Esport madur

Fins que el cos aguanti

Esportistes que continuen competint més enllà dels quaranta anys

Rafa Marrasé Text | Pierre Grubius Fotos

«La forma física passa factura». David Valeriano (11/11/1971) és el gerent del Club Tennis Tarragona i membre de l’equip de veterans +40 del club que enguany ha arribat fins a les semifinals del Campionat d’Espanya de la categoria. Fa un dia esplèndid a les instal·lacions d’aquesta entitat esportiva i algunes pistes estan ocupades. «Nois, ens hem posat nerviosos en veure-us. Això de les càmeres descentra, per això hem fallat alguns cops, ja m’entens», diu tot rient un dels quatre jugadors que estan disputant un “doble” a la pista del costat. Són grans, podríem dir que ancians, però demostren tenir un humor sensacional i un esperit envejable. «Buf, i això no és res. La meva mare té 83 anys i juga dues vegades per setmana. De fet, jo li dic sovint que ella juga més a tennis que jo», comenta divertit Valeriano.

La mare d’aquest gerent del Tennis Tarragona va agafar una raqueta per primera vegada a la seva vida després de donar a llum al seu fill. Ella poc sabia que el seu descendent tindria futur amb això del tennis i que, de fet, seria professional d’aquest esport, d’una manera o l’altra, durant gran part de la seva vida. Valeriano va començar a jugar als 5 anys a Valls, d’on era. Quan tenia 14 anys va aterrar al Club Tennis Tarragona, que ara gestiona. «Al final els clubs més grans acaben atraient els jugadors dels voltants, així és com vaig arribar jo aquí», diu. De seguida es va veure que tenia molt bones condicions i, de fet, va rebre una beca de la Federació Catalana de Tennis per continuar amb la seva formació, aquesta vegada a Barcelona. Hi va passar cinc anys sota el paraigua de la federació a la residència Joaquim Blume, però no va tornar a Tarragona, sinó que va romandre a Barcelona cinc anys més, entrenant a alt nivell. «Durant gairebé quatre anys em vaig dedicar únicament al tennis i vaig arribar a estar al número 35 del rànquing espanyol però aleshores vaig decidir plegar», recorda. Quan estava en el millor moment de forma David Valeriano va deixar el tennis perquè, segons admet, és un esport «molt sacrificat físicament i econòmicament»: «En el moment que entres al circuit internacional has de viatjar molt. Això implica haver de pagar viatges, hotels i entrenadors i si no tens molts diners o un patrocinador, és impossible».

«En un any de competir internacionalment et pots gastar entre 30.000 i 40.000 euros, i això sense fer grans dispendis»

Així, la falta de recursos econòmics van tallar la seva carrera esportiva, un fet que demostra que, en aquest esport, o ets molt bo i tens diners o és gairebé impossible arribar a dalt de tot. «Per guanyar-te la vida has de ser com Albert Montañés, que es troba gairebé sempre entre els 100 millors jugadors del món. Si estàs entre el lloc 300 i el 400, no surt a compte. De fet, en un any de competir internacionalment et pots gastar entre 30.000 i 40.000 euros, i això sense fer grans dispendis. Si estàs en aquelles posicions, entre el 300 i 400, guanyaràs tant com et gastaràs», afirma.

Després de la frustració de no poder continuar endavant amb la seva carrera professional com a jugador, Valeriano va decidir impartir classes de tennis i seguir, d’aquesta manera, vinculat a aquest esport. «Vaig treure’m el títol nacional i m’hi vaig dedicar durant uns quatre anys fins que em vaig adonar que volia fer una altra cosa». Així, ell ja s’havia decantat per la gestió esportiva de feia un temps i, en aquestes casualitats de la vida, quan decideix començar una nova ruta professional en aquest camp, el Tennis Tarragona resulta que buscava un gerent. Des del 1999 David Valeriano s’encarrega d’aquesta tasca al club mentre ho compagina amb jugar a l’equip de veterans +40. «Jugar ara, competir com ho fem pel campionat de Catalunya o el d’Espanya, no té res a veure amb el que feia aleshores. Llavors la pressió era molt gran perquè m’hi jugava el meu futur professional, ara ho gaudeixo d’una altra manera i, evidentment, vull guanyar sempre. De fet, quan saltes a la pista més o menys saps qui tens al davant, i quan un dia perds amb algú amb qui no havies de perdre, et quedes fet pols. Però així és l’esport i a mi el tennis m’agrada molt i em motiva», diu.

Valeriano ha format part de la selecció espanyola en diferents temporades, ara sent un veterà, i ha disputat amb el combinat estatal tres campionats del món. «En un que es va jugar als Estats Units vam quedar tercers, en l’últim, entre els vuit primers i en un altre vam ser subcampions, perdent a la final contra Àustria. Ara, això sí, jo vaig guanyar el meu partit», diu tot rient. Ell assegura que, a banda de jugar a tennis també surt a córrer per mantenir-se en forma perquè, al cap i a la fi «jugar a tennis no s’oblida».

El gerent del Tennis Tarragona és també autocrític i assegura que els dirigents federatius d’aquest esport no van reaccionar a temps davant l’allau del pàdel: «Jo soc dels que penso que el pàdel ha servit per revifar molts clubs de tennis. Abans, els clubs no havíem de fer res perquè la gent venia sola com aquell que diu a jugar, hem viscut de rendes. Ara hi ha més tendència a jugar a pàdel que a tennis però això és perquè no s’ha sabut reinventar aquest esport pel que fa a formats de campionats i tornejos i així fer-lo més atractiu», assegura mentre admet que continuarà jugant a tennis fins que el «cos digui prou».

«Jo soc dels que penso que el pàdel ha servit per revifar molts clubs de tennis.»

DSC_1398Com Valeriano, David González (12/4/1976) també era un jove valor d’aquest esport que va plegar en el millor moment, tot i que per motius diferents. Va començar a jugar quan tenia sis anys al Nàstic, canviant al Club Tennis Tarragona en complir 12. Va ser campió de la demarcació en categoria benjamina, alevina i infantil, convertint-se en número 1 del rànquing sent aleví i infantil i arribant a les semifinals del campionat de Catalunya en aquestes dues categories. Això va fer que els tècnics federatius es fixessin en ell i li concedissin una beca per entrenar a Barcelona però llavors, quan tot semblava que anava com una seda, va plegar. «Tenia 16 anys aleshores. No vaig poder suportar la pressió. Molta gent del meu voltant, la meva família, havia dipositat moltes esperances amb mi en veure com de petit ja destacava i això va ser massa, em vaig cremar. Hi havia nois que ho feien molt bé i m’adonava que potser mai estaria al seu nivell», explica. Alguns d’aquells nois eren Albert Costa, que era company seu d’habitació a la residència de Barcelona, o Carles Moyà, que també estava allí.

Aquella retirada no va ser definitiva, sinó que el va allunyar de les pistes uns set anys fins que un dia li va sorgir la possibilitat de ser entrenador de tennis al Nàstic. «Estava estudiant i era una manera d’obtenir uns ingressos». A l’escola de tennis del club grana hi va estar tres anys fins que trobar una feina d’allò que havia estudiat. «No hi he pensat massa en aquell moment que vaig deixar el tennis. Sí, alguna vegada me n’he penedit però em quedo amb les coses positives d’aquells anys. Has de pensar que en aquest esport hi ha molts joves que passen pel que vaig passar jo i també acaben plegant».

De tots els components de l’equip +40 del Tennis Tarragona, David González és, sens dubte, qui es troba més en forma, si ens atenim a l’apartat purament físic. Aquest tennista fa més de 13 anys que fa curses de grans distàncies i admet que surt a córrer entre 4 i 5 dies a la setmana. «Bé, no et pensis que això és tan beneficiós. Vull dir que córrer i el tennis no són esports massa complementaris. En el tennis fas molts desplaçaments laterals i això es nota perquè a les curses no fas aquests moviments», diu.

González assegura que ara juga per passar-s’ho bé, per estar amb els amics. «Per a mi és fonamental divertir-me. Si no ens ho passéssim bé no tindria massa sentit perquè tots tenim les nostres feines i maldecaps. Volem guanyar, és evident, però si ens eliminen doncs fem un sopar de final de temporada i ens expliquem les nostres històries del món del tennis», afirma tot rient.

tennis-2042725Un dels amics de fa molts anys de González és Miquel Ramos (25/6/1975), que va treballar com a entrenador de tennis al Nàstic juntament amb ell. «David em va dir que necessitava un altre entrenador i aleshores jo hi vaig anar. A diferència d’ell, que va estar tres anys, jo n’hi vaig estar cinc». Ramos va començar a jugar als sis anys al Club Tennis Tarragona i fins als 13. Aquell estiu va patir una lesió de genoll i quan es va recuperar, va veure que no podia tenir el mateix ritme dels seus companys i, frustrat, va plegar. «Jo tenia bon nivell i vaig perdre el ritme completament. A més, pensava que el club no havia apostat suficientment per mi, que no havia tingut en compte la lesió i tot allò va provocar que ho deixés», diu. Van ser deu anys d’estar lluny de les pistes fins que va retrobar-se amb el món de la raqueta després de la trucada de David González. «Vaig tornar a jugar i m’ho passava bé. Un dia, anys després, els nois havien de competir en el campionat d’Espanya +35 a Madrid i tenien una baixa. Em van dir si podia anar amb ells, com a suplent, i ho vaig fer».

Aquell punt casual de retorn a la competició va provocar que Miquel Ramos entrés en la dinàmica de jugador novament, amb una altra perspectiva, clar, i alguns anys més. «De fet, només puc jugar els diumenges perquè durant la setmana, per temes laborals i familiars, no disposo de temps», diu. Ramos admet que no es troba en un estat de forma esplèndid però que això, de vegades és un avantatge en comparació amb altres jugadors. «Com et deia no tinc massa temps per poder entrenar. Estic acostumat a jugar, per dir-ho d’alguna manera, fora de forma. Els meus companys, per exemple, si no estan bé físicament ho noten més que jo per aquesta falta de costum».

Ramos assegura que jugar a tennis el serveix per desconnectar del dia a dia: «Si penses en la pilota no tens temps de pensar en res més. Per a mi el tennis suposa poder desconnectar de tot i centrar-me només en el que passa a la pista, és realment fantàstic». El fet de poder muntar un partit quedant només amb una altra persona és també un dels factors positius que hi troba: «Si vols jugar a pàdel, per exemple, has de quedar amb tres persones més. Aquí no, amb una altra ja pots jugar un partit i això fa que sigui relativament àgil poder practicar el tennis».

Marc Mas (11/8/1975) és el director esportiu del Club Tennis Tarragona. Ell va començar a jugar a aquest esport quan tenia 5 anys, al Reus Ploms. A partir dels 10 anys va convertir-se en campió de la demarcació de Tarragona a cada categoria i això, com altres companys que surten en aquest reportatge, li va valer una beca de la Federació Catalana de Tennis per entrenar a Barcelona durant un any quan tenia 14 anys, i en tornar va fer el salt al Tennis Monterols de Reus. Des d’aquesta edat fins als 27, Mas es va dedicar al tennis arribant a ser el número 52 del rànquing a Espanya i el 790 del món. Amb tot, a partir d’aquell moment va deixar de ser jugador i es va convertir en entrenador a les instal·lacions del Tennis Tarragona, on dirigeix l’apartat esportiu del cub des de l’any 2000 —l’entitat compta amb 8 entrenadors i gairebé 300 alumnes—. «El nostre equip +40 és la conseqüència d’una generació de joves talents que ara juguen plegats», afirma mentre explica que l’equip ja es va crear molt abans, quan tots els seus integrants ja pertanyien a la categoria +35, edat en què comença la denominació de veterans en el tennis. Així, quan estaven a +35, el Club Tennis Tarragona, amb Mas com un dels jugadors, va arribar cinc vegades a la final del campionat d’Espanya, guanyant-ne tres.

«Per a mi el tennis suposa poder desconnectar de tot i centrar-me només en el que passa a la pista, és realment fantàstic»

«La diferència entre jugar ara i quan érem molt més joves es troba en la condició física. La tècnica sempre la conserves però ara hi ha boles que ets conscient que no pots arribar. Això, al començament, és una mica frustrant perquè el teu cap pensa que sí pots fer el mateix que aleshores però el teu cos ja no és el mateix. Amb tot, és evident que cal tenir un to físic imprescindible si vols jugar a cert nivell», diu. Mas assegura que acostumen a jugar entre els membres de l’equip i que són molt pocs aquells que poden fer una preparació física pel seu compte. «Tot depèn de les obligacions que cadascú tingui. La feina, la família… compaginar-ho tot no és fàcil. Si algú pot entrenar-se pel seu compte, és sensacional, clar [riu]. Ara, però, quan arribes a aquesta edat és important tenir clar on pots arribar i on no. És clau reservar-te, saber quan has de dosificar els esforços».

En aquesta categoria, les eliminatòries del campionat d’Espanya es juguen al millor de set partits i l’equip que arriba a quatre victòries primer, guanya. Així, es juguen cinc partits en la modalitat individual i un parell de dobles en un sol dia. «Rarament s’acaben disputant els dobles. No perquè no hi hagi igualtat, perquè els enfrontaments individuals acostumen a ser molt disputats, sinó perquè tot es resol abans». Al campionat d’Espanya hi juguen 8 clubs, alguns dels quals tenen figures importants com Albert Costa, Carles Costa i altres. «Els millors jugadors ja no es desplacen. Vull dir, si et toca jugar com a visitant, és a dir, a casa del teu rival i aquest té algun d’aquests jugadors, aleshores sí que hi participen. En canvi, si han de venir aquí o a un altre club a jugar l’eliminatòria, no acostumen a fer-ho perquè són jugadors que han sigut professionals durant molts anys i estan cansats de tant viatjar pel tennis».

Nacho Escudero (16/8/1974) és el cinquè membre de l’equip. En realitat n’hi ha dos més, Marc Pluvinet i Juan Carlos Cardona, que han format part del combinat del Club Tennis Tarragona durant les diferents eliminatòries. Escudero, com la resta dels seus companys, va començar quan tenia 5 anys. El seu primer record del tennis, però, és una mica diferent: «En aquell moment vaig anar amb la meva família a viure a Anglaterra. El meu pare havia marxat allí per motius de feina i tota la família vam anar amb ell. Quan va ser el meu aniversari, em van regalar una pilota de tennis i una raqueta. Jo recordo que passava moltes hores al pati de la casa jugant, picant la pilota amb la raqueta contra la paret. Els meus pares em van dir que quan tornéssim a Tarragona podria rebre classes de tennis, i així va ser». Un any després Escudero estava a les instal·lacions del Club Tennis Tarragona, d’on no s’ha mogut mai esportivament parlant. «Entrenava cada dia i vaig aconseguir destacar. Vaig arribar a ser campió de la demarcació de Tarragona en categories benjamí, infantil i cadet. Amb tot, he d’admetre que la meva generació era molt difícil en el sentit que hi havia molta qualitat. Per molt que m’esforçava no passava de ser l’onzè o dotzè millor jugador de tot Catalunya», diu.

DSC_1367Amb tot, Escudero afirma que va ser campió d’Espanya per equips en categoria júnior i absoluta. «He de dir que, des que tenia 13 o 14 anys, vaig decidir afluixar una mica. Jugava sempre per equips i, tot i que vaig aconseguir alguns èxits destacables, no m’ho prenia tan seriosament com quan era molt més petit». El seu nivell era tan bo, però, que va ser fitxat per un club alemany diverses vegades: «Passa com en la resta d’esports. Un club et fitxa per jugar en un altre país. Amb tot, aquí no és com el bàsquet, per exemple, que has d’anar tota la temporada. Et fitxaven per disputar un torneig o un campionat, un cap de setmana, dos o tres. I això era compatible amb la competició d’aquí perquè, encara que et fessin fitxa allà, mantenies la d’aquí».

Com els altres membres de l’equip, el pas següent després de ser jugador va ser la de fer-se entrenador. «Vaig treure’m tots els títols possibles, fins i tot un de molt prestigiós, a l’acadèmia de Nick Bollettieri, que es troba a Florida. D’allí van sortir talents com André Agassi, per exemple. Vaig treure’m el títol quan van fer un curs a Madrid. Amb tot, de seguida vaig tornar a jugar, només vaig estar aturat tres o quatre anys. Per a mi jugar al tennis és una necessitat. Si no faig esport, ho noto negativament», afirma. Escudero compagina la raqueta amb anar a córrer però assegura que, a banda de la condició física, a les edats que ja estem parlant, cal conèixer i escoltar molt bé el cos: «Quan vaig a jugar sempre prenc algun plàtan i begudes isotòniques. Si no ho faig i el partit s’allarga, estic llest. És important saber com es comporta el nostre cos, què necessitem. Cadascú de nosaltres som diferents i tenim un rendiment diferent també. Mira, si la setmana que tenim partit del campionat d’Espanya jo entreno cada dia, quan arribi la competició estaré mort, amb sobrecàrregues musculars. Sé que he de dosificar-me. I una cosa molt important: estirar els músculs. En definitiva, conèixer els nostres límits».

El rem està en voga

DSC_1292Aracel·li Niubó “Seli” (19/11/1976) és com un tornado, arremolina tot allò que es troba. És com si tingués energia permament i eterna, com si mai se li fonguessin els ploms. Sovint em recorda, per aquesta gran activitat que demostra, un personatge d’una nissaga de dibuixos animats que ara estan molt de moda a Catalunya, els de la Warner Bros. Seli és com el diable de Tasmània, hiperactiva. Aquesta petita però forta noia de Torredembarra té en l’esport la seva raó de ser i ara, tot just en la temporada que acaba, ha començat una nova etapa en la seva carrera esportiva, al Club Nàutic de Tarragona, tot remant amb un equip de veteranes en la modalitat de llagut. «La idea era tornar a l’activitat física per posar-me en forma, no tenia cap intenció de competir però mira, al final ens vam classificar pel campionat d’Espanya i tot», diu. Seli va ser mare fa tretze mesos d’una preciositat anomenada Ares. La maternitat la va mantenir fora de combat —en relació a l’esport— durant mesos però ara ha tornat amb més ganes que mai. «Pensa que tot estan embarassada, i de molts mesos, jo anava a entrenar», diu. «Com?», li pregunto. I ella m’aclareix que anava a fer d’entrenadora d’un equip de rugbi, la seva gran passió de sempre.

Així, Seli Niubó va començar a fer esport quan tenia 4 anys. Aleshores va fer patinatge artístic sobre rodes, activitat que va realitzar fins als 19. «Va ser el moment que vaig anar a la universitat, a Lleida, a fer ciències de l’activitat física i de l’esport [abans s’anomenava INEFC]. Allí vaig entrar en contacte amb el rugbi i vaig deixar definitivament els patins». Ha estat vinculada amb l’esport de la pilota ovalada tota la vida i fins a l’últim any ha estat la directora esportiva del Club Rugbi Tarragona. «A Lleida vaig estar set anys i el rem el vaig conèixer quan vaig tornar a viure al meu poble, Torredembarra. Aleshores veia des de la finestra els remers i em quedava embadalida mirant-los i vaig decidir que jo també volia remar». Va ser així com va entrar a formar part dels equips de l’Associació de Vogadors de Baix a Mar. El mar la va atrapar i a poc a poc va anar deixant la pràctica del rugbi. «Jo sempre diré una cosa: el rem és el meu esport, però el rugbi és la meva vida. Les tres parelles que he tingut han estat jugadors de rugbi, hi tinc una connexió molt especial amb aquest esport, però amb el pas dels anys l’equip on jugava va anar perdent companyes, entraven noves jugadores i, de les que érem al començament només vam quedar una molt bona amiga, Júlia, i jo. Va ser aleshores quan em vaig adonar que calia donar el relleu a les noves generacions, que ja no hi fèiem res allí sobre el terreny de joc i vaig decidir dedicar-me a entrenar». D’aquella decisió farà 8 anys i, tot i que ha assumit càrrecs importants dins el rugbi —un cop va arribar a Tarragona perquè primer jugava a Lleida—, ha decidit renunciar per poder conciliar la vida familiar i el rem. «Del rugbi m’agradava el concepte d’equip, l’esperit de superació, el fet de pertànyer a un col·lectiu d’un esport tan noble».

«Vam veure que de seguida ens compenetràvem i que érem millors del que ens pensàvem i els resultats van arribar molt aviat»

Després de 13 anys remant a Torredembarra, Seli i una remera d’aquell club van decidir anar al Nàutic perquè el seu equip de veteranes de sempre es va desfer. Aquí es va muntar un equip des de zero, amb companyes que mai havien fet aquest esport. «Vam veure que de seguida ens compenetràvem i que érem millors del que ens pensàvem i els resultats van arribar molt aviat». Van quedar terceres en el campionat de Catalunya i això els va permetre disputar el campionat d’Espanya, on van quedar sisenes.

DSC_1269_1La temporada del llagut és curta, de juny a setembre. Durant aquest període, a banda de competir, l’equip entrena tres vegades cada setmana, una hora a l’aigua aproximadament. «A l’hivern és més dur perquè s’entrena en sec, és a dir, fora de l’aigua. Aquí les instal·lacions són molt bones perquè disposem de molts ergòmetres [aparell de rem de gimnàs] i això ens facilita l’entrenament totes juntes. Crec que l’any que ve podem fer-ho encara millor perquè tindrem més experiència», explica Niubó. Ella, amb el seu anterior equip, va ser campiona de Catalunya, d’Espanya i va aconseguir una lliga tot en un any quan era veterana en l’equip +30. «Abans estava molt en forma. Anava a córrer cinc dies a la setmana entre 6 i 8 quilòmetres, més el rugbi i el rem. Ara no tinc temps per fer tot això. Recordo que aquesta temporada, quan vaig començar a remar una altra vegada després de l’aturada per la maternitat, em feia mal tot i pensava: tan malament estic?».

Ara torna a recuperar el seu millor nivell de forma i assegura rotundament que no pensa deixar de remar mai: «El meu somni és remar amb 65 anys perquè així podré donar molt handicap al meu equip». El handicap és el barem que té cada embarcació. Si competeixes en veterans, com més grans siguin els remers, més es té en compte a l’hora de fer les classificacions, perquè s’entén que és una dificultat afegida.

«Compaginar-ho és molt dur. Necessites una cangur per poder anar als entrenaments i saps que no pots fallar perquè això és un esport d’equip»

Lídia Jiménez (14/6/1978) és la companya que va aterrar al Nàutic de Tarragona juntament amb Seli Niubó. Ella va començar a remar l’any 2011 arran de conèixer Seli, amb qui jugava al rugbi també. En veure que la seva companya i amiga compaginava l’esport de la pilota ovalada amb el rem, ella també va voler provar. Quan l’equip de rem de veteranes de Torredembarra es va desfer, van venir a Tarragona. «M’agrada el rem perquè és un esport d’equip, com el rugbi, però al rem em lesiono menys i això fa que ho pugui gaudir molt», explica. Aquest és el tercer esport de competició de Jiménez perquè anteriorment al rugbi havia jugat a futbol durant 13 anys. Com Niubó, Lídia també és mare i el seu fill ara té 20 mesos. El petit Nil vol estar constantment amb la seva mare i es posa trist i plora quan veu que ella s’allunya per fer-se les fotos que il·lustren aquest reportatge. «Compaginar-ho és molt dur. Necessites una cangur per poder anar als entrenaments i saps que no pots fallar perquè això és un esport d’equip. Amb la Seli feia temps que parlàvem de fer alguna cosa després de donar a llum perquè les dues som molt esportistes. Com t’haurà explicat ella, la nostra aspiració era només fer esport, posar-nos en forma i tenir una estona per a nosaltres, res més, perquè ho necessitàvem». Mestra de secundària d’Educació Física com Seli —les dues van estudiar ciències de l’activitat física i de l’esport—, Jiménez assegura que vol allargar la seva carrera esportiva tot el que pugui perquè no pot viure sense l’activitat física: «Jo també vull fer esport fins que pugui. Necessito formar part d’un equip, notar l’esforç, anar als entrenaments. Al començament em va costar molt tornar a agafar el ritme però després em vaig adonar que tampoc estava en tan mala condició física com pensava».

No tothom té darrere un ampli historial esportiu. Hi ha algunes de les remeres que aquesta és la seva primera experiència competitiva de sempre. Aquest és el cas de Cristina Gómez (11/6/1971). «Sempre havia fet esport però en l’àmbit personal, ja saps, anar al gimnàs per fer aeròbic, step, zumba… però mai havia format part d’un equip i molt menys competir. Per què vaig venir al rem? M’ho va dir una companya de l’equip, de la qual en soc amiga de molt abans i vaig pensar que seria una bona idea. A més, aquest esport es fa al mar i és fantàstic», diu mentre somriu constantment. Gómez assegura que està molt satisfeta de la decisió que va prendre al seu moment: «L’ambient és molt bo i això és fonamental. Això t’ajuda a venir amb ganes. De fet, poder fer esport t’ajuda a trobar-te millor físicament i anímicament. Ara, no t’enganyaré, aquest és un esport exigent i si una setmana, pel que sigui, no pots venir, l’altra et fa mal tot». Cristina assegura que aquests mesos que han de començar ara en què cal entrenar fora de la mar són encara més exigents que els que es fan durant la temporada de competició, això és, a l’estiu. «Treballem molt i sabem que ara, quan tornem, patirem. Només de pensar en els abdominals que farem i les sessions a la màquina de rem [riu], però ho aguantarem».

La més veterana del grup és Rosa Fortuny (17/3/1960). Amb tot, fa molts anys que puja als llaguts i rema, concretament 16 anys. «Els meus fills van començar a remar a Torredembarra i va haver-hi un dia que jo també em vaig engrescar. Ells ho van deixar però jo he continuat», diu. Rosa havia jugat a bàsquet de petita i fins als 24 anys però fins que va agafar un rem per primera vegada no havia tornat a fer esport, és a dir més de 15 anys aturada. «Allò no era gens fàcil. Has de pensar que en aquells anys que vaig començar jo els rems no eren de fibra com ara, sinó de fusta. Pesaven moltíssim i havies de fer molta força. A més, ara es fa un entrenament en sec però nosaltres sempre remàvem al mar i per acabar d’adobar-ho jo era “marca”, és a dir, la remera que marca el ritme de tota l’embarcació».

«Els meus fills van començar a remar a Torredembarra i va haver-hi un dia que jo també em vaig engrescar. Ells ho van deixar però jo he continuat»

DSC_1261_1Dirigir un grup tan heterogeni com aquest en què esportistes que mai han deixat la seva a activitat física comparteixen bot amb altres que tot just comencen, no és gens fàcil. Al capdavant de l’equip hi ha Josep Torrell, l’entrenador. Ell va començar a remar als 12 anys i va competir fins als 25, dedicant-se a entrenar posteriorment. «Moltes de les noies no havien remat mai i, fins i tot, moltes no havien fet mai esport. Aquest projecte va començar amb un vessant lúdic, molt social i fèiem servir la competició com una eina que fa que la gent es motivi i pugui mantenir la rutina d’entrenaments», explica. Amb tot, els resultats van demostrar ben aviat que el grup de noies tenia fusta de competidores i va provocar que els objectius anessin canviant amb el pas de les regates. «Hem aconseguit fer tota la lliga, que no ens ho plantejàvem i els resultats han estat bons. Si he de ser sincer, ens va matar una mica [riu] que en la primera regata que vam fer del campionat de Catalunya en llagut mediterrani vam quedar terceres i les expectatives, a partir d’aleshores, van ser molt altes, tot i que la competició ens va anar posant a lloc», diu.

Torrell destaca que en el món de l’esport i més a partir de certes edats, com en el cas que ens ocupa, la recuperació a l’esforç és fonamental, tan important com l’entrenament: «La base de l’entrenament és la recuperació. Si entrenes sis dies a la setmana allò que et fa millorar és la recuperació. La gent d’aquestes edats que tenen compromisos socials i familiars elevats, fa que no tinguin aquesta recuperació com cal i aleshores poden aparèixer lesions i molèsties. Al final pot haver-hi gent que decideixi abandonar perquè no gaudeix de l’activitat per culpa de les lesions». De fet, aquest entrenador avisa sobre el factor d’exigència i sobre entrenament a partir dels 40 anys: «La mitjana d’edat en gent que deixa l’esport és entre els 18 i els 20 anys. Després ens tornem sedentaris i quan complim els 30, tornem a fer esport. De vegades s’exagera molt aquest retorn perquè veus gent amb més de 40 anys entrenant, sigui l’esport que sigui, com si fossin juvenils d’alt nivell, i això és massa».

«La mitjana d’edat en gent que deixa l’esport és entre els 18 i els 20 anys. Després ens tornem sedentaris i quan complim els 30, tornem a fer esport»

Els motius per acabar sobre un llagut i remar són diversos. En el cas de Cèlia Maya (18/9/1980), va ser una lesió. Ella feia quatre anys que competia en ultimate frisbee — un esport d’equip que es juga amb un disc volador o frisbee; l’objectiu del joc és aconseguir punts passant el disc al final de la zona oposada, de manera semblant al futbol americà. Els jugadors no poden córrer mentre tenen el disc—durant quatre anys però una lesió de turmell li va impedir continuar. «Coneixia a Josep Torrell de feia temps i ell em va dir que seria una bona idea venir a fer rem, i tenia tota la raó perquè mai havia fet un esport al mar i és sensacional». De fet, Cèlia havia jugat durant molts anys a handbol i és aquest esperit d’equip que també va viure en el frisbee allò que també l’ha captivat en el rem: «Soc una esportista d’equip i això m’encanta però ara, com et deia, he descobert el mar i he començat a provar amb la vela lleugera, potser s’obre una altra carrera esportiva així».

L’equip el formen un total de disset noies i és l’entrenador qui decideix a cada regata quines seran les esportistes que competiran. En tria deu, vuit de les quals es troben simultàniament sobre l’embarcació. A banda de les que apareixen en aquest reportatge, l’equip el formen: Laia Noya, Alba Rodríguez, Judit López, Lycke Vendahal, Maria Antonia Casado, Salud Muñoz, Isabel Juan, Paula Perelló, Aurora Jiménez, Mireia Ros i Lucy Calleja.

DSC_1278Mercè Badia (18/6/1969) també va debutar aquesta temporada en el món del rem. En el seu cas, va ser una amiga, sòcia del Nàutic, qui la va convèncer que provés aquest esport. «El primer dia ja em va encantar. Jo sempre havia fet activitat física, però de gimnàs, i això de sortir al mar va ser increïble. Em vaig adonar, però, que per remar encara em feia falta força. A la primera regata no sabia si podria aguantar mil metres remant a la velocitat que requeria la competició, tot i que als entrenaments havíem superat aquesta distància àmpliament», explica. Badia es mostra molt satisfeta del que ha pogut fer l’equip durant aquest primer any i es mostra esperançada i il·lusionada en vista la temporada vinent: «Vam començar sense cap ambició, pel simple fet de fer esport i ara cada vegada volem més. Això enganxa». A banda de remar, Mercè Badia assegura que compagina aquest esport en fer gimnàstica per complementar la seva preparació física i, tot i que la temporada competitiva acaba de finalitzar, no vol aturar-se: «Si ara paro, quan tornem a començar estaré morta. També et dic una cosa, el sedentarisme no és gens bo. De vegades notes que et fa mal l’esquena i et poses a remar i, per art de màgia, el dolor desapareix. Mentre el cos aguanti penso seguir activa».

Com si fos un nen

Paco Ruiz Valbuena “Rodri”, continua gaudint sota els pals tot i estar a punt de complir 46 anys

DSC_1096«Salta, salta, un, dos, ara… aixeca’t!». En una de les porteries del camp de futbol municipal de Vila-seca un grup de nens segueixen amb disciplina militar les indicacions del seu entrenador, que dona instruccions sense parar. El ritme és frenètic, no hi ha descans, i els joves superen obstacles abans d’aturar el xut del tècnic que, a sobre, immediatament i quan ells estan a terra, els llença una pilota a l’altra banda amb la mà. N’hi ha que tenen força traça, que sembla que podran arribar a ser professionals. Amb tot, el temps ho dirà, perquè són encara molt petits. De fet, han de tenir, si fa o no fa, la mateixa edat que tenia Rodri quan va començar a jugar. «Tenia quatre o cinc anys quan acompanyava el meu pare als entrenaments, recordo que m’agradava molt i de seguida vaig adonar-me que volia ser porter». Paco Ruiz Valbuena va heretar el sobrenom del seu pare: Rodri. «A ell li deien així perquè es veu que tenia molta semblança amb un porter que havia jugat al Sevilla. Com que era el seu fill i també vaig acabar sent porter, em van posar el mateix sobrenom», diu.

De fet, el primer entrenador del petit Rodri va ser el seu pare. «En acabar els entrenaments ell ja em llençava algunes pilotes i jo feia les meves primeres aturades. Així vaig començar a entrenar-me. Has de tenir en compte que aleshores no podies començar a jugar federat fins als 11 anys». Aquells inicis, a la Salle de Reus, van forjar un porter que va debutar a Tercera Divisió amb el Reus (1992) quan era encara un juvenil i que fins ara continua en actiu. Rodri farà 46 anys el pròxim 3 de desembre però manté la il·lusió de sempre, una passió pel futbol que el va convertir en un rodamón d’aquest esport i que li va permetre ser professional durant quinze anys. Entre la nòmina d’equips destaquen el Múrcia i l’Eibar, ambdós a Segona Divisió A. Precisament una lesió quan estava en el conjunt murcià l’està mantenint fora dels terrenys de joc en aquest inici de temporada. «Vaig patir una lesió de lligaments encreuats quan jugava al Múrcia la temporada 1999-2000. Em vaig recuperar però ara, després de tants anys de continuar jugant, el menisc es va ressentir i també el cartílag. Al final em van operar el mes de juny d’enguany i ara estic pendent de començar la recuperació. Si tot va bé, tornaré a la porteria perquè m’agradaria acomiadar-me del futbol al camp, no per una lesió», diu.

«Tenia quatre o cinc anys quan acompanyava el meu pare als entrenaments, recordo que m’agradava molt i de seguida vaig adonar-me que volia ser porter»

Paco Ruiz milita al Vila-seca de fa algunes temporades, club amb qui va aconseguir l’ascens a Primera Catalana, categoria on va ser, a més, el porter menys golejat. En aquest club, a més, ha fundat la seva escola de porters, que duu el seu nom i en la qual uns dels lemes és: «Ser porter és ser diferent». «El porter ocupa un lloc molt especial al camp. Abans semblava que el porter havia de ser aquell que no valia com a jugador, però ara això no és això. El porter ha d’estar molt ben preparat, tant en l’aspecte físic com mental, perquè una errada pot suposar un gol», explica mentre assegura que cada vegada hi ha més nens que volen ser porters i, segons argumenta, una de les raons ha estat el canvi en la superfície del terreny de joc: «Abans la majoria de camps eren de terra, ara no, són de gespa artificial, això fa que sigui menys agressiu ser porter i es veu com cada vegada hi ha més nens que ho volen ser».

La joventut eterna

DSC_1123Quan penso en l’edat que té Rodri recordo un dels casos més mítics —en la meva opinió— del futbol mundial: Dino Zoff. Tot i que el nom no ho sembli, Zoff és italià i quan tenia 40 anys va proclamar-se campió del món amb la selecció italiana en el mundial que es va celebrar a Espanya, el 1982. Aleshores em semblava increïble que algú, encara que fos el porter —per allò que sembla que es moguin menys i, per tant, pateixen menys desgast, com si l’agilitat, l’elasticitat i els impactes contra el terra durant anys i panys no es deixessin sentir en el rendiment dels porters— pogués competir a aquell nivell amb la seva edat. Sempre recordaré aquell porter gran, de posat seriós, que defensava els pals d’una Itàlia que representava el calcio tradicional de l’època, poc donat al futbol alegre i on va sobresortir Paolo Rossi, davanter que va ser el màxim golejador d’aquell campionat i que comptava amb noms il·lustres també com Gentile, Tardelli o Bergomi. Amb aquella fita, Dino Zoff es convertia en el jugador amb més edat en aconseguir un campionat del món.

No és fàcil que un esportista que ha estat professional continuï tants anys al peu del canó. Rodri assegura que una de les raons que l’ha mantingut en actiu ha estat la passió que sent per aquest esport: «Em considero un malalt del futbol, sempre he entrenat tot el que he pogut. Quan estava al Reus entrenava i jugava amb el juvenil i també doblava amb el primer equip. Tenia al cap des de ben jove intentar ser professional i ser cada vegada millor». Professional, tal com s’ha dit anteriorment, ho va aconseguir i durant molts anys. Malgrat tot, Rodri no va poder jugar mai a Primera Divisió. Aquest porter reusenc en dona la culpa a aquella moda que hi va haver fa alguns anys en què els tècnics de la màxima categoria del futbol espanyol preferien porters alts i grans arran de l’arribada de Capello al Real Madrid: «Sí, com tu dius Capello va instaurar, podríem dir, aquella moda. De fet, recordo que Buyo va deixar de jugar [al Madrid] en favor de Bodo Illgner. Jo no soc un porter de molta envergadura, això és evident, però ho compensava amb agilitat, saber entendre el joc, anticipar-me. Malauradament vaig viure aquells anys en què es volien porters grans i això em va barrar el pas a Primera».

«Abans la majoria de camps eren de terra, ara no, són de gespa artificial, això fa que sigui menys agressiu ser porter»

Rodri confessa que el seu ídol era Luis Miguel Arconada, porter de la Reial Societat i de la selecció espanyola i assegura que els grans porters, com ara el de Sant Sebastià, neixen amb unes qualitats innates. «Cal treballar molt, és evident, però jo sempre he pensat que els grans porters ja neixen com a tals. Per a mi, el més important d’un porter ha de ser la seguretat que transmeti a l’equip, que sigui molt regular. Ara s’incideix molt en el joc de peus, que és un factor més a tenir en compte, com ho és que sigui bo en el joc aeri, que és l’aspecte més complicat pels porters».

L’escola

DSC_1084Són tres hores diàries sense pràcticament pausa. Paco Ruiz “Rodri” s’encarrega personalment d’entrenar els nens de la seva escola i enllaça un grup rere un altre per no perdre temps. «Sempre havia pensat que el porter era el gran oblidat dels equips de futbol. Mentre la resta entrenaven amb l’entrenador, els dos porters se n’anaven a una de les dues porteries amb el segon entrenador i allí s’anaven xutant pilotes, o rebent centrades i poca cosa més. La figura de l’entrenador de porters és relativament recent, tradicionalment no existia, però ara n’hi ha un sempre als equips i molts clubs tenen una escola d’entrenador de porters. Vaig pensar que amb la meva experiència seria una bona idea poder formar joves porters», diu. Així, fa cinc anys que la seva escola està en funcionament i compta amb tres entrenadors més que exerciten a un total de 80 nois.

«Encara que siguis un veterà això no et dona cap tipus de llicència per descuidar els teus hàbits, al contrari»

Per a més joia de Rodri, el seu fill de deu anys —té una filla també— juga de porter amb el Reus. «És molt petit encara i el més important és que s’ho passi bé, que gaudeixi. Ara per ara, allò que importa és estudiar», afirma mentre admet que alguns porters rivals li pregunten com ho ha fet per arribar a la seva edat en forma: «Sempre hi ha algú que t’ho pregunta, especialment si són porters que ja tenen uns trenta anys i que suposo que ja pensen que volen continuar encara molts anys competint tot i que es fan grans. Jo m’he cuidat molt, no m’ha agradat la nit ni sortir i això també influeix. M’he dedicat al futbol, que és allò que més m’agrada».

L’afició per estar sota els pals ha fet que anés adaptant les seves expectatives a mesura que ha anat fent anys. Així, era conscient que potser no podia continuar jugant en categories professionals però això no ha estat impediment perquè volgués continuar saltant als terrenys de joc. «Hi ha porters o jugadors que pensen que si ja no poden jugar en una categoria determinada, han de plegar, però jo no penso igual. Allò que importa és tenir la mateixa il·lusió i ganes de fer-ho bé. Jo he estat dinant a l’hora exacta per poder estar en les millors condicions pel partit tot i tenir més de quaranta anys. Vull dir que encara que siguis un veterà això no et dona cap tipus de llicència per descuidar els teus hàbits, al contrari. Jo encara tinc aquells nervis previs al partit i això és cabdal perquè cal mantenir l’esperit competitiu de sempre. Només si tens aquest afany de competició, pots fer-ho el millor possible i jo encara el tinc».