Protagonistes de Tarragona

«Em molesta la gent que no està motivada»

Fa gairebé 30 anys que està rere els micròfons. Ha estat la veu de nombroses retransmissions esportives de diferents equips de Tarragona en moltes competicions esportives. Joan Andreu Pérez (16/8/1971) té un estil inconfusible i ha creat una marca periodística a la nostra ciutat

Redacció. Fotos Pierre Grubius

DSC_9699Quan va començar a treballar a Tarragona Ràdio? M’agradava el món de la comunicació i vaig anar a preguntar si podia fer un programa. Aleshores vaig col·laborar amb Joan Maria Dalmau en un programa que es feia els divendres de vuit del vespre a deu de la nit que es deia Ràdio Happy Weekend i que combinava la música i l’esport.

Això era quan Tarragona Ràdio tenia els seus estudis a la Rambla Nova? No, no. Jo vaig entrar a l’emissora quan els estudis estaven a la plaça del Rovellat, als inicis de Ràdio Fòrum. D’allí vam anar al carrer de la Nau i posteriorment a la Rambla Nova.

D’això fa molts anys. Sí, aleshores estudiava i per guanyar-me quatre duros repartia el Diari de Tarragona i La Vanguardia. A les tardes, a partir de les sis anava a la ràdio i feia de tot i els divendres el programa que t’anomenava. Posteriorment vaig fer un altre programa de música catalana que es deia Suc de llimona. Vaig estar uns anys de col·laborador fins que el 1992 em van fer contracte.

Vostè, però, és conegut per la seva faceta de periodista esportiu. Sí, però al començament vaig fer informatius i una mica de tot. Quan vaig passar als esports vaig fer únicament Nàstic de Tarragona i retransmetia partits amb Carles Cortés primer i Albert Ollés després. Més endavant vaig començar a fer altres esports.

Eren els anys en què el Nàstic jugava habitualment a Segona Divisió B i Tercera. Les joves generacions ni ho han vist això… Eh, sí, és veritat. He viscut un ascens de Tercera a Segona B, dos ascensos a Segona A i un ascens a Primera com a periodista.

Com han canviat les retransmissions esportives d’aleshores fins ara? Abans anava amb una maleta que duia un telèfon dins i el so no era tan bo com el d’ara, clar. El canvi més important, però, és la pèrdua de la familiaritat que teníem tots.

Què vol dir? Aleshores els jugadors, tècnics, directius i periodistes que seguíem el Nàstic érem tots una família, ara no.

S’ha perdut allò? Totalment. Abans podies parlar amb qui volguessis, ara ho tria el club. Mira, un dels meus millors amics és un exjugador del Nàstic, José Antonio Gordillo. Jo he passat vacances a casa seva. Ara, aconseguir tenir una relació de proximitat amb els jugadors és molt difícil.

També hi havia menys mitjans de comunicació llavors, no? Sí, als desplaçaments anava jo, el Diari de Tarragona i Enric Pujol, de RNE. I et diré més, jo he viatjat amb el mateix autobús de l’equip.

Els últims anys, però, ha estat la veu del bàsquet a la ciutat, sent l’únic periodista que anava habitualment als desplaçaments del CBT. Sí, i he fet molt voleibol també.

Es veu fent ràdio molt més temps? Sí, i tant. Jo estic molt motivat amb la feina que faig i, de fet, em molesta molt la gent que no està motivada.