llull destrossada pel referendum, durant la vaga del 3 d’octubre. Foto Andreu Puig/El Punt Avui

La segona part de la cita de Millán Astray està, inevitablement, relacionada amb el nivell de violència que van exercir Policia Nacional i Guàrdia Civil. Cap a les 12:15 hores arribaven noticies que una mena de “camíó de la mort” recorria els pobles del Montsià i del Baix Ebre. Les imatges que viatjaven per les xarxes eren esfereïdores: a Sant Carles de la Ràpita, cinquanta-cinc ferits entre persones que aixecaven els braços en senyal de resistència passiva. A Roquetes, més de trenta ferits, causats pels mateixos agressors. Les xarxes informaven que tots els col·legis de les Terres de l’Ebre estaven en estat d’alerta, esperant l’arribada dels assaltants que havien actuat a La Ràpita i a Roquetes. Les noticies d’agressions i vexacions contra persones indefenses es multiplicaven: Artesa de Lleida i Alcarràs -a tocar de Lleida-, al barri del Guinardó -a Barcelona- a Girona ciutat o a Sabadell, on la Policia Nacional va disparar pilotes de goma des de furgonetes policials en marxa.

A por ellos, oé !”

 891 ferits és una barbaritat. És horrorós. A l’Institut de la Mariola, a Lleida, un home de setanta anys va patir un infart al comprovar que la policia assaltava el col·legi electoral. Però el pitjor arribaria després, quan els assaltants van carregar brutalment contra les persones que protegien a les qui l’hi practicaven els primers auxilis, provocant una melee sobre el ferit. A l’Institut Ramón Llull de Barcelona, van disparar pilotes de goma contra un grup d’adolescents. Un noi de divuit anys va rebre un impacte a l’ull. Va ser intevingut d’urgència, peró es tem que perdi la vista. Fonolleres -un poble de 200 habitants prop de Manresa- i Aiguaviva -un altre poble de 700 habitants prop de Girona-, van ser, literalment, presos per les forces de seguretat espanyoles, que els van assaltar en formació militar. Les espantoses imatges ho revelen. Allà, els assaltants van llençar gasos lacrimogens; com en una guerra convencional, peró contra la població. “A por ellos, oé !”

«891 ferits és una barbaritat. És horrorós»

“El deber cumplido”

Casos dramatics n’hi han molts més. Peró un dels més colpidors -i un dels que van generar més indignació- es el que va patir la Montserrat Torrecilla al col·legi electoral de l’Institut Pau Claris, de Barcelona. Va obrir els informatius de tota Europa. La Montserrat, va ser llençada escales avall, colpejada, insultada, despullada i vexada. Li van trencar, a propósit, els dits de la mà esquerra (les imatges avalen el seu testimoni) i va ser víctima de tocaments lascius mentre era al terra absolutament indefensa. Lúnic “delicte” de la Montserrat havia estat defensar les persones d’edat avançada que eren colpejades durant l’assalt. Poques hores després apareixia una piulada, presumptament de les forces de seguretat espanyoles, que il·lustrava part del desplegament davant del vaixell-quarter, com qui vol immortalitzar una conquesta militar, o alguna altra cosa; acompanyat amb la cita “con la satisfacción del deber cumplido”. Il·lustratiu. I revelador.

 

Polis i lladres.

Foto Rafa Marrasé. portaenrera.cat

Foto Rafa Marrasé. portaenrera.cat

A mida que les xarxes i la premsa difonien les agressions que patien els votants, van compareixer diversos polítics. En la quasi totalitat dels casos va ser condemnada o considerada brutal i desproporcionada. La més curiosa seria la de l’alcalde de Lleida -el socialista Ros- que inicialment la va trobar correctíssima, i a mida que la brutalitat era més evident es va desdir fent gala de la seva reconeguda capacitat d’adaptació a tot tipus de medis. En canvi Millo -delegat del govern espanyol- i Garcia Albiol -líder dels populars a Catalunya- la van aplaudir amb un discurs que revelava la ideologia punitiva -la sacralització del càstig- que impera en el nacionalisme espanyol. Un detall que, inevitablement, ens transportava a la declaració del ministre d’interior espanyol: “velaremos por los intereses de los catalanes que quieren seguir siendo españoles”. Quedava clar que la Montserrat, com milions de catalans, no formen -ni han format mai- part dels seus interessos

La moral del cocodril.

j3120:30 hores. El col·legis ja havien tancat i compareixia Mariano Rajoy. No va voler esperar a coneixer i valorar els resultats. Es va limitar a justificar alló injustificable emparant-se en la “legitimidad” y en el “estado de derecho”. Curiós venint d’un personatge que és el primer president de govern d’Europa occidental que la justícia ha citat a declarar per corrupció. I sorprenent venint d’un personatge que es el president d’un partit politic que reuneix més de 1.000 càrrecs publics imputats en casos de corrupció. Va proclamar “hemos hecho lo que teniamos que hacer”: 891 ferits -2 molt greus-. Milers de persones humiliades. Quedava clarissim. A les 20:40 hores compareixia Pedro Sanchez, fidel al seu estil extemporani que inspira una reliquia del passat. Porta tantes pantalles d’endarreriment que el seu relat sembla una mala còpia dels discursos dels presidents espanyols Cánovas o Sagasta durant la crisi de Cuba prèvia a la independència (1898).

El règim del terror.

El punt culminant de la brutal repressió adquiria tints propis d’una pel·lícula negra a Calella -al Maresme-. Poc abans de la mitjanit, un grup de guàrdies civils de paisà van respondre a una manifestació espontània lliurant-se a una cacera indiscriminada de persones pels carrers de la localitat. Amb porres extensibles. 14 ferits. Els agressors -que en aquelles hores ja estaven fora de servei- van entrar en una geladeria on hi havia persones que no tenien cap relació amb aquella manifestació i les van agredir. Gratuïtament i indiscriminadament. El terror pel terror. Unes imatges esfereïdores que ens transportaven, inevitablement, als anys immediatament posteriors a la mort de Franco, quan grups de paramilitars “afectos al régimen” practicaven el terror, impunement, en les cafeteries de les ciutats de Catalunya. O si es vol, els anys de plom del gangsterisme -el pistolerisme de la patronal-; gravats a sang i foc durant la dictadura de Primo de Rivera.

«(Rajoy) Va proclamar “hemos hecho lo que teniamos que hacer”: 891 ferits -2 molt greus-. Milers de persones humiliades»

Europa, quo vadis?

23:30. Compareixia el president Puigdemont i exigia que la Unió Europea obrís els ulls. I que recuperés el seu esperit. Aquella Europa de les persones que, actualment, jau sota una làpida soterrada per l’Europa dels capitals. Poc després compareixien Junqueras -vicepresident-; Turull -conseller de Presidència- i Romeva -conseller d’Exteriors-. Donaven xifres provisionals: dos milions i mig de persones -90% a favor del sí- havien aconseguit exercir el seu dret a vot en unes condicions més que dificils. Un exit incontestable que plantejava a la Unió Europea un dilema: la dignitat o la violència. Tot seguit compareixien els observadors internacionals i exposaven el relat inexcusable de la realitat: s’havia apallissat a gent indefensa que únicament volien exercir els seus drets fonamentals i s’havien destrossat escoles i instituts -temples del coneixement-. L’explosió de violència repressiva, paradoxalment, legitimava de forma definitiva el Referèndum.


El Punt4

Aturada general del 3-O. Protestes davant la comissaria de Via Laietana. Foto Andreu Puig/El Punt Avui